El recompte anual

Arriba cap d’any i, amb ell, arriba el moment de reflexionar sobre l’any que hem viscut, sobre les coses que hem fet i sobre el que ens espera l’any que ve (o sigui, demà!).

Un any més, m’encanta poder dir que he tornat a complir allò de “Una vegada a l’any, ves a un lloc on no hagis estat mai”. I, un any més, crec que puc dir que no ha estat un mal any. És clar que ha tingut moments dolents, però també n’ha tingut de bons, i molts!

Revistant el bloc, veig que ha estat un any tan productiu com l’anterior (exactament el mateix número d’entrades! Ni fet aposta!), la qual cosa no està gens malament, dic jo!

Així que el meu 2010 en números ha estat més o menys així:

He estat en 7 (+3) països (el + 3 indica qeu només he estat en els seus aeroports – un o més!-).

He agafat 34 avions (record absolut!).

He trepitjat 14 aeroports (+ el meu).

Si no vaig errada, m’han perdut la maleta 0 vegades (yupi!).

He anat en 1 vaixell (què poc).

He passat 14 dies a la mar.

He dormit 66 dies fora de casa.

He gaudit de 3 illes (+ la meva).

He visitat 1 continent on no hi havia estat abans (malgrat fos només durant un parell d’hores).

He fet 1 mudança.

He descobert que m’encanta practicar 1 esport que mai no m’havia interessat.

He tornat 1 vegada a Creta.

A més, de les dues coses que em vaig proposar que faria fa un any, he complit el 50%: sí que he fet una mudança, però no he acabat una tesi. Enguany, he decidit no sé tan ambiciosa i només proposar-me una cosa: acabar la tesi. Serà 2011 l’any?

A la foto, Istanbul, un dels (molts) llocs fascinants que he conegut durant aquest 2010.

Gaudint

Intento gaudir de tots i cada un dels dies de la meva vida. Intento que la rutina, la falta de rutina, l’estrès, els mals rotllos, les coses i les gents negatives, el cansament i tantes i tantes coses dolentes que ens envolten no puguin amb el meu esperit. Intento ser positiva, somiar, lluitar, treballar dur, somriure. Però, de vegades, de tant en tant, em quedo sense energies. De vegades, en lloc de somriure, sentir-me afortunada de gaudir del plaer de viure, em sento cansada, desganada, apàtica, buida. I em queixo. Em queixo per tot. Em queixo perquè no tinc temps de fer moltes coses que voldria i hauria de fer. Em queixo d’agafar avions i trepitjar aeroports per anar a reunions en soterranis luxosos i avorrits, mentre els altres es pensen que els meus viatges són aventures apassionants. Em queixo de l’excés de feina. Em queixo de l’excés de gent.

Sóc una desagraïda, una ingrata. Tot el temps que perdo queixant-me no l’aprofito per gaudir. Tota l’energia que perdo queixant-me no l’aprofito per lluitar encara més fort. Tota la negativitat que genero amb la meva actitud no l’aprofito per convertir-la en positivitat.

Hi ha tant de món per veure, tant de dies per gaudir, tantes fotos per fer, tantes paraules per escriure, tantes rialles que compartir, tantes abraçades que rebre...

Sóc una afortunada, ho sé. Malgrat de vegades, no sé ben bé perquè, no sé ben bé com, me n’oblido.

A la foto, gaudint del far del Cap de Creus (Girona), un dematí fred i solejat de fa un mes i pico, en el meu darrer viatge per mars catalanes.

De concurs - Wishlist de fnac

Avui va de concurs.

Resulta que la gent d’fnac vol fer de Reis Macs per l’autor de qualque bloc, així que ha creat un concurs entre bloggers en el qual, bàsicament, hem d’escriure un llistat de coses (dels fnac) que demanaríem als Reis Macs i que no superin un total de 2011 euros. Bé, aquí teniu les bases completes.

Per la meva part, si els meus Reis Macs tinguessin 2011 euros per gastar al fnac, jo lis demanaria:

- Un PC PortátilToshiba Satellite L675-11D Portátil 17,3" (899 €), perquè ara mateix a casa no tinc cap ordinador, només el portàtil de la feina i ja comença a tenir problemetes. He triat Toshiba perquè el portàtil de feina ho és i m’està donant molt bons resultats.

- Un monitor LEDLG E2250V Monitor LED 21,5" (189 €), perquè m’agrada fer feina amb doble pantalla i seria un complement ideal per portàtil anterior, jeje.

- Un objectiu Sigma 10-20 AF HSM Nikon (649 €), per la meva Nikon D60, perquè sempre he volgut un gran angular i no l’he tingut mai!

- Una càmera digital compacta Canon IXUS 210 Negra Cámara Digital (259 €), perquè la meva compacta és molt regulín, mai no he tingut una Canon i m’agradaria provar-la.

- I, finalment, el llibre “Maldito Karma” de David Safier (14 €) per regalar-li a la meva germana, perquè la pobreta no pot participar en aquest concurs: va crear el seu blog el 27 de juliol de 2010, així que no pot participar en aquest concurs només per uns dies! Maleït karma, jeje!

Total, 2010 €. Em sobra 1 €, ui, quasi!

Oh, què és de fàcil això de somiar!

Bones Festes!

Incoherència - Ignorància

No hi ha cosa que em rebenti més en aquest món que la gent incoherent. No puc amb la gent que actua de manera totalment contrària a lo que ells mateixos defenen o venen. Estic farta de veure pseudo-ecologistes que deixen els llums encesos malgrat no hi siguin en tot lo dia o condueixen cotxes quatre per quatre de luxe i alt consum. No puc amb els pseudo-solidaris que passen hores i hores defensant les causes perdudes però que quan de veres han de fer qualque cosa surten amb actituds egoistes de “jo, jo, jo i jo”. No puc amb els pseudo-religiosos que resen, van a missa i fan tot els sacrificis que la seva església lis proposa, però tan prest com poden se dediquen a fer mal i putejar a la gent que lis envolta.

El problema ve de l’obsessió de la gent per les etiquetes. Tothom vol ser etiquetat, tothom vol tenir una etiqueta, no sé si per un ànsia de formar part de la tribu o què. Posar una etiqueta és la cosa més difícil del món [1], així que me sorprèn que a la gent li apassioni etiquetar-s’hi. Ecologista. Feminista. Solidari. Socialista. Religiós. La gent se defineix amb una d’aquestes etiquetes (o milers d’altres) amb total alegria i desconeixement, sense ser conscients (o sí) de què tu no ets ecologista (ni feminista, ni solidari, ni...) només perquè tu ho diguis: els teus actes, les teves accions han de (o almenys haurien de) ser coherents amb les teves autodefinicions.

Jo no crec en les etiquetes. Crec que són innecessàries, absurdes i mal interpretables. De fet, m’aterra la gent que s’autodefineix amb etiquetes. “Sí, jo sóc molt solidari”. “Sí, jo sóc molt religiós”. “Sí, jo sóc molt feminista”. Alerta! Quin perill. El que té la necessitat de proclamar les seves virtuts en veu alta sol ser només per reforçar la seva idea de com li agradaria ser o com troba que hauria de ser la gent de cara a ell, però normalment no defineix com és ell davant els altres. Desgraciadament, molt de pics és justament al contrari. No sé si tot això és resultat de la ignorància o de la mala fe, però em rebenta molt, moltíssim.

La foto, feta la setmana passada a un autobús a Malta, no té res a veure amb l’entrada, però necessitava qualque cosa positiva després d’aquest post tan poc positiu.

[1] I ho dic jo que tinc un bloc amb etiquetes que sempre m’omplen de dubtes (“Això quadrarà aquí? Hauria de crear una etiqueta nova per aquesta entrada?”).

Mars catalanes

Passejar al costat de les mars catalanes és ja quasi un costum. Tornar-hi és una mescla de goig i disgust. Goig perquè, de vegades, si els astres estan al meu favor, tinc l’oportunitat de tornar a alguns dels llocs als que hi tornaria sempre. Disgust perquè els dies se fan llargs, la feina esgotadora i les hores i hores a la carretera fan que l’eficiència de la feina sigui bastant limitada. Al final, el que importa és que els objectius de la feina es compleixen. Al final, el que importa és que la proporció de moments de goig sigui superior a la de moments de disgusts.

En aquest viatge, he recordat lo molt que m’agrada viatjar tota sola, organitzant el meu viatge com jo, i només jo (i les circumstàncies!) he decidit, conduint quilòmetres i quilòmetres amb l’única companyia de la meva música, cantant, cantant i gaudint. Gaudint, simplement.

En aquest viatge, he retrobat a vells amics i coneguts, a gent que feia molt que no veia (fins i tot, a gent que no veia des del meu exili cretenc!), a gent que fa poc que he conegut i a gent que vaig conèixer allà mateix.

En aquest viatge, he pensat molt i he deixat de pensar. He parlat molt i he escoltat més. He dinat i sopat tota sola i acompanyada. He fet cafès entre converses de feina o converses d’amistats. He vist, he sentit, he treballat i, perquè no, he somiat.

Cada viatge és una nova aventura, un misteri, una sorpresa, un goig i una incertesa. Cada dia és una nova aventura, un misteri, una sorpresa, un goig i una incertesa. Cada dia és un nou viatge.