Cada vegada, en tornar d’una campanya, necessit un parell (mallorquí) de dies per recuperar-me i tornar-me a centrar en la meva vida normal. Em costa molt tornar a la rutina després de cada campanya però enguany, no sé ben bé perquè, trob que m’ha costat més del que és habitual. O tal vegada és només impressió meva.
Catorze dies a la mar, fent molta feina, cansant-nos, rient-nos, gaudint de la feina i dels bons moments. Catorze dies amb els companys que acaben essent la teva família, desconnectats del món, de la gent habitual, de les feines habituals, del món habitual.
En tornar, dubtes si el que t’agrada més és estar per aquí, amb la teva vida, amb la teva gent, o allà defora, on tot és diferent, un altre món. I pareix que no aguantaràs un any fins a la pròxima campanya, fins tornar a veure als companys, fins tornar a compartir hores de feina i de festa. Però passen els dies, t’habitues a la vida normal i, poc a poc, els dies de campanya se’n tornen llunyans.
Què voleu que vos digui? Enyor les campanyes, totes i cada una d’elles. Tenc records clars i precisos de totes, de vegades bons, de vegades dolents, de vegades molt bons, de vegades molt dolents. Cada campanya és un món i, per jo, cada campanya és incomparable amb la següent o amb l’anterior. Cada campanya té la seva màgia i els seus moments irrepetibles i inoblidables. Supós que d’aquí ve la sensació d’enyor: per moltes campanyes que facis, per molt que hi vagis a la mar, cada campanya és única i, passi el que passi a partir d’ara, el que hem viscut en aquesta campanya no es tornarà a repetir. Això és la meva conclusió després de 7 (ja set!) anys de campanyes. Crec que una campanya és comparable a un nou amant: quan comences, és sempre la primera vegada. No pots pensar en tot el que ha hagut abans, només en lo que succeeix en aquell moment.
Però jo xerrava de campanyes... i més concretament de la darrera, tan recent i llunyana a la vegada. Impossible resumir-la en un post. L’estrés previ, que m’acompanyà durant els primers (o tots!) dies de la campanya, el bon ambient de la gent, la feina ben feta, el temps estrany, els menjars copiosos, els sopars copiosos, els berenars copiosos (uff, hem menjat massa!), l’ofegament de la càmera de fotos, l’emoció de les fotos a fons increïbles, la cerca de meduses, les vistes, la pluja, la son, les pomades, el ping pon, els exercicis matiners, els dinars bi o trilingües, les xerrades dels companys, els “momentos foto!”, l’aturada a Maó, el vespre a l’Akelarre (¿cómo no?), la disco extraaaaanya (aquella música donava per molt!), les poses amb les ulleres de n’Ana, a les tantes del dematí, bevent aigua com a locos per evitar ressaques, el “peculiar” despertador a les 8 del dematí amarrats a Maó després de dormir 3? hores, el passeig per la capital menorquina, la compra de camisetes i aubarques (un clàssic!), l’exercici d’incendi, d’abandono de buque, el teletubbie (“Necesito un voluntario...”), les operacions “Liberad a Willy” (Willy= rajades o gatons o una llagosta o tremolors o... el que fos que ens ajudés a sentir-nos una mica menys “assassins”), la darrera boga mostrejada, el sopar final amb les gambes i els escamarlans que feien plorera (pobres, perquè els han cremat així? Per què els han bullit 5 hores?), la queimada galaico-germana (meigas fora!), el vi, la sangria, les pomades, l’alcohol, la falta d’alcohol, la visita a les màquines, l’operativitat a les 7 del dematí de l’endemà,... Uff, ens han donat per molt els 14 dies, eh? I totes les emocions i sentiments impossibles de descriure.
I els acomiadaments... sempre el pitjor!!
Uff, què curtes s’han fet aquestes dues setmanes!! I quant les enyoram (almenys jo!).
I ara, ja de tornada a la realitat, a la normalitat. A una normalitat de mirar per la finestra i no veure la mar, sinó els arbres, dels companys d’aquí, els amics en terra, la família, ca teva,... Altre feina, diferent, complementària... I la campanya, encara, donant voltes pel cap.
Catorze dies a la mar, fent molta feina, cansant-nos, rient-nos, gaudint de la feina i dels bons moments. Catorze dies amb els companys que acaben essent la teva família, desconnectats del món, de la gent habitual, de les feines habituals, del món habitual.
En tornar, dubtes si el que t’agrada més és estar per aquí, amb la teva vida, amb la teva gent, o allà defora, on tot és diferent, un altre món. I pareix que no aguantaràs un any fins a la pròxima campanya, fins tornar a veure als companys, fins tornar a compartir hores de feina i de festa. Però passen els dies, t’habitues a la vida normal i, poc a poc, els dies de campanya se’n tornen llunyans.
Què voleu que vos digui? Enyor les campanyes, totes i cada una d’elles. Tenc records clars i precisos de totes, de vegades bons, de vegades dolents, de vegades molt bons, de vegades molt dolents. Cada campanya és un món i, per jo, cada campanya és incomparable amb la següent o amb l’anterior. Cada campanya té la seva màgia i els seus moments irrepetibles i inoblidables. Supós que d’aquí ve la sensació d’enyor: per moltes campanyes que facis, per molt que hi vagis a la mar, cada campanya és única i, passi el que passi a partir d’ara, el que hem viscut en aquesta campanya no es tornarà a repetir. Això és la meva conclusió després de 7 (ja set!) anys de campanyes. Crec que una campanya és comparable a un nou amant: quan comences, és sempre la primera vegada. No pots pensar en tot el que ha hagut abans, només en lo que succeeix en aquell moment.
Però jo xerrava de campanyes... i més concretament de la darrera, tan recent i llunyana a la vegada. Impossible resumir-la en un post. L’estrés previ, que m’acompanyà durant els primers (o tots!) dies de la campanya, el bon ambient de la gent, la feina ben feta, el temps estrany, els menjars copiosos, els sopars copiosos, els berenars copiosos (uff, hem menjat massa!), l’ofegament de la càmera de fotos, l’emoció de les fotos a fons increïbles, la cerca de meduses, les vistes, la pluja, la son, les pomades, el ping pon, els exercicis matiners, els dinars bi o trilingües, les xerrades dels companys, els “momentos foto!”, l’aturada a Maó, el vespre a l’Akelarre (¿cómo no?), la disco extraaaaanya (aquella música donava per molt!), les poses amb les ulleres de n’Ana, a les tantes del dematí, bevent aigua com a locos per evitar ressaques, el “peculiar” despertador a les 8 del dematí amarrats a Maó després de dormir 3? hores, el passeig per la capital menorquina, la compra de camisetes i aubarques (un clàssic!), l’exercici d’incendi, d’abandono de buque, el teletubbie (“Necesito un voluntario...”), les operacions “Liberad a Willy” (Willy= rajades o gatons o una llagosta o tremolors o... el que fos que ens ajudés a sentir-nos una mica menys “assassins”), la darrera boga mostrejada, el sopar final amb les gambes i els escamarlans que feien plorera (pobres, perquè els han cremat així? Per què els han bullit 5 hores?), la queimada galaico-germana (meigas fora!), el vi, la sangria, les pomades, l’alcohol, la falta d’alcohol, la visita a les màquines, l’operativitat a les 7 del dematí de l’endemà,... Uff, ens han donat per molt els 14 dies, eh? I totes les emocions i sentiments impossibles de descriure.
I els acomiadaments... sempre el pitjor!!
Uff, què curtes s’han fet aquestes dues setmanes!! I quant les enyoram (almenys jo!).
I ara, ja de tornada a la realitat, a la normalitat. A una normalitat de mirar per la finestra i no veure la mar, sinó els arbres, dels companys d’aquí, els amics en terra, la família, ca teva,... Altre feina, diferent, complementària... I la campanya, encara, donant voltes pel cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada