No ha estat un viatge físic, ni un viatge astral, ni res així.
Simplement durant uns minuts, uns instants, he viscut com si encara hi visqués allà.
La cosa ha estat tan simple com això:
He tornat de la feina després d’un dia ni especialment productiu, ni especialment improductiu, ni especialment bo, ni especialment dolent.
Era una bona hora, les set i mitja de la tarda o així.
Havia de fer vàries coses: recollir roba, regar plantes, posar una rentadora.
Però tenia gana, molta gana.
I he pensat “ara menjaré qualsevol cosa i d’aquí un parell d’hores soparé”. Havia mig quedat per sopar amb els meus pares, així que un berenar tardà però lleuger pareixia lo més lògic.
Però tenia gana, gana de sopar, no d’un berenar de fruita o iogurt.
Així que, de cop i volta, he tornat a Creta. Perquè tot d’una després de pensar “ara soparia”, he pensat “ara soparé”. He passat del “ara faria...” al “ara faré”. Com a Creta. Simplement.
I he agafat una shandy, he torrat una mica de pa, li he afegit oli, he tallat tomàtigues del meu hortet (ben vermelles, ben saboroses) i he afegit algunes coses al damunt.
I m’he assegut a un dels meus sofàs taronja amb la shandy i el pa amb oli i el llibre que estic llegint.
I he llegit algunes frases que m’han semblat que les podria haver escrit jo mateixa, de lo bé que reflecteixen algunes sensacions dels darrers temps.
I allà, asseguda al sofà taronja, amb la shandy i el pamboli, amb el llibre i la tele de fons com a banda sonora, he tornat a Creta. A la simplicitat de la vida cretenca.
I m’he sentit quasi feliç, tristament quasi feliç.
És el segon lloc on més temps he estat a la meva vida.
Hi he anat ja tres pics.
Però encara hi ha coses que em sorprenen.
De Creta. I de jo mateixa.
No només és sorprenent tornar a fotografiar el mateix
cartell tres anys després de manera inconscient sinó descobrir que el graffiti
de fa tres anys... és exactament el mateix.
Mirant cap endarrere, em fa gràcia lo molt que me va costar readaptar-me a la meva antiga-nova vida després del meu període cretenc. Crec que vaig estar més d’un any enyorant de manera bastant brutal aquells quatre mesos que encara avui no sé com definir. També crec que el punt d’inflexió el va marcar la meva tornada a aquella illa increïble, fa quasi un any. Va ser el moment de tancar el cicle, de descobrir que, per una banda, l’illa seguia allà, com una part de jo, esperant-me sense desesperar i, per d’altra, que aquells quatre mesos havien estat únics i irrepetibles i que era precisament això els que els feia especials.
Una cosa curiosa és que, malgrat allà vaig estar només quatre mesos i que fa més de dos anys que me’n vaig anar d’allà, encara em funciona el correu electrònic de l’institut on feia feina. És una tonteria, perquè ningú no m’envia res mai, però recentment ha succeït una cosa molt curiosa. Es veu que han posat en marxa una llista de correu general, és a dir, que de tant en tant envien missatges a tots els usuaris. Doncs bé, jo estic en aquesta llista. El que vull dir que cada dia rebo una mitjana de 5-10 correus, el 99.9% dels quals estan en un idioma preciós però que desconec, malgrat en el seu dia el vaig intentar aprendre (i del que encara record algunes, poques, coses). I, sabeu què? Sóc incapaç d’esborrar-los. És una tonteria, ho sé, però m’agrada obrir-los, intentar llegir-los i deixar-lo per més endavant, suposant que qualque dia n’aprendré més, de grec (tant de bo!). Esborrar-los seria com rompre un estrany fil connector espaial que ha aparegut inesperadament. Sé que qualque dia d’aquest començaré a esborrar-los i no passarà res, però de moment, m’encanta gaudir d’aquesta nova connexió espaial inesperada.
A la foto, que no té res a veure, la primera flor d’aquest any de la meva estimada orquídia. Quin goig veure-la florir!
Cerqueu les semblances i diferencies entre les dues fotos d’aquí a dalt.
Semblances: totes dues són icones de Sant Jordi.
Diferències: la imatge de l’esquerra la vaig prendre a la Catedral de Varna (Bulgària), a meitat de maig; la imatge de la dreta la vaig prendre a una petita església aferrada a la mar a Gouves (Creta, Grècia), a principis de juny.
Després de trobar-me això i de descobrir-me a jo mateixa mirant icones ortodoxes a una tenda a Iraklio (Creta) vaig pensar que, per qualque motiu, havia d’aconseguir un de Sant Jordi.
Ben pensant, Sant Jordi és un dels meus sants preferits: això de què celebrem el seu sant amb un descompte en llibres m’encanta. A més, tota la història de matar a un drac em pareix meravellosa. Un sant matant un drac! No és fabulós?
Així que ara tinc aquesta petita icona de Sant Jordi ocupant un lloc privilegiat a ca nostra.
Tornar-hi ha estat un regal, una sorpresa. Una mescla de felicitat amb un puntet d’enyor no per inesperat fàcilment assimilable.
Tornar a Creta és tornar a casa. Els dies que vaig estar a Creta (fa ja més d’un mes) vaig descobrir moltes coses noves, d’aquesta illa i de jo mateixa.
De Creta he descobert una capital amb una alegre vida nocturna, que a penes coneixia. I uns paisatges nous i fabulosos que fins ara només intuïa.
De jo mateixa he descobert que la jo cretenca era diferent a la jo actual. Ha estat un cop dur descobrir això. La jo cretenca era una persona forta, valenta, coherent, independent, lluitadora. La jo actual no pot menys que admirar i enyorar aquella jo cretenca. N’estic orgullosa, però no sé què ha passat amb ella. La he intentada re-trobar, però no estic segura d’haver-lo aconseguit.
També he pogut redescobrir llocs, paisatges, aromes, gents, menjars i sensacions que ja creia oblidats, o almenys que estaven adormits i mig esborrats de la meva memòria.
I, lo més meravellós de tot, és que sé que sempre em quedarà Creta. Quan vaig arribar, pareixia que només feia dos dies que havia partit. I sé que, si qualque dia hi torno (cosa que espero), em passarà lo mateix. I si no hi torn, no passarà res, perquè Creta ja forma part de jo, o jo d’ella. I, cregueu-me, això em passa a molt pocs llocs.
Dos dies de relaxació, vacances, records i descans.
Cinc dies de feina, estrés, feina i ocasionals banys a la piscina de l’hotel.
Un dia per Creta i jo. Caminant per un dels paisatges més impressionants d’aquesta illa. Per pensar, per decidir, per valorar. Per trobar-me a jo mateixa, per posar-me al límit i descobrir les meves capacitats.
I ara, a l’aeroport, esperant el meu vol i enyorant ja una illa en la qual, una vegada més, deixo un trosset del meu cor, una part de la meva vida. Perquè, per si encara no vos havíeu adonat, Creta ja forma part de jo mateixa.
A la foto, conduint per una carretera cretenca, fa ja una setmana. No sabeu lo molt que ho enyorava això de conduir a la cretenca!
Fa molt, molt de temps, a una mar illenca molt, molt llunyana...
... vivia jo una vida simple i senzilla, una mica hippy, on les meves preocupacions eren trivials, la meva vida social fluixeta però divertida i les meves vivències plenes de casualitats, moments surrealistes o terriblement surrealistes.
Una de les coses que m’entretenien durant aquell període, probablement no tant idíl·lic com el temps em fa recordar, era fer feina (a la meva tesi a temps complert!! Un somni fet realitat!!) a un institut de ciències marines que es trobava a una antiga base militar americana abandonada que m’impressionava tant com m’atreia.
Una altre cosa que feia (apart d’intentar aprendre idiomes estranys i mirar estels) era llegir i informar-me sobre l’illa, per intentar entendre-la i acabar sentint-me com una autèntica cretenca. D’aquesta manera, vaig descobrir aquesta pàgina web de fotos diferents (vull dir, no les típiques i tòpiques) sobre Creta. Quan era per allà, la mirava de tant en tant però, sincerament, crec que no l’havia tornada a mirar (i no com la pàgina web del Zorbas, on anava a fer cerveses i on vaig viure el vespre més surrealista de la meva vida, que encara avui visito de tant en tant).
L’altre dia, per motius desconeguts, em vaig trobar amb l’adreça als meus marcadors i vaig decidir pegar-li una ullada. Per la meva sorpresa, em vaig trobar a un munt de fotos “noves” (entenent per noves les penjades fa un any i pico, temps que ja fa que vaig abandonar la mar cretenca), algunes d’elles de la ja mencionada base americana que tant i tant me va impressionar i, dic jo, quasi em va traumatitzar i tot. El curiós és que són fotos d’una base desconeguda per jo, de l’interior d’uns edificis que jo no vaig tenir nassos de visitar, com un teatre que ni sé on era o de llocs que ni sabia que existien, com un generador d’energia o una sala de comunicacions. Val la pena mirar amb nous ulls coses que, al menys durant un temps, formaven part del teu dia a dia. I val la pena gaudir d’aquests fotos tan meravellosos.
La foto, feta meva, és del cartell que indicava el carrer principal de l’antiga base militar a Gournes, Creta. Òbviament, les meves fotos no són tan bones com les de terrorkitten!
Com ja he dit qualque pic, les casualitats de la vida em sorprenen.
Fa ara un any, estava jo en mig del meu periple per altres mars illenques (un periple, per cert, ben farcit de moments tan casuals com surrealistes o molt surrealistes), en ple exili cretenc. Entre altres coses, a part de gaudir feliçment de la vida, em vaig dedicar a llegir (i aprendre) una mica sobre la història de Creta (cosa inevitable si passes qualque estoneta mirant pedres i altres restes històrics). Una de les coses que vaig descobrir va ser que, durant més de 400 anys, Creta va estar sota domini venecià. Lleons alats per multitud de monuments, ports deliciosos en ciutats màgiques i noms d’origen italià (com Spinalonga) són ben testimoni d’això.
Doncs d’aquí una estona, un any després, me’n vaig a conèixer Venècia.
Casualitats de la vida.
Sense voler-lo, els records cretencs tornen a la meva vida. Quina meravella.
Me’n vaig a una reunió, però aprofitaré per anar-me’n dos dies abans per fer turisme i gaudir de la ciutat. I fer fotos.
A la foto, lleó alat, símbol de Venècia (en realitat, símbol de Sant Marc, patró de Venècia), a la fortalesa veneciana d’Heraklion (Creta), fa ja més d’un any.
Sé que he escrit una i mil vegades que no tornaria a xerrar sobre Creta. Però no ho puc evitar.
Aquest dies fa un any que vaig partir cap a terres cretenques.
Un any. Ja.
Moltes coses han passat en aquest temps. Els quatre mesos passats per allà han marcat probablement un abans i un després de la meva vida, però em resulta curiós com he canviat jo. No sóc la mateixa que vaig partir cap a Creta, ni sóc la mateixa que era a Creta. És com si els temps pre-cretencs i els temps post-cretencs m’haguessin convertit en una nova jo. Una nova persona que es nega a viure la vida estressant i totalment feina-depenent que vivia abans però que tampoc és la persona serena i tranquil·la que vaig ser allà.
Idó ara, qui sóc?
No ho sé!
Enyoro la meva vida pre-cretenca perquè abans tot estava molt clara feia feina i molta feina. I poc més. Aquella vida tenia les seves coses bones i dolentes, però m’agradava.
Enyoro la meva vida cretenca perquè allà feia el que volia quan jo volia. Crec que va ser durant aquells quatre mesos quan la meva veritable “jo” va sortir d’on fou que estigués amagada.
I què hi ha de la meva vida post-cretenca?
Fa un any que vaig partir. Fa vuit mesos que vaig tornar.
Vuit mesos estranys. Poc més d’un mes de feina i quasi set mesos d’atur. Un atur ple de feines, menjades de cap i intents de tirar cap endavant feines pendents. I ara, comença una nova època, una nova fase: demà retorn a la feina. Quatre mesos després d’haver tirat els papers, em tornaré a incorporar a una nova feina, a la meva vella feina. I què sento? Res. O res clar. Per una banda, felicitat, tornar a l’acció, tornar a tenir mil coses al cap, mil feines pendents, mil hores de treball. Per una altra part, peresa, de tornar a estressar-me, de tornar a discussions, reunions estranyes, responsabilitats no sempre desitjades. I, en mig de tot això, cap on vaig? Qui sóc? Ni idea. Em sent una mica com fa un any: tot comença de zero. Tot el que passi a partir d’ara no té res a veure amb el que ha passat fins ara. Quina por, enfrontar-me a tantes coses noves; quin entusiasme, enfrontar-me a nous reptes. Mai res serà com abans. Quina peresa començar de zero, quina alegria poder escriure la meva vida de bell nou, a partir de demà. L’any va començar com una fulla en blanc, plena de coses per escriure. Demà, per jo, tot torna a començar de bell nou. L'any nou començarà un 23 de juliol. La foto, als jardins de s’Hort des Rei, amb el mòbil. Se m’ha romput la càmera de fotos. Ja ni en tinc això!
Quan fa un dies vaig dir (escriure) que mai més tornaria a xerrar (escriure) de Creta, no em pensava que incompliria la meva intenció tan prest... però, és clar, en aquell moment no vaig recordar que precisament estava llegint un llibre sobre Creta així que... com no hauria de xerrar d’aquesta illa que va ser ca meva durant varis mesos?
Aquest és un dels (dos) llibres que vaig comprar durant el meu exili i, estant allà, record que no vaig sentir massa temptació de llegir-lo. Vull dir, el tenia i el volia llegir i el fet que fos en anglès m’aturava una mica perquè em passava el dia “vivint” en idiomes forans, així que els moments de relaxació necessitava desconnectar i tornar a alguna llengua més familiar per jo. En tornar, també varen passar un parell de mesos abans de què decidís agafar-lo: sincerament, em feia peresa llegir un llibre tan llarg en anglès. Però quan finalment l’he agafat m’he adonat que em vaig oblidar ben ràpidament en quin idioma estava escrit de tant que em va enganxar la història.
El llibre comença amb n’Alexis, una jove anglesa de mare grega que viatja a Creta de amb el seu al·lot. Allà, coneix na Fotini, una amiga de la seva mare, que serà qui li conti la història de la seva família, història que la seva mare no li ha volgut contar mai, i de la seva relació amb l’illot de Spinalonga. Però aquesta no és només una història familiar, sinó que és la Història de Creta i de Spinalonga durant el segle passat. Esdeveniments històrics com ara la batalla de Creta o el paper que va jugar Spinalonga com a colònia de leprosos es mesclen amb la vida d’una família marcada pels secrets, el sofriment, l’amor, la passió i, sobretot, per la cerca de la felicitat.
M’ha encantat aquest llibre, no només perquè conta històries d’un lloc on he estat, perquè he reconegut paisatges, llocs, actituds i històries que també jo vaig veure i viure, sinó perquè la història que conta és amena, interessant, realista i cruenta, sense caure massa en tòpics i aprofitant al màxim la complexitat d’una illa, una cultura i uns esdeveniments històrics que marquen la vida d’aquesta família. He plorat molt amb aquest llibre i feia molt que un llibre no em feia plorar.
La imatge que el llibre transmet de Spinalonga concorda molt bé com la que ens va voler ficar la guia que ens va acompanyar en la visita a l’illot: Spinalonga no era una presó on als leprosos malvivien i mal-morien, no. Spinalonga era una comunitat viva, activa, un poble en miniatura, amb les seves normes, el seu mercat, les seves tendes, escola, església, hospital i fins i tot cinema. On havia mort, sofriment i dolor, però també on havia energia, esperança i ganes de viure. Era una comunitat amb un mal comú, una malaltia, la lepra, però era gent que volia viure, volia creure en el seu futur i, alguns, ho varen aconseguir.
Recordo que un dels guies contava que la seva padrina havia viscut a Spinalonga i, després de l’arribada definitiva de la seva cura, havia abandonat l’illa (avui dia un illot abandonat envoltat d’aigües cristal·lines i objecte d’excursions turístiques) i encara vivia. De vegades, se’m fa curiós lo a prop que tenim la Història i que molt sovint ni ens adonem...
Les fotos, fetes a Spinalonga, durant l'estiu de l'any passat. Fa tant de temps ja!
Després de 10 dies tancada a un vaixell i veient únicament a la mateixa vintena de persones cada dia, ha estat un bon canvi estar en mig de terra ferma envoltada d’altra gent. El menjar genial, la companyia estupenda però el millor de tot ha estat el meravellós dia que ens va acompanyar, amb un sol enlluernant que m’ha deixat el nas com un pebre vermell i la marca del rellotge al canell.
Perquè, per si no ho sabíeu... JA ÉS PRIMAVERA!
Aquest són els moments que més m’agraden de la primavera: quan comença. Perquè l’hivern ha estat dur i etern i quan fa, com ara, mitja dotzena de dies seguits de sol, pareix que mai, mai més tornarà a ser hivern. Mentida!!! Perquè els vespres són encara ben freds i encara ens posarem abrics i zorros folars (o són forros polars?). Però és igual, pareix que la primavera ja ha arribat per sempre i ens sentim feliços i positius. A més, les gramínies encara no estan pol·linitzant, així que puc gaudir d’un dia de camp sense xutar-me una sobre-dosi d’anti-histamínics i drogues legals vàries.
Però no tot pot ser felicitat en un cap de setmana, també ha d’haver temps per a la reflexió (i es pot reflexionar molt mentre es netegen rajoles). Diumenge es varen complir 4 mesos de la meva tornada de terres cretences. No, a partir d’ara no faré d’aquest fet una celebració, de fet (espero) que aquesta sigui la darrera referència que faig al tema cretenc. Però no ho he pogut evitar: ja han passat 4 mesos de la meva estada cretenca de 4 mesos. Sense dubte, és un dia per reflexionar, no?
Se’m fa difícil analitzar aquest 4 darrers mesos a la meva vida, però també se’m fa difícil entendre el que els 4 mesos anteriors han significat a la meva vida. L’altre dia, pensant en la (remota però veritable) possibilitat de tornar a curt termini a Creta (de reunió) me’n vaig adonar de què... no volia tornar! De cop i volta pensava: “Val, si anem allà de reunió, quedaré uns dies més”. Però després vaig pensar: “Per què? Què faré? On aniré?”. Perquè vaig anar a tant de llocs fabulosos que se’m faria insuportable haver de triar només un parell de llocs per visitar de nou. Vaig començar una llista i me’n vaig adonar que aquesta seria interminable! Frangokastello, Haniá, Elafonissi, ... Hi tornaria sempre, però ja no seria el mateix, jo ara ja seria una turista més i no el que vaig ser durant 4 mesos de l’any passat.
La primavera em torna melancòlica i estranya. Serà el pol·len. Serà el canvi climàtic. Crec que, d’ençà vaig tornar, el dia que m’he sentit més trista (en referència a la meva vida cretenca) va ser quan vaig sentir el nom d’un poble cretenc i no me’n vaig recordar on era. Ho vaig cercar per Internet i vaig descobrir que sí, efectivament, jo havia estat allà, però no havia pogut situar-lo al mapa. En aquell moment me’n vaig adonar que Creta ja era passat, que havia arribat l’hora d’oblidar (m’agradés o no).
Només hi ha una cosa que sí tinc clara (apart que aquest és el darrer post que escric sobre la meva emigració cretenca): ja és ben hora que organitzi les fotos que vaig fer a Creta i faci un parell d’àlbums decents!
Les fotos, fetes durant la calçotada de dissabte amb una càmera prestada.
La meva vida aquí, que abans era per jo normal, ara se’m fa summament rara.
Tal vegada tot és perquè, a Creta, la meva vida era molt simple.
Simplicitat. Així es podria definir el meu dia a dia durant els darrers 4 mesos. Ara tot és complicat, de vegades difícil d’entendre.
Per una part, tot aquí continua igual, però per altra, és totalment diferent. Suposo que sóc jo la que és totalment diferent.
Enyoro els quatre mesos que he passat allà, és clar! Enyoro la meva vida simple, enyoro tota la gent que deix allà. El més curiós és que tampoc no voldria tornar, perquè res no seria igual. Fins i tot, si qualque dia tenc la sort de tornar a trobar-me amb la gent que he conegut durant aquest temps, tampoc no serà igual. Quatre mesos irrepetibles. Però, que no ho són, tots, d'irrepetibles?
És estrany enyorar una cosa que saps que no tornarà mai.
Estic intentant trobar-me de nou amb la rutina d’aquí, però també em costa. Tothom ja té la seva rutina en la qual jo ja no formo part, així que he de tornar a incloure’m de qualque manera.
Acabo d’arribar (bé, fa una setmana, ja!) i ja han passat moltes coses. Ha nevat. Ha arribat la meva carta de fi de contracte. El món, allà defora, s’ha tornat totalment boig (si és que més bogeria era possible). Mentre vivia a l’altre illa, el món m’agafava molt enfora: vivia dia a dia, gaudia dia a dia. Ara estic en mig d’una voràgine estranya, que no puc controlar i em controla ella.
Suposo que passarà. D’aquí un parell de dies seré un moneiot més d’aquesta voràgine i tot lo altre serà passat.
O no.
A la foto, una bestiola (Cidaris cidaris) al CretAquarium, Creta. On sinó?
Viure a una illa implica coses bones i dolentes. Sóc biòloga a temps complert, estudiant de doctorat en el meu temps lliure i música i escriptora per afició. Aquest blog pretén ser un petit quadern del que sóc, del que faig.
