Avui va de pebres

Perquè la meva planta de pebres està així de falaguera:

I ja n’he collit tres, de pebres. Fins i tot de ben grossos!

I, com que de pebres va el dia, aquí teniu una foto dels meus intents d’explorar les meves inquietuds (pseudo) artístiques amb la Nintendo DS:

Ni tan sols basta la música

Hi ha dies especialment durs, especialment monòtons, especialment millorables. Hi ha dies en els quals voldries estar fent altres coses o desitjaries fer millor el que fas o aturaries el món i te baixaries. Són dies en els quals el fet de respirar, de pitjar el botó de ratolí o de rentar-te les dents requereixen un gran esforç.

Són dies en els quals ni tan sols basta la música.

Cadascú té les seves eines per sobreviure als dies així. Uns se’n van de compres, altres a fer cerveses i n’hi ha que s’enganxen a mirar programes cutres a la tele. Jo intento omplir els meus sentits amb coses que m’agraden i m’estimulen, en el sentit d’activar qualque part del meu cervell que fa que em senti millor. I, si la música no dona resultat, em passo a la vista.Així que agafo el llibre d’Alfons Mucha que em vaig comprar fa un parell d’anys i passo les fulles admirant la seva obra, plena de color, llum i formes definides. No sé què tenen les creacions de Mucha, sobre tot els seus cartells, però em donen una sensació de lluminositat i tranquil·litat que de vegades necessito. Així que fullejo el llibre, m’aturo en les meves obres favorites, llegeixo qualque cosa de la seva vida i em sento millor.

Però s’han de tenir alternatives: no sempre tinc el llibre de Mucha a mà. Així que em dedico a gaudir de les tasses de mil i una forma, de mil i un colors de la marca Dunoon. Vaig descobrir aquesta marca a Ljubljana, a una tenda de tes on vaig comprar la tassa que il·lustra aquest post i que adoro. N’hi ha de tant guapes com terriblement horteres, però en la seva varietat està la gràcia. I torno una i mil vegades a aquest joc de Tea for One que em pareix tan, tan meravellós... Ho hauria de comprar?

Avui la banda sonora la posa Delafé y las flores azules, amb una cançó que a partir d’avui és el nou to del meu nou telèfon mòbil (del qual ja escriuré un altre dia).

272323

L’altra dia li vaig fer aquesta foto al conta quilòmetres del meu cotxe.

Dos cent setanta i dos mil tres cents vint-i-tres.

272323.

Un preciós número (pseudo) capicua de quilòmetres.

I que duri molts de quilòmetres (capicues, pseudo-capicues o no!) més!

(Com veieu, vaig fent la foto aturada. Ja he dit qualque vegada que això de conduir i manar a la vegada ho deixo per la mar cretenca).

40 El Musical

Aquest és el tercer estiu seguit que vaig a veure un musical. I, una vegada més, m’ho he passat pipa. Suposo que això ha estat degut, de nou, a que coneixia bé les cançons, però també perquè, com sempre, anar al teatre és sempre un esdeveniment tan especial (per poc habitual) com màgic (perquè veure actuar en directe és tot un luxe).

El fil conductor de les cançons és una història d’amor i desamor, i d’amistat, també de fer-se grans i madurar i de fer-se forts i superar les nostres pròpies limitacions i els nostres pors. I les cançons, ben conegudes i ben enfilades. I ben interpretades. Per la meva sorpresa, vaig tornar a veure un dels actors que ja m’havia impressionat a "Hoy no me puedo levantar", Carlos Benito. És un goig veure actuar i cantar a aquest home, omple l’escenari ell tot sol.

Crec que m’està començant agradar això d’anar a musicals...

Durant un cap de setmana llarg

Si t’agafes el divendres previ a un cap de setmana llarg lliure, aquest se’n torna quasi, quasi unes vacances. I això vaig fer jo. Així, durant un cap de setmana llarg:

He gaudit com una nina sonant música i ballant, ben a prop de la mar.

He tingut un retrobament, tan improvisat com divertit, amb el meu passat cretenc, rememorant temps de vespres estelats i cerveses al balcó, que ara pareixen tan i tan llunyans.

He tornat a una cala que m’encanta, però a la qual feia anys que no hi anava, on (com sempre) hi havia una quantitat de fauna marina ben variada: espàrids, molls de roca, agulles, fadrins, vaques i fins i tot una sípia!

M’ha picat un grumer o vorm o medusa, per primera vegada en la meva vida, en concret un com aquest. I encara tinc la marca al braç.

He rigut molt, moltíssim colant-nos a casa d’una amiga (és “violació de domicili” si dus les claus?) per muntar unes cadires i una tauleta, a mode de regal d’aniversari (muntatge patrocinat per Ikea i pel restaurant xinès “La Suerte”), decorat amb un Aloe vera (de la meva collita, és clar!).

He dinat amb les amigues amb els peus damunt l’arena, gaudint de unes vistes immillorables, i amb banyet a la mar.

He sopat en bikini, a un aniversari amb peixets en blanc i negre, en mig de Ciutat, on el meu regal (aquest llibre) ha estat, curiosament, el més seriós de tots.

He dinat amb els companys de feina, amb els peus damunt la gespa, delícies marines recollides durant dues setmanes a la mar, i amb banys esporàdics a la piscina per combatre els calors estiuencs. I li hem regalat, a la nostra amfitriona, aquest llibre.

He celebrat el 38è aniversari de noces dels meus pares de la millor manera possible per un dia calorós d’agost: a la platja.

Aaaah, l’estiu...

Les fotos, un petit resum d’aquest cap de setmana quasi de vacances.

El cinc

Tinc una televisió antiga, heretada. En el seu moment, no vaig considerar la tele com una cosa prioritària a la casa (i encara avui no la considero) i per això vaig estar alguns mesos sense. Després, vaig heretar aquesta tele i el seu tdt corresponent (per cert, quin negoci això del tdt, no?). La tele està bé, funciona a la perfecció. Només té una pega: és quadrada, així que en aquelles cadenes que emeten en panoràmic (o sigui, totes) sempre me perdo un tros de la imatge. Millor dit: dos trossos, un per cada banda.

No miro massa la tele i quan ho faig normalment estic fent qualque cosa més, per això he tardat bastant de mesos (molts!) en adonar-me que el tdt està boig. Una mica boig. Té obsessió pel número cinc. Sí, pel número 5. Això vol dir que, de vegades, estic mirant una altra cadena i, de cop i volta, se canvia tot sol a la cadena número 5. Ah, aquí hauria de dir que la meva cadena número 5 del tdt no és la que tothom pensaria que està al número 5. No, senyor. Perquè sóc una vaga tecnològica i això de resintonitzar les cadenes me dona molta peresa. I no ho faig. Lo qual és un embull. Però això ja és un altre tema.

A lo que anava: el meu tdt està obsessionat amb el número 5. Quan i com vol, bota al 5 sense previ avis, tallant-me de cop el que sigui que jo estigui mirant en una altra cadena. I no només això: de vegades me’l trobo encès, al número 5 és clar. Se canvia tot sol. S’encén tot sol. I al cinc, sempre al número cinc. I clar, jo em demano... Serà un senyal? Voldrà dir qualque cosa? Hauria de mirar més aquesta cadena (que, ja he dit, no és la que suposaríem)?

A la foto, el número cinc al meu TDT. Un misteri.

Dues pelis

 La setmana passada va ser molt prolífica cinèfilament parlant: dos cinemes, un de “normal” i l’altra a la fresca, és a dir, devora la mar, enfront de la Seu de Mallorca.

Vaig anar a veure “Beginners” de Mike Mills perquè em pensava que seria una comèdia. No una comèdia romàntica nyonya, sinó una comèdia amb gent bona i seriosa com Ewan McGregor o Chistopher Plummer.

Bé, en realitat, vaig anar a veure aquesta pel·lícula perquè m’encanta Ewan McGregor.

I, si era comèdia, idó beníssim.

Però no ho era.

És una història més ben seriosa, un drama amb qualque pinzellada còmica. Una pel·lícula una mica gris i trista (la seva portada és molt més acolorida i positiva que la pel·lícula sencera). Tampoc no és que sigui una pel·lícula depriment. És trista. Trista. O tal vegada és una pel·lícula de gent trista, però no deprimida, que intenta somriure, superar coses doloroses, intentant treure lo millor, lo més positiu. És una pel·lícula de gent que manté conversacions profundes amb un ca. De gent que tracta de ser feliç (en serio, sóc jo o totes les pel·lícules van ara d’això?). De gent que vol estimar i ser estimada però no s’atreveix. De gent que vol anar un pas més enllà però li fan por les coses noves, les novetats, li fa por ser principiant. O tal vegada no.

En qualsevol cas, la peli està molt bé, té alguns moments narratius especialment xulos. I Ewan McGregor està guapíssim!

Amb “Bon Appétit” de David Pinillos em va passar una mica lo mateix: crec que és una pel·lícula una mica trista. També me va agradar molt, però vaig sortir amb un estrany regust de tristor difícilment explicable. Perquè aquesta és una història de gent que estima a gent que no li estima, però que a la vegada estima a altra gent però que tampoc no li torna l’estima. Quin embull, no? La meva ment matemàtica ho explicaria millor amb un A estima B, però B no estima A, sinó que B estima C, però C no estima B, sinó que C estima D... I així successivament. També és una història de gent que cerca el seu camí, i el troba, malgrat pel camí el cor li vagi minvant una micona i una micona més. Perquè, de vegades, se pot ser feliç, s’ha de ser feliç malgrat el teu cor estigui minvant o, millor dit, independentment d’això.

Arbrat

Fa uns dies, me’n vaig trobar per un dels carrers habituals pels quals circulo tornant de la feina uns cartells que indicaven que podarien els arbres. Em va cridar l’atenció la paraula que utilitzaven: “arbrat”.

Vaig voler fer-les una foto, però això de fer fotos i conduir és una simultànietat que deixo (quasi) exclusivament quan me trobo per mars cretenques.

Afortunadament, uns dies després, tornant a casa a peu de sopar i fer unes copes, vaig passar per aquest carrer. I malgrat la pluja (o precisament gràcies a ella) me’n vaig sentir inspirada a fer la foto que il·lustra aquesta entrada.

Arbrat.

No és una paraula preciosa?

Arbrat és sinònim d’arbratge. Conjunt d'arbres d'una població, d'un parc, etc.

A la seva vegada, arbratge és sinònim d’arboradura, nom que també se li dona al conjunt de peces on en els vaixells se col·loquen les veles.

Però arbrat en castellà se diu arbolado.

Que, a més de conjunt d’arbres i prèviament feminitzada, forma part de mar arbolada. La mar amb ones de 6 a 9 m (uf!). (Ho veieu? La mar, sempre la mar!).

Però, en català, mar arbolada se diu mar desfeta.

Que és, al cap i a la fi, el que es fa amb els arbres quan es poden: desfer-los.

Que són de fascinants els idiomes!

Els caragolins del Mar Negre

Quan fa més d’un any vaig estar devora el Mar Negre, me’n vaig dur amb jo unes quantes petxines, en realitat unes petites closques d’uns caragolins. (Sí, ja sé que això no està ben fet, i ja sé que jo com a biòloga ho hauria de sabre i complir més que ningú, però, què voleu?, la carn és dèbil i les petxines són precioses).

Bé, a lo que anava. Me’n vaig dur a casa uns quants caragolins, petits i rodonets. M’agrada dur-me records d’aquests tipus de llocs on he estat, sobre tot si són petxines que no conec, noves per jo. Eren, no ho sé, mitja dotzena, tal vegada deu. No sabia massa bé què fer amb ell, el que tenia clar és que no els volia deixar ficats a una capseta o un calaix i oblidar-me d’ells (per això estaven millor a la seva mar, no?). Així que els vaig deixar al banyo, per damunt el lavabo.

Pot temps després me’n vaig trobar amb la (desagradable) sorpresa de què els caragolins tenien la mida justa i exacta per passar pels forats del desguàs. Oh. Oh, oh. I sí, així és com va començar la lenta però inevitable desaparició de caragolins búlgars pel desguàs del meu lavabo.

I ara, només un any i poc després, només em queda un. Un únic caragolí petit, rodó i solitari, amb el qual no sé massa bé què fer: no sé si guardar-lo a un lloc on lo el perdi. No sé si deixar-lo anar pel desguàs amb els seus germanets. No ho sé, en serio.

Crec que aquesta història amaga una lliçó o una moralitat, però jo no la trobo.

A la foto, el darrer (i solitari) caragolí del Mar Negre (dins una closca major, que fa de sabonera).

"Harry Potter and the Deathly Hallows: Part 2" de David Yates

Veient la darrera aventura de Harry Potter (basada en la segona part del darrer llibre), m’ha passat exactament el contrari que amb la pel·lícula anterior (és a dir, la primera part): els darrers capítols em vàrem parèixer tan emocionants i clarificadors (i tant en l’ona del que jo volia que passés) que la pel·lícula no ha estat capaç de superar-los.

Així i tot, m’ho vaig passar pipa, com sempre. És clar que ja sabia el que passaria. És clar que les parts emocionants no ho varen ser tant, perquè ja m’havia emocionat en el seu moment llegint el llibre. Però així i tot, sempre val la pena veure en la pantalla grossa uns personatges tan especials, als que hem vist créixer i és una llàstima veure morir (ooooh!) alguns d’ells.

Fa molt que les històries de Harry Potter han deixat de ser per nins. I crec que ha estat precisament per això la major part del seu èxit. Al menys a jo m’agraden molt més d’ençà s’han tornat fosques i seriores.

Tindrem en el futur aventures basades en alguns dels personatges de la sèrie Harry Potter? Jo crec i quasi espero que no. Crec que seria una llàstima explotar massa i desvirtuar una història que te un principi i un final tan clars. No necessiten més.

Sempre ens quedarà el goig de tornar a llegir els llibres, de tornar a veure les pel·lícules.

I sempre ens quedarà el repte de continuar col·leccionant el primer llibre de la saga en idiomes estranys i llunyans. I ja en duc 7 (+1).