Una vegada a l'any...

“Una vegada a l'any, ves a un lloc on no hagis estat mai”.

No sé on vaig llegir això, però em pareix una bona idea intentar complir-lo.

Crec que enguany, m’he passat en intentar fer d’aquesta frase una realitat, ja que he estat en un munt de llocs on no hi havia estat mai. Seria llarg, molt llarg, enumerar-los tots!

Però, a mode de resum, vet ací uns numerets que reflecteixen ben bé tot el que m’he mogut durant aquest 2008:

Països on he estat: 5+2 (en aquest 2 darrers només en aeroports...).

Avions que he agafat: 31 (toma ya!).

Aeroports que he pisat: 12.

Vaixells que he agafat: 3.

Dies a la mar: 13 (ben pocs!).

Dies dormint fora de casa: 199.

Illes on he estat: 9.

Nous idiomes que he intentat aprendre: 1.

Llocs als quals he estat i m'agradaria tornar-hi: he perdut el compte!

Sempre va bé fer números quan arriba final d’any. Però crec que lo d’aquest anys serà insuperable... El que és ben segur és que ha estat inoblidable!

A la foto, la mar Mediterrània des de l'aire.

Que tingueu una bona sortida (i entrada!) d'any!

"Villa Diamante" de Boris Izaguirre

Darrerament he llegit molt poc. Llibres, vull dir. Durant la segona meitat de la meva estada a Creta, quasi no vaig llegir res, no sé ben bé perquè. I ara que he tornat i ja fa fred, me dedico a hibernar i no tenc energies ni per llegir. Així que aquest llibre, que va ser un dels que varen viatjar fins a jo quan vivia a una altra mar illenca, l’he llegit a base d’aeroports i temps d’espera entre avió i avió (on, en general, no fa fred i per tant no sent necessitat d’hibernar).

Qualcú em va dir que aquest llibre de Boris Izaguirre era un culebrón. Jo no diria tant. “Villa Diamante” és la història de dues germanes, Irene i Ana Elisa, al llarg de les seves vides, però és també la història de Veneçuela, un país del que la veritat ben poc sabia abans de llegir aquest llibre. És un llibre que m’ha agradat bastant. El vaig trobar força diferent a moltes coses que he llegit fins ara i, en cert mode, m’ha paregut un llibre un tant estrany. La primera i segona part, la infància i adolescència de les germanes, em va encantar. La tercera part, la seva primera joventut també la vaig trobar prou interessant, però és segons es feien gran les nines quan vaig començar a perdre interès per la història. De fet, la quarta i darrera part és la que m’ha agradat molt menys, quan teòricament és una de les parts més importants del llibre (de fet, és la que li dona títol). Per una part, no és el primer pic que em passa, això de gaudir més d’històries d’infantesa que d’històries dels mateix personatges quan es fan adults. Però, per l’altra, tenc la sensació de què al llibre li falta un tros. És com si tota la darrera part s’hagués escrit ràpidament o, encara més, s’haguessin tallat passatges important del llibre per no fer-lo massa llarg i per arribar a una part final que no em resulta tan interessant com tota la resta.

Aquests darrers capítols, on Elisa, la petita de les germanes, ja és adulta i s’empra a fons per aconseguir construir la casa dels seus somnis em pareix molt fluixa. De fet, un personatge com Elisa, amb tot el que ha viscut, tot el que ha sofert i tot el que ha madurat, mereixia complir un somni més gran i, sobre tot, més apassionant que construir la casa del seus somnis. És clar, això és una opinió totalment personal –per jo una casa, com un cotxe, és una necessitat, una eina per viure, no un objectiu vital-, però volia que Elisa fos molt més heroïna del que ja és en tota la història. A més, tantes pàgines per contar part de la vida de les germanes i, de cop i volta, passen 30 anys com si no res. Jo volia llegir la vida d’Elisa durant aquest 30 anys!! No volia una el·lipsi!!!

En qualsevol cas, és un llibre que val la pena llegir.

Vigo (i van 3)

Tot d’una tornar de Creta, vaig de fer un viatge inesperat a Vigo.

És la tercera vegada que visito aquesta ciutat gallega durant aquest any i aquesta ha estat l’estada més curta. La veritat, no tenia massa ganes d’anar enlloc (jo, en part, encara seguia per Creta), però vaig gaudir dels quasi 5 dies que vaig passar per allà. Una reunió de tres dies, un rencontre amb un vell amic i un dematí per gaudir de la ciutat. Ah, i una vaga d’Iberia que em va fer esperar més de lo habitual a l’aeroport de Vigo i quasi em fa perdre el meu vol d’enllaç. (Això sí, les meves maletes varen quedar a Madrid i no varen arribar fins l’endemà).

Sol, fred, pluja, feina, festa. Una mica de tot pel que ha estat el meu darrer viatge d’un 2008 ple d’esdeveniments de tot tipus. Ja sent Vigo com una ciutat molt familiar. Ja no em perd pels seus carrers. Ja torno a visitar llocs on he estat i m’han agradat. I ja començo a conèixer bastant de gent per allà. Gener, maig, desembre. Quan dius adéu a un lloc on has estat, mai no saps quan te’l tornaràs a trobar.

Bones Festes!

Drets d’autor: reflexions

Aquest dies, mentre revisava les proves d’impremta d’un article (científic), m’ha donat per pensar una mica sobre els drets d’autor i la violació que es fa d’ells quan es pirateja música o cinema per Internet.

Em resulta curiós perquè, a la vida “normal”, quan fas una feina, normalment se’t paga una vegada. Per exemple, te contracten per embolicar regals per Nadal a una tenda i et paguen. En canvi, al món de la música, el cinema i la literatura, tu graves, rodes o escrius qualque cosa, et paguen i després, cada vegada que qualcú vol gaudir de la teva cançó, pel·lícula o llibre, tornes a rebre més diners. Per jo és com si, en el exemple anterior, cadascú dels que reben el regalet embolicats haguessin també de pagar per això. O no? No és que estigui en contra dels drets d’autor, però crec que durant molt d’anys s’ha abusat molt del tema –més que del tema, de parlar del tema-. Per això els músics, actors i escriptors es poden fer milionaris i un que embolica regalets de Nadal no! És clar que la situació és molt més complexa: per gravar un disc has de pagar a l’estudi, fer una pel·lícula és molt car i alguns dels seus participants cobren drets d’autor (productors, alguna estrella) i altres no i de vegades alguns escriptors editen els seus llibres pagant-los els mateixos.

El cas totalment contrari i, per jo, més extrem de tot això és la publicació d’articles científics. Si ets científic i vols publicar no guanyes res, al contrari, de vegades has de pagar per publicar. No només això, sinó que tots els drets passen a la revista que, òbviament, sí que guanya diners en la seva distribució. Així que, com queda l’autor? Com una simple màquina de “fabricar” articles (freqüentment en el seu temps lliure), darrera els quals sol haver una gran despesa econòmica (sobre tot en el camp de la investigació marina, on mostrejar el que sigui es caríssim) que únicament es veu compensada per la felicitat de veure el teu article publicat en paper de revista “mono”. I jo em demano... perquè he de pagar diners si vull tenir una cançó de (posem per cas) Miguel Bosé si ell pot llegir els meus articles (en el remot cas que li interessessin) de forma gratuïta o bé pagant a tercers (la editorial que publica la revista)? És com si els diners que jo gasto en un CD de Miguel Bosé fossin a caure exclusivament en mans dels que han editat el CD i ell no guanyés ni un euro. És una mica trist això de ser científic, no? Òbviament, qui fa ciència sap que no es farà mai milionari però... no està el món una mica malament repartit?

A la foto, un petit pesquer sortint a la mar en una horabaixa de tardor a Georgioupoli (Creta), que no té res a veure però que m'ha fet sentir nostàlgia dels meus dies en altres mars illenques.

Aeroports

Sempre he sentit una peculiar fascinació pels aeroports. Gent que no té res a veure, amb vides molt diferents, es creuen durant minuts, durant hores en un espai limitat, on tots som iguals. Gent que va i ve, a/de llocs on qualque vegada he estat o on no he estat mai i probablement no hi estaré. Em resulta fascinant veure el llistat de vols per agafar. Noms de ciutats conegudes, que fa temps que no visito, noms de ciutats desconegudes, que em semblen molt interessants, fins i tot noms de ciutats que no sé situar al mapa. Moscou, Sevilla, Milà, Roma, Bucarest, Santander, Chicago, Varsòvia, Helsinki... Em resulta fascinant la gent que em puc trobar, però em resulta més fascinant pensant que tan sols a un vol, que tan sols a unes hores d’avió, si entro por una d’aquelles portes amb nom de ciutats meravelloses, podria estar allà, podria arribar. Només a un avió de distància.

Fa molt d’anys, vaig fer feina durant un estiu a un aeroport. Em va encantar. Gent de per tot, accents de per tot, monedes (encara no havia euros!) de per tot! Era estrany estar allà, sense moure’m de la meva terra i sentir-me en tots els meravellosos llocs que les targetes d’embarcament d’aquella gent senyalava o en les ciutats a les quals alguns vols amb retard anunciava la megafonia.

Ara, que viatjo més que quan feia feina a l’aeroport, em segueixen fascinants els panels plens de noms meravellosos i sorprenents, la gent estranya, peculiar, divertida, simpàtica, absurda, famosa o anònima que circula per les terminals, les tendes on pots trobar de tot i de res.

Un aeroport és un altre mon, és una ciutat amb vida pròpia, un planeta estrany i controlat on pot passar qualsevol cosa, bona i dolenta, on sempre estam de pas però, ben en el fons és el lloc on més en casa ens podem sentir.

La foto, a la T4 de Madrid-Barajas ahir mateix.

Trobades xeremieres

Entre les nombroses coses que han passat en els pocs dies que duc a Mallorca, intentant retrobar-me amb la meva antiga vida, ha hagut dues trobades xeremieres.

Curiosament, em pensava que em perdria aquestes dues trobades. Però no, vaig arribar a temps! A la Trobada de Xeremiers de Sa Pobla vaig arribar només unes 15 hores després d'aterrar. Veure cares que feia temps que no veia (com a mínim 4 mesos!), sonar les xeremies després de tant de mesos oblidades degut al meu exili i menjar l’arroç brut pobler (enguany no era coent!) va estar molt bé. No vaig poder partir d’allà massa tard: la falta de son dels darrers dies, la imminent tornada a la feina i la quantitat de coses per ordenar em dugueren cap a Ciutat quan la gent encara ballava i sonava al restaurant. L’any que ve esper arribar més prest (enguany vaig evitar així la pluja matinera!), partir més tard i estar una mica més centrada (i sabre un parell més de cançons!).

La Trobada de Xeremiers a Mancor va estar encara més banyada per la pluja, amb un fred de neu. Molt d’actes es varen suspendre, però els xeremies seguíem per allà, sonant i sonant, gaudint fins a rebentar! Va estar bé, però encara estic una mica en baixa forma xeremiera. Això, com tot, millorarà amb el temps!

Deix un parell de fotos d’aquest dos dies. Curiosament, surt en fotos publicades pel diari de les dues trobades, aquí i aquí. :)

Temps estranys

Se’m fa estrany això d’haver tornat.

És mal d’explicar.

La meva vida aquí, que abans era per jo normal, ara se’m fa summament rara.

Tal vegada tot és perquè, a Creta, la meva vida era molt simple.

Simplicitat. Així es podria definir el meu dia a dia durant els darrers 4 mesos. Ara tot és complicat, de vegades difícil d’entendre.

Per una part, tot aquí continua igual, però per altra, és totalment diferent. Suposo que sóc jo la que és totalment diferent.

Enyoro els quatre mesos que he passat allà, és clar! Enyoro la meva vida simple, enyoro tota la gent que deix allà. El més curiós és que tampoc no voldria tornar, perquè res no seria igual. Fins i tot, si qualque dia tenc la sort de tornar a trobar-me amb la gent que he conegut durant aquest temps, tampoc no serà igual. Quatre mesos irrepetibles. Però, que no ho són, tots, d'irrepetibles?

És estrany enyorar una cosa que saps que no tornarà mai.

Estic intentant trobar-me de nou amb la rutina d’aquí, però també em costa. Tothom ja té la seva rutina en la qual jo ja no formo part, així que he de tornar a incloure’m de qualque manera.

Acabo d’arribar (bé, fa una setmana, ja!) i ja han passat moltes coses. Ha nevat. Ha arribat la meva carta de fi de contracte. El món, allà defora, s’ha tornat totalment boig (si és que més bogeria era possible). Mentre vivia a l’altre illa, el món m’agafava molt enfora: vivia dia a dia, gaudia dia a dia. Ara estic en mig d’una voràgine estranya, que no puc controlar i em controla ella.

Suposo que passarà. D’aquí un parell de dies seré un moneiot més d’aquesta voràgine i tot lo altre serà passat.

O no.

A la foto, una bestiola (Cidaris cidaris) al CretAquarium, Creta. On sinó?