Vivir consiste en...

“Vivir consiste en construir futuros recuerdos” (Ernesto Sábato, “El túnel”)

Celebrem aquest final d’agost amb un aforisme i l’entrada número 300!

En l'estiu

M’encanta arribar prest a la platja, amb poca gent i amb l’arena i l’aigua com acabades de posar per jo.

M’encanta nedar en aigües calmades, tranquil·lament, sense presa, sense esforç, sense objectiu.

M’encanta sentir la calor del sol torrant la meva pell.

M’encanta notar l’aigua freda de la mar després d’una estona al sol.

M’encanta escoltar els sons de les ones rompent a prop dels meus peus.

M’encanta el tacte de l’arena banyada, just a la vora, on s’enfonsen els peus feliçment.

M’encanta l’olor a crema protectora solar mesclat amb l’olor a saladina.

M’encanta veure peixets nedant als meus voltants.

M’encanta sentir l’embat bufant a l’hora justa, en la qual el sol ja crema quasi massa.

M’encanta mirar l’aigua transparent, turquesa, blava o verda.

M’encanta notar els cristalls de sal damunt la meva pell, quan l’aigua ja s’ha eixugat.

M’encanta trobar-me granets d’arena entre les pàgines dels meus llibres en tornar a casa.

M’encanta l’apatia de l’horabaixa a casa després d’haver passat el dia a la platja.

Estiu... no te’n vagis!

Avui, la banda sonora la posa Antònia Font amb "En s'estiu".

I la foto, la poso jo. Es Carbó, Mallorca. Un dia qualsevol. En l’estiu.

"The return" de Victoria Hislop

Vaig comprar aquest llibre a la meva llibreria favorita d’Heraklion (Creta), durant la meva darrera visita a l’illa, fa quasi tres mesos. El vaig comprar per varis motius. El primer, perquè ja havia llegit un altre llibre de la mateixa autora, “The island”, i em va encantar. El segon, perquè em feia il·lusió dur-me (una vegada més) un record en forma de llibre (i van tres) de l’illa que va ser el meu llar durant quatre mesos. I el tercer, perquè em feia curiositat com contaria una anglesa una part molt recent de la història espanyola. A més, no vaig poder evitar caure en l’obvietat més curiosa: llegir un llibre en anglès, comprat en una llibreria grega sobre història espanyola. És o no és surrealista?

“The return” té moltes coses en comú amb “The island”: en ambdues històries la protagonista és una jove anglesa, d’origen mediterrani (Grècia, Espanya), amb problemes sentimentals amb la seva parella, que viatja a la terra natal de la seva mare. Allà, una persona de major edat li conta la història d’una família més o menys relacionada amb la seva pròpia història. Aquí hi ha una diferència minúscula entre les dues històries: mentre que en “The island” la relació present-passat està clara des del principi, a “The return” aquesta relació no s’aclareix fins als darrers capítols (i ---alerta, spoiler!--- he de dir que és totalment esperada).

Una altra cosa en comú entre els dos llibres és l’important paper que juguen els conflictes bèl·lics en les dues històries, encara que amb petites diferències: la batalla de Creta en “The island” i la Guerra Civil en “The return”. Això sí, trob que a “The island” la Història és el transfons de la vida de la família protagonista, mentre que a “The return” és pràcticament la part principal del llibre, la que altera i canvia totalment les seves vides.

M’ha agradat molt aquest llibre, jo crec que tant com “The island”. A diferència d’aquell, en aquest no conec la majoria d’escenaris en el qual es desenvolupa la història (ben curiós, ja que estan a molt menys quilòmetres de distància que l’altre), però sí que coneixia també una mica la història. I, a l’igual que amb l’altre llibre, m’ha agradat molt conèixer més d’una història tan propera en el temps i en l’espai, però que de vegades pareix molt llunyana. Curiosament, poc abans d’acabar el llibre vaig veure un reportatge en el qual es mostraven imatges d’algunes de les escenes que també es relaten al llibre. Era ben estrany això de veure en imatges reals lo que en el llibre estava novel·litzat.

Això és una cosa que m’agrada molt d’aquestes novel·les amb transfons històric, que aprens moltes coses de la Història sense avorrir-te. Història no era precisament la meva assignatura favorita a l’escola, perquè no trobava sentit memoritzar noms i dates, però he descobert que m’encanta conèixer la Història a base de novel·les, perquè crec que lo important és veure com vivien aquells esdeveniments la població, la gent, com era el seu dia a dia en els moments que considerem “històrics”, com lis va fer canviar les seves vides, la seva rutina. I així és com m’agrada aprendre Història.

Tinc cinc raspalls de dents...

.... i què?

No és per tant, no?

No és que sigui una friki de la neteja dental, però m’agrada rentar-me les dents. Bé, més que agradar-me rentar-me les dents, crec que odio no rentar-me-les.

Sempre he tingut les dents tirant a grogues. Això, de petita em pareixia traumàtic, perquè per molt que me les netegés, el tema no millorava. Fins que un dia el dentista em va dir que el color no volia dir res, que el meu esmalt tenia aquest color i prou. És clar, estèticament no és lo ideal però, no és millor tenir unes dents grogues però sanes que unes dents artificialment blanques i destrossades? I sanes les tinc, o això és que sempre em diuen els dentistes.

Bé, traumes pre-adolescents apart, la qüestió és que, a dia d’avui, tinc cinc raspalls de dents operatius [*]. I ho trobo totalment raonable, perquè aquesta és la seva ubicació-utilitat:

1. Un raspall a casa meva, el que utilitzo sempre després de berenar els dematins, alguns dies a migdia i alguns vespres.

2. Un raspall a casa dels meus pares, el que utilitzo quasi sempre a l’hora de dinar (ja que dino allà pràcticament cada dia) i alguns vespres (si sopo amb ells).

3. Un raspall a la feina, el que utilitzo quan dino allà, cosa no habitual però que sí que passa de tant en tant.

4. Un raspall pels viatges, el que deixo als hotels quan viatjo, perquè odio dur-me el raspall número 1 de viatge: si ho deixo per ficar-lo a la maleta al darrer moment, me’l puc oblidar; si ho fico dins la maleta abans, no tinc raspall per rentar-me les dents a casa al darrer moment.

5. Un raspall de viatges plegable, el que duc a la bossa de mà quan estic viatjant, per poder rentar-me les dents als aeroports, als avions i a les reunions. Necessito els raspalls número 4 i número 5 perquè sé que si només tingués el número 4, més d’una vegada me’l deixaria a l’hotel i no em podria rentar les dents després de dinar a la reunió. I lo odio.

Au, què vos pareix?

Ben pensant, igual sí que sóc un poc friki per això dels raspalls de dents.

A la foto, el meu raspall de dents número 1. I la meva pasta de dents favorita. Perquè també tinc una pasta de dents favorita, és clar!

[*] Perquè, de fet, tinc 2 més de nous esperants el seu torn a un calaix. És el que té aprofitar les ofertes 3x2 del Carrefour.

Avui fa dos anys

Avui fa dos anys, estava jo fent feina davant l’ordinador en el meu despatx de finestres brutes al Centre Hel·lènic d’Investigacions Marines a Creta, després de dinar, escoltant la ràdio per Internet, quan una notícia me va posar la pell de gallina.

Avui fa dos anys, en acabar la meva jornada laboral, vaig replegar el meu ordinador portàtil, me’n vaig enganxar els auriculars del meu reproductor de música a les orelles, em vaig carregar la motxilla a l’esquena i vaig agafar una bicicleta blava per tornar a casa.

Avui fa dos anys, tot d’una arribar a casa (suant, feia calor –agost, illa mediterrània-), vaig encendre el portàtil, connectar Internet i tornar a sintonitzar una emissora de ràdio on line, per continuar escoltant les notícies que arribaven amb conta gotes fins ben entrat el vespre.

Avui fa dos anys, asseguda en el meu balcó cretenc, llegint les notícies i escoltant la ràdio per Internet, mirant els avions que ineludiblement passaven per damunt el meu petit apartament em vaig demanar perquè succeeixen segons quines coses, si les desgràcies són arbitràries i perquè el destí és bo o dolent amb uns o altres.

Avui fa dos anys, vaig parlar per telèfon amb els meus pares (suposo, malgrat no ho recordo massa bé), comentant la notícia. Per primera vegada des de què havia arribat allà, vaig sentir ganes d’estar a casa. En tornar, me’n vaig adonar lo privilegiada que havia estat de no estar en aquest país durant aquells dies, perquè em vaig estalviar tot l’exhibicionisme, morbo i oportunisme que, disfressat d’informació, per lo vist va regnar en les televisions durant aquells dies.

Avui fa dos anys menys un dia (o dos), el meu veïnat portuguès em va demanar què havia passat a l’aeroport de Madrid. Havia sentit qualque cosa i no s’ho podia creure.

Avui fa dos anys menys un dia (o dos), l'amo del meu apartament em va demanar què havia passat a l’aeroport de Madrid. I em va contar una història d’uns familiars seus que també moriren en un accident d’aviació.

Avui fa dos anys, me vaig quedar sense paraules.

Avui fa dos anys menys alguns dies, vaig anar a una exposició a Heraklion on hi ha havia alguns quadres molt interessants, com el de la foto. És d’Elena Berezina.

Un parell de pelis romàntiques

Malgrat en general sóc bastant anti-romanticisme i no dubto en batejar algunes històries amoroses directament de nyonyes, m’agraden les comèdies romàntiques.

Són històries simples, de final feliç que et fan gaudir d’un parell d’hores de felicitat i alegria, amb alguns moments més o menys difícils, durs o tràgics però amb un final clarament feliç. Sempre.

Ja fa uns dies, abans que un esquinç alterés la meva rutina quotidiana, vaig anar a veure “Mi segunda vez” de Bart Freundlich. Va ser divertida: dona separada de més de quaranta (Catherine Zeta-Jones) coneix a jove de vint i pico atractiu (Sam Robards). I el que passa després està clar. Però bé, malgrat si passa el que t’esperes que passi però t’ho conten de manera amena, divertida i més o menys original, val la pena. I si t’agraden els actors encara més. I això és el que passa amb aquesta pel·lícula. A més, el final és molt xulo, la veritat! I no és nyonya, jajaja!

També abans de l’esquinç (aquest estiu, la meva vida es divideix en lo que va passar “abans de” i “després de” l’esquinç), vaig veure “Postdata: te quiero” de Richard LaGravenese. Uff, me va encantar. M’encanten tots els actors que hi apareixen, tant protagonistes com secundaris. M’encanten els camins no habituals que segueix una pel·lícula, perquè no saps ben bé si és un dramón o una comèdia romàntica. M’encanta l’atmosfera, l’ambientació, la fotografia. I m’encanta recordar que mirant el pòster d’aquesta pel·lícula anunciada pels videoclubs cretencs (tal i com apareix aquí devora) vaig aprendre algunes de les poques paraules que encara record d’aquell idioma preciós que vaig intentar aprendre fa dos anys. Ja la he posada en la meva llista de pel·lícules que s’han de veure cada cert temps.

De princeses, vacances i peus extraordinaris

Aquesta setmana volia escriure sobre lo terribles que són les vacances d’algunes (fixeu-vos en el to irònic), però l’altre dia vaig llegir a la premsa un article que reflectia exactament la meva opinió i vaig pensar que no tenia sentit escriure lo mateix que qualcú havia escrit (i molt millor) abans que jo. Per tant, si voleu sabre lo que penso sobre les horripilants vacances que algunes pobres dones han de sofrir, només fa falta que mireu aquí.

Jo, que començo a pensar que sóc una mica masoquista, també he passat unes vacances estranyes. No m’atreviria a amollar a ningú allò de “Tu creus que això són vacances?” perquè, en el fons, les he escollides jo, però passar-se dues setmanes fent feina a la tesi en ple estiu no és l’ideal de ningú. Sobretot si quan un dia decideixes agafar-t’ho lliure i anar a la platja o sortir amb els amics o simplement gaudir de l’estiu (quin estiu? Si avui està ennigulat i quasi fa fred!) te sents totalment culpable i només penses en el temps que NO estàs dedicant a acabar una tesi que ja pareix interminable.

Afortunadament, sempre trobes qualcú que t’entenc, malgrat només siguin uns personatges de còmic amb els quals, dia a dia, te sents identificada perquè es volen centrar i no poden, per l'eternitat de la seva feina o per la seva incapacitat de prendre decisions transcendentals.

Una altra cosa sobre la que volia escriure aquest dies és sobre la meva impossibilitat d’anar pel món amb els dits dels peus sense pintar. L’altre dia, quan em vaig llevar l’esmalt d’ungles per tornar-me-les a pintar (de negre, sóc incapaç d’imaginar les ungles dels meus peus d’un altre color) vaig fer-me una foto i tot, de lo estrany que em pareixia. I ara, per raons mèdiques, me veig obligada a dur-les sense pintar, almenys les del peu dret. Perquè per acabar d’arrodonir unes vacances estranyes, m’he fet un esquinç al peu. Oh. El més sorprenent per jo és que no tinc ni idea de com me l’he fet, simplement me va començar a fer malt i resulta que tinc una petita lesió al lligament lateral intern del meu turmell. Oh. És un peu extraordinari. Oh. Deu dies amb el peu embenat, sense poder conduir, ballar i caminant lo més mínim. Oh. Quina manera més fabulosa de gaudir del mes d’agost. Oh.

A la foto, les magdalenes de torró que cuinava quan vaig decidir que el mal que em feia el peu no era normal i que havia arribat el moment de visitar al metge. Per cert, ben bones que han quedat!

La saga Crepuscle

Una amiga diu que l’adolescència és un estat d’ànim cíclic, que va i ve, que torna cada cert temps.

Hi estic totalment d’acord.

I, en aquest moments, puc dir que he tornat a l’adolescència.

Definitivament.

Havia sentit parlar de la saga Crepuscle. I molt. Però no li havia fet massa cas precisament perquè ja fa temps que vaig deixar l’adolescència, almenys teòricament. Però quan un dia vaig veure que feien la primera pel·lícula de la saga per la tele, Crepuscle, vaig pensar en donar-li una oportunitat. I em va enganxar. Un parell de setmanes després, vaig veure la segona pel·lícula, Lluna nova, també per la tele i també em va agradar molt. Així quan l’altre dia una amiga se n’anava al cinema a veure Eclipsi amb la seva filla adolescent, no vaig dubtar ni un segon en anar-hi. I també em va encantar.

M’agrada tot d’aquestes pel·lícules: l’atmosfera, la presentació dels personatges, els actors, com quadren les històries, les dosis justes d’acció i moments tendres. Això sí, jo ja tinc una edat i m’importa un comí si els protagonistes principals estan junts o no o que fan o deixen de fer.

M’agraden les pel·lícules i punt. Fins i tot em va cridar l’atenció l’actriu protagonista, que quan la he vista davant la premsa m’ha semblant bastant tonteta però a les pel•lícules me la crec en el seu paper.

No sóc, ni molt menys una friki-fan de la sèrie (fins i tot he hagut de cercar el nom de cada pel·lícula per Internet perquè no sé quina és quina), almenys no de moment. Perquè, la veritat, ja tinc ganes de veure la següent part. Ah, i qualsevol dia d’aquest em compraré els llibres, perquè si les pelis tenen bona pinta, suposo que els llibres encara seran més interessants. Curiosament, aquesta saga em recorda moltíssim a una altra saga literària Memorias de Idhún, però molt. En ambdues, la protagonista és una jove dividida entre dos móns, el fred i la calor i, malgrat la seva història d’amor és una important part de tota la trama, hi ha molt més que això. La meva gran curiositat i si la saga Crepuscle acabarà com la saga d’Idhún. No m’estranyaria gens.

És genial això de tornar a ser adolescent...

Wifis curioses

Vos heu fixat qualque vegada en el nom d’algunes wifis que circulen lliurement pel nostre entorn aeri?

Jo sí.

I, darrerament, col·leccionar nom de wifis curioses s’ha convertit en una de les meves estranyes aficions com en el seu dia va ésser col·leccionar tiquets d’autobús que sumessin 1,70 euros. En qualsevol cas, aquesta nova afició meva es podria incloure com a subapartat de la meva afició a col·leccionar paraules, perquè alguns noms de wifis són literatura pura. Perquè, no em digueu que no, s’ha de ser molt poeta per nomenar una wifi com “Càpsula del Temps de Philippe CURY”?

Hi ha altres denominacions més habituals, com posar a les wifis noms propis o combinacions de lletres i números, però n’hi ha que són tan frikis que ho han de fer públic:

També n’hi ha de ben divertides:

O que es creuen estupendos:

N’hi ha que són ben complicats. O ben currats. O que realment volen dir qualque cosa en un idioma totalment desconegut per jo.

Però, sense dubte, el “número un” de wifis amb noms curiosos és aquest que vaig trobar far un parell de mesos estant a Creta. On si no?

"Mamma mia!"

En la meva visita (més o menys) anual al teatre, i per segon any consecutiu, ha tocat anar a veure un musical.

A l’igual que l’any passat, aquesta vegada també coneixia bé les cançons, en anglès, això és veritat, però almenys m’eren bastant familiars. Però aquesta vegada, a més, ja havia vist la pel·lícula basada en aquest musical així que tot va consistir en veure la mateixa història, cantada en un altre idioma i amb altres intèrprets.

Resumint, m’ho vaig passar pipa. Com amb la pel·lícula. La història és (sense dubte) tan sols una excusa per enllaçar les cançons d’Abba, però una excusa entretinguda. I el plaer d’anar al teatre no el pot igualar cap pel·lícula al cinema. Malgrat tot, també he aprofitat per revisar la pel·lícula i també la vaig gaudir. I és que la pel·lícula i el musical al teatre són tan, tan iguals que quasi em feia por i tot.

De totes maneres, malgrat sigui una història tan positiva, divertida, per passar-lo bé, sempre que la he vista m’ha deixat un petit regust amarg que no sé ben bé d’on ve. És estrany, molt estrany i difícil d’identificar. Tal vegada és que, a un moment donat, la història (al teatre o al cinema) acaba i has de tornar a la realitat, quan on t’agradaria estar és a una illa grega qualsevol, gaudint de cels blaus i mars blaves, i d’una realitat tan surrealista com aferradissa. I tenint en compte que la pel·lícula es va estrenar mentre jo estava en una altra illa grega, tot agafa un toc d’enyorança una mica trist i, fins i tot, patètic.

Serà això.

O no.