Posen darrerament per la tele un anunci que m’agrada molt. És un anunci d’un cotxe, el Renault Megane, on fan servir la música de la banda sonora de “La història interminable” (Never ending story) amb la lletra alterada. M’agrada molt la cançó (la original), trob que la lletra que li han afegit és ben original i visualment l’anunci m’encanta.
“La història interminable” és una de les meves històries favorites. El llibre m’entusiasmà en el seu moment, tant per la seva originalitat “física” (és l’únic llibre que he llegit que les lletres no són negres, sinó de dos colors, verd i vermell) com per la història. La peli també està molt bé. Encara se me posa la pell de gallina quan record el moment que el/s prota/s crida/en “¡¡Hija de la Luna!!”.
No sé si són aquest antecedents els que fan que m’agradi tant l’anunci, però m’he descobert a jo mateixa cantant la cançoneta tot el temps.... “Nieve... curvas imposibles y una obra sin razón...”. ¡LA CANCIÓN DEL VERANO! Visualment, m’agrada molt el moment de “jabones”, la “vaca sorda” és ben graciosa i trob total el tros de “súper héroe herido, rocas en reproducción”. Je, je, “rocas en reproducción” em fa pensar en un dels primers llibres de ciències que vaig tenir, amb això de “materia vida, como los animales y materia inerte, como las rocas”. Les roques se reprodueixen! Ja era ben hora que lis donessin la importància real que es mereixen! D’on vos pensàveu sinó que venien els còdols? I quan surt l’hostessa (o azafata) al final “¿Algo más?” i el tio s’ho pensa i tria “¡Una maratón!... Y una maratóóóóóón... ooo ooo ooo”. Sí, m’encanta!!
Tot això m’ha fet pensar en un problema que tenia durant la pre- i l’adolescència. Tenia (tenc) una col·lecció de 100 llibres de literatura infantil i juvenil (entre ells “La historia interminable”). Quan llegia un llibre que m’agradava, me feia molta por començar un altre... “i si no m’agrada tant?”. Passava hores i hores triant el següent llibre. Era terrible per dos motius: (i) si llegia un altre que no m’agradava, m’emprenyava (“No trobaré mai més un llibre que m’agradi!”) i (ii) si llegia un altre que sí m’agradava, m’emprenyava (“Ostres, no hauria de badar tant per començar a llegir un altre, segur que hi ha milers de llibres que m’agradaran!”). Què hem de fer, pseudo-traumes juvenils, així era jo. I ara, estic llegint dos llibres simultàniament que m’agraden moooooooolt, quines coses, no?
Si el voleu veure, aquí el teniu: http://www.youtube.com/watch?v=nSl0KKvv8rs
