Bestioles (II)

Ja vaig escriure l'altre dia sobre les bestioles felines que poblen la meva vida cretenca.

Avui, però, en arribar a l'Institut, m'he trobat una nova bestiola, una que encara no havia vist per aquí. Un màntid, un pregadéu, potser una Mantis religiosa o potser una altra espècie. Sóc biòloga però tot lo que viu fora de la mar, no ho control (i tampoc no control tot lo que hi ha a la mar!).

Els màntids em pareixen uns animals preciosos. N'he vist pocs a la meva vida, no crec que arribin a la mitja dotzena. Per desgràcia la meva màquina no fa fotos espectaculars. I a primera hora del dematí, jo tampoc estic massa creativa, ni centrada (ni espectacular).

En qualsevol cas, és una bestiola preciosa. Quasi la mat, primer amb la roda de la bici, després amb la porta d'entrada (millor dit, de sortida, perquè és una sortida d'emergència per on entr). Estava una mica empardalada la Mantis aquesta (i jo també). Era ben petita, uns 2 cm o igual menys. No sé si la tornaré a veure.

"En algun altre lloc" de Gabrielle Zevin / "Lady Susan" de Jane Austen

No negaré que tenia certa objecció en llegir "En algun altre lloc". Malgrat havia estat un dels llibres que havia triat jo mateixa per viatjar amb jo, llegir una història sobre una al·lota jove que mor, no em venia de gust. Però el vaig llegir i em vaig trobar un llibre optimista, positiu, divertit i commovedor.

No hi ha molts de llibres on el protagonista estigui mort i conti el que hi ha més enllà –vampirs apart -, ara mateix només en venen al cap altres dos: un relat de Javier Marías, "Cuando fui mortal", i "Desde mi cielo" d’Alice Sebold (per cert, Peter Jackson està fent la peli). Aquest darrer comparteix vàries coses amb "En algun altre lloc": en els dos casos, les protagonistes mortes són pre- o adolescents i la seva mort ha estat violenta: un assassinat en el primer cas, un accident circulatori en el que ara acab de llegir. En els dos casos, la història està contada amb molta tendresa i sensibilitat, però en el cas de "Desde mi cielo" tot el llibre és bastant més dur que en "En algun altre lloc", llibre que llegeixes pràcticament en tot moment amb un somriure als llavis.

Liz mor i arriba a "Altre Lloc" en un vaixell capitanejat per un nin de 7 anys. Al principi, pensa que tot és un somni. Després se n’adona que és morta, però no ho assimila. És jove i li queden moltes coses per fer a la Terra, perquè ha mort? Poc a poc començarà a descobrir el seu nou món i la gent que l’envolta, malgrat no pot deixar d’enyorar tot el que ha deixat a la terra i tot el que no ha arribat a fer durant la seva vida.

Aquest no és només un llibre sobre la mort, és un llibre sobre lo propensos que som a queixar-nos del que tenim, desitjant sempre el que no tenim, sense intentar gaudir del nostre dia a dia. És un llibre que et fa pensar en lo valuosa que és la nostra vida i tots i cadascun dels dies que hi vivim. També m’ha fer pensar en el Més Enllà, en si hi ha o no hi ha qualque cosa (una discussió recorrent darrerament en la meva vida cretenca). Què voleu, m’agrada pensar que igual que tot començament és un final, tot final no és més que un nou començament.

Ja habituada als moments surrealistes i a les casualitats que m’envolten per tot des de què estic en aquesta illa, l’arribada de "Lady Susan" a les meves mans no em va sorprendre massa. Vull dir, rebre un sobre que contenia una guia de Praga, un llibre i un parell de pelis i música variada que m’han il·luminat una mica més els dies va ser, més que sorprenent, il·lusionant. El que (ja) no em va sorprendre és una nova casualitat: feia poc que havia baixat aquest llibre en anglès en format electrònic per llegir. Sí, sí, quina casualitat. Again. Però com que m’agrada més llegir en paper, ben arribat!

Lady Susan és una vídua amb una filla, manipuladora i llesta que tracta que tothom faci el que ella considera que és bo. Per ella, és clar. És una de les primeres obres de Jane Austen, escrita en format epistolar. Divertida, irònica i aguda. M’encanta Jane Austen. És un llibre curtet, curtet, però on queda condensat la ironia i gran coneixement que tenia l’autora de la societat de la seva època. He dit que m’encanta Jane Austen? És molt entretingut, m’ha agradat i m’han vingut ganes de re-llegir altres llibres seus. Igual ho faré.

Després de la pluja...

... tot l’ambient s’ompl d’olor a lavanda, un olor net, clar i dolç, gens embafador.

... les platges queden desertes, tristes, buides de turistes i autòctons.

... cada bany a la mar és especial, perquè sempre pot ser el darrer de la temporada.

... les xixarres ja no canten, així que deixen dormir tot el que vols (cosa perillosa durant la setmana!).

... els vespres són freds: adéu a les vetllades al balcó, adéu a dormir amb tot obert, adéu a contemplar els estels.

... els dubtes existencials m’inunden: ja no podré posar-me les avarques? Ja no podré anar a mirar peixets a la mar?

... fiques el paraigua dins la motxilla i, tres dies després, quan ja ha passat la previsió de pluges, segueix allà, com un pes mot que portes i dus cada dia a/de la feina.

... sents que és injust que en tan sols 24 hores, hagis de canviar xancles, camisetes de tirants i banyadors per vaquers, jaquetes i mocadors al coll.

... penses que probablement has viscut l’estiu més curt de la teva vida. O almenys això ho sembla! (Tal vegada com cada any).

... vols hibernar. Dormir i dormir fins que torni l'estiu.

Després de la pluja...

Després de la pluja...

... ja és tardor.

"El cuento número trece" de Diane Setterfield / "Tretze tristos tràngols" d'Albert Sánchez Piñol

Inevitablement, he de comentar aquest dos llibres junts. Ja vaig comentar aquí la peculiar manera com el segon va arribar a les meves mans, en els dies que estava llegint el primer d’ells. Em regalen un llibre de tretze contes en el moment que estic llegint una novel·la on un llibre de tretze contes és (quasi) un protagonista més de la història..

He gaudit els dos llibres molt, de diferent maneres.

“El cuento número trece” és una història de llibres i de misteri, de vida i de mort, dels fantasmes i dels llibres que habiten les nostres vides i de com les influeixen. Amb contínues referències a altres llibres que m’encanten (com “Jane Eyre” o “Rebecca”), conta la història de Margaret, una jove (que, per cert, fa els anys amb 2 dies de diferència amb jo) que viu per i per als llibres, que un bon dia reb un misteriós encàrrec: escriure la biografia de Vida Winter, una escriptora tan prolífica com misteriosa. La història de Vida i la de Margaret se succeeixen i mesclen a poc a poc, filant un trama interessant i intensa. M’ha encantat. L’he de tornar a llegir, però tancada a ca nostra en un dia de pluja. És el que li pega a aquest llibre! Per cert, que no m’ha quedat massa clar en quina època se situa la història, m’he perdut una mica per aquí.

“Tretze tristos tràngols” són exactament això: tretze històries tristes amb personatges que passen per diferents tràngols. Són històries molt diferents, quasi totes una mica (o molt!) surrealistes. Algunes m’han agradat molt, altres no tant i hi ha qualcuna que m’ha fet una mica d’oi. Però són curioses i entretingudes. Per mencionar una, la primera: “Quan queien homes de la lluna”. Molt poètica, molt metafòrica, molt bonica.

Després de tantes casualitats, he llegit amb especial interès el darrer comte. El comte número tretze. Significarà qualque cosa especial? Es titula “Només digues si encara m’estimes”. Li estic intentant trobar un sentit a tot això, però no li trob. Potser no tingui cap, de sentit. O potser sí.

Una petita escapada

Aprofitant l’excusa d’un retrobament amistós després de set anys, m’he retrobat sis anys després amb una ciutat màgica: Praga.

Praga és fabulosa tant en les seves grandiositats com en els seus detalls. La he trobada igual com la recordava: grisa però plena de colors, freda però plena de calor humà, rígida però apassionant.

Algunes coses han canviat en tot aquest temps, tant en jo com en la ciutat. La he trobada una mica més cara que fa 6 anys, però no massa. El canvi que més agradablement m’ha sorprés és el tema de l’aigua mineral: recod que fa 6 anys ens era quasi impossible trobar-la sense gust a carbonats. Ara, les aigües minerals sense aquest gust predominen per tot. Una de les avantatges de visitar una ciutat amb tants de turistes. Centenars de turistes. Milers de turistes. Era impossible donar una passa sense veure gent i més gent tirant fotos als llocs típics, grups perseguint al seu guia, individus que se’t colaven en qualsevol pla fotogràfic quan intentaves fer una bona foto. Però és així i no ho podem canviar. M’ha fet molta gràcia escoltar un idioma familiar després de 2 mesos sentit només grec i anglès. I com que anava amagada de turista angloparlant, he pogut escoltar i observar en silenci als escandalosos turistes espanyols i les seves divertides, estranyes o absurdes converses.

Aquesta vegada, el que més m’ha impactat han estat els contrastes: contrastes entre una Europa central freda, ordenada i neta i una Europa sud-oriental càlida, caòtica i bruta. Els edificis, el menjar, el transport públic, el clima, la gent, la moneda,... tot. Tot és molt diferent. Se m’ha fet estrany dormir amb calefacció, passejar sota la pluja amb capes i capes de roba d’hivern i, fins i tot, passar 3 dies seguits amb altres tres persones durant 24 hores al dia, enlloc d’estar tota sola.

Un exemple de contrast: per agafar el metro o el bus a Praga, te’n vas a la màquina a comprar el bitllet, el compres , el valides i entres (l’ordre dels dos darrers varia segons si és metro o bus). Per agafar el bus de l’aeroport a Heraklion, a Creta, te’n vas a l’aturada, esperes davant el bus que està amb les portes obertes i sense xofer, arriba un altre bus, puges, te fan baixar perquè no tens bitllet, el bus se’n va, te’n vas a la màquina, no funciona, te’n vas a la caseta on venen bitllets, les tres persones que hi ha dedins parlen, riuen, te’n diuen que esperis dos minuts, surten, torna una, te ven el bitllet, arriba un altre bus que diu que va a la capital, vas a pujar, te diuen que no, ve un altre bus que no és, suposadament, el que has d’agafar, te fan pujar, la màquina de validar el bitllet no funciona, el validen a mà... Al final, en el dos casos, arribes a destí sense problemes... així que realment... què importa el del mig?

De vegades, són agradables els canvis. Però estic encantada de tornar a l’estiu cretenc, a les meves avarques i camisetes sense màniga.

Bestioles

Hi ha tota una sèrie de bestioles (no humanes) que poblen el meu dia a dia aquí a Creta. Són animalons amb o sense amo, que pul·lulen pel meu ambient habitual i ja han passat a formar part de la meva vida i de les meves rutines.

Avui xerraré dels felins. Hi ha dos moixos que ja s’han fet un lloc en la meva rutina. Na Moixi és una gata atigrada, preciosa, amb mirada intel·ligent i molt tranquil·la. Viu en i als voltants del HCMR i els dematins entra amb jo al centre. El primer dia, en vaig sentir fatal: havia deixat entrar un moix a un centre d’investigació! Però el segon dia, quan em vaig creuar amb una al·lota i li vaig dir, em va comentar que no hi havia problema, que sempre pul·lulava per allà. De fet, un dia me la vaig trobar dorming als sofas que hi ha en mig del passadís del primer pis. Darrerament, na Moixi (així la he batejada jo, és clar) tot d’una em veu arribar amb la bici ve amb jo i s’enreda entre les meves cames i les rodes de la bici, mimosa i sol·lícita. Entra amb jo i espera, asseguda, que deixi aparcada la bici. Després, feim juntes un tros del passadís nord, però ella s’atura davant un laboratori, supós que allà treballa qui li dona de menjar. Com que arrib de les primeres, mai no sol estar qui la cuida, però na Moixi queda allà esperant. Només un dia em va acompanyar fins la intersecció dels passadissos. En general, s’atura en el seu laboratori del passadís nord i jo continuu cap al meu despatx a la banda est de l’edifici.

Na Blanqui és una moixa blanca i daurada, més petita i amb pinta de ser més pilla i re-puta (sorry). Viu a la zona del meu apartament, al camp. Al principi, ens feia molt d’oi a la veïnada hongaresa i a jo perquè es menjava les xigarres els vespres. Aquestes feien un renou ben estrany i fastigós que, durant alguns vespres ens va fer pensar, al veïnat portuguès i a jo, que envoltant els nostre apartament vivien granots, i prínceps i princeses transformats en granots!). Al final, quan vàrem descobrir d’on provenia el renou, ja no vàrem tornar fer la broma mai més. Els meus veïnats s’han apiadat de Blanqui i ara li donen llet i menjar. Jo li don mimitos. Els dematins, m’espera quan surt de casa i quan arrib l’horabaixa ve cercant qualque carantonya. Avui la he trobada menjant un tros de pizza. El principal problema de na Blanqui és na Marsha, la cusa que viu aquí darrera, però se les apanya bastant bé i, de moment sobreviu. En qualsevol cas, na Blanqui és molt més desconfiada que na Moixi, malgrat no he intentat fer-me massa amigues de cap de les dues. Són moixos, què voleu, fan la seva vida i només venen a tu quan et necessiten. Però em fan gràcia que ja formin part del meu dia a dia.