La primavera ha llegado a la ciudad...

 ... y no sabes lo bien que me sienta papa.

Sí, avui comença la primavera. O això diuen.

I em cau bastant bé. I això que és només la meva tercera estació favorita de l’any. Però com que arriba just després de la meva estació “menys” favorita, em cau molt bé.

I per celebrar-lo, he... 

... pintat una paret de verd.

... comprat una orquídia nova.

 ... comprat una maduixera.

... plantat algunes tomatigueres.

I he sembrat algunes llavors (alfabeguera i ciclamen) que ja veurem com evolucionen.

I ja veig els inicis florals de l’aloe.

I del cactus. (I no sé perquè no puc posar la foto en la seva orientació correcta).

Es totalmente irreversible.
Ara és el moment de gaudir, fins que comenci amb els esternuts.

Atchís! Delafe.

La banda sonora: “Delafé y las flores azules”.

Boira

Dimecres a la tarda. Quasi diria que vespre.

Després d’un dia llarg de feina, amb el cap embotornat, surt de l’oficina. I em trobo que la boira m’envolta.

És una boira inesperada i densa. Fantasmagòrica com només la boira pot ser.

La llum de les faroles se veu difusa, quasi diria que relaxada.

Noto el fred a la pell i sento com l’abric se’m banya una mica.

Tiro aquesta foto amb el mòbil.

I, com sempre, em demano on està la meva reflex quan més la necessito.

Me fico dins el cotxe. Els vidres estan banyats amb milers i milers de gotes diminutes. Estan molt aferrades, però no tant per no distingir-les individualment.

Poso el cotxe en marxa i sona la ràdio. Al poc d’arrancar, surt aquesta cançó:

M’encanta la cançó (el vídeo no). M’omple d’energia. Me dona molt bon rotllo.

Pujo el volum i me’n vaig cap a casa, cantant amb la música a tope, conduint entre la boira, gaudint de la llum espectral que emeten les faroles, observant als valents que passegen o corren entre ella, mirant amb cautela els cotxes que m’envolten i circulen entre espantats i sorpresos.

Ah, quina felicitat!

Post scriptum: Després, aprofitant que sortia a sopar amb els companys de feina, sí que vaig agafar la reflex i fer un parell de fotos més decents. O no.

"Tres colores: Azul" de Krzysztof Kieslowski

Fa uns dies, amb el tancament de megaupload, em vaig trobar a jo mateixa recercant entre els meus discs durs qualque pe·lícula que tingués gravada per veure en un vespre qualsevol.

I em vaig trobar amb la trilogia de Kieslowski.

I vaig sentir curiositat de tornar a veure-la sencera, després de tants i tants anys. Perquè la primera peli de la trilogia és de 1993. Fa quasi vint anys, quasi vint anys!!

Recordo haver vist en el seu dia les tres pel·lícules, no sé on ni quan. Recordo que la primera, Blau, me va agradar molt. Era la meva època de cinefília extrema. La segona, Blanc, no me va agradar tant, però la tercera, Vermell, també me va entusiasmar. I vaig trobar fascinant la interacció o la relació que existeix entre les tres pel·lícules, plasmada especialment en el final de la darrera.

Tornar a veure una pel·lícula que ja has vista i de la qual recordes més què te va parèixer que la pel·lícula com a tal és semblant a tornar a un lloc on ja has estat: estrany.

La protagonista d’aquesta peli intenta superar la mort en accident de la seva filla i del seu home, un compositor que estava preparant una cançó clàssica per a la celebració de la creació de la Unió Europea.

La creació de la Unió Europea.

No vos sona a la Prehistòria, això? No ha existit sempre la Unió Europea? Fa tan, tan poc temps que existeix?

Ha estat una bona lliçó d’història recent tornar a veure aquesta peli.

I la seva banda sonora, oh, la seva banda sonora! La vaig comprar en el seu dia, encara tinc el CD. Em va entusiasmar, sobre tot la seva cançó principal. I ara, tornant a veure la peli em vaig demanar en quin idioma la cantaven. Perquè no em sonava a francès, no, què va! De fet, em sonava a... grec? Però no, no podia ser. La fictícia cançó per celebrar la creació de la Unió Europea cantada en grec? Què cony era això? Una jugada del destí? Una premonició al·lucinant del seu compositor, Zbigniew Preisner?

Idó sí.

La lletra és una adaptació d’un passatge de la Bíblia (La Carta de Sant Pau als Corintis 13, 1:13) i està en grec (traducció en anglès aquí). I diu coses com:

Malgrat tingués el don de la profecia/ i conegués tots els misteris/ malgrat pogués moure muntanyes/ si no tinc amor, no sóc res.
En Preisner és un profeta.

Perquè unificar, fa quasi vint anys, en una cançó la Unió Europea i Grècia, té molt de mèrit.

O és una curiosa broma del destí.

En qualsevol cas, la cançó és fabulosa.

I, en aquests temps grisos i foscos, sentir coses com

Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
És un regal.

I sentir-les en grec, és encara més joiós.

Every teardrop is a waterfall

I turn the music up, I got my records on
I shut the world outside until the lights come on
Maybe the streets alight, maybe the trees are gone
I feel my heart start beating to my favourite song

And all the kids they dance, all the kids all night
Until monday morning feels another life
I turn the music up
I'm on a roll this time
And heaven is in sight

I turn the music up, I got my records on
From underneath the rubble sing a rebel song
Don't want to see another generation drop
I’d rather be a comma than a full stop

Maybe i'm in the black, maybe I'm on my knees
Maybe i'm in the gap between the two trapezes
But my heart is beating and my pulses start
Cathedrals in my heart

And we saw oh this light I swear you, emerge blinking into
To tell me it's alright
As we soar walls, every siren is a symphony

And every tear's a waterfall
Is a waterfall, oh!
Is a waterfall, oh! oh! oh!
Is a waterfall
Every tear is a waterfall
Oh oh oh!

So you can hurt, hurt me bad
But still I'll raise the flag

Oh, it was a wa-wa-wa-wa-wa-aterfall
A wa-wa-wa-wa-wa-aterfall

Every tear
Every tear
Every teardrop is a waterfall

Every tear
Every tear
Every teardrop is a waterfall.

Sant Sebastià

Hi ha dues nits de l’hivern (i m’atreviria a generalitzar a tot l’any) en les quals m’agrada sortir per Ciutat perquè, al contrari que la resta de nits, te trobes una ciutat plena de gent, bulliciosa i alegre. Una és la nit (o tarda?) màgica de Reis. L’altra és la nit abans del nostre patró, Sant Sebastià.

I, com que avui és Sant Sebastià, ahir va ser la nit abans i, per tant, la revetlla.

La revetlla de Sant Sebastià es pot definir amb poques paraules: música, foc, gent, fred. Les places més importants de ciutat s’omplen d’escenaris i músiques de lo més variades: tradicionals, pop, alternatives, jazz, flamenc,... S’encenen grans foguerons i es torren sobrassades, botifarrons i qualsevol altre producte digne de ser menjat. Les places i els carrers s’omplen de gent: gent que torra, gent que menja, gent que passeja, gent que balla, gent que riu. Fred perquè és gener i sempre en fa, més o menys, però en fa. Enguany hem tingut sort i no ha hagut un convidat que quasi sempre se presenta: la pluja.

El que més m’agrada de la revetlla de Sant Sebastià és precisament el que comentava al principi: passejar pels carrers de ciutat plens de gent i animació. Trobar-te amb gent que fa milers d’anys que no veus. Anar de dalt a baix, per les places, veient grups i músiques variades. Però també m’agrada ballar, ballar molt les nostres músiques tradicionals. M’agrada veure els carrers lluminosos, encesos per les llums de Nadal que aquí no es lleven fins després d’aquestes festes. M’agrada menjar de torrat, malgrat no sempre ho faig, perquè la nit és curta i hi ha moltes músiques que ballar i escoltar.

Ahir va ser una gran nit de revetlla. No massa fred, ball, passeig, música, amics, més passeig, més música, més amics... I el concert de “Delafé y las Flores Azules”, oh, quin concert!

I avui dematí... avui dematí les cames no responien, després de 6 hores caminant, passejant, gaudint, vivint la ciutat com només en una nit com aquesta se pot viure!

Les fotos, poques i dolentes. N’hi ha del meu mòbil (les tres primeres) i n’hi ha de la compacta de la meva germana (la darrera). No és un vespre per treure a passejar la càmera.

I la banda sonora, una de les cançons que anit ens va fer botar.

Ay Haití!

No és la primera vegada que pos aquesta cançó en el blog. Però avui, més que mai, crec que és molt adequada.

I perquè m'encanta.

40 El Musical

Aquest és el tercer estiu seguit que vaig a veure un musical. I, una vegada més, m’ho he passat pipa. Suposo que això ha estat degut, de nou, a que coneixia bé les cançons, però també perquè, com sempre, anar al teatre és sempre un esdeveniment tan especial (per poc habitual) com màgic (perquè veure actuar en directe és tot un luxe).

El fil conductor de les cançons és una història d’amor i desamor, i d’amistat, també de fer-se grans i madurar i de fer-se forts i superar les nostres pròpies limitacions i els nostres pors. I les cançons, ben conegudes i ben enfilades. I ben interpretades. Per la meva sorpresa, vaig tornar a veure un dels actors que ja m’havia impressionat a "Hoy no me puedo levantar", Carlos Benito. És un goig veure actuar i cantar a aquest home, omple l’escenari ell tot sol.

Crec que m’està començant agradar això d’anar a musicals...

I wish that I could see you soon

I had to leave you and go away
but I think about you every day
in the morning and in the afternoon
I wish that I could see you soon

and when I held you I felt so fine
it was like there was
nothing left on my mind
it was like Rockaway Beach in the month of June
I wish that I could see you soon

I had no plans to meet you baby,
I had a million things to do baby,
But you hit my heart with a harpoon,
I wish that I could see you soon
The angels go ''How long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better'',
''Do you really think she will wait for you?''
''Well I have no way to say and there's nothing I can do,
well I have no way to say and there's nothing I can do'', go!

Now listen, now that I am across the sea
I wonder if you're gonna wait for me
or if you're gonna find a new boy to spoon
I wish that I could see you soon

and if you wait a little my pretty friend
until I come back to hold your hand
we'll be like bugs when they break through a cocoon
you know, I wish that I could see you soon

it's been a while since I felt like this
now i found someone I really miss
under the sun, under the moon
I wish that I could see you soon

Angels: ''how long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better''
angels: ''do you really think she will wait for you?''
and i'm like: ''there's no way to say and there's nothing i can do
there's no way to say and there's nothing i can do'', go!

Angels again: ''How long 'til you can see her?''
I'm like: ''Well, the sooner the better''
''Do you really think she will wait for you?''
and I'm like: ''There's no way to say and there's nothing i can do
no way to say and there's nothing I can do,
Well, no way to say and there's nothing I can do
no way to say and there's nothing I can do''

Dues setmanes a la mar

Durant dues setmanes a la mar, poden passar moltes coses, se’n poden fer moltes coses. Vet aquí algunes d’elles:

Viure tempestes espectaculars, amb molta pluja, trons i llamps que cauen damunt la mar.

Veure sortides i postes de sol lluminoses.

Enyorar somriures passats.

Ficar el salvavides sota el matalàs al llit, per intentar que els peus es desinflin després de passar dia darrera dia dreta.

Fer un simulacre d’abandonament de vaixell, tots amb els nostres salvavides . I veure un parell de companys vestits de teletubbies.

Col·laborar amb Salvament Marítim en un simulacre nocturn espectacular, amb helicòpter inclòs!

Prendre (difícils) decisions sobre el futur.

Mostrejar amb xarxa d’arrossegament, mostrejar amb draga de sediments, fer fotos i vídeos submarins. Triar, mesurar, pesar i obrir bitxets. O, millor dit, veure com els altres ho fan.

Triar on fer feina cada dia, consultant compulsivament les prediccions de temps i confiant en les oracions de la dona del capità per evitar temporals (infalible!). I estar preparada per prendre decisions ràpides (i espero que correctes).

Decidir, el primer dia a la mar, que lo de comprar ensaïmades ja no és una sorpresa, sinó una cosa que tothom dona per suposats (i, per tant, posar en marxa “l’operació ensaïmada”).

Fer feina escoltant música clàssica. Sobretot aquesta cançó. I fer feina escoltant heavy metal. No simultàniament, però només amb uns minuts de diferència.

Veure la terra des de la mar. Un dia i un altre. I no cansar-me. Mai.

Entrar a terra, a Maó, un dia, anar a sopar (on sempre) i fer unes copes (on sempre). Gaudir-lo com el regal que és. I comprar formatge. I berenar com autèntiques reines amb una terrassa de vistes immillorables.

Veure un eclipsi de lluna total.

Navegar a tota màquina cap a terra, mentre allà a dalt l’eclipsi continuava, per desembarcar un tripulant ferit. I pràcticament inaugurar el dic nou de Ciutadella. Qui ens ho hagués dit.

Xerrar amb patrons que feia molt amb els que no xerrava. I riure amb ells. I prometre que els aniria a veure prest.

Ser objecte de dues entrevistes (i mitja) a la ràdio.

Fer un blog. En concret, aquest.

Fer mostratges a zones on no havíem treballat mai abans. I estar ben acollonida al respecte.

Rebre una convidada per a unes noces. Yupi!

Patir una amigdalitis. I una faringitis. Simultàniament.

Menjar ensaïmades. Menjar molt. De tot. I bo.

Fer molta feina. Dormir poc. Sofrir esperant que cada dia tot surti bé. Viure dies tan llargs que em feien dubtar si el que passava havia estat el mateix dia o dies anteriors. Somriure. Xerrar. Viure. Gaudir.

No tenir quasi temps ni per pensar, ni per sentir. Millor així.

Sopar a popa amb els col·legues, amb els amics, amb els companys. Relaxar-me a la fi, després de dues setmanes, malgrat la febre, el mal de coll i els antibiòtics. Veure a la gent gaudir. Gaudir de veure’ls gaudir.

Decidir, amb l’oficial de guàrdia, que la banda sonora perfecta per la darrera horabaixa a la mar, pels darrers moments ja recollint i replegant, quan la melancolia ja comença a aparèixer és aquesta.

Tornar-me a terra demanant-me a jo mateixa si aquesta ha estat la millor campanya de totes. Somiar amb moltes més campanyes com aquesta. Demanar-me per què no poden ser totes així (però sense faringitis-amigdalitis!). I descobrir que, al cap i a la fi, aquestes dues setmanes han estat tot un regal.

Instrumental

A un dia com avui, gris i plujós, li pega una banda sonora instrumental, que ben bé podria ser aquesta:



Aquesta banda sonora forma part de “Downton Abbey”, la (magnífica) única sèrie de televisió de la qual a dia d’avui estic totalment enganxada. També ben interessant la versió del “Every breath you take” de Police del Coro Noialtre que Antena 3 utilitza en els anuncis promocionals de la (he dit ja magnífica?) sèrie:



Però al dia d’avui, també li va bé la banda sonora de “El Greco”:



Ah, la música... Què faríem sense ella en dies com aquest?

11-M

Coses que he fet durant un cap de setmana llarg

El passat dia 1 de març celebràrem la Diada de les Balears. Com que era festiu, vaig aprofitar per agafar-me lliure dilluns i gaudir d’un cap de setmana llarg durant el qual:

- He sonat les xeremies devora la mar, sota un deliciós sol de febrer

- He anat a veure un partit de futbol, per segona vegada a la meva vida

- He vist els Óscars a hores intempestives del vespre

- He trasplantat tomatigueres

- He dinat i sopat amb amics variats

- He assistit a l’entrega de premis de la II Marató de Fotos de Gràcia

- He fet pa

- He dormit poc

- He dormit molt

- He intentat fer tesi, atacant les conclusions

- El meu cotxe ha arribat als 270,000 km. No els he fet tots jo.

Avui la banda sonora ve a càrrec de Regina Spektor, “Us” de la pel·lícula “500 Days of Summer”. Una delícia de cançó. Una delícia de pel·lícula (agredolça).

And the Oscar goes to...

Duc aproximadament la meitat de la meva vida seguint en directe la cerimònia dels Óscars. Si no vaig errada, el primer any va ser quan “Belle Epoque” va guanyar l’Óscar. D’ençà aleshores, pràcticament cada any la he seguida, amb alguna excepció puntual (ara mateix només recordo una, estant en meitat de la mar algeriana, l’any que Pedro Almodóvar va guanyar l’Óscar al millor guió original, però això és una altra història).

Amb el temps, la cosa s’ha anat perfeccionant i he passat d’escoltar la cerimònia per la ràdio i passar son al dia següent (a l’escola, a la universitat, a la feina) a veure-la per la televisió, a casa de la meva germana, i demanar-me l’endemà lliure. Avantatges de fer-se gran.

Així que, una vegada més, aquest vespre he dormit poques hores per veure repartir uns premis a unes pel·lícules que quasi no he vist, per menjar crispetes, per botar quan guanyaven els que jo volia que guanyessin i per sortir victoriosa (un any més!) de la nostra quiniela anual.

Sé que no passarà mai de la vida, però si jo fos una actriu invitada a la gala dels Óscars sé que:

1. Duria un vestit negre (com el de Reese Witherspoon) o vermell (com el de Jennifer Lawrence o el de Penelope Cruz –sí, m’agrada aquest vestit, què passa!-) o d’un altre color càlid (com el de Scarlett Johansson o Natalie Portman).

2. No duria un vestit de color carn (com el d’aquesta dona) a no ser que tingués un to de pell com el de Halle Berry (divina), ni un estrany com el de Cate Blanchett, ni (malgrat m’encanta el taronja) em posaria les mames com Jennifer Hudson, ni un negre com el de Marisa Tomei (li fa panxa!), ni un com el de Nicole Kidman.

3. Envelliria com Helen Mirren, és a dir, com tota una senyora.

3. La gala la presentaria Hugh Jackman (encara l'estimo!) i, perquè no, na Anne Hathaway.

4. Aniria a la gala amb Mark Ruffalo o Colin Firth o Ewan McGregor o Jude Law o Ralph Fiennes (què ha passat amb els seus cabells?!) o David Duchovny. Ah, i no els deixaria que duguéssin barba com Christian Bale.

La gala? Curta (afortunadament), res espectacular (excepte en Kirk Douglas!). La Hathaway bé, però en James Franco... no ho sé, aquest al·lot té un puntet, però no per a presentar una gala dels Óscars. I els premis? Cap sorpresa destacable. No he vist quasi cap de les pel·lícules, així que no puc opinar. L’any que ve, més!

Avui va de música. “Falling Slowly” de la pel·lícula “Once”, guanyadora de l’Óscar a millor cançó original fa uns anys. Se’m posa la pell de gallina cada vegada que la sent. Crec que ja és hora de què torni a veure la pel·lícula.

Necessito la música

Necessito la música, per viure, per sobreviure. La necessito sobre tot en els dies grisos, que no necessàriament són dies en els quals no ha sortit el sol. Hi ha dies, a la feina, que estic esgotada, preocupada, estressada o simplement no tan feliç com m’agradaria i, de cop i volta, hi trobo el remei ideal: la música. Li dono a la icona de l’iTunes de la meva barra d’eines i me’n vaig a la llista de reproducció dels meus favorits. Alguns dies, la deixo en mode aleatori, perquè pul•luli pel centenar de cançons d’aquesta llista. Altres dies, quan necessito escoltar una cançó en concret, la cerco el més ràpidament possible, i deixo que la cançó soni i soni fins que l’avorreixo.

M’agrada molt fer feina amb música o, segons les feines que estigui fent, amb la ràdio. És cert que molt de pics ni tan sols la escolto, només la tinc com a melodia de fons, com a banda sonora a la meva vida. Però hi ha moments que necessito ficar-me a la cançó, quedar atrapada per la seva lletra o pel seu ritme. Quant de pics heu sentit que una cançó reflectia exactament el que sentíeu en aquell moment? Quantes cançons coneixeu que són veritablement bandes sonores dels vostres sentiments? Jo, aquest dies, em sento totalment identificada amb el punyent so de la gaita de Carlos Núñez, sonant (quasi, quasi plorant) així el preludi de la Suite nº1. de J. S. Bach. Se’m posen els pèls de punta.

Sóc una cadira

Tot va començar fa un parell de mesos. Estant passejant (laboralment) per mars catalanes, vaig rebre una cridada d’una Entitat Superior (ES) per comunicar-me que una Entitat Molt Més Superior (EMMS, tan superior que està a Brussel·les) m’havia proposat com a presidenta (P) d’una de les reunions a les que usualment assisteix. Una setmana després, per mars malteses em vaig reunir amb l’EMMS per acceptar extraoficialment el càrrec de P, no sense abans haver-lo consultat amb varis ES de diferents nivells [*].

L’acceptació oficial no se’n va poder fer fins a principis de 2011 (per qüestions laborals summament avorrides que no fa falta explicar aquí), així que, des de fa més o menys un menys sóc oficialment presidenta. O chairperson, si ens guiem per l’idioma que predomina en aquestes reunions. I aquesta paraula, chairperson, m’ha fet reflexionar molt durant aquest darrers mesos.

Fins ara, a aquesta reunió (i altres semblants), la gent que la ha presidia s’ha dit chairman, és a dir, president, en masculí. Però jo no sóc un home, per tant, no em podien dir chairman, així que em diuen chair. Ni chairwoman, com pareix que seria més adequat, ni chairperson, que pareix que seria lo més políticament correcte. No, tothom parla de jo com a chair. I, malgrat la paraula chair s’accepta com a sinònim de chairperson no puc evitar pensar en la traducció més habitual: cadira. Així que, senyors, ara sóc una cadira.

Au, me’n vaig cap a l’aeroport que he d’agafar un avió (vol directe!) perquè durant cinc dies he de fer de cadira. Deu meu, quina responsabilitat això de fer de cadira! [**]

PS que no té res a veure: avui no hi ha foto al post, avui toca música. Ahir vaig tornar al teatre a veure “Ballant, ballant... la història” i em va agradar tantíssim com (o més que) la primera vegada. I, de nou, amb els pèls de punta a l’escena final, amb aquesta cançó:



[*] Per si qualcú en té interès, no, això no és motiu per donar-me l’enhorabona i no, no implicarà cap millora econòmica, però sí més feina (per tant, és un marronàs en tota regla).

[**] El to irònic general d’aquest post és símptoma inequívoc de què estic acollonida amb lo que pot passar durant aquest pròxims dies. Només espero sobreviure. Amb dignitat.

De músiques i arbres

Aquest dies, durant els quals m’estic plantejant el futur (més o menys incert) dels meus cinc (sí, CINC, 5!) Ginkgos biloba, he descobert de pura casualitat (existeixen les casualitats?) que aquest interessants arbres són quasi protagonistes (almenys actors importants) del vídeo d’una cançó que m’encanta, “Song beneath the song” de Maria Taylor.

Sincerament, per jo l’únic interessant del vídeo són els arbres, per la resta no m’ha atret especialment (visualment parlant, musicalment ja he dit que la cançó m’agrada, i molt), però val la pena veure’l per gaudir de les fascinants fulles d’aquests no menys fascinants arbres.

I em demano, arribarà qualque dels meus petits arbrets a convertir-se en un gran arbre com els que apareixen en el vídeo? Sí, espero que sí. L’únic que sé és que no serà en els cossiols on ara mateix habiten, ni en el meu petit balcó. Llàstima.

A la foto, els meus cincs estimats i mimats ginkgos. Gaudiu de la música. I dels arbres.