Extra

Avui és un dia especial, un dia extra.

Només tenim 29 de febrer una vegada cada quatre anys. I no sempre.

Els anys de traspàs tenen qualque cosa especial, o almenys ho haurien de tenir: venen amb un dia de regal!

Per això avui és un dia especial.

Per molts de nosaltres, ha estat un dia més, un dia normal.

Per d’altres, segur que ha estat un dia peculiar. Especialment pels que avui celebren el seu aniversari. O pels que han nascut avui.

Però, si ens aturem un moment, només un instant, en pensar en el nostre dia, descobrireu, descobrirem tots, que avui és un dia especial.

Jo avui he fet melmelada per primera vegada a la meva vida. No en menjo mai, de melmelada, però hi havia un excés de llimones a casa dels meus pares i feia dies que la idea es passejava pel meu cap. Així que ho he fet. Ho he intentat. Els resultats han estat bastant normals, millorables.

També podria dir que avui he acabat d’escriure la meva tesi. En el sentit més estricte de la paraula. He acabat d’escriure el capítol 1, la introducció. Queden moltes coses per fer, és clar. És un capítol que encara m’han de corregir. I encara queden editar tres (i mig) més. I revisar-lo tot en conjunt. I homogeneïtzar-lo. I fer la bibliografia. I acabar d’escriure els agraïments. I... I... I... Però avui la he acabada d’escriure. Així. Com si no res.

El més curiós, però d’aquest 29 de febrer, és que no som conscients de lo important que és, de lo que significa. Si demà dematí, en aixecar-vos, intenteu viure com si avui no hagués existit... ho podríeu fer? Sabríeu viure demà sense avui?

No.

I, ampliant aquesta idea, si apliquem aquest concepte a tots i cada un dels nostres dies de la nostra vida, no és fa clar (més que clar, cristal·lí) que tots i cada un dels nostres dies són 29 de febrer? Per què tots els nostres dies són dies extres, dies especials. Cada dia és un regal. I és curiós que hagi d’arribar un 29 de febrer per arribar a aquesta conclusió.

A la foto, els tres pots de melmelada de llimona i taronja que he fet avui. Ha sortit especial, aquesta melmelada. I està ficada en pots especials: dos d’ells varen viatjar des de Creta amb jo.

Tot és especial, en aquest dia.

Tot hauria de ser especial, cada dia.

Altes pressions

Ahir diumenge, per motius que no venen al cas, vaig haver d’anar a l’oficina una estona el dematí.

I, com que era diumenge i feia un sol espectacular, vaig decidir aprofitar el passeig per fer precisament això: passejar, caminar un poc, gaudir de l’anticicló actual tan, tan esperat després de tant de fred i tanta neu.

Tres quarts d’hora caminant sota el sol, gran part devora la mar, varen ser tot un regal després d’haver passat ja (espero!) per lo més cru del cru hivern.

I ara, un dia després, i amb la ressaca (per falta de son) habitual després d’un llarg vespre de premis, encara sento l’energia d’aquella llarga estona sota el sol.

I malgrat els vespres continuen essent freds, el sol del dia, la calor brutal que quasi fa mal, em fa tornar a sentir viva i començar a pensar (oh, sí, només començar) a sortir de la meva hibernació anual.

Llum, sol, calor i... uns dies de vacances per endavant!

Ah, beneït anticicló!

A la foto (feta amb el mòbil), el Passeig Marítim i el Castell de Bellver sota un cel blau d’altres pressions.

"Tres colores: Azul" de Krzysztof Kieslowski

Fa uns dies, amb el tancament de megaupload, em vaig trobar a jo mateixa recercant entre els meus discs durs qualque pe·lícula que tingués gravada per veure en un vespre qualsevol.

I em vaig trobar amb la trilogia de Kieslowski.

I vaig sentir curiositat de tornar a veure-la sencera, després de tants i tants anys. Perquè la primera peli de la trilogia és de 1993. Fa quasi vint anys, quasi vint anys!!

Recordo haver vist en el seu dia les tres pel·lícules, no sé on ni quan. Recordo que la primera, Blau, me va agradar molt. Era la meva època de cinefília extrema. La segona, Blanc, no me va agradar tant, però la tercera, Vermell, també me va entusiasmar. I vaig trobar fascinant la interacció o la relació que existeix entre les tres pel·lícules, plasmada especialment en el final de la darrera.

Tornar a veure una pel·lícula que ja has vista i de la qual recordes més què te va parèixer que la pel·lícula com a tal és semblant a tornar a un lloc on ja has estat: estrany.

La protagonista d’aquesta peli intenta superar la mort en accident de la seva filla i del seu home, un compositor que estava preparant una cançó clàssica per a la celebració de la creació de la Unió Europea.

La creació de la Unió Europea.

No vos sona a la Prehistòria, això? No ha existit sempre la Unió Europea? Fa tan, tan poc temps que existeix?

Ha estat una bona lliçó d’història recent tornar a veure aquesta peli.

I la seva banda sonora, oh, la seva banda sonora! La vaig comprar en el seu dia, encara tinc el CD. Em va entusiasmar, sobre tot la seva cançó principal. I ara, tornant a veure la peli em vaig demanar en quin idioma la cantaven. Perquè no em sonava a francès, no, què va! De fet, em sonava a... grec? Però no, no podia ser. La fictícia cançó per celebrar la creació de la Unió Europea cantada en grec? Què cony era això? Una jugada del destí? Una premonició al·lucinant del seu compositor, Zbigniew Preisner?

Idó sí.

La lletra és una adaptació d’un passatge de la Bíblia (La Carta de Sant Pau als Corintis 13, 1:13) i està en grec (traducció en anglès aquí). I diu coses com:

Malgrat tingués el don de la profecia/ i conegués tots els misteris/ malgrat pogués moure muntanyes/ si no tinc amor, no sóc res.
En Preisner és un profeta.

Perquè unificar, fa quasi vint anys, en una cançó la Unió Europea i Grècia, té molt de mèrit.

O és una curiosa broma del destí.

En qualsevol cas, la cançó és fabulosa.

I, en aquests temps grisos i foscos, sentir coses com

Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
És un regal.

I sentir-les en grec, és encara més joiós.

El lago de los cisnes

Tinc una relació estranya amb el ballet.

Quan era petita, vaig anar durant uns mesos a classe de ballet. Hi anava per la típica raó que una germana petita s’apunta a qualque activitat extraescolar: perquè la germana gran ja hi està apuntada. Recordo poques coses de les meves classes de ballet. Tenia 5 o 6 anys. I el que més recordo és la por que em feia quan, durant l’hivern, sortíem de classe devers a les sis i mitja: era vespre tancat i havíem de caminar un llarguíssim (o així m’ho apareixia) passadís (quasi) a les fosques fins sortir de l’escola i agafar l’autobús. M’aterrava, m’aterrava. Així que quan la meva germana va haver de deixar les classes per motius de salut, jo també les vaig deixar.

Així, la meva relació amb el ballet va acabar totalment degut al terror que la foscor em provocava. Ni tan sols recordo si m’agradava o no, si ho feia bé o no. No recordo res. Només la por que em provocava la foscor.

Botant més de vint anys (quasi trenta, glups!) en el temps, fa menys d’un any vaig anar a veure una pel·lícula en la qual el ballet és una part molt important “Cisne negro”. Ja vaig comentar en el seu dia que me va parèixer terrorífica. I és curiós que la por que em va provocar la pel·lícula no em fes pensar en la por infantil que la foscor de després de les classes de ballet em provocava.

És igual. La qüestió és que a principis d’any vaig anar a veure un ballet, per primera vegada en la meva vida. I precisament va ser “El lago de los cisnes”.

No sabia si m’agradaria o no. No sabia si m’avorriria o m’encantaria. Primer, perquè no hi havia anat mai, al ballet. I segon, per aquesta relació estranya que he tingut amb el ballet durant la meva vida.

I què puc dir? Em va agradar, i molt. Vaig al·lucinar, perquè en serio pensava que m’avorriria o que no l’entendria o... o... Però, prejudicis defora, va ser una horabaixa ben entretinguda, bella i estimulant. Un autèntic plaer.

A la foto (dolenta, feta amb el mòbil), un moment del ballet, amb cignes i més cignes, dels meus moments favorits.

El descans

Hi ha un moment al dia que m’agrada especialment: quan a mig dematí, aturo una estona de fer feina, em vaig a la cuina i bereno. El que els guiris anomenen coffee break, un descans. No sempre puc aturar, i els moments del berenar han canviat (i van canviant) molt, moltíssim en els més de deu anys que faig feina allà però, en els darrers temps, són especialment agradables quan coincideixo amb un company i aprofitem per parlar i parlar.

És un company de despatx, malgrat ell no és molt parlador quan som al despatx. Però en aquest moments de descans, amb la televisió de fons posada a qualque canal de notícies de 24 hores, parlem de lo malament que està el món darrerament, de lo poc que fem per arreglar-lo i de com punyetes pot acabar tot això. Les nostres converses s’han tornat bastant grises, com gris sembla tot el món que ens envolta.

Avui me comentava que havia vist un anunci d’una marca de cotxes que ha fet en Clint Eastwood (al qual adora) per posar-lo al descans del mig temps del partit de la Super Bowl. Per qui no sàpiga exactament què és direm que és un esdeveniment televisiu molt, molt important i que els anuncis que fan durant el seu descans són dels més vistos en tot Estats Units. Quan li he demanat de què anava l’anunci, no m’ha sabut explicar, no m’ha pogut dir exactament el que li havia transmès, simplement m’ha dit “És que aquí ara ja tothom passa de tot. Però després veus a aquest home dient aquestes coses...”. Intrigada, he cercat al youtube l’anunci.

I m’he emocionat.

I he flipat.

I he decidit que havia de compartir-lo.

I he decidit que fins i tot traduiré el text (lliurement), perquè crec que val la pena conèixer-lo.

Podríem canviar Amèrica pel nom del nostre país, del nostre poble o de la nostra pròpia vida.

Perquè som al descans. I la nostra segona part està a punt de començar. Tot el que importa ara és mirar cap endavant i trobar un camí a seguir.

Perquè només necessitem això, només. Només ens ho hem de creure i tirar endavant.

Perquè si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà.

Oh, què es de gran en Clint Eastwood!







Som al descans. Els dos equips estan en els seus vestuaris discutint què poden fer per guanyar aquest partit a la segona part.

És el temps de descans també per Amèrica. La gent està sense feina i està patint. I tots ells es pregunten què faran per retornar. I tots estem espantats, perquè no és un lloc.

La gent de Detroit en sap una mica d’això. Quasi ho varen perdre tot. Però tots varen treballar junts i ara la ciutat del motor està lluitant de nou.

He vist moltes èpoques difícils, moltes caigudes durant la meva vida. I moments en els quals no ens enteníem entre nosaltres. De vegades, sembla que em perdut els nostres cors. Quan la boira de la divisió, de la discòrdia i de la culpa fa que sigui difícil veure el que hi ha més enllà.

Però després d’aquestes proves, tots ens vàrem reunir al voltant de lo que era correcte i actuàrem com a un. Perquè això és lo que fem. Trobem un camí a través dels temps difícils i, si no podem trobar un camí, llavors en fem un.

Tot el que importa ara és el que ve. Com podem venir d’enrere? Com ens ajuntem? I, com guanyem?

Detroit ens mostra que es pot fer. I el que és cert per ells, és cert per tot nosaltres.

Aquest país no es pot eliminar amb un sol cop. Ens aixequem de nou amb força i quan ho fem, el món sentirà el rugit dels nostres motors.

Sí, és el temps de descans per Amèrica. I la nostra segona part està a punt de començar.

El cementiri de les pinces rompudes

Tinc un cementiri de pinces rompudes.

I no sé què fer amb elles.

La història és així: la rentadora va ser el primer electrodomèstic que va entrar a casa, fa ja més tres anys, quasi simultàniament a la meva tornada de Creta [*]. I, al contrari del que sol fer la gent, vaig començar a utilitzar-la abans de mudar-me. Així, quan venia d’un viatge o d’una campanya, en lloc de monopolitzar la rentadora dels meus pares, m’anava al meu pis i utilitzava la meva. Una espècie d’independència a la inversa.

La qüestió és que tot d’una vaig haver de menester un estenedor i pinces, és clar! Què podia fer amb una rentadora si no tenia estenedor ni pinces? I vaig comprar el meu primer paquet de pinces, de colorins. Al qual li va seguir un segons paquet de pinces dels mateixos colorins. I un tercer paquet de pinces d’altres colorins. Perquè quan poses dues rentadores seguides, has de menester moltes pinces!

Fa unes setmanes (o mesos, diria jo), les pinces del primer paquet es varen començar a rompre. Així, sense previ avís. Agafava una pinça i, paf!, em quedava amb uns trossets de plàstic a la mà. Agafava un altra i, paf!, un altres tros. Al principi va ser de forma puntual, però després, la malaltia mutant de les pinces es va estendre i contagiar a moltes, moltes de les seves germanes. Paf, paf, paf! Bocinets de plàstic de colorins a les meves mans, pinces amputades!

I ara tinc un cementiri de pinces rompudes.

I no sé què fer amb elles.

Davant la situació, vaig seguir el consell de la meva mare i vaig comprar un nou paquet de pinces, però aquesta vegada sense colorins: pinces de fusta, de tota la vida. Així que ara tinc un grapat de pinces de quatre colors diferents i un altre grapat de pinces clàssiques de fusta (les millors, és clar).

Però, a part d’això, tinc un cementiri de pinces rompudes.

I segueixo sense saber què fer amb elles.

A la foto, el cementeri de les pinces rompudes.

[*] El més curiós és que a Creta no tenia rentadora. En feia servir una, d’un apartament del complex on vivia, però només quan l’amo volia. Una tirania rentadora absoluta.

Every teardrop is a waterfall

I turn the music up, I got my records on
I shut the world outside until the lights come on
Maybe the streets alight, maybe the trees are gone
I feel my heart start beating to my favourite song

And all the kids they dance, all the kids all night
Until monday morning feels another life
I turn the music up
I'm on a roll this time
And heaven is in sight

I turn the music up, I got my records on
From underneath the rubble sing a rebel song
Don't want to see another generation drop
I’d rather be a comma than a full stop

Maybe i'm in the black, maybe I'm on my knees
Maybe i'm in the gap between the two trapezes
But my heart is beating and my pulses start
Cathedrals in my heart

And we saw oh this light I swear you, emerge blinking into
To tell me it's alright
As we soar walls, every siren is a symphony

And every tear's a waterfall
Is a waterfall, oh!
Is a waterfall, oh! oh! oh!
Is a waterfall
Every tear is a waterfall
Oh oh oh!

So you can hurt, hurt me bad
But still I'll raise the flag

Oh, it was a wa-wa-wa-wa-wa-aterfall
A wa-wa-wa-wa-wa-aterfall

Every tear
Every tear
Every teardrop is a waterfall

Every tear
Every tear
Every teardrop is a waterfall.

En lo més cru del cru hivern

Ara que la meva orquídia ha mort (ni tan sols hi sobreviurà el petit keiki!) i que la primavera encara es veu molt llunyana, el meu bosc de ginkgos és el meu únic, petit i privat plaer vegetal pels meus sentits.

Perquè el meu bosc de ginkgos presenta, aquests dies de cru hivern, aquest aspecte.

Ah, la felicitat de les petites coses...

Spanair

Divendres 27 de gener, viatjava a Barcelona, com a inici ociós d’un viatge que en menys de 48 es convertiria en viatge laboral a Roma i que, a la seva vegada, es transformaria en viatge d’oci.

Per una sèrie de motius que no venen al cas, viatjava amb Spanair, al contrari de la resta del grup amb qui anava, que ho feia amb Ryanair.

Tot d’una vaig deixar la maleta a facturació, devers les cinc i mitja de la tarda, una parella de periodistes se’m va apropar. Ella em va ficar el micròfon davall el nas i, de manera bastant impertinent, em va demanar si volava amb Spanair i si m’havien confirmat que el meu vol sortiria. Jo, més sorpresa que emprenyada, vaig contestar amablement que sí. La dona va insistir, si era segur que viatjava, demanant-me que mostrés la meva tarja d’embarcament a càmera, amb un mig somriure impertinent. Jo, ja més emprenyada que sorpresa, li vaig demanar què passava, que si havia qualque cosa que jo no sabia. Ella continuava amb el seu somriure impertinent, sense contestar-me i insistint una i mil vegades si m’havien dit que el meu vol sortia. Al final, se varen cansar i em varen deixar tranquil·la. Ni tan sols record si em varen donar les gràcies.

Més al·lucinada que preocupada, me’n vaig apropar a l’oficina de la companyia que estava just devora. Allà, li vaig comentar al jove que atenia el que m’acabava de passar i li vaig demanar a veure què passava i si el meu vol sortiria. Ell, amb un somriure d’orella a orella i amb una amabilitat i professionalitat que no havia mostrat la periodista, me va explicar una mica per damunt la situació. No vaig entendre res, la veritat, però sí que vaig entendre que el meu vol sortia. I em vaig quedar tranquil·la.

Quan ens anaven cap a la zona de control, comentant la jugada amb els companys de viatge, em vaig adonar una mica del que volia dir tot allò, del que realment estava passant: la companyia estava a punt de tancar, d’aturar de volar. Així, de cop i volta, d’un moment cap a l’altre. Jo, egoísticament preocupada per si podia arribar a Barcelona a passar un dia i poc d’oci i una companyia estava a punt de tancar, deixant a molta, molta de gent al carrer. Aquell jove que m’havia atès de manera exquisidament amable estava a punt de perdre la seva feina. Però no li va importar. Va ser un professional, es va comportar com el gran professional que devia ser, explicant-me amablement la situació, calmant la meva intranquil·litat, quan ell estava a hores, a hores!!, de perdre la seva feina.

I vaig pensar en l’absurda entrevista que m’havia fet l’estúpida periodista.

I vaig pensar en la meva egoista reacció de només preocupar-me pel meu vol, pel meu propi interès.

I vaig pensar en tota la gent que no perd les maneres en situacions extremes, que és capaç de menjar-se els seus propis sentiments, els seus problemes, i actuar de manera amable i educada, més enllà de lo purament professional.

I vaig pensar, oh sí, que tant de bo al món hi hagués més gent com aquell jove d’Spanair que em va tranquil·litzar amablement, quan ben probablement hauria d’haver estat a l’ inrevés. Perquè si hagués més joves com aquest i menys periodistes com aquella, el món seria una altra cosa.

Una altra cosa, molt millor.

A la imatge, la tarja d’embarcament d’un dels darrers vols operats per Spanair.

La hauré de guardar.

Roma

 Simplement.