Explosió primaveral

Fa un parell de dies em demanava a jo mateixa quan (o millor dit, si) tornarien a sortir fulles dels meus Ginkgos adults, després de perdre-les fa uns mesos ja. No veia cap signe de nova vida en ells, només una tija forta i marró allà, en els seus cossiols, viva però (aparentment) dormida. I ahir, de cop i volta, em vaig sorprendre de trobar el meu Ginkgo #1 (perquè va ser el primer que va néixer fa molt de mesos ja) talment així


Tota una explosió primaveral!! Mirant bé Ginkgo #2, #3 i #4, vaig intuir un començament de nova vida verda allà, a la punta de les seves tiges (Ginkgo #5 no ha arribat a perdre totes les seves fulles aquest hivern, suposo que encara és massa jove). Definitivament, aquests bosc de ginkgos omple de goig el meu dia a dia.

I, a més, el meu julivert que fa sis mesos tenia aquesta (trista) pinta, ara està tan exultant com així:

I ahir vaig anar a la farmàcia, així que estic preparada: pol·len, ja pots començar a volar als meus voltants, perquè enguany em trobaràs ben preparada!

Todos los grandes artistas...

“Todos los grandes artistas saben que parte de su tarea consiste en reducir las distancias entre dos seres humanos” (Nadeen Aslam, "Mapas para amantes perdidos")

Instrumental

A un dia com avui, gris i plujós, li pega una banda sonora instrumental, que ben bé podria ser aquesta:



Aquesta banda sonora forma part de “Downton Abbey”, la (magnífica) única sèrie de televisió de la qual a dia d’avui estic totalment enganxada. També ben interessant la versió del “Every breath you take” de Police del Coro Noialtre que Antena 3 utilitza en els anuncis promocionals de la (he dit ja magnífica?) sèrie:



Però al dia d’avui, també li va bé la banda sonora de “El Greco”:



Ah, la música... Què faríem sense ella en dies com aquest?

Diumenge

Avui el meu dia ha començat una mica més tard de lo normal, després de dormir deu hores i mitja. Les necessitava, totes i cadascuna d’elles. Per agafar forces després de tantes hores de son, he esmorzat això:

A continuació, m’he dedicat a fer lo que feia molt que no feia i ja era hora que ho fes: netejar la casa. Hores, m’he passat. Quan feia net el balcó, movent un cossiol, la meva única tomàtiga, aquesta


ha caigut en terra. Ja li tocava, ben vermella ella. I així, la meva darrera collita d’aquest hivern ha estat formada per una única i preciosa tomàtiga de ni més ni menys que 50 g.

Durant la meva neteja, amb tant de moure sofàs i qualque moble, he trobat un calcetí que ja feia temps enyorava, una pinça de roba, un tap d’un USB d’Internet que ja fa mesos vaig donar de baixa i, per tant, ja fa mesos que no faig servir i una petita peça rodona, de les que utilitzo de tant en tant per fer arracades, polseres o qualsevol altra cosa d’aquestes.

He ordenat els medicaments, descartant els de l’al·lèrgia caducats de l’any passat i he apuntat els que he de comprar abans de que el pol·len m’ataqui amb premeditació i diürnitat. A darrera hora del dematí, he llevat tomatigueres velles (dues) i canviat de cossiol una altra, he agafat els fills (cinc) de l’Aloe vera i els he trasplantat a cossiols improvisats, mentre lis trobo nous llars on habitar.


He llevat els arrels vells de l’alfabeguera i la farigola (o timó), mentre gaudia de veure el meu julivert que, a la fi, pareix viu. I he plantat les llavors de l’alfabeguera, que feia mesos guardava, a més cossiols improvisats (els que apareixen buits a la foto anterior). He observat amb curiositat una planta desconeguda que creix a un dels meus cossiols. Ni idea, no sé què és ni d’on ha sortit. I he estat incapaç de recordar què vaig plantar a dos cossiols en els quals encara no ha crescut res.

Aquesta horabaixa, he acabat de replegar roba i recollir la cuina. M’he dutxat i he posat una rentadora i he descobert, una vegada més, que sóc total i absolutament incapaç de no fer-lo sense oblidar ficar-hi qualque peça de roba bruta (aquesta vegada, una tovallola). Quan he estès la roba, he decidit que ja havia acabat aquesta jornada inesperada però necessària de fer de aquesta casa un lloc més net i habitable.

La meva setmana començarà neta i impol·luta. La meva primavera començarà neta i impol·luta.

Gira, el món gira...

Darrerament, tinc la sensació de què el món s’està tornant loco. O tal vegada sóc jo la que no entén res.

M’agradaria poder cridar al món vàries coses. Una, que les centrals nuclears no són més perilloses (o menys segures) avui que fa deu dies. Dos, que si necessitem celebrar un dia de la dona és perquè encara vivim en un món on no hi igualtat entre sexes i, de tant en tant, convé recordar-lo. I tres, que prospectar en cerca de petroli a prop de ca teva és una putada (amb perdó!), sí, però necessitem petroli per viure com ara mateix vivim, o no?

És clar que el món està especialment sensible amb tot lo que està passant al Japó i és clar que l’energia nuclear no és l’energia perfecta i neta que a tots ens agradaria tenir, però també és clar que lo que està passant al Japó no és ni per un fallo de seguritat ni per un error humà: un terratrèmol brutal i un tsunami devastador són els responsables de l’angunia que ara mateix es viu a aquell país. Sí, jo també vull un món sense centrals nuclears i sí, també el volia fa deu dies, però fa molt de temps que s’investiga l’ús d’energies alternatives i eficients, però si no s’han implantat és per qualque motiu que se m’escapa. I sí, tal vegada ara és un bon moment per reclamar als nostres governants alternatives, però senyors, què és més urgent ara mateix? Aturar centrals en llocs on no hi ha risc de terratrèmols grossos ni tsunamis o ajudar als civils d’alguns països que ara mateix estan morint en mans dels seus propis governants?

Amb el dia de la dona em passa una cosa molt curiosa: no entenc perquè hi ha tantes dones que no entenen perquè s’ha de celebrar el dia de la dona. Idó jo crec que sí que s’ha de celebrar. Perquè està bé que de tant en tant se’ns recordi que homes i dones són iguals però que hi ha moltes parts del món on no és així, que hi ha moltes situacions en què no és així, que fa realment poc que al nostre país les dones poden votar, que hi ha moltes dones que no poden cridar en veu alta el que pensen o senten, que no es poden vestir com volen ni poden viure com volen. No heu sentit mai un tracte específic cap a vosaltres diferent per ser dones? No heu sentir mai que vos respectaven menys o vos exigien més per ser dones? Jo sí. No esteu d’acord amb tot això? Idó com pot ser que sigui més notícia que a una periodista li hagi caigut el mocador que li cobria el cabell durant una entrevista amb el president d’un país d’Orient Mitjà i no el contingut de l’entrevista? És clar, a un home no li hauria passat això, més que res perquè ningú no li hagués obligat a posar-s’hi un mocador al cap.

A ningú no li agrada que es prospecti en cerca de petroli a prop de casa seva, a prop de les seves platges, a prop de les seves cases. No, és clar que no. Però a tots ens agrada poder posar benzina al cotxe, utilitzar mil i una coses en el nostre dia a dia que provenen del petroli. D’on hem de treure el petroli? Hem d’anar a prospectar a altres països? A destrossar encara més països i llocs més pobres que nosaltres o almenys més llunyans perquè no volen que casa nostra s’embruti? Hem d’embrutar als altres per mantenir el nostre meravellós i excessiu nivell de vida? Per lo que veig, sí.

I, malgrat tot, el món gira i gira, i continua girant.

A la foto, una grua que vaig fer l’altre dia, pel projecte de les 1000 grues. I aquí baix, un lipdub fet aquí, a l’illa, pel dia de la dona.

De tornada a l'aigua

Aquesta setmana he tornat a l’aigua.

M’encanta l’aigua, m’encanta nedar i, normalment, tot d’una comença l’any, m’apunto a la piscina. Enguany, però, entre haver estat malalta un mes, haver-me anat de reunió vienesa una setmana i certa vagància generalitzada, he retardat la meva immersió aquàtica al mes de març. Però ho necessitava, així que dissabte me’n vaig tallar els cabells [*] i em vaig comprar un banyador nou. Com, així i tot dubtava de la meva força de voluntat, vaig decidir subornar-me a jo mateix amb un regalet: aquest reproductor de mp3 submergible, quasi, quasi per necessitat.

I no només això: he canviat de piscina. D’ençà aquell dia que va començar amb un cel ple de tonalitats infinites i va acabar en una horabaixa de tornado, quan la meva piscina habitual (on vaig aprendre a nedar) va quedar destrossada i encara està així, he provat altres dues piscines municipals. Una em va parèixer massa gran, elitista i la gent que hi anava, massa professional. L’altra estava bé, era petita i agradable, però massa plena de gent i no era fàcil aparcar. Així que ara he provat amb una tercera i només puc dir que m’encanta.

M’encanta perquè la tinc molt a prop de la feina, així que puc anar-hi a primera hora sense problemes. M’encanta perquè és petita i acollidora. M’encanta perquè no hi va massa gent. M’encanta perquè la gent que hi va és molt agradable [**]. M’encanta perquè és envidrada així que puc veure arbres mentre hi nedo i el sol quan surt. M’encanta. M’encanta nedar escoltant música, m’encanta el xut d’energia que em dóna la natació. M’encanta la sensació de llibertat i entusiasme que m’embarga quan me fico dins l’aigua.

Intentaré continuar amb aquest bon rotllo pisciner aquests dos mesos, abans de què la voràgine d’avions i vaixells me torni a engolir a partir de maig.

A la foto, el meu kit piscinero.

[*] Per qui pensi que això no té relació amb nedar: sí que la té. Malgrat la gent no s’ho creu, els cabells llargs me mengen l’energia i necessito fer canvis (és a dir, talls) més o menys radicals cada cert temps per retrobar-la.

[**] He xerrat més en dos dies amb companys de carril que en tota la meva vida piscinera anterior.

11-M

Senyals

Sempre he cregut en els senyals. En els senyals absurds, tipus “Si avui hi ha un eclipsi i conec un al·lot interessant, serà l’home de la meva vida”. Suposo que és fruit d’una infància marcada pels contes de prínceps blaus i d’una adolescència marcada per comèdies de situació americana i pel·lícules romàntiques de final feliç.

Hi ha moltes pel·lícules romàntiques de final feliç que parlen de senyals, ara mateix se’m venen al cap un parell: “Sleepless in Seattle”, “Only you”, “Fools Rush In”,... Deu d’haver centenars d’aquestes, milers. Idó, em sap greu, però crec que això dels senyals està sobrevalorat. Hi ha senyals per tot arreu, sí senyor, el que passa és que, molt probablement no són indicadors de res.

En els darrers temps, d’ençà que sent que el meu cor va minvant i descobrint que hi ha molt més fils connectors del que em pensava, m’he vist sobresaturada de senyals. N’hi havia per tot arreu, de tots els colors i de totes les possibilitats. Un devora l’altre formaven un univers infinit de senyals. Era tan obvis, tan abundants, tan solapants, tan increïbles que només podien significar una cosa: res. Perquè la vida és molt juganera i juga amb nosaltres, juga amb fer-nos pensar i reflexionar, juga a fer-nos creure que totes les casualitats, coincidències i esdeveniments intranscendents marcaran la nostra vida, el nostre futur, juga a fer-nos creure que la nostra felicitat depèn de la nostra capacitat d’identificar senyals. Resumint, ens pren el pèl fent-nos creure que la vida és molt més màgica i fabulosa de lo que en realitat és. I és un rotllo arribar a assumir això. Però, tard o d’hora, s’ha de fer. A això li diuen fer-se adults. O no.

A la foto, fent tonteries amb la càmera de fotos, fa un parell de mesos.

Coses que he fet durant un cap de setmana llarg

El passat dia 1 de març celebràrem la Diada de les Balears. Com que era festiu, vaig aprofitar per agafar-me lliure dilluns i gaudir d’un cap de setmana llarg durant el qual:

- He sonat les xeremies devora la mar, sota un deliciós sol de febrer

- He anat a veure un partit de futbol, per segona vegada a la meva vida

- He vist els Óscars a hores intempestives del vespre

- He trasplantat tomatigueres

- He dinat i sopat amb amics variats

- He assistit a l’entrega de premis de la II Marató de Fotos de Gràcia

- He fet pa

- He dormit poc

- He dormit molt

- He intentat fer tesi, atacant les conclusions

- El meu cotxe ha arribat als 270,000 km. No els he fet tots jo.

Avui la banda sonora ve a càrrec de Regina Spektor, “Us” de la pel·lícula “500 Days of Summer”. Una delícia de cançó. Una delícia de pel·lícula (agredolça).