La llotja de Vigo

Durant la meva estància a Vigo, fa ja un mes, un parell de companys de curs vàrem decidir pegar un bot un bon dematí a la seva llotja de peix, la més important de tota Europa. Sens dubte, la millor hora per visitar-la és a primerísima hora del dematí però ja era el darrer dia de curs, estàvem bastant cansats i el vespre anterior fèiem el sopar de grup, per tant vàrem decidir anar devers les 8 del dematí. Sí, no és una molt bona hora però així mateix vàrem veure cosetes.

Arribar allà i sentir l’olor a peix em va fer sentir com a casa! He de dir que aquesta llotja està formada per vàries naus més grosses que la llonja palmesana (la que s’utilitza actualment com a llotja de peix) i que tan sols vàrem recórrer dues, però va estar molt bé. La part dels grans pelàgics estava pràcticament buida, però en arribar al final ens vàrem trobar multitud de peixos espassa preparats per ser subhastats. Estaven perfectament ordenats, de més grossos (més de 90 Kg) fins als menys petits, probablement il·legals (però això no ho vàrem mirar massa i vaig procurar no fer-lis fotos: som científics, no inspectors i, en aquell moment, només érem turistes gaudint de mirar peix fresc).

En la següent nau vàrem trobar molt més de moviment: caixes i caixes de sobretot peixos, alguns crustacis i pocs cefalòpodes. Peixos frescs d’allà, peixos provinents d’altres ports (segons ens digueren, hi havia sorells de Tarragona), peixos que també podem trobar per aquí (molls vermells, lluços –més allargats i negres que els nostres, malgrat són la mateixa espècie-, congres, galls,...) i peixos que aquí no veim (com bacallà o un vermell que no me’n record com es deia). I mentre érem per allà, començaren a subhastar alguns anfossos i altres peixets.

En sortir d’allà començava a sortir el sol. Era el darrer dia de curs. En tornar a Vigo, m’agradaria anar a la llonja a una hora més intempestiva, per veure arribar els pesquers, grans, enormes, majestuosos, envellits... Una imatge pel record: les gavines, que es passegen per dins les naus de la llonja com si fos el més normal del món...

Uno no puede...

"Uno no puede cambiar lo que es, lo único que puede cambiar es lo que hace" (Phillip Pullman, "Luces del Norte")

“Expiación. Más allá de la pasión” de Joe Wright i “Juno” de Jason Reitman

I seguim amb els "posts petit-suise" (¡A mí me daban dos!)...

Avui va de pelis candidates als Óscars, que per cert, donen avui vespre i jo encara no he fet la quiniela!

Amb aquestes dues pel·lícules m’ha passat una cosa molt semblant: trob que són bones pelis, però les idees pre-concebudes que tenia d’elles han fet que no les hagi gaudit com probablement es mereixen.

El principal problema d’“Expiación” és que el sub-títul que li han posat en castellà (“Más allá de la pasión”!!!) no té res a veure amb la peli. La han venuda com una peli apassionant, jo m’esperava veure una cosa tipus “Leyendas de pasión” on tots els personatges eren apassionats i impulsius i les històries d’amor desbordants. Però no, aquesta peli se diu “Expiación” (“Atonement”) i punt!! És això, la història d’una expiació. Perquè, què voleu, amor hi ha, però de passió només hi ha un momentet en tota la peli (i ben incòmode, per cert, perquè la pobre Keira xafada contra les baldes de la biblioteca va haver de quedar ben esbraonada!) . Jo m’esperava un dramón apassionat de plorar i plorar i no era això! M’han estafat! En qualsevol cas, el prota masculí era ben mono i per un parell d’imatges i escenes, la peli val la pena (jo crec que només per l’escena de la platja ja es mereixeria l’Óscar). La nina ho fa molt bé (crec que és molt més natural que la que interpreta el seu personatge d’adulta). La primera part de la peli, la que es desenvolupa a la mansió és la més interessant (contada des de dos punts de vista), on ens enganxam a la història i amb una música basada en el renou de la màquina d’escriure de lo més apropiada. La segona part, malgrat té un parell de seqüències xules (com la de la platja que ja he dit) se’m va fer molt llarga i vaig tenir la sensació que li faltava xixa (una dolenta adaptació a la novel·la? No ho sé, m'agradaria llegir el llibre per comprovar-lo). I el final... res, el final és on s’aclara tot, massa ràpidament, massa cruelment! Val la pena, però dobladors, per favor, no ens enganyeu més!

Amb “Juno” em va passar que em vàrem dir que era moooooooooooooooooolt bona i que fliparia. Clar, m’esperava la pera limonera. Peli independent, divertida, curiosa, cínica i amb un punt de reflexió i crítica social interessant. L’han comparada amb “Pequeña Miss Sunshine”, que me va agradar molt. Juno m’hagués pogut agradar més sinó hagués esperat tant! En qualsevol cas, no li llevaré cap mèrit a una peli fresca, divertida, que per una vegada mostra una visió bastant diferent dels adolescents i amb unes interpretacions estupendes. Se’n durà qualque Oscars, però no el principal (o sí, perquè darrerament no encert massa...). Jo li hagués fet quatre canvis en el guió. Això sí, jo no deixaria mai un fill meu amb el personatge de Jennifer Garner, què petarda la tia! I na Juno, amb un pare tan comprensiu i una madrasta tan friki-guai (“Juno, ¿vomitaste tú en mi urna ayer?), com és que se planteja donar el fill en adopció? Val que té 16 anys i el pare de la criatura té una edat mental de 9 però... ah, clar, que sinó el dóna en adopció ja no hi ha peli!! Ah, i en Jason Bateman és un sol!

“El mateix dilluns” d’Albert Roquer Grau i “Pregúntale a la noche” d’Eduardo Jordá

Amb tant de viatges i tant d’avions (i sobre tot amb la falta d’internet a alguns hotels i a un portátil sense wifi) ha fet que se m’acumulin els post. Així que aquest post literari és com els petit-suises “¡a mí me daban dos!”.

“El mateix dilluns” és un llibre petit, curtet, que conta com viu de cinc maneres diferents un mateix dilluns el seu prota, en Poe, un jove estudiant. Així que són cinc capítols d’un mateix dia però amb cinc versions diferents. És un llibre que em va cridar l’atenció però que no l’he trobat res especial. De fet, he tardat bastant en acabar-lo. Envoltant en Poe hi ha tota una sèrie de personatges secundaris que cobren més o menys protagonisme segon el dilluns que sigui: els pares (en Ramon i na Pilar), la madona de la tenda on fa feina la mare, un llibre que llegeix, la música que escolta, companys de facultat, amics, gent del barri,... Per jo, el llibre es pot resumir titulant cada capítol així: 1. Poe hedonista, 2. Poe familiar (aquest capítol em va parèixer una mica llaaaaaaaarg), 3. Poe observador, 4. Poe estudiant, 5. Poe reflexiu... i il·lusionat? És un llibre curiós, però crec que no li regalaria a ningú.

Amb “Pregúntale a la noche” he sentit coses molt diferents que amb l’anterior llibre. Em va atrapar des de la primera pàgina. M’agrada molt n’Eduardo Jordà, el segueix com a articulista i ja havia llegit dos llibres seus (“Terra incognita” i “Playa de los Alemanes”), el que passa és que no m’agrada massa llegir poesia, així que probablement m’he perdut alguns els seus millors escrits. En qualsevol cas, aquesta novel·la irradia poesia pels quatre cantons. La portada és preciosa, el títol seductor (“Si quieres saber lo que ocurre durante la noche, pregúntale a la noche”, diu un proverbi de Burundi), la història complexa, un pel romàntica i també cruel i els personatges meravellosos! El protagonista, el pare Gevaert és un missioner bastant contradictori, però coherent, lluitador i molt més fort del que ell mateix és pensa. Els personatges que l’acompanyen, majoritàriament dones, són fortes, denses, amb personalitats i tipus de vida molt diferents: una monja, una infermera, una dona que va confiar en ell, una que viu al carrer, a més del fill d’una d’elles. Tot envoltat d’una guerra civil entre tutsis i hutus, en el cor d’Àfrica, que marca totalment la història i realment és un personatges més. La veritat, no el volia acabar! Per jo ha estat llegir poesia escrita en prosa. M’ha agradat molt i m’ha impactat bastant. Volia sabre més dels personatges, volia sabre més sobre com segueixen les seves històries, volia sabre més del seus passats... però el llibre ja s’ha acabat i només em queda imaginar tot això...

Sant Valentí

Si ahir vareu celebrar Sant Valentí, enhorabona! Això vol dir que estau enamorats i que vos corresponen.

Si, com jo, vareu intentar fer que fos un dia més i no ho vareu aconseguir (cors i amor irremediablement per tot arreu...), mala sort, això és el que passa a una gran part de la població que (i) no està enamorada, (ii) està enamorada i no li corresponen o (iii) passa d'aquest temes.

En qualsevol cas, com no paraven de repetir a "Moulin Rouge"... "The Greatest Thing You Will Ever Learn, Is Just to love, and Be Loved in Return"

I això, ens agradi o no ens agradi, és una veritat com un piano!

I ja que estam amb cites romanticones, un moment romanticón realment impressionant: "Sólo te lo diré una vez... este tipo de certeza sólo se tiene una vez en la vida" (Clint Eastwook a Meryl Streep "Los puentes de Maddison").

I ja m'atur, perquè sinó al final pareixerà que sóc una romàntica i tot!!

T4 Madrid-Barajas

Sí, ho he de dir, digau-me friki si voleu, però... m’encanta la T4!!!

M’encanta la seva simplicitat aparent: una estructura allargada, tot recte, cap a una banda o cap a l’altra, amb poques possibilitats de perdre’t.

M’encanten les seves columnes elegants, altes, de tots els colors.

M’encanta quedar-me mirant les columnes en la distància, com canvien de color, blau, groc, verd, vermell,... amb totes les tonalitats imaginables (o almenys moltes d’elles).

M’encanta seure davall una de les columnes i mirar el seu color, com contrasta amb un sòtil claret i ondulant.

M’encanten les seves tendes, hi ha una micona de tot: pots trobar llibres, roba, tonteries vàries, menjar (oh, falta una cosa: un lloc per menjar pizza!).

M’encanta tota la llum natural que entra, poder veure els avions, gaudir de l’exterior sense sortir d’allà.

Però, és clar, també hi ha coses que no m’agraden.

No m’agrada que no posin la porta d’embarcament fins menys de mitja hora abans d’embarcar: això fa que passegis i compris, cosa que m’emprenya perquè no tenc la visa per beneitures!

No m’agrada que hagi un lloc neutral per seure, sense prendre res, sense gastar i poder mirar les grans pantalles on indica la porta d’embarcament.

No m’agrada que el lloc central on hi ha les pantalles, tengui el terra de vidre quasi-transparent... la gent s’acumula allà, esperant l’anunci de la seva porta i pareix que caurà en qualsevol moment... És aquí on podríem posar unes bones butaques, per esperar sense gastar.

I, repeteix, no m’agradi que no hagi un lloc per menjar pizza, que l’altre dia en volia i no en vaig trobar enlloc!!

Ah, i me sorprenen (ni m’agraden ni desagraden) els banys: tot és automàtic... Se’n fa estrany sortir del wàter sense tirar de la cadena i sempre esper devora la porta a veure que realment aquest sistema tan automàtic i modern funcioni...

Però, insisteix, i malgrat tot, m’encanta la T4.

Museo do Mar de Galícia

Durant la setmana baiesiana que vaig passar a Vigo, vàrem tenir l’oportunitat de fer una petita visita al seu museu de la mar. De fet, va ser una mini-visita un dia (on ens dedicàrem a veure el petit però interessant aquari) i una altre una mica més extensa de les exposicions (bastant més del que preveiem en un principi ja que una pluja torrencial ens va mantenir allà tancats).

El museu de la mar de Galícia està situat a Punta do Muiño (Alcabre, Vigo). És un antic escorxador, al que han afegit unes naus noves i fins i tot un far. L’edifici em va agradar, sobre tot el fet que han respectat un antic “castro” que allà havia (en primera línea marítima, no sabíem res aquest pre-gaèlics).

L’aquari, petit però entretingut, tenia muscles, una llagosta, un pop, una sípia, molts de capellans, ratjades, gatons... Crec que ja he dit per aquí que no són gens objectiva amb els aquaris: m’encanten! I aquest em va encantar especialment... era petit, però tan guapo! No em cansaré mai de veure nedar les ratjades i els peixos plans, però és que veure una sípia, que realment pareixia un ovni allà immutable, els bancs de capellans (no n’havia vist mai a un aquari!) i els gatons, uns tauronets tan petits com elegants, em pareix un luxe.

El segon dia, ja vàrem gaudir més de la resta de l’exposició. Em va parèixer regular, li posaré un 6. Té un parell de coses molt interessants: vaixells, l’antic “rellotge” que s’usava a la subhasta a la llonja de peix... i algunes explicacions bones, incloent vídeos amb les diferents modalitats de pesca, però havia algunes coses poc explicatives i era massa pesquer (és clar que Galícia i pesca són quasi sinònims però no tot a la mar és pesca...). Vaig aprendre algunes coses: que hi ha sabates fetes amb pell de tauró o que els caladors de Galícia estaven sobre-explotats quan a les Balears només se començava amb la pesca de bou. Ah, també em vàrem agradar molt unes representacions tri-dimensionals dels diferents arts de pesca, però això ja ho havia vist al Museu de la Pesca de Palamós (molt més petit, però altament recomanable). Una cosa que no em va agradar gens és una explicació de no me’n record què, on hi posaven un títol molt cridaner però que no tenia res a veure amb el que s’explicava després... Em va desagradar tant que fins i tot ja ho he oblidat...

En qualsevol cas, crec que és una visita interessant que recoman. Especialment, perquè l’entrada és gratuïta.

De Sa Roqueta a Salvaterra do Miño

Tenc moltes coses pendents que contar per aquí, però per motius de salut familiar i per responsabilitats científico-laborals, va passant el temps i no escric res... Intentaré posar-me al dia, almenys a poc a poc.

Fa ja dos diumenges, per circumstàncies baiesianes, vaig sortir, de nou, de Sa Roqueta, cap a destins gallecs. Aquesta vegada, com vàrem passar per damunt la Serra, vaig tenir l’oportunitat de fer un parell de fotos aèries diferents. I és que, en el fons, això d’anar en avió m’agrada... I les 4 hores dins la T4 també varen ser profitoses, però això ja és una altra història.

Aprofitant que arribava diumenge horabaixa, vaig fer una mica de turisme acompanyada per un guia local. Llàstima que es fes fosc tan prest (així mateix una hora més tard que aquí), però el nostre passeig ens va dur fins a 500 m de terres portugueses, devora el Minyo, frontera natural entre terres portugueses-espanyoles. Es feia fosc, feia fred però el passeig valia la pena. Almenys vaig passejar una mica després de tant d’avions i tant de T4.

Després d’un diumenge curiós i, diguem, interessant, la resta de setmana va ser bastant més feixuga: malgrat he d’admetre que sóc una friki de les matemàtiques, cinc dies xerrant i fent estadística arriben a fer-se llargues, sobre tot si és estadística baiesiana, que arriba ser més filosofia que estadística! La profe genial, els companys també i l’oportunitat de trobar coneguts, amics i vells amics que feia temps que no veia sempre s’agraeix.

Enguany, a diferència de la meva visita viguesa de 2007, vaig poder recórrer una micona la ciutat: freda i humida, en un darrer vespre plujós, plena de llum carnavalera i, encara més freda i neta, en un bon dematí solejat. Sens dubte, el passeig del darrer vespre sota la pluja em va omplir d’energia (i probablement del refredat que ara estic sofrint...) i el dematí fred em va deixar conèixer un Vigo molt diferent del que coneixia fins ara.

No sé si les ciutats tenen sexe, però si el tenen, per jo Vigo és una dona, malgrat el “sireno” que domina un dels carrers més importants.

La meva quiniela dels Goya

Una setmana allotjada a un hotel molt guai però sense wifi gratis (com he anyorat la wifi-kk murciana!) ha fet que no publiqui res al blog (perquè posar-me a publicar posts en mig d'un curs baiesià no em pareixia massa apropiat...).

Deixaré les interessants experiències vigueses per més endevant i, aprovitant que avui és dia cinèfil-goiesc, aquí teniu la meva quiniela dels Goya més importants que s'entreguen avui vespre...

Millor película: El orfanato (Juan Antonio Bayona)
Millor direcció: Emilio Martínez-Lázaro (Las trece rosas)
Millor direcció novel: Juan Antonio Bayona (El orfanato)
Millor interpretació masculina: Álvaro de Luna (El prado de las estrellas)
Millor interpretació femenina: Belén Rueda (El orfanato)
Millor interpretació masculina de repartiment: Emilio Gutiérrez Caba (La Torre de Suso)
Millor interpretació femenina de repartiment: Amparo Baró (Siete mesas de billar francés)
Millor actor revelació: Roger Princep (El orfanato)
Millor actriu revelació: Manuela velasco (Rec)
Millor guió original: Féliz Viscarret (Bajo las estrellas)

I si no encert... mala sort!!

PS: Per cert, em pareix penós que alguns mitjans de comunicació encara mencionin els premis a les millors interpretacions com a "millor actor, actriu, etc". Senyors, són les seves interpretacions el que es premien!! Un actor pot estar meravellós en un paper i penós en el següent... cada paper és una història diferent...