Fora de servei

Aquest blog estarà uns dies fora de servei. Molt probablement. Malgrat el vaixell en el qual me trobo, i que podeu veure aquí adalt, s’ha modernitzat i té accés a Internet (només per uns privilegiats, i jo ho sóc!, i a prop de terra) no crec que trobi ni el temps ni les energies necessàries per escriure.

Sobre tot les energies.

He arribat amb les bateries descarregades, que és lo pitjor que et pot passar quan t’esperen dues setmanes de feina dura a la mar. I avui, després de només un dia a la mar, ja me’n tornaria.

És absurd pensar així, ho sé, però no ho puc evitar.

I el més absurd de tot és que malgrat aquesta apatia o millor dit, malgrat aquesta tristor infinita, ho he dissimular i he de contagiar d’energia, il·lusió i ritme a un equip de 17 persones. Una energia, il·lusió i ritme que òbviament ara mateix no tinc ni sento. Què absurd que és tot!

En qualsevol cas, podeu veure lo que estem fent a la mar aquí.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Maremostra

Fa uns dies, es va celebrar a Ciutat Maremostra,el primer festival de cinema temàtic d’Europa amb el mar com a protagonista.

Malgrat va ser una setmana particularment ocupada dins aquest mes peculiarment frenètic, vaig trobar temps d’anar dos dies a veure qualque cosa.

“The Cove” de Louie Psihoyos és un documental (que va guanyar un Òscar a 2010) que explica la matança anual que es fa de dofins al Japó. Em feia moltes ganes veure aquest documental, però em va agradar fins i tot més del que em pensava: no només la temàtica és atractiva, sinó que està rodat de manera magistral, amb ritme, talment com si d’una pel·lícula d’intriga es tractés, amb un ritme fabulós, moments dramàtics, sense caure en l’excés de sang, moments sensibles, però sense caure en la sensibleria barata (que el tema ho propiciava). Em va parèixer molt emocionant, més d’un va acabar plorant, malgrat al començament em pensava que el documental aniria en pla de “som els súper defensors dels dofins i som súper guays”. No, va més enllà de l’(òbvia) atracció i seducció que provoquen aquest animals, més enllà del fet que tenir animals en captivitat no és res especialment bo pels animals, més enllà de lo que la matança d’animals pot significar per a una població. Perquè les escenes finals em varen posar la pell de gallina i són tan senzilles com un home carregant amb una pantalla de televisió, mostrant als membres de la Comissió Balenera Internacional (el típic lloc on se prenen decisions polítiques sobre temes ambientals, sense suport científic ni coneixement real) què se fa realment amb aquest animals en una matança que se justifica el seu manteniment per ser una cosa tradicional.

“The Tsunami and the Cherry Blossom” de Lucy Walker és el documental que més tenia ganes de veure de totes les pel·lícules que se projectaven. Explica com, després del tsunami, els supervivents troben forces per tirar endavant quan comencen a veure com els cirerers comencen a florir. La idea (i el títol) me resultava molt, molt, molt poètica i vaig suposar que les imatges anirien a joc amb la idea. Però no. En el fons, és un documental “normal” sobre gent que lluita per sobreviure després d’una catàstrofe escarrufant. La poesia, la sensibilitat de la idea i del títol se queda en això i algunes imatges dels cirerers florits. Però esperava més emoció, més poesia visual.

I també vaig tenir oportunitats de veure els curtmetratges que es varen presentar a l’únic premi que es donava al festival: curtmetratges gravats amb un mòbil i amb una idea comú: la mar i el número 8. (Lo del número 8 perquè el concurs estava patrocinat per Windows Phone i és possible que part de les imatges les utilitzin per promocionar el nou Windows 8 –au, quina por!-). Me va encantar veure els documentals, em va sorprendre molt les moltes i bones coses que se poden fer només amb un mòbil. El curt guanyador va ser “Ochoneta”, però a jo també me va agradar molt “H28”, on a més apareix el fill d’una amiga meva! Val la pena veure’ls, tot dos.

L’any que ve, més!

Distracció és...

... anar a dinar a casa dels teus pares i acabar a casa teva. I no adonar-te’n fins que hi ets dedins.

... sortir un dematí de casa amb dues arracades diferents posades. I no adonar-te’n fins cinc hores més tard.

... deixar la fruita i iogurt del berenar damunt la còmoda de la teva habitació. I no adonar-te’n fins que tens un bon forat a la panxa.

... anar a una actuació amb el teu grup de música i deixar-te un dels instruments a casa teva. I no adonar-te’n fins a la tercera cançó.

La passada, va ser una setmana de distracció total. Deu ser l’estrès. M’ho hauria de fer mirar.

A la foto, un moment de l’actuació de la quarta distracció.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

El primer bany de la temporada

A la fi ha arribat. El primer bany de la temporada.

I, com tots els primers banys de temporada, ha estat un bany fred, curt i inesperat.

Malgrat en realitat, no ha estat ni tan fred, ni tan curt, ni tan inesperat.

Però sí que ha estat tan emocionant, estimulant i alegre com qualsevol contacte amb la mar, després de mesos i mesos de no ficar-m’hi.

I el vespre, trons, llamps i pluja.

Els contrastes de la primavera.

Les sorpreses de la primavera.

La màgia de la primavera.

A la foto, la sorra de la platja del primer bany. No és, ni d’enfora, la foto que volia fet, la foto que he pensat que feia però, a falta d’una altra, aquesta és la que poso.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Simple

Són moments estranys, aquests.

El món s’ha tornat boig, boig perdut.

Se m’han ajuntat totes les feines possibles i inimaginables en un sorprenentment curt període de temps, amb el conseqüent estrès laboral.

El meu cor ja no sap si minvar o explotar, amb el conseqüent estrès personal.

Em passo els dies fent una quantitat insofrible d’hores de feina, amb el cap bullint amb mil i una cosa que he de deixar llestes abans de final de mes.

Em passo els vespres (alguns, no tots) fent feina a la tesi, intentant-la deixar llesta abans de final de mes.

Vull sortir, caminar, gaudir del sol, fer esports, arreglar la casa, canviar la roba d’hivern per la d’estiu, passar estones amb la família i els amics, aprovar l’anglès, acabar un informe que fa 2 mesos que hauria d’haver acabat, planificar un projecte nou,...

Uff.

Uff, uff.

I és en aquests moments d’estrès total i absolut. Moments en els quals tinc el cap tant ocupat i confús que faig coses tan estranyes com anar a dinar a casa dels meus pares i acabo en la meva (i no m’he n’adono fins que no hi estic dedins). En aquests moments, deia, és quan el simple fet de regar les meves plantes, el simple fet de gaudir-les uns moments, d’aturar uns segons, uns minuts, per donar-les l’aigua que les fa viure, és en aquests moments quan trobo uns petits (i valuosos, i immillorables, i imprescindibles) moments de relaxació, i pau, i felicitat.

I quasi (quasi) em reconcilio amb el món.

Perquè veure créixer els meus ginkgos és... és... indescriptiblement satisfactori.

I és tan, tan, tan simple...

6 de febrer

25 de març

29 de març

6 d'abril

12 d'abril

 28 d'abril

9 de maig

"La pesca del salmón en Yemen" de Lasse Hallström

Feia mesos, molt de mesos que no hi anava al cinema.

Finalment hi he anat. I què millor manera que a veure una pel·lícula com aquesta: sobre peixos, amb Ewan McGregor, positiva, amb les seves dosis justes d’humor, amor i desamor.

Aquesta és la història d’un jec de Iemen que vol introduir la pesca amb mosca al seu país. És la història d’un científic de vida gris que rep com a repte d’encàrrec del jec. És la història de la representant del jec que viu entre la felicitat i la desesperació. No és exactament una història sobre peixos, però també ho és. No és exactament una història sobre la felicitat, però també ho és. No és exactament una història sobre com fer realitat els nostres somnis, però també ho és.

És genial, aquesta peli.

He d’admetre, sí, que me la esperava menys comercial, més independent, una mica més sorprenent i amb molt més peixos (ah, deformació professional). Però és una història molt amable, molt agradable, molt divertida, molt amena i molt positiva.

I, tal i com està el món actualment, és un autèntic plaer veure una pel·lícula així.

Ja friso de llegir el llibre en el qual es basa...

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola

I no una, ni dos, sinó fins a tres vegades.

Si fa uns anys, qualcú m’hagués dit que aniria a un partit de futbol, m’hagués rigut a la seva cara. Perquè a jo, com ja vaig explicar aquí, el futbol no m’interessa, no massa.

Però a lo que anava.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. No una, ni dos, sinó fins a tres vegades.

Un Osasuna-Barça al Nou Camp i dos Mallorca-Barça a Son Moix, Ono Estadi, o com cony se digui ara l’estadi del Mallorca.

Ara sóc conscient que li podré contar això als meus nets, si qualque dia tinc nets.

Jo vaig veure jugar a Messi sota les ordres de Guardiola. I, en dues ocasions, va ser un goig veure’l corre i corre darrera el baló. La tercera vegada, fa només unes setmanes, no va corre tant. Em va parèixer que estava cansat o buit com ara ha confessat el (encara) seu entrenador. Li falta energia, li falta passió, està buit.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. Al Barça de Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, Pujol, Pedro i tants d’altres jugadors que sóc capaç de diferenciar fins i tot des dels seients més alts del Nou Camp.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. El Barça que ho ha guanyat tot i que també ho ha perdut tot en només uns dies.

I el vaig veure jugar perquè Guardiola m’ha semblat sempre un home molt atractiu, però amb un atractiu molt especials que només tenen alguns (homes o dones), un atractiu que va més enllà del bon físic i del saber estar. Un atractiu de qualcú que té cap, que té cor, que té interès, que té passió, que té energia, que té àngel i que té un no-sé-què especial que només tenen alguns privilegiats i lis fa tan, tan especials.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. I ara penso que tal vegada lo hauria d’haver anat a veure més vegades, perquè ja no hi haurà més oportunitats.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. No una, ni dos, sinó fins a tres vegades. I cap de les tres vegades vaig veure jugar a Xavi, el meu favorit. A la tercera, sí a la tercera vaig estar a punt de veure’l jugar: però em vaig quedar només amb veure’l encalentir a la banda, a punt per entrar i fer una substitució que finalment no va fer.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. I ara que se’n va ja no sé si em quedaran ganes de tornar a veure el Barça. Perquè jo no sento els colors ni sóc una gran seguidora. Simplement, em pareixia un home suficientment especial per veure què feia, com ho feia. Perquè ha fet somiar a molta de gent. Perquè ha fet somriure a molta de gent. I perquè cada vegada que sortia a la tele, em feien ganes d’escoltar el que deia. Moltes coses podrien aprendre els nostres polítics d’ell, moltes. Em bastaria que aprendressin a posar passió i interés a la seva feina, a escoltar als seus “súbdits”, a lluitar per millorar les coses. Només això.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. I estic encantada de poder dir-lo.

A la foto, Guardiola dirigint al seu Barça, fa poc més d’un mes. No és la millor foto que tinc d’aquell partit, però m’agrada.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

"Mi hermana vive sobra la repisa de la chimenea" d’Annabel Pitcher

Oh, és genial això de tornar a llegir llibres en el meu idioma matern. És tan genial, que el primer llibre que vaig llegir, el vaig liquidar en tan sols una setmana. Ànsia lectora li podríem dir.

Aquest és un llibre que la meva germana se va comprar i me’l va deixar per llegir, una vegada llegit ja per ella. I si me’l deixava, és perquè li havia agradat, és clar.

Aquesta és la història contada en primera persona per un nin, Jamie, que veu com la seva família s’ensorra després de la mort en un atemptat terrorista d’una de les seves germanes grans. Cinc anys després de l’atemptat, amb la família destrossada, l’abandó de la mare i l’alcoholisme del pare marquen el dia a dia d’aquest nin que veu com la seva vida s’il·lumina amb l’aparició d’una nina musulmana a la seva vida i un anunci de televisió sobre un programa que promet canviar la vida als seus participants.

És un llibre curtet, molt agut, amb un punt de vista tan innocent com real i dur, bo de llegir, en aparença molt fàcil i senzill, amb tocs humorístics però amb un transfons dramàtic i molt dur. Aquest llibre va de com les petites decisions poden canviar les nostres vides, com superar una pèrdua, com adaptar-se a les pitjors situacions i com les persones adequades poden aparèixer a la nostra vida en els moments més durs i complicats per il·luminar-la. Va de tot això. En poc més de 200 pàgines.

Una frase:
“[...] y yo oía la sonrisa en su voz como si todas sus palabras tuvieran caras felices”.

I el tràiler del llibre. Sempre flipo quan veig que es fan tràilers de llibres...

Marsella

Fa uns dies, vaig fer un viatge curtet (i laboral) a Marsella.

Vaig arribar de vespre a la ciutat. No m’agrada gens arribar de vespre a llocs que no conec, però no sempre hi ha opcions. De vespre, me va parèixer una ciutat grossa i sorollosa, bastant gris. Amb carrers estrets i grisos, plens de gent rara, de gent trista. Amb grans avingudes grises, plenes de més gent rara. Una ciutat on no em vaig acabar de sentir ni còmoda ni segura.

De dia, em va parèixer una ciutat lluminosa, de carrers grisos, sí, però també blava, blava com el cel, blava com el mar. Amb edificis interessants i que m’hagués agradat visitar i no només gaudir des d’enfora, com la basílica Notre Dame de la Garde, allà dalt d’una colina o la catedral, allà envoltada de grues.

En les menys de 48 hores que vaig està allà, vaig tenir l’oportunitat de passejar en un catamarà pel port vell (normalment no és fan aquest tipus d’excursions a les reunions que jo hi vaig!) i d’arribar al proper arxipèlag de Frioul i veure el castell d’If, presó que apareix en “El comte de Montecristo” d’Alexandre Dumas. També vaig gaudir de veure els famosos sabons de Marsella i comprar-ne alguns, malgrat finalment me’n vaig decidir pels sabons d’Alep (que, per cert, jo ni coneixia).

Varen ser curts aquells dos dies. Però ha estat curiós conèixer Marsella, aprendre coses sobre la seva història. Se’m va fer curt, sí, li hagués tret més profit a qualque dia més, però sempre és sempre agradable conèixer un lloc nou, malgrat sigui tan puntualment.

Les fotos són fetes amb la compacta. Ja m’estic cansant d’aquesta mania meva de viatjar sense la reflex. Però aquesta vegada ha estat culpa de Ryanair. O començo a passejar-la més o em compro una compacta més decent.