"Amanecer: Parte 1" de Bill Condon

Ja vaig escriure per aquí un dia que m’agraden les pel·lícules de la saga Crepuscle (i també el primer llibre, l’únic que de moment he llegit), que em xifla tornar a ser adolescent per unes hores veient-les i per tant crec que és lògic que ja hagi vist la darrera estrenada.

Curiosament, amb aquesta darrera història de la saga Crepuscle han fet el mateix que amb la conclusió literària de la saga Harry Potter: fer dues pel·lícules (HP7-1 i HP7-2).

No crec que hagi d’afegir massa cosa més de lo que ja vaig escriure en el seu dia sobre aquesta saga: m’agraden aquestes pelis, i molt. És cert que aquesta darrera té unes escenes que en alguns moments són massa crues i intenses (és una peli per adolescents! I, malgrat hi ha adolescents de totes les edats, la majoria d’ells són menors d’edat!), però així i tot em va agradar. I molt.

Va ser curiós anar a veure aquesta peli de “terror” justament quan fóra del cinema, al món real, es feia un recompte de vots amb resultats encara més terrorífics que la peli. I tant que més terrorífics. Però aquesta és una altra història que, òbviament, no és contarà aquí.

Com deia, la història de Bella, Edward, Jacob i tots els secundaris que pul·lulen durant tota la sèrie m’enganxa. Ja se sap, això és el que té ser adolescent!

Coses que (encara) me sorprenen de Creta

He escrit molt, però molt sobre Creta.

És el segon lloc on més temps he estat a la meva vida.

Hi he anat ja tres pics.

Però encara hi ha coses que em sorprenen.

De Creta. I de jo mateixa.

No només és sorprenent tornar a fotografiar el mateix cartell tres anys després de manera inconscient sinó descobrir que el graffiti de fa tres anys... és exactament el mateix.

Aquí, la foto feta fa un mes.

Aquí, la mateixa foto, tres anys abans.

Aaaaah, Creta. Mai em deixaràs de sorprendre! Mai em cansaré de tornar-hi!

I, de regal, algunes fotos més d’aquesta recent (i esperem que no darrera) visita.

"Tres maneras de volcar un barco" de Chris Stewart

Vaig comprar aquest llibre per curiositat fa més d’un any, passejant (laboralment) per mars catalanes (concretament aquí). El vaig comprar pel tema (és clar), pel títol (ben suggerent) i perquè una de les tres històries que apareixen al llibre té lloc a Grècia (on sinó?).

És un llibre curtet i entretingut, molt agradable, basat en les veritables experiències nàutiques del seu autor, un home ben curiós, per cert!

La història comença amb una proposta laboral al seu autor i protagonista: fer de patró en un veler durant un estiu per les illes gregues. Però abans de partir cap al Mediterrani, viu la seva primera experiència marinera en aigües angleses (primer volc). La segona part es desenvolupa en l’illa de Spetses i les seves aigües. I la tercera a l’Atlàntic Nord, en una ruta que jo crec que no m’atreviria a fer mai de la vida!

És aquest un llibre amable, alegre i recomanable. Per jo, només té un però: és fa massa curt!

De vegades

De vegades necessites molt poc per somriure, per sentir-te feliç.

De vegades només necessites la banda sonora adequada, de fons a la teva vida, durant uns minuts de pacífica soledat a l’habitació d’un hotel d’una ciutat ni massa llunyana ni massa desconeguda.

De vegades només necessites una xocolata amb croissant a una horabaixa no massa freda per una tarda de novembre, però ben reconfortant després d’un llarg dia de reunió.

De vegades només necessites un sopar tranquil i divertit, amb companys de feina i, perquè no?, també amics, ple de rialles, relaxació i bon rotllo.

De vegades sentir aquesta felicitat tranquil·la i plana és tan agradable com sorprenentment dolorosa.

Perquè de vegades, puntualment o de forma més o menys constant, et sents quasi feliç, simplement quasi feliç.

Avui no hi ha foto, però sí banda sonora. No de la que parlava aquí dalt, però sí una altra que puc sentir una i mil vegades sense cansar-me. I que comença precisament així, per als tristament quasi feliços.

Sigueu feliços.

Sense el quasi.

Quan no sàpigues què dir, simplement digues "gràcies"

Dilluns vaig tenir un mal dia.

Al dematí, em va costar molt aixecar-me, com si les 7 hores de som no haguessin servit de res.

A la feina, vaig haver d’aguantar les frases típiques que em trobo cada vegada que torno d’un viatge: “Oh, ets per aquí?”, “Quant de temps!”, “Ja de tornada?”, “I ara on te toca?”, “Quina sort, tot lo dia viatjant!”.

El dematí no va millorar: moltes feines pendents que enllestir, correus per contestar i el personal que m’envoltava que no aturava d’interrompre’m o xerrar.

Una pressió absurda en el front m’impedia pensar i treballar amb fluïdesa. Seria la tardor, el temps, la tornada o que era dilluns. Jo què sé.

Una hora i mitja de reunió amb el nostre director, amb els companys interrompent i fent brometes absurdes. No són temps de bromes ni de parides, però n’hi ha que pareix que quan pitjor van les coses, millor s’ho passen. Quina falta de respecte.

Intentant acabar unes feines a partir de la feina d’altres companys, me’n vaig trobar errors i més errors. I corregint els errors dels altres, no feia la meva feina.

La tarda va millorar sensiblement: tota sola al despatx i amb la foscor ja instal•lada als carrers, vaig poder fer feina com a jo m’agrada, sense ningú xerrant als meus voltants, amb tranquil·litat i calma. Quasi m’he reconciliat amb la meva feina, quasi. Però el mal humor seguia allà. Amb el cap cansat, amb el cor cansat, amb la ment cansada. La impotència de mil feines per fer i cap suport per fer-les, la necessitat de ser forta quan, és clar!, hi ha moments que no puc ser forta i necessito que qualcú ho sigui per jo.

I així, en aquell moment de solitud i una certa sensació d’impotència, vaig decidir pegar un cop d’ull a alguns dels blocs que m’agrada mirar de tant en tant.

I me’n vaig trobar això.

I em va fer somriure.

I quasi em va fer plorar.

Perquè he començat a pensar motius pels quals donar les gràcies i he trobat molts, moltíssims! Venien al meu cap mil i un motius per donar les gràcies, per sentir-me agraïda per tot, per absolutament tot. Per tot!

Perquè, certament, no tenia motius, és clar que no!, per sentir-me així. Perquè tinc feina, casa, família i amics. Perquè si tinc un mal dia, crido a una amiga i me’n vaig a ca seva de vespre a sopar pizza amb els seus fills. Perquè estic envoltada de gent que em fa riure i em fa sentir-me viva. Perquè si els altres em demanen ajuda és perquè em veuen capaç de fer-lo. Perquè la gent és com és, cadascun de nosaltres, i és en aquesta diversitat on està la bellesa. Perquè la vida és curta i meravellosa. Perquè aquesta frase l’hauríem d’aplicar a tots i cadascun dels dies de la nostra vida, en tots i cadascun dels nostres moments. Perquè, si tots ho féssim, sempre, el món seria un lloc molt més agradable i feliç que el que avui dia és, i no empitjoraria com pareix que no atura d’empitjorar.

When you can’t think of what to say... just say “thank you”.

A la foto, un moixet al monestir Hrysoskalitissa, fa ja dues setmanes. De tornada a Creta. Amb immensa gratitud.

El final de la voràgine viatgera

Ara que la voràgine laboral viatgera ha arribat al seu final, és el moment de tornar. És el moment de descarregar i revisar fotos, organitzar la casa, reprendre el contacte amb els amics que, sense poder evitar-lo, has deixat una mica de banda en aquest mes i pico d’avions (14!), reunions i llocs nous. És el moment de tornar a la rutina, d’oblidar-te de fer i desfer maletes, de regar les plantes amb parsimònia en una horabaixa tranqui·la de diumenge, i de fer pa. És el moment de gaudir dels racons de la casa, de les converses amb la família i amics, de la rutina del despertador per anar a la feina. És el moment de recordar els viatges. I d’oblidar-los. És el moment de posar en marxa coses pendents, d’acabar feines que deixares a mitges abans de partir i de somriure recordant els moments feliços passats enfora. És el moment de continuar amb la vida, com si la vida (al menys una part d’ella) s’hagués aturat momentàniament, estant allà fóra.

Malgrat la gent no s’ho cregui, això de viatjar és dur. I és dur perquè quan viatges, una petita part dels llocs que has visitat queda aferrada al teu cor, com una espineta, que no s’anirà mai. I és dur perquè, de la mateixa manera, alguns bocinets del teu cor queden allà, als llocs on has estat, als llocs que has visitat i que has gaudit, als llocs que has fotografiat, viscut o simplement respirat. Perquè, sense adonar-te, passes a formar part d’aquells llocs, a l’igual que aquells llocs passen a formar part de tu.

A la foto (feta amb el mòbil), l’ona de Mundaka (Gipuzkoa) sota una immensa i sorprenent lluna vermellosa. I la reflex a casa.

Game over

S’ha acabat.

Tota la meva roba d’estiu, les meves faldes, els vestits, els calçons de diferent mesures, les camisetes de tirants, els banyadors,... Tot, absolutament tot descansa ja en dues maletes taronges, on romandran fins d’aquí uns quants mesos, uns llargs mesos.

S’ha acabat l’estiu, definitivament.

Perquè l’estiu no acaba quan arriba setembre, ni quan comencen les escoles, tampoc quan arriba la tardor, ni quan ets (ja sí) conscient de què serà el darrer bany de l’estiu. No. Perquè si obris l’armari i trobes faldes de colorins, sandàlies obertes, o quan en un calaix encara hi ha camisetes de mil colorins sense mànigues, encara hi ha esperances, encara pensen que un dia farà sol, bon temps i caloreta i te les podràs posar, una darrera vegada abans que el gris i fosc hivern arribi.

Però s’ha acabat. Definitivament.

Ara, el calaix dels banyadors s’ha convertit en el calaix dels barret, les bufandes i els guants. Ara, el calaix dels pijames s’ha quedat petit, perquè els pijames d’hivern ocupen molt més que els pijames i camisons d’estiu. Ara, quan obris els calaixos dels jerseis no trobes un arc de Sant Martí de colorins, sinó colors foscos, apagats, tristos. Colors de tardor. Colors d’hivern.

No me mal interpreteu, no és que no m’agradi aquesta època... Bé, a qui vull enganyar? No m’agrada aquesta època.

A l’estiu, tot és llum, color i calidesa. A l’hivern, tot és foscor, gris i fred. M’encanta la roba d’estiu. És igual si tens qualque quilo de més, el color de la pell, l’alegria de les teles, em fan pensar que tot em cau genial, meravellosament. En canvi, a l’hivern sempre tinc mala cara, els quilos pesen més que mai i no m’agrada la roba, no l’acabo d’entendre jo, la roba d’hivern.

El meu esperit minva una micona en aquesta època. No trobo motius per l’eufòria i només vull dormir, hibernar i sentir des del llit les gotes de pluja copejant a les persianes. Però ho hem d’assumir.

S’ha acabat.

La foto, feta dissabte passat a Elafonissi (Creta). Hi ha una manera millor d’assumir l’arribada de la tardor que tornant a Creta? Ja en parlaré, d’això.