“7 minutos” de Daniela Féjerman

Ja fa més d’una setmana que vaig anar a veure aquesta comèdia al cinema.

Basten 7 minuts per trobar l’amor de la teva vida?

Podríem dir que aquest és el punt de partida d’aquesta peli. Els sets minuts són el temps que duren les cites ràpides a les que alguns dels protagonistes de la peli assisteixen per tal de trobar parella i fugir de la soledat.

Vaig passar una estona ben agradable amb aquesta pel·lícula. Entretinguda, amena, divertida, amb un puntet de drama important, que et fa reflexionar (o no!) i una gran quantitat d’actors ben interessants (Luis Callejo, Toni Acosta, Marta Etura, Antonio Garrido, Pilar Castro, Asier Etxeandia, Juanma Cifuentes, Cristina Alcázar).

Ah, per cert, cada vegada m’agrada més Asier Etxeandia.

Sóc una "funemployed"?

La resposta és: no ho sé.

Però primer... què és un/a funemployed? Per lo vist, és aquella persona que aprofita que està a l’atur (unemployed) per passar-s’ho molt bé (fun).

Vaig descobrir aquest terme per casualitat llegint l'edició en paper d'aquest article fa un parell de dies. "Mare meva", vaig pensar, "fa casi sis mesos que sóc (tal vegada) una funemployed i jo encara no m’havia assabentat!". La meva primera impressió va ser: genial! Però vaig començar a cercar per Internet i, després de llegir qualque article més, ja no sé si vull ser funemployed o no. De fet, ja no sé si sóc funyemployed o no.

Perquè, sí, estic unemployed, però jo sí que tenc una hipoteca i no estic tot lo dia passant-m’ho fun. Sí, sí, que sí que m’ho pas bé, és clar que aprofito per fer coses que no puc fer quan estava fent feina... Com per exemple? Assistir a alguna reunió, participar en dues campanyes oceanogràfiques, col·laborar en articles i informes, revisar articles d’altra gent, treballar en la meva tesi... Quadra tot això amb passar-s’ho fun? No ho sé, el que està clar és que no quadra massa amb estar unemployed!

I, si a tot això afegim que ja fa quasi tres mesos que vaig entregar tota la paperassa per sol·licitar vàries feines de les quals encara no sé res, ja se m’acaba tota la poca fun que em quedava i veig que encara em queden almenys un parell de mesos per continuar unemployed.

A la foto, el meu cactus florit, que no té res a veure però trobo que mereixia ser mostrat!

Testing a Planícia

Dissabte de la setmana passada, vaig tenir oportunitat de participar en el I Testing que s’ha fet a Malloca.

I, què és un Testing? Els organitzadors ho expliquen molt bé a la seva plana web, però resumint diré que és un inventari de biodiversitat que es fa a partir de la realització de fotografies d’un espai natural, identificant els bitxets fotografiats. És aquesta una bona manera de tenir un coneixement sobre la biodiversitat d’un lloc concret, com ara un espai natural.

El Testing es celebrà a la finca pública de Planícia, coincidint amb el Dia del Medi Ambient, i va estar organitzat pel Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, amb la coordinació de l’Associació per a l’Estudi de la Natura i la col·laboració de Biodiversidad Virtual.

Resumint: m’ho vaig passar pipa. Fent fotos i més fotos, passejant per la natura, gaudint del paisatge i, desconnectant de la vida normal i de la ciutat. Feia sol i caloreta però no massa. I per acabar el dia, un bon gelat, una estona de platja, amb bany inclós.

Deix un parell de fotos com a testimoni.

Todo sueño...

"Todo sueño se destroza al realizarse" (Boris Izaguirre, "Villa diamante")

Alphonse Mucha (1860-1939). Seducción, modernidad y utopía

Amb tot el moviment d’aquesta darrera campanya, que sempre suposa un gran embull, tant abans com durant i fins i tot després, no havia tingut temps d’escriure res sobre una exposició sobre Alphonse Mucha que vaig anar a veure uns dies abans d’anar-me’n a veure la mar des de terra.

L’exposició (“Alphonse Mucha (1860-1939). Seducción, modernidad y utopía”), que està recorrent món, ha estat durant tres mesos a la Fundació La Caixa, al Gran Hotel però degut a innumerables raons (o tal vegada excuses) no hi vaig anar fins el darrer dia que estava oberta.

No sé quan vaig veure per primera vegada l’obra de Mucha, però el setembre passat, durant el meu exili per terres cretenques i, aprofitant una petita escapada a Praga, vaig visitar el Museu Mucha (on, per cert, també hi havia una exposició de Dalí) i em va agradar tant que quan vaig sabre que podríem gaudir d’aquesta exposició a Ciutat no vaig dubtar en anar-hi a veure-la. Malgrat fos el darrer dia.

Vaig gaudir moltíssim d’aquesta exposició a Ciutat, fins i tot més que la que vaig veure al Museu Mucha. La vaig trobar més completa i les guies que podies agafar i llegir eren molt aclaridores. Anava tota sola i pràcticament durant tot el meu recorregut era la única visitant, amb lo qual vaig gaudir mirant i remirant les obres, aprenent més coses sobre aquest artista i passejant entre algunes de les obres més belles que he vist mai. I, com a colofón final, vaig comprar un llibre preciós sobre Mucha. Un llibre que no em canso de mirar i mirar.

Una pega, és clar! La renyina que em va fotre el guarda de seguretat quan me va veure tirar una foto amb el mòbil. Si és que no se pot tenir tot en aquesta vida... En realitat, en vaig fer dues! Però no li digau, shhhhh! I una surt aquí devora.

"El curioso incidente del perro a medianoche" de Mark Haddon

Aquest llibre me va fer ullets durant el darrer dia del llibre, però com que no sempre em puc comprar tots els llibres que em vull comprar, vaig haver de prescindir d’ell.

Digueu-me compradora compulsiva o simplement consumista, però no m’agrada massa llegir llibres prestats. M’estic més comprar-me un llibre, tenir-lo esperant-me a la prestatgeria fins que puc posar-me amb ell, gaudir-lo tant com pugui, marcar totes aquelles paraules que em diuen qualque cosa i que trobo que mereixen la pena ser recordades i tornar a elles quan ho trobo convenient.

Així i tot, quan, un parell de dies després de Sant Jordi, vaig veure al Centre Cultural on faig Pilates aquest mateix llibre en la prestatgeria de llibres per deixar, vaig pensar que era una oportunitat fabulosa per llegir-lo sense comprar-lo.

El protagonista del llibre, Christopher és un nin especial i molt intel·ligent. Quan un ca del seu barri apareix mort, decideix investigar el seu assassinat. A partir d’aquí, Christopher conta en primera persona tota la investigació criminal però també, i quasi, quasi sense voler, conta la seva història, la història de la seva família i del seu entorn, d’una realitat tan cruel (o més) que l’assassinat que vol investigar.

És un llibre molt agradable de llegir, molt amè, ple de moments que et fan somriure malgrat també hi ha alguns de ben tristos. És també un llibre original, que et fa veure la gran innocència que s’amaga en ments tan intel·ligents i complexes com la del seu protagonista. També és un llibre que ensuma amor cap a la vida i cap a la ciència, cap a la cerca de coneixement i com aquest coneixement pot fer, a alguns sers afortunats, immensament feliços. Seria fabulós que hi hagués més criatures amb aquesta passió pel coneixement com Christopher. Probablement el món seria una mica millor.

Mirant la mar des de terra

Costa molt tornar a una rutina antiga quan ja t’has adaptat a una nova rutina.

No és la primera vegada que escric sobre lo difícil que és tornar a la vida normal després d’una campanya. I, espero, no serà la darrera. Per això he deixat passar més d’una setmana des de la tornada per escriure sobre la campanya, per això encara no he recuperat el ritme d’escriure al blog, per això m’he sentit durant tota la setmana una mica fóra de lloc.

Per desgràcia, l’excés de feina i la mala cobertura internetera m’han impedit actualitzar el blog des de la mar... No se pot tenir tot!

Aquesta ha estat una campanya particularment especial, i no precisament pel fet que hi hagi participat de forma altruista. La meva feina ha canviat. El paper que he hagut de jugar ha estat ben diferent que durant els anys anteriors. He passat de fer feina al laboratori de pesca, envoltada de 15 companys, a fer feina al pont del vaixell, envoltada d’oficials i un company amb el qui compartia responsabilitats. On hem de pescar avui, què facem si hi ha xarxes calades, quin dia entrem a port a fer un descans (si és que el facem), ... A priori, pareixen decisions senzilles però a la pràctica es tracta de tenir el cap em marxa, amb plans A, B i Cs des de que el cervell se’m posava em marxa (a les 6 i pico del dematí) fins que em deixava de funcionar conscientment (sempre després de mitja nit). La meva anterior responsabilitat era molt més física, malgrat tenia també un gran component organitzatiu. Aquesta vegada... aquesta vegada he fet quasi més de psicòloga que de biòloga. És molt dura la vida a la mar. No tot és veure dofins i mirar el paisatge.

Fins ara, la feina que feia em donava una certa satisfacció diària: veure que tot estava controlat, que havíem estat capaços de processar tot el peix que entrava per la popa, que la gent acabava el dia contenta, rebentada però contenta. La feina que he fet enguany m’ha deixat un gust agre-dolç: dolç perquè hem complit els objectius, agre perquè la soledat del pont te’n fa sentir molt enfora dels 15 companys que, 3 cobertes més avall, processen el treball a un ritme frenètic. No és una feina agradable ni amable, però és el que havia de fer. I punt.

He dormit poc i he treballat molt. Hem treballat molt! Ni temps per pin pon ni per gimnàs (ni tan sols vaig tenir temps de veure’l!) ni per estiraments matutins. Pujar i baixar escales era (quasi) el meu únic exercici físic. I una mini-pomada ràpida amb els companys abans de dormir era el meu únic moment d’esbarjo del dia. Per això, els moments que podia baixar al laboratori i col·laborar, quan decidia postergar algunes de les meves feines pel vespre per poder gaudir d’uns moments amb els companys (mesurant peixos, traient otòlits, ordenant paperassa o compartint un berenar), eren tot un regal.

En total, 50 pesques vàlides d’arrossegament, 14 patins gal·lesos (12 vàlids), 5 patins mallorquins (4 vàlids), unes 40 dragues i 2 estacions de robot submarí. I mostres i més mostres. I papers i més papers. I peixos i més peixos. I un vespre a Maó, passejant i prenent copes a l’Akelarre. I un madrugón a Maó per comprar formatge i Gin Xoriguer. I més pesques i patins i mostres. I cansament, molt de cansament. I felicitat per la feina ben feta. I felicitat pels companys meravellosos. I el darrer vespre, aquesta vegada sense festa oficial però si amb la ja tradicional cantada de cançons tradicionals galegues (“Ollos verdes son traïdores, azules son mentireiros...”). I recollir tot. I desembarcar tot. I dir adéu a tothom...

I, ja de tornada, lo únic que puc fer és mirar la mar des de terra...