Feia anys, molt d’anys que no anava a l’Albufera d’Alcúdia.
Fa ja un bon grapat de dies, vàrem passar una jornada la mar d’agradable i amena passejant per l’Albufera, gaudint de la natura, dels col·legues, dels ocells i de fer fotos.
És tot un luxe gaudir de dies així per carregar les piles.
I a la fi he anat al cinema! (Bé, ja fa un parell -mallorquí- de dies...)
Feia tant de temps que no hi anava que em fa vergonya contar el temps que fa i tot... Però quan hi ha festes (en aquest cas, les de Pasqua), pareix que el temps s’estira i hi ha temps per fer tot allò que ens agrada però que anem postergant sense tenir mai un motiu clar que ho expliqui.
Aquesta és una peli entretinguda i divertida. És la història d’una periodista i un fotògraf que, després d’un encontre casual en el qual no es varen caure massa bé mútuament, es veuen obligats a passar 6 dies plegats, recorrent el Camí de Santiago [*], fent-se passar per una parella en problemes, per fer un reportatge sobre un gurú que assegura acabar amb les crisis de parella en aquest 6 dies (previ pagament d’una quantitat considerable d’euros). El desenllaç de la història és més que obvi, però això no lleva que la història estigui bastant bé, et faci riure i passar una estona divertida. A més, només per veure Fernando Tejero i Malena Alterio junts de nou, ben envoltats de secundaris interessants i en un entorn com el Camí de Santiago, ja ben val la pena veure la peli.
Això sí, m’han entrat ganes de fer el Camí, una idea que cada cert temps se’m ve al cap i que, espero, qualque dia podré fer realitat.
[*] “Per què “Santiago” és “Santiago” i no “Sant Santiago”? Com així “Santiago” en català és “Jaume” si no es sembla en res”. Són aquestes reflexions que em feia jo fa molt d’anys, fins que un dia vaig descobrir (gràcies a Internet) que realment Jacobo, Jacob, Yago, Iago, Jaime, Santiago i Diego són variants del mateix nom. El que mai no he descobert, però és perquè “Santo Tomás” és “Santo” i no només “San Tomás”...
Quan fa un dies vaig dir (escriure) que mai més tornaria a xerrar (escriure) de Creta, no em pensava que incompliria la meva intenció tan prest... però, és clar, en aquell moment no vaig recordar que precisament estava llegint un llibre sobre Creta així que... com no hauria de xerrar d’aquesta illa que va ser ca meva durant varis mesos?
En realitat, la illa a la qual es refereix el títol d’aquest llibre no és Creta (com erròniament em pensava), sinó que és Spinalonga, un illot fortificat situat a l’est de Creta, al Golf de Mirabello, que vaig tenir ocasió de visitar en una de les setmanes més surrealistes que vaig viure a mars cretenques.
Aquest és un dels (dos) llibres que vaig comprar durant el meu exili i, estant allà, record que no vaig sentir massa temptació de llegir-lo. Vull dir, el tenia i el volia llegir i el fet que fos en anglès m’aturava una mica perquè em passava el dia “vivint” en idiomes forans, així que els moments de relaxació necessitava desconnectar i tornar a alguna llengua més familiar per jo. En tornar, també varen passar un parell de mesos abans de què decidís agafar-lo: sincerament, em feia peresa llegir un llibre tan llarg en anglès. Però quan finalment l’he agafat m’he adonat que em vaig oblidar ben ràpidament en quin idioma estava escrit de tant que em va enganxar la història.
El llibre comença amb n’Alexis, una jove anglesa de mare grega que viatja a Creta de amb el seu al·lot. Allà, coneix na Fotini, una amiga de la seva mare, que serà qui li conti la història de la seva família, història que la seva mare no li ha volgut contar mai, i de la seva relació amb l’illot de Spinalonga. Però aquesta no és només una història familiar, sinó que és la Història de Creta i de Spinalonga durant el segle passat. Esdeveniments històrics com ara la batalla de Creta o el paper que va jugar Spinalonga com a colònia de leprosos es mesclen amb la vida d’una família marcada pels secrets, el sofriment, l’amor, la passió i, sobretot, per la cerca de la felicitat.
M’ha encantat aquest llibre, no només perquè conta històries d’un lloc on he estat, perquè he reconegut paisatges, llocs, actituds i històries que també jo vaig veure i viure, sinó perquè la història que conta és amena, interessant, realista i cruenta, sense caure massa en tòpics i aprofitant al màxim la complexitat d’una illa, una cultura i uns esdeveniments històrics que marquen la vida d’aquesta família. He plorat molt amb aquest llibre i feia molt que un llibre no em feia plorar.
La imatge que el llibre transmet de Spinalonga concorda molt bé com la que ens va voler ficar la guia que ens va acompanyar en la visita a l’illot: Spinalonga no era una presó on als leprosos malvivien i mal-morien, no. Spinalonga era una comunitat viva, activa, un poble en miniatura, amb les seves normes, el seu mercat, les seves tendes, escola, església, hospital i fins i tot cinema. On havia mort, sofriment i dolor, però també on havia energia, esperança i ganes de viure. Era una comunitat amb un mal comú, una malaltia, la lepra, però era gent que volia viure, volia creure en el seu futur i, alguns, ho varen aconseguir.
Recordo que un dels guies contava que la seva padrina havia viscut a Spinalonga i, després de l’arribada definitiva de la seva cura, havia abandonat l’illa (avui dia un illot abandonat envoltat d’aigües cristal·lines i objecte d’excursions turístiques) i encara vivia. De vegades, se’m fa curiós lo a prop que tenim la Història i que molt sovint ni ens adonem...
Les fotos, fetes a Spinalonga, durant l'estiu de l'any passat. Fa tant de temps ja!
"Merece la pena vivir una mentira hermosa de vez en cuando" (Camilo J. Cela Conde, "Telón de sombras")
Un dia del mes de juny de 2006, dormint en un vaixell amarrat al port de Cabrera, després d’un vespre agradable però que es va quedar curt respecte a les perspectives, em vaig despertar d’un estrany malson amb una sensació tan forta com real: mai més tornaria a aquella illa.
Han hagut de passar quasi tres anys per contradir aquella sensació.
Tres anys.
Tres anys no pareix massa temps, però si tenim en comte que durant els 4 anys anteriors, les meves visites a Cabrera eren més o menys habituals, aquella sensació (premonició?) que vaig tenir aquell dia es va convertir en una cosa ben real. De fet, no he tornat mai més a Cabrera pels motius que (quasi) sempre m’havien dut allà: campanyes.
Cabrera és, per jo, un d’aquest llocs on tornaria sempre. N’hi ha pocs d’aquest. Probablement els podria contar amb els dits d’una mà. Llocs on podria anar i anar i no em cansaria mai de mirar-los, de gaudir-los, de passar-me temps i més temps.
Em costa xerrar de manera neutral de la meva darrera visita a Cabrera: va ser fabulosa. Dies i dies de pluja varen posposar una visita que, al darrer moment, quasi s’ha de suspendre per problemes diguem que burocràtics. Afortunadament, aquell dia teníem (a la fi) els astres al nostre favor i varen gaudir d’un dia perfecte: un lloc fabulós, un temps esplèndid, unes vistes fantàstiques, una activitat fabulosa i una companyia estupenda.
Les més de 300 fotos en són testimoni clar.
La pujada al castell amb les seves vistes. El dinar a la platja, amb els blaus de la mar magnífics clavats per sempre a la meva retina. El darrer esforç fins arribar a contemplar (només contemplar d’enfora, el temps no permetia més) el far de n’Ensiola. I hores i hores d’amena xerrada. I l’anada i tornada en vaixell. I la visita a la cova blava. I el darrer tram de tornada, quasi corrent per no fer tard. I... I... I...
De tant en tant, és un plaer fer una volta pel paradís.
Per què els joves vivim sempre amb presa? Anem estressats, tenim sempre mil coses a fer, pareix que les 24 hores del dia no ens basten i pareix que el món s’acabarà demà i no ho tindrem tot fet i llest!
En canvi, la gent gran, quant més gran es fa, més tranquils viuen, més a poc a poc, més aprofitant cada moment, cada instant, vivint-los com si tinguessin tot el temps del món per davant, tranquil·lament.
No hauria de ser a l’inrevés?
Teòricament (sempre teòricament), els anys que li queden per viure a una persona jove són més que els que li queden a una persona gran. Per tant, no haurien de viure els joves tranquil·lament, gaudint dels dies i dies que tenen per davant per viure? No haurien de viure els grans de presa, gaudint de cada minut que tenen com si fos el darrer?
No entenc res de tot això!
Tal vegada hauríem de viure com en Benjamin Button: néixer grans i anar rejovenint fins ser petits. Que és també el que feien els morts d’un llibre que vaig llegir fa uns mesos. Tal vegada així entendríem més la vida i aprendríem a assaborir-la com toca.
O no.
