És estrany

És estrany mirar la mar des de terra quan t'has passat dues setmanes mirant la terra des de la mar.

De nou a la mar...

Per segona vegada en aquest 2009... me’n vaig a la mar! (durant un període més o menys llarg, vull dir)

La mar illenca mallorquina i menorquina serà el meu llar durant els pròxims 14 dies.

En realitat, serà un vaixell de 67 m d’eslora i quasi 40 anys d’antiguitat.

I, per segona vegada en aquest 2009, intentaré no tancar aquest blog temporalment i continuar escrivint des de mars illenques (si la connexió i les feines ho permeten...), com ja vaig fer durant la campanya anterior.

Esperem que la bona mar ens acompanyi... (i la bona feina!).

A la foto, el vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra, ca nostra durant els pròxims 14 dies, l'any passat, amarrat a Maó (foto que, per cert, molt probablement no és repetirà aquest any).

“El diario de Noah” de Nick Cassavetes // “El cuaderno de Noah” de Nicholas Sparks (The Notebook)

Havia sentit parlar taaaaaaant d’aquesta història (sobre tot de la peli) que ara que finalment la he vista/llegida me sent com si hagués aprovat una assignatura pendent!

Ja he escrit en vàries ocasions (com aquí, aquí i aquí) sobre la relació cinema-llibres. Em considero una persona tant cinèfila com bibliòfila, així que no sabria dir què m’agrada més si veure una peli o llegir un llibre. Crec que són dos mitjans d’expressió molt diferents (i fins a cert punt complementaris) que, malgrat estiguin relacionats molt sovint, poden ser totalment independents. Per tant, quan una mateixa història es conta en dos llenguatges diferents, no sempre és fàcil decidir-se per un d’ells.

En general, la frase típica és “em va agradar més el llibre”. Però, repeteixo, són dos llenguatges tan diferents que les comparacions mai no poden ser bones. El que passa és que normalment són les pel·lícules les que es basen els llibres i clar, a l’hora de re-interpretar una història (que és el que indubtablement s’ha de fer), hi ha molt de camins (i no tots encertats): se pot intentar plasmar imatge darrera imatges tot el que està descrit a un llibre, es pot agafar la història original i llevar passatges per no fer la peli massa llarga o es pot agafar només la idea general i modificar-la fins que l’autor de la peli la fa totalment seva. Totes aquestes maneres d’actuar són, per jo, més o menys respectables i, òbviament, depenen molt no només de la personalitat de l’adaptador sinó també de la història a comptar.

Amb The Notebook he fet una cosa estranya que no havia fet mai: vaig començar a llegir el llibre, vaig veure la peli i vaig acabar de llegir el llibre, tot en menys d’una setmana. I no sé si ha estat bo o dolent.

Un home vell llegeix a una dona una història d’amor impossible entre dos adolescents, Allie i Noah, i la posterior trobada al cab d’uns anys, ja adults. Podríem dir que això és la trama la història. No contaré més, no fa falta. Aquesta és la història d’un amor brutal, tan fort que només pot ser real (la història està basada en fets reals com bé es diu al llibre, no així a la peli). Fins aquí, tan el llibre com la peli conten la mateixa història. Però hi ha canvis, molt de canvis. El personatge d’Allie és molt diferent (allocada i alegre a la peli, forta i decidida al llibre). El de Noah està descrit amb més delicadesa al llibre (a la peli pareix més sonso). Situacions i detalls que al llibre són importants, descrits amb una delicadesa insuperable, a la peli passen quasi desapercebuts i situacions i detalls que a la peli són importants, clau en la història, al llibre ni apareixen. Hi ha hagut canvis que no he entès, perquè no són deguts a la diferència dels dos llenguatges de la que abans parlava, sinó al propi capritx de l’autor cinematogràfic. Però, què li hem de fer!

Resumint, aquesta història m’ha fet reflexionar molt. Sobre llenguatges i formes d’expressió però també sobre la possibilitat d’existència d’un amor així, tan fort, brutal, meravellós i, en certa manera, també dolorós.

Ja és el segon llibre que em fa plorar. I la peli també, és clar. Serà la primavera que em trastorna...

Jornada Ornitològica a la Finca Pública Galatzó

Fa ja una setmana que vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la Jornada Ornitològica a la Finca Pública Galatzó.

Aquesta era la primera vegada que hi anava a aquesta finca immensa (ocupa casi el 10% de la superfície de Calvià), però no la primera vegada que rebia nocions bàsiques d'ornitologia (fa molt d’anys, ja ho vàrem veure com marcaven ocells a una pràctica a la Universitat).

Va ésser un dia ben complet [*]: el lloc és preciós, la jornada va ser molt amena, tranquil·la, la informació molt ben explicada i interessant (incloent una passejada per aprendre a escoltar ocells), la pujada a l’antic molí de la possessió (on vàrem veure una serp aquàtic que es menjava un granot!) ens va fer gaudir d’unes vistes esplèndides i la volta pels jardins (petits però fantàstics) molt maca. Dinar amb amics, quatre rialles, moltes fotos, temps regular i un dia fantàstic a l’aire lliure.

I vida, molta vida. Allà, estant a la possessió (Ses Cases) vaig tenir la mateixa sensació que he tingut quan he visitat alguns altres llocs més o menys històrics, més o menys abandonats o més o menys conservats: hi havia vida, molta vida. Podia sentir la vida de les pedres, la identitat marcada per les ànimes que hi han viscut allà. M’encanta quan vaig a un lloc i sento això: vida a les pedres, al llocs suposadament inertes, que qualcú abans a habitat. Sento curiositat per tot el que va passar allà, la meva imaginació comença a volar i em venen al cap històries i més històries de vides, de sentiments, de fets, de situacions viscudes entre aquelles parets, aquells arbres, aquella natura immensa que en aquell moment m'envolta.

N’hi ha qui es riuen de jo quan conto això. I no m’estranya. Sona una mica (bastant) estrany i esotèric. Fins i tot màgic. Per jo, no és ni esotèric ni rar, és simplement el que tot el que m'envolta em fa sentir. I quan sento que el que m’envolta està viu, m’omplo d’energies.

[*] igual que el vespre anterior, que vàrem pujar a la Universitat per gaudir d’una plantada de telescopis i observàrem Saturn (per primera vegada en la meva vida!!) –entre altres coses-.

Col·leccionant paraules

Fa molt d’anys que col·lecciono paraules. En realitat, col·lecciono frases, aforismes, petits textos que em diuen qualque cosa, que trobo interessants, que resumeixen en poques línies veritats enormes o que simplement m’han agradat quan les he llegit.

L’origen de totes aquestes paraules és ben variat i divers: aforismes que he trobat en revistes o per Internet, frases de pel·lícules, sèries de la TV o d’obres de teatre, reflexions que qualcú fa en veu alta,... Una de les meves fonts interminables de paraules col·leccionables són els llibres. És rar el llibre que no llegeixo i en el qual no hi trobo una frase que m’agrada. Curiosament, la relació entre frases que m’agraden d’un llibre i quant m’agrada aquest llibre és nul·la. És a dir, hi ha llibres que m’han encantat, però dels quals no conservo cap frase i, en canvi, n’hi ha d’altres que no m’han agradat massa però dels quals en guardo moltes.

La meva col·lecció de paraules es troba en tres quaderns manuscrits. Les primeres anotacions daten de 1993 i són de Goethe (“Els astres governen el món. Deu dirigeix els astres”). Les darreres (de moment, 878) són de fa només dues setmanes, d’un científic anglès anomenat Murray Lark (“Si tortures qualsevol conjunt de dades un temps suficientment llarg, ho confessarà tot”). Hi ha paraules en varis idiomes, de fet les primeres estan en llatí i les darreres en anglès. I també hi ha lapsus de temps petits, llargs i molt llargs (fins i tot d’anys), en els quals els quaderns han quedat pràcticament oblidats.

A més d’aquestes 878 anotacions, en tinc de moltes altres que esperen torn per afegir-se-les: n’hi ha que descansen en documents Word del meu ordinador i n’hi ha que encara reposen en els seus llibres, amb les pàgines corresponents convenientment marcades per petites peces de paper (normalment trossets de diari). Així, el meu munt de llibres que encara no han trobat un lloc fixo a cap prestatge, es divideix en dos tipus: llibres sense paperets i llibres amb paperets. De tant en tant, agafo un d’aquest darrers. És un moment joiós retornar a aquests llibres amb paperets, rellegir les pàgines marcades, trobar les paraules estimades i anotar-les en els quaderns manuscrits. I, també de tant en tant, anoto una d'aquestes anotacions a la part inferior d'aquest blog, que cada cert temps vaig renovant i etiquetant com a "aforismes".

Tots tenim qualque debilitat. Les paraules són una de les meves.