Feines, discussions, arròs a banda i bon temps

No és que em desagradi viatjar i anar de reunions, però passar-se tres dies (i el mig de demà) tancada en una sala d’actes, discutint feines i problemes, només sortint per menjar i tornar a l’hotel (on, per cert, no surt aigua freda dels grifons del lavabo i alguns companys estan al límit del suïcidi per la calorada que fa a les habitacions...) fa que paregui que duc tres setmanes on l’únic que he fet ha estat menjar i organitzar els pròxims mesos de la meva vida laboral. Realment això és l’únic que hem fet, però es fa una mica llarg... A més, malgrat alguns dies no hem sortit massa tard (devers les 18.30), com que es fa fosc prest, tampoc tenc massa passegera (de passejar), no com alguns companys que se’n van a caminar una estoneta cada dia.

El meu futur laboral es presenta entre gris i negre. Ja ens han informat oficialment que els nostres contractes s’acabaran pel desembre i que no se sap res del futur, perquè s’ha de decidir quins contractes són necessaris i, fins i tot, si la nostra institució voldrà continuar fent aquesta mateixa feina (comanada por un altre organisme) que provoca la necessitat de què ens contractin. No és res que no sabés i no és una cosa ni que em sorprengui ni em preocupi massa (tenc bastant mesos d’atur per davant), però el que se’m fa estrany no és el fet de no sabre què passarà l’any que ve amb la meva vida sinó sabre que, m’agradi o no, l’any que ve haurà canvis i que no sé si seran per bé o malament. Això, a més, es junta amb inquietuds personals que ara mateix no cobreix la meva feina actual (p.e. tesi) i que no sé ben bé com es veuran afectades en tot aquest trui.

En qualsevol cas, demà partim cap a cases! A veure si demà anam a dinar de caldero murciano, que l’arròs a banda d’avui ha estat molt bo, però venir a Múrcia i no menjar caldero té delicte...

A la foto, Lo Pagán i San Pedro del Pinatar des de l’aire, i el Mar Menor. I, en primer terme, el laboratori on ens estam reunint aquest dies.

Post-scriptum: el wifi-kk de l'hotel no és tan kk si em pos devora la porta d'entrada de la meva habitació... sí, no és gaire còmode escriure seguda en terra, però almenys així m'arriba senyal...

Palma des de l'aire

Ahir, sortint de Sa Roqueta...

Revetla de Sant Sebastià

Finalment i després d’un parell de dies, trob un moment per seure’m i escriure quatre línees sobre les festes a Ciutat. He de dir que, per motius laborals, quasi no he pogut gaudir de les festes, almenys no tant com altres anys, però tampoc no me puc queixar. El que més m’emprenya és no haver pogut participar en la marató fotogràfica de Palma. Enguany hagués estat el quart any consecutiu en participar, però la terrible responsabilitat laboral m’obligà a quedar-me a casa preparant una presentació i fent la maleta que un viatge que, ara mateix, em té asseguda a una habitació d’un hotel (un hotelarro!!) devora el Mar Menor.

És fàcil resumir les festes i, sobretot la revetla: foc i música! Enguany ha estat un any especial: començaren el vespre sonant a El Toro, on hi havia un fogueró ben gran i que ens donava caloreta damunt el (normalment) fred escenari. Allà varen cremar un dimoni en mig d’una (tan improvisada com terrible) versió de “Sant Antoni” (coses que passen). Després, quatre mossegades ràpides, replegar i cap a Ciutat per seguir gaudint de la música, ara com a espectadors. Ballar a la Plaça Major va ser un canvi, no necessàriament per a millor. No opinaré sobre la programació de la Revetla, m’ha agradat tan poc com altres anys, però el més terrible de tot és tenir a la nostra disposició la plaça més gran de Ciutat (o és que casualment es diu Plaça Major) i no tenir lloc per ballar!!!! Intolerable!! Bé, mai no hem ballat bé el dia de la revetla, així que això tampoc no ha estat una novetat...

El que sí que és estrany i inoportú és que només tinguéssim un (UN!) grup per ballar. Sí, senyor, els balladors som molt exigents, però estam mal avesats: a la revetla de Sant Sebastià, la plaça on hi havia ball de bot (Santa Eulàlia o L’Olivar) sempre era la darrera en acabar. I no, una ballada d’un únic grup no és suficient per un dia com aquest, per molt que aquest grup sigui Música Nostra. Però com que sempre s’ha de ser positiu, això em va permetre anar-me’n prest a jeure (devien ser les dues) i així l’endemà vaig poder acabar la feina que tenia pendent (mentre tothom gaudia de la marató fotogràfica, buuuuuuuuaaaaaaaa!).

Ara mateix no puc penjar cap foto, perquè això és un hotelarro, però el wifi és una kk...

Post-scriptum: he baixat a recepció i aquí pareix que wifi-kk té més senyal... aquí van les fotos!!

Sant Antoni matiner

Fa dos dies que, en arribar a la feina, em trob de front amb un cel vermell-ataronjat i brillant, molt lluminós, omplint d'energia matutina el món sencer. Hi ha un punt en què veig més de la meitat de la cúpula del cel il·luminada, amb els raigs solars dispersant-se per tot arreu, inundant de claror els nostres dematins foscos. Avui no he pogut evitar pensar que el foc del infern inundava el nostre món, com si un dimoni emprenyador hagués pujat a la terra cercant Sant Antoni i, en deixar oberta la porta del infern, llengües de foc sortissin pel foradet rodó de la porta. O pot ser eren els restes dels foguerons que ahir vespre omplien tot Mallorca i que, oh!, em vaig perdre per responsabilitat laboral. En qualsevol cas, començar el dia amb una lluminositat tan sorprenent és un regal per a la vista. I em fa pensar perquè duc la càmera de fotos al bolso si deix que es quedi sense bateria...

Molt d’anys a tots els Antonis i Antònies!!

La foto, d’una altre matinada lluminosa, és feta meva, a prop de Cabrera, en un dematí marí, fred i pesquer, de fa ja almenys 4 anys.

Forestals

Dilluns passat, aprofitant que tant la meva germana com jo estaven de vacances i començaven les rebaixes, ens vàrem anar l’horabaixa amb la nostra mare a cremar la visa. Anàvem pel centre (sabíem on anàvem i què volíem), passejant envoltades de gent i més gent, xerrant tranquil·lament. He de dir, perquè és important per la història, que anàvem xerrant en castellà. Tant la meva germana com jo som bilingües, però vàrem ser educades en foraster (o forestal?) i a ca nostra és la llengua que se xerra. Entrant a la plaça Major, un home gran, just passar devora ell, va començar “On arribarem si seguim així?”. I començà a caminar darrera nosaltres i continuà amb el seu discurs “Pareix mentida!! Estic a Mallorca i pareix que estic a Múrcia. Aquest putos forasters!! A Mallorca ja no se sent xerrar en mallorquí, putos forasters!!”. La meva germana i jo ens vàrem mirar i, sense dir res, decidírem no dir res, no sé si per respecte a mu mare o perquè no hi ha major ofensa que la indiferència. Probablement ell va creure que no l’enteníem... És el segon incident d’aquest tipus que hem viscut (l'anterior va ser fa molt de temps, devers 10 anys).

Aquest encontre m’ha fet reflexionar sobre Mallorca, el fet forestal, la mallorquinitat, la forasteinitat i la mare que ens va parir a tots. És curiós com alguns viuen per ser més mallorquins que els altres. Qui és més mallorquí? El que neix a Mallorca després de, diguem, set generacions de mallorquins? El que neix de primera generació? El que, essent mallorquí de cinquena generació, educa als seus fills en castellà? No ho sé i, la veritat, m’és ben igual. Fa molt que vaig deixar de ser adolescent i preocupar-me per la meva identitat. Sé qui sóc i a qui no li agradi que no miri (o escolti). El meu DNI diu que vaig néixer a Palma de Mallorca (a Ciutat). Si els meus llinatges no són mallorquins... vol dir que no som mallorquina (com qualque conegut meu m’ha dit més d’un pic)?. D'on sóc idó? (De la mar, de la mar illenca!!).

Supós que aquest homenet es deu passar el dia mirant IB3, menjant sobrassades, botifarrons i ensaïmades, llegint novel·les i poemes mallorquins, xerrant amb els seus amics mallorquins, preparant cartells per manifestacions en defensa de la llengua i del territori, comprant els CDs de música mallorquina (rock, pop, tradicional), assistint a ballades populars, fent matances, tocant xeremies i flabiols, afinant la ximbomba, fent glosses, votant a partits polítics que defensin la seva llengua i la seva terra, ballant com a cossier a les festes patronals, encenent foguerons,... O tal vegada no sap què són unes xeremies, vota a partits que destrueixen el territori, està encantat amb una Mallorca plena d’autopistes i, molt probablement, de jove va tenir un amor impossible amb una joveneta, amb la qual no es pogué cassar perquè, oh! era forastera!! i els pares no li varen deixar.

Curiosament, unes hores després de l'encontre amb l'anti-forestals em va cridar un antic company de feina, un “cinquena generació”, com ell mateix pregonava sempre que podia. Després de trobar una al·lota tan mallorquina com ell, ja han encarregat un/a “sisena generació”. Enhorabona! Aquest orgull generacional mallorquí és una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció, perquè jo no ho he sentit mai, ni cap a Mallorca ni cap a les terres dels meus avantpassats. O tal vegada sí, perquè m’ofenc bastant quan qualcú em diu que jo no sóc mallorquina! En qualsevol cas, trob més fàcil estar orgullós de coses que s’han fet o que s’ha aconseguit amb esforç, no de lo que no depèn d’un mateix, com el teu lloc de naixement i el dels teus avantpassats. Però, afortunadament, això és un país lliure i cadascún pot pensar com vulgui i es pot sentir orgullòs del que li paregui millor.

Com diuen a la terra de mu mare “La vaca no ye de donde nace, si no de donde pace”, que crec que no necessita traducció. (Per cert, mu mare bé d’un territori amb una llengua pròpia que no està admesa com a tal. Ells sí que es poden queixar de què lis han robat la seva identitat i la seva cultura).

La foto, feta meva, és de la Fageda de'n Jordà (Girona), setembre 2007.

“El fabuloso libro de las leyendas urbanas. Demasiado bueno para ser cierto. Volumen I” de Jan Harold Brunvand

El dematí de Nadal, mentre cuinava el dinar, escoltava la ràdio. Entrevistaven un escriptor que acaba de publicar un llibre sobre llegendes urbanes (no me’n vaig quedar amb el nom de l’autor, la ràdio només era un so de fons, la sentia més que escoltava) i xerraven d’aquest tema tan... folklòric? La qüestió és que aquesta entrevista em va fer pensar en aquest llibre que hi era per ca nostra i vaig decidir que seria el següent que llegiria.

Aquest és el primer volum (de dos) d’una recopilació de llegendes classificades temàticament, on es conten diverses fonts, s’expliquen els possibles orígens i formes de difusió de moltes llegendes urbanes. L’autor és estatunidenc (o sigui d’Estats Units), per tant recopila majoritàriament les llegendes d’allà, però curiosament són molt semblants, per no dir exactament iguals que les nostres. El que més m'ha cridat l'atenció és que l'autro s'autocita contínuament, fent propaganda d'altres llibres seus sobre el tema (es veu que és un expert en la matèria).

Llegir aquest llibre em va fer pensar en una llegenda molt famosa que fa uns anys (pel 99 més o menys) va recórrer tot el país en qüestió d’hores (o fins i tot minuts): la famosa història de Sorpresa-Sorpresa/ Isabel-Gemio/ Ricky-Martin/ el-perro/l a-niña/ la-mermelada. Supós que no fa falta que la rememori... Curiosament, aquella mateixa història també apareix en aquest llibre, però, és clar, sense el famós programa de televisió, la Gemio o el Ricky. El ca sí que apareix, però hi ha petites diferències: enlloc de melmelada és mantega de cacauets, qui vol donar una sorpresa no és en Ricky Martin sinó un grup d’amigues, i on s’amaguen no és un armari, sinó un soterrani.. Segons l’autor, la raça del ca, el lloc on s’amaguen els amics, els punts concrets on la víctima s’aplica la mantega (!!!) i com aquesta reacciona a la sorpresa presenten variacions segons on se contin.

Un llibre entretingut i graciós, però que no va més enllà (tampoc m’esperava res més en un llibre d’aquest tipus).

Primer post del 2008...

Què sinó en un dia com avui??