{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

29-M

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Una setmana

Fa un parell de diumenges, estava fent jo tesi a altes hores del vespre [*] quan vaig sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Em va parèixer renou de cargols (jo hagués dit “tornillos”) i vaig pensar que la cadira s’estava desfent. La vaig moure una mica, no vaig notar res estrany i vaig continuar, aprofitant el meu estat de concentració suprema.

Al cap d’una estona, vaig tornar sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Més cargols de la cadira? Mare meva, cauré en terra si se segueix desmuntant! I vaig decidir veure quan de cargols quedaven encara per caure.

Però, oh sorpresa, no eren cargols el que queien en terra, sinó que eren pecetes de la turmellera que podeu veure a la foto: s’havia romput!

Aquesta turmellera té una història, una història preciosa. Perquè és cretenca. O en realitat no. La vaig comprar un diumenge d’agost de 2008 a una illeta al sud de Creta, on vaig anar a passar el dia. Una illa d’aigües cristal·lines i arenes blanques. Un lloc màgic, preciós. I petat de gent. D’ençà aleshores, no me la he llevada, mai. O quasi mai. Tant per l’estiu com per l’hivern, la duc posada. Tant si estic per aquí com si estic de viatge. Aquesta turmellera va viure amb jo a Creta i ha compartit amb jo molts, molts de viatges. S’ha banyat en moltes aigües. Fins i tot ha tornat a Creta! Dues vegades! I ha aparegut en algunes fotos (com en aquesta i aquesta).

Vos podeu imaginar el xoc de veure-la rompuda, amb moltes de les seves peces escampades per terra. Així que la vaig arreglar, com vaig poder, a les tantes del dematí, la vaig arreglar i encara la duc, com si no hagués passat res.

Juas.

El que jo no sabia era que el fet de què la turmellera cretenca es rompés era un senyal, sí, un senyal d’advertència d’una setmana estranya, molt estranya.

I perquè ha estat tan estranya? Per vàries coses:

Menys de 24 hores després de rompre’s, vaig rebre un missatge inesperat d’un vell amic que feia molt, molt que no veia. Estava de visita laboral a la meva illa i em convidava a sopar. Va passar menys de 48 h per aquí, però retrobar-nos va ser curiós i divertit, amb un toc surrealista quasi almodovarià.

La setmana va continuar més o menys bé. Vaig voler matar a vàries persones a la feina, però no res diferent a lo habitual. Ah, això sí, el meu rellotge de polsera marcava l’hora bé quan m’anava a dormir, però quan m’aixecava, anava unes tres hores retardat.

Divendres vaig somiar que paria trigèmins. Però un es moria i no m’ho deien, així que jo pensava que havia tingut bessons. Nin i nina. Enormes, ja criats. Crec recordar que un xerrava i tot.

Dissabte vaig tenir una altra jornada de tesi intensiva, perquè no havia pegat ni brot en varis dies. Entre dos vespres sopant amb el vell amic i dos vespres cinèfils (“Casablanca”, ah, Casablanca! I “Como la vida misma”), no m’havia condit gaire. Així que em vaig passar tot lo dia amb la tesi. Ja de vespre, vaig decidir pegar-me una dutxa d’aigua calenta, ben calenta, per relaxar-me, desconnectar i dormir Quan estava totalment ensabonada, de cap a peus, l’escalfador d’aigua va deixar de funcionar. Dutxar-se un vespre fred de març amb aigua freda no és, ni mol menys, el meu mode ideal de passar un dissabte vespre.

Òbviament, diumenge dematí l’escalfador funcionava a la perfecció.

Diumenge dematí em vaig despertar, no sé perquè, a les 7. Genial, per un dia que puc dormir. Se m’havia acabat la son. Vaig internar tornar a dormir, però se m’havia acabat de totes, totes. Entre això i que sentia sorolls sospitosos de qualque veïna “passant-s’ho pipa”, vaig decidir aixecar-me. A les 7 i mitja. I posar-me a fer tesi.

Diumenge horabaixa, després d’un dia tranquil i sense sobresalts, el calendari que tinc penjat a la cuina va caure estrepitosament quan passava per davant seu.

I crec, juraria, que aquell diumenge vespre va passar qualque cosa més. Però no ho recordo. Quasi millor. Setmanes tan rares com aquesta són sorprenents. Però també esgotadores.

A la foto, la meva turmellera, estirada damunt les rajoles com una serp qualsevol.


[*] I tan altes! Com que ja era dilluns! Però dilluns el tenia lliure i em sentia culpable de dur quatre dies gaudint de la platja, el sol i els amics i de no avançar res en la tesi interminable.

La primavera ha llegado a la ciudad...

 ... y no sabes lo bien que me sienta papa.

Sí, avui comença la primavera. O això diuen.

I em cau bastant bé. I això que és només la meva tercera estació favorita de l’any. Però com que arriba just després de la meva estació “menys” favorita, em cau molt bé.

I per celebrar-lo, he... 

... pintat una paret de verd.

... comprat una orquídia nova.

 ... comprat una maduixera.

... plantat algunes tomatigueres.

I he sembrat algunes llavors (alfabeguera i ciclamen) que ja veurem com evolucionen.

I ja veig els inicis florals de l’aloe.

I del cactus. (I no sé perquè no puc posar la foto en la seva orientació correcta).

Es totalmente irreversible.
Ara és el moment de gaudir, fins que comenci amb els esternuts.

Atchís! Delafe.

La banda sonora: “Delafé y las flores azules”.

Boira

Dimecres a la tarda. Quasi diria que vespre.

Després d’un dia llarg de feina, amb el cap embotornat, surt de l’oficina. I em trobo que la boira m’envolta.

És una boira inesperada i densa. Fantasmagòrica com només la boira pot ser.

La llum de les faroles se veu difusa, quasi diria que relaxada.

Noto el fred a la pell i sento com l’abric se’m banya una mica.

Tiro aquesta foto amb el mòbil.

I, com sempre, em demano on està la meva reflex quan més la necessito.

Me fico dins el cotxe. Els vidres estan banyats amb milers i milers de gotes diminutes. Estan molt aferrades, però no tant per no distingir-les individualment.

Poso el cotxe en marxa i sona la ràdio. Al poc d’arrancar, surt aquesta cançó:

M’encanta la cançó (el vídeo no). M’omple d’energia. Me dona molt bon rotllo.

Pujo el volum i me’n vaig cap a casa, cantant amb la música a tope, conduint entre la boira, gaudint de la llum espectral que emeten les faroles, observant als valents que passegen o corren entre ella, mirant amb cautela els cotxes que m’envolten i circulen entre espantats i sorpresos.

Ah, quina felicitat!

Post scriptum: Després, aprofitant que sortia a sopar amb els companys de feina, sí que vaig agafar la reflex i fer un parell de fotos més decents. O no.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.
Inspirat per SouleMama.

"Casablanca" de Michael Curtiz

Fa molt, molt de temps que no vaig al cinema. I fa molt, molt de temps que no escric sobre llibres. Tot això és degut a la meva concentració quasi absoluta en acabar la (interminable) tesi: cada vespre i els caps de setmana intento dedicar-li tot el meu temps lliure a editar i maquetar.

Això no vol dir que, de tant en tant, em prengui alguns moments lliures per quedar amb els amics (poc) o mirar qualque cosa a la tele (encara menys). Però aquesta ha estat una setmana rara, quasi almodovariana (de la que ja en xerraré més endavant) i, com a setmana rara, dijous en lloc d’enganxar-me a la tesi, vaig enganxar-me a “Casablanca”.

Hi ha moltes, moltes pel·lícules que m’agraden molt, però crec que “Casablanca” és la meva peli favorita. No recordo quan la vaig veure per primera vegada. Sé que com a cinèfila que era jo durant la meva adolescència havia sentit parlar-ne molt i tot d’una vaig poder, la vaig veure. En aquella època no existia Internet (i sobrevivíem!) i, o t’anaves al videoclub a llogar una peli, o la miraves per la tele. Jo la vaig veure a la tele, suposo que a qualque sessió d’aquelles d’altes hores de la matinada a La 2. Sé que vaig al·lucinar. I sé que, entre lo que havia llegit ja d’ella i lo que vaig llegir després, me’n vaig convertir en una experta en “Casablanca”. O quasi. Si no recordo malament, encara hi ha un llibre meu sobre “Casablanca” a casa dels meus pares. O fins i tot podria ser el guió. L’hauria de recuperar. És igual. Amb el temps, tot allò que coneixia (anècdotes, detalls, curiositats) se m’ha oblidat. Però segueixo pensant lo mateix sobre aquesta peli que en aquell temps: és al·lucinant.

Feia mil anys que no la veia. Òbviament, mil anys no, però molts, molts d’anys. La tinc en VHS, gravada en un vídeo al qual li vaig fer una portada casolana i tot. Però no recordo quan la vaig veure per darrera vegada. Abans de dijous, vull dir.

Dijous vaig tornar al·lucinar. Estava bastant cansada per aquesta setmana estranya que duia (o duc?) i estava convençuda de què em dormiria: no importa lo molt que m’agradi una pel·lícula, si estic cansada, me dormo. Però no. Em vaig enganxar des del primer moment a la història, a Rick, Ilsa, Laszlo i tots els secundaris meravellosos, als diàlegs (vaig intentar-la veure-la en anglès, però al final vaig desistir: no vaig ser capaç de posar els subtítols –malgrat el meu profe d’anglès diu que al nivell que estem, no hauríem de posar subtítols-). Em vaig enganxar i vaig gaudir, molt, moltíssim. I vaig ser conscient que encara em sé molts dels seus diàlegs. Sorprenentment, alguns me’ls sé en anglès, així que no descarto que durant la meva adolescència veiés la pel·lícula en versió original subtitulada. Probablement més d’un pic.

És igual, sigui com sigui, estic encantada d’haver-la tornat a veure. I estic encantada de comprovar que, malgrat el temps que hagi passat, segueixo pensant el mateix sobre ella. Això és genial: sé que sempre hi podré tornar. I gaudir-la.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Tristor

Darrerament, estic trista.

És una tristor absurda, quasi infantil.

És una tristor inesperada i momentània. No estic tot lo dia trista. Però cada cert temps, cada certs dies o certes hores, em sento trista.

És una tristor estranya i incontrolable, d’aquestes sense sentit.

A lo millor estic a casa, escurant els plats, i sento ganes de plorar.

A lo millor acabo d’arribar a l’escola d’idiomes i, tot d’una deixar la bici, sento ganes de plorar.

A lo millor m’estic rentant les dents, me miro en el mirall, i sento ganes de plorar.

A lo millor estic a la feina, darrera de l’ordinador, i sento ganes de plorar.

A lo millor estic conduint, m’aturo a un semàfor i sento ganes de plorar.

En general, no ploro. Malgrat tingui ganes.

Simplement perquè sé que és una tristor passatgera, momentània, absurda i espontània.

En general, tal com ve, se’n va.

De vegades, em dura una estona més. Però així i tot, en general no ploro.

Tanmateix, què arreglen quatre llàgrimes?

De tant en tant, cada molt de dies, la tristor passatgera, momentània, absurda i espontània s’apodera de jo. I dic “basta”. I dic “no puc més”. I ploro quatre llàgrimes passatgeres, momentànies, absurdes i espontànies. I, en general, després em sento millor.

O no.

El més curiós de tot és que, malgrat aquesta tristor, en general em sento feliç. O tristament quasi feliç.

I és aquesta contradicció, més que la tristor en sí, el que m’ofega.

Perquè igual estic rient amb la família, xerrant amb amics, mirant una peli o sèrie que m’agrada o gaudint de la feina. I, de cop i volta, arriba la tristor. Oh tan absurda i incontrolable. I és en aquest moments quan penso “què putes fa aquí aquesta tristor absurda?”. I intent allunyar-la de mi. Però normalment no ho aconsegueixo.

Perquè la tristor té un gran problema: calma els ànims, engana. Arriba i te diu “Ah, estàs trista. Ah, s’està bé així, eh? Per què no et delectes de la teva pròpia tristor? Per què no fas una mica de pena a qualcú per a què te facin cas i et sentis millor?”.

Sí, home!

Ni parlar-ne!

Admeto que arribis de tant en tant, de manera passatgera, momentània, absurda i espontània. Fins i tot admetré que ho facis de manera més o menys recurrent. Però que sàpigues que te vigilo. Que te controlo. Que sàpigues que no podràs amb jo, perquè, saps per què? Perquè jo sóc més forta i et conec bé, molt bé. I sé qui sóc i lo molt que m’ha costat arribar a ser qui sóc. I no deixaré que una espontània tristor absurda com tu, m’ho arravati.

He dit.

O millor... he escrit.

La foto, borrosa i dolenta, és feta a Barcelona, a finals de gener passat.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.