Instrumental

A un dia com avui, gris i plujós, li pega una banda sonora instrumental, que ben bé podria ser aquesta:



Aquesta banda sonora forma part de “Downton Abbey”, la (magnífica) única sèrie de televisió de la qual a dia d’avui estic totalment enganxada. També ben interessant la versió del “Every breath you take” de Police del Coro Noialtre que Antena 3 utilitza en els anuncis promocionals de la (he dit ja magnífica?) sèrie:



Però al dia d’avui, també li va bé la banda sonora de “El Greco”:



Ah, la música... Què faríem sense ella en dies com aquest?

"Volveremos a Venecia" de Luis del Val

Aquest és un dels llibres sobre Venècia que he estat llegint simultàniament durant les darreres setmanes (de l’altre ja vaig escriure per aquí), a més de ser el llibre que oh, sense voler, me’n vaig deixar oblidat a casa quan vaig partir cap a terres lisboetes.

El vaig comprar al poc de tornar de la mar veneciana, encara enlluernada per la bellesa d’aquella ciutat i tot d’una vaig veure la seva portada, amb una imatge del pont de Rialto damunt el gran canal i el mascaró de la proa d’una gòndola vaig sabre que el compraria. Després vaig veure que el seu autor era Luis del Val, del qual m’encanten els seus comentaris radiofònics (i la seva veu) i la compra ja estava totalment decidida. Finalment, vaig llegir l’argument (cosa bastant important en un llibre!) i aquí ja vaig dubtar una mica: no en parlava ni de costat de Venècia. Però al final el vaig comprar.

No m’ha entusiasmat massa aquest llibre, principalment per la seva temàtica. Trobo que és un llibre molt bo, està molt ben escrit, la història és interessant i complexa i els personatges són interessants. Però la temàtica, el món del dret, la judicatura, la part política no m’agraden. M’ha passat una mica el mateix que em va passar amb "Million Dollar Baby" de Clint Eastwood: puc admetre que la pel·lícula és bona, però com inclou una temàtica que no m’agrada (el món del boxeu), no em va agradar.

També he de confessar que he sentit certa empatia (que no antipatia) amb la seva protagonista, Licia, una jove que s’ha passat els anys més importants de la seva joventut estudiant per arribar a ser jutgessa, després de sofrir un dur cop durant la seva adolescència. No, jo no vaig cap a jutgessa, però sí que sé el que és passar-se vacances i caps de setmana tancada a casa per motius professionals. De totes maneres, tal vegada m’hauria de sentir més identificada amb la seva millor amiga: se diu com jo i ha estudiat el mateix que jo. En qualsevol cas, ha estat inevitable observar amb molta curiositat el que passa en la vida de Licia després d’aconseguir els seus objectius, quasi com un oracle del que (tal vegada?) em passarà a jo. I la veritat, no m’ha agradat massa, malgrat inclogui una relació tan apassionant com il·lícita.

En general, crec que el llibre destil·la una dosi de pessimisme que ha influït molt en la meva opinió. Insisteixo, quan penso en la història crec que està molt bé, el llibre és bo i està ben contat. Però el record que tinc està empanyat amb una neblina grisa que no sé molt bé com explicar. Probablement no ha estat culpa del llibre, sinó de jo mateixa, però m’ha semblat un llibre gris.

Ah i sí, surt Venècia, però poc, molt poc. I m’han semblat unes aparicions tristes, molt tristes.

Curiosament, el mateix dia que vaig acabar aquest llibre, vaig veure una pel·lícula per la tele ambientada en Venècia: “Un amor secreto” de Bobby Roth. Una peli romanticona però on apareix una Venècia lluminosa, colorida i meravellosa, tal i com jo la recordo. I on, a més, apareix Janine Turner, la meravellosa Maggie O’Connell de “Doctor en Alaska”. Qui no ha volgut ser com ella?

Bé, crec que ja tinc bastant de Venècia per una temporada!

"Flashforward" de Robert J. Sawyer

El primer que he de dir és que odio comprar llibres amb la portada de la pel·lícula (sèrie de televisió en aquest cas) que s’ha fet a partir d’ells, però en aquest cas no em va quedar altre remei: varen treure aquesta novel·la arrel de l’èxit televisiu de la sèrie i, si havia estat publicada abans (no ho sé, però crec que no), no hagués estat senzill trobar-la.

Ja he escrit en altres ocasions (com aquí) sobre les freqüentment difícils relacions llibres-pel·lícules. Són dos mitjans molt diferents, blablabla. En aquest cas, però la relació és molt lleugera: llibre i sèrie comparteixen títol i esdeveniment desenvolupant de tota la història. I prou.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser per casualitat, un dia (crec que l’estiu passat) vaig trobar el tràiler de la sèrie per Internet i em va parèixer prou interessant per donar-li una oportunitat: l’esvaïment de tot el món durant uns minuts provoca una catàstrofe mundial però també personal ja que durant aquest temps tots visualitzen el seu futur 6 mesos després. El plantejament és, quant menys, fabulós! Què faríem si sabéssim com seria la nostra vida d’aquí sis mesos? Si el que veiem ens agrada, passaríem por de no aconseguir-lo? En canvi, si ens desagradés, ho podríem canviar? Com? La sèrie, però s’ha tornat una mica estranya per jo (de fet, diuen que l’han aturada per “millorar guions”) i, de vegades, tinc la sensació de què no saben com continuar-la: s’han obert tant de fronts que, perquè tot quadri, hauran de fer malabars. A més, no m’agrada massa com estan evolucionant alguns personatges. Jo, amb aquesta història i aquest personatges, hauria anat cap a una altra banda, però bé, això són parides personals meves.

Tot d’una vaig sabre que la sèrie estava basada en un llibre, el vaig intentar aconseguir. Finalment, el vaig comprar en un viatge a Màlaga, fa un parell de mesos. Què bé, què bé, què bé! Tanta il·lusió em va fer que va provocar la meva desconcentració de la novel·la que estava llegint. I, en acabar-la, vaig començar amb aquesta tot d’una!

Com ja he dit, poca cosa comparteixen llibre i sèrie de televisió. A part del títol i l’esvaïment de tot el món, només alguns personatges de la sèrie tenen alguns “restes” de personatges del llibre (noms inclosos): un que veu el seu futur amb una dóna que no és la seva parella actual, un altre que no veu res,... i poc més. Ni tan sols els esvaïment és igual: mentre que al llibre el que veuen és el seu futur vint anys després, a la sèrie és només sis mesos després. També la sensació dels personatges davant aquestes visions és una mica diferent: al llibre ho conten quasi com a espectadors, mentre que a la sèrie són com a somnis. Això sí, al llibre no hi ha tant de misteri envoltant l’esvaïment: des de la primera pàgina apunten cap on van els tirs. I no hi ha ni misteriosos homes que no s’han esvaït, ni esvaïments passats en països africans, ni estranys complots governamentals o militars. Res. Només hi ha un esvaïment, una visió del futur que altera (o no) la vida dels seus protagonistes, una explicació més o menys científica (i més o menys fictícia. Per qualque cosa el gènere es diu ciència-ficció, no?) i un final més fictici que científic i quasi més espiritual que real.

El llibre està molt bé. Comença i acaba. Tot és clar i prou. Et fa reflexionar tant com la sèrie. O més. Perquè a la sèrie s’estan perdent amb misteris, complots i mil històries que no sé jo com acabaran. El que crec ben cert és que no tindrà un final com el llibre, no crec que el considerin apropiat per a una sèrie de televisió d'èxit. De fet, el llibre té un component científic que, almenys de moment, a la sèrie només s’insinua: teories físiques i acceleradors de partícules. No ho sé, si ho treballen bé podria quedar una sèrie interessant, però també la poden cagar.

Una cosa que m’agrada molt d’aquesta història és que et fa plantejar-te coses. Què passaria si coneguéssim el nostre futur? Canviaríem la nostra forma de viure? És possible conèixer realment el futur? És aquest immutable o està predeterminat? Existeix una línia temporal alternativa, és a dir, hi ha molt de móns diferents? Cada vegada que prenen una decisió, el món es divideix en dues línees paral·leles, en dos móns paral·lels? Existeix la Interpretació Transaccional? Les coses són com són i prou, sense possibilitat d’alterar-les? O podem triar la nostra vida, el nostre futur?

Òbviament, no hi ha resposta per cap d’aquestes preguntes, però què és de guapo que una història faci que te les plantegis. No està malament pensar una mica de tant en tant.

La tornada

“Però, al temps que les ombres s’allarguen per la finestra [...], els pensaments tornen al retorn, al final del viatge. Perquè, en cert sentit, la tornada, el regrés, és el que dóna sentit a la partida. Realment no sabem on hem estat fins tornar on érem. Sols que on érem podrà no ser lo que era degut al canvi en nosaltres”.

Doctor en Alaska (Northern Exposure). Temporada 3, capítol 21, "Va ocórrer en Junneau".

"Doctor en Alaska"

Aquesta és una sèrie de televisió que em va tenir enganxada a les sessions golfes televisives de La 2 durant els 90. Ara, gràcies a les novetats tecnològiques, estic revisant els vells capítols que em varen enganxar, i descobrint alguns que, en el seu moment, me’n vaig perdre.

“Northern Exposure”, en el seu títol original, és una sèrie singular i meravellosa, que conta les peripècies de Joel Fleischman (genial Rob Morrow), d’un metge jueu a prop de la trentena, que es veu obligat a abandonar la seva Nova York natal per exercir la medicina a Cicely, un poble perdut d’Alaska. El gran contrast entre la seva vida habitual i la nova, i les relacions amb i entre els habitants de Cicely són el fil conductor d’aquesta sèrie, que en el seu dia va ser ben maltractada per la televisió.

Normalment, quan segueix una sèrie sempre hi ha qualque personatge pel qual sent predilecció. Curiosament, en aquest sèrie eren molts els personatges que m’enganxaven, començant pel mateix doctor i seguint per Maggie O’Oconell (Janine Turner, la casera de Fleishman amb la qual manté una curiosa relació amor-odi) o Chris Stevens (John Corbett, el ex-convicte, poeta i locutor radiofònic de la ràdio local). Shelly, Holling, Ed, Ruth-Anne, Marilyn i fins i tot Maurice són tots personatges curiosos i entranyables, que encaixen a la perfecció i fan d’aquesta sèrie un puzle inoblidable.

Quan vaig veure per primera vegada aquesta sèrie, essent adolescent, em pareixia inexplicablement fascinant. Ara, molts d’anys després, quan ja tenc l'edat d'alguns dels protagonistes, encara la trob igual de genial i, malgrat em puc sentir més o menys identificada amb algunes de les seves històries, els sentiments que tenc en front a ells són bàsicament els mateixos que ja tenia en el seu moment. I és que aquesta sèrie és màgica i el pas del temps no es nota gens. Probablement perquè tracta temes universals, amor, amistat, confusió, dubtes, sentiments, inseguretats, vida, mort, aïllament,... però des d’una òptica aparentment senzilla i simple, com si la complexitat de les coses fos inexistent, que fa de cada capítol una petita joia.

Malgrat sempre he volgut ser com O’Connell (vital, independent, idealista –malgrat el seu punt d’incertesa i inseguretat-) crec que ara mateix em sent més identificada amb el Dr. Fleischman: de cop i volta vivint en un món que no és el meu, envoltada de gent que no entenc massa i tractant de sobreviure el millor possible. Les diferències, però, també són clares: jo no he vingut aquí forçada, estic intentant gaudir de la meva estada el màxim possible des del primer moment (a Joel li costa capítols i capítols) i aquí no fa tant de fred, je, je, je. Malgrat això, vos puc assegurar que la fauna que m’envolta és ben curiosa, també. I els esdeveniments surrealistes que m'envolten (alguns dels quals ja he comentat aquí i aquí) podrien donar per escriure una història tan surrealista com alguns dels capítols d’aquesta sèrie.

Per desgràcia, m’he quedat ja sense capítols, en la meitat de la tercera temporada. Oh, llàstima... els he d’aconseguir...

Fills

Un altre anunci que m'agrada. La versió llarga.

... el futur

En aquest temps estanys, de catàstrofes naturals i provocades, mirar la televisió per passar una estona se’n sol tornar un terrible exercici d’assimilació de notícies dolentes. Per això, s’agraeix que alguns anuncis publicitaris t’entrin pels ulls i siguin visual i conceptualment agradables. El de menys és què anuncia i si qui ho anuncia compleix el que diu, però el darrer anunci de Repsol me pareix un dels més atractius dels darrers temps. I això, repeteix, en aquests temps en què hauríem de reflexionar de tantes coses, arriba com un alè de vent fresc. Ja reflexionarem un altre dia.
Mentrestant, prepar la maleta... De nou cap a terres gallegues.

"Ellos también pueden"

Aquest és el títol d'una campanya per lluitar "contra las manchas que no están en la ropa" de Puntomatic. I és també un dels anuncis més divertits que he vist darrerament. Els protagonistes són totals, la música divertida i la lletra genial! Hi ha una versió llarga, boníssima, i una curta que és la que posen per la tele. Perquè sempre fan els anuncis curts quan normalment els llargs són més bons i interessants?

Aquí teniu la versió llarga:



I la versió de la tele:

Y una maratóóóóón...

Posen darrerament per la tele un anunci que m’agrada molt. És un anunci d’un cotxe, el Renault Megane, on fan servir la música de la banda sonora de “La història interminable” (Never ending story) amb la lletra alterada. M’agrada molt la cançó (la original), trob que la lletra que li han afegit és ben original i visualment l’anunci m’encanta.

“La història interminable” és una de les meves històries favorites. El llibre m’entusiasmà en el seu moment, tant per la seva originalitat “física” (és l’únic llibre que he llegit que les lletres no són negres, sinó de dos colors, verd i vermell) com per la història. La peli també està molt bé. Encara se me posa la pell de gallina quan record el moment que el/s prota/s crida/en “¡¡Hija de la Luna!!”.

No sé si són aquest antecedents els que fan que m’agradi tant l’anunci, però m’he descobert a jo mateixa cantant la cançoneta tot el temps.... “Nieve... curvas imposibles y una obra sin razón...”. ¡LA CANCIÓN DEL VERANO! Visualment, m’agrada molt el moment de “jabones”, la “vaca sorda” és ben graciosa i trob total el tros de “súper héroe herido, rocas en reproducción”. Je, je, “rocas en reproducción” em fa pensar en un dels primers llibres de ciències que vaig tenir, amb això de “materia vida, como los animales y materia inerte, como las rocas”. Les roques se reprodueixen! Ja era ben hora que lis donessin la importància real que es mereixen! D’on vos pensàveu sinó que venien els còdols? I quan surt l’hostessa (o azafata) al final “¿Algo más?” i el tio s’ho pensa i tria “¡Una maratón!... Y una maratóóóóóón... ooo ooo ooo”. Sí, m’encanta!!

Tot això m’ha fet pensar en un problema que tenia durant la pre- i l’adolescència. Tenia (tenc) una col·lecció de 100 llibres de literatura infantil i juvenil (entre ells “La historia interminable”). Quan llegia un llibre que m’agradava, me feia molta por començar un altre... “i si no m’agrada tant?”. Passava hores i hores triant el següent llibre. Era terrible per dos motius: (i) si llegia un altre que no m’agradava, m’emprenyava (“No trobaré mai més un llibre que m’agradi!”) i (ii) si llegia un altre que sí m’agradava, m’emprenyava (“Ostres, no hauria de badar tant per començar a llegir un altre, segur que hi ha milers de llibres que m’agradaran!”). Què hem de fer, pseudo-traumes juvenils, així era jo. I ara, estic llegint dos llibres simultàniament que m’agraden moooooooolt, quines coses, no?

Si el voleu veure, aquí el teniu: http://www.youtube.com/watch?v=nSl0KKvv8rs

I ja que va d'anuncis, aquí teniu un altre (curiosament, també d'un cotxe) que em pareix fabulós, ho podeu veure aquí http://www.seat.es/campaigns/toledo/extraordinario/main.html, on també trobareu informació del seguiment científic que es va fer a l'accident... perquè aquesta sorprenent història està basada en fets reals (http://www.el-mundo.es/cronica/2003/408/1060606790.html).