Adéu 2011

Avui és el darrer dia de l’any. I aquí estic, lluitant contra una faringitis-sinusitis (que pareixia vírica però deu ser bacteriana) en el meu cos i un virus cabró en el meu portàtil. Però podré amb tots, ho sé.

Malgrat vaig començar l’any malalta i l’acabo malalta, aquest ha estat un bon any. No em puc queixar, no senyor. He anat a llocs on no he estat mai. He rigut i somiat. He viscut moments inoblidables. He fet moltes fotos. He estat més feliç que trista. M’he il·lusionat. He gaudit del sol, de la mar, dels amics, de la feina. He gaudit de viure.

També n’hi ha hagut moments dolents, és clar, però d’aquest no me’n sol recordar gaire. A nivell de bloc, ha estat un any més productiu que els dos anterior i, malauradament he hagut de privatitzar aquest raconet meu, estic contenta, més contenta que mai de tenir-lo, de mantenir-lo, de gaudir-lo.

I el meu recompte anual és talment així:

He estat en 8 (+1) països (el +1 indica que a un d’ells només he estat en alguns dels seus aeroports.

He agafat 38 avions (increïble, he superat el meu record personal de l’any passat!).

He trepitjat 14 aeroports (+ el meu).

No m’han perdut la maleta en cap dels viatges.

He anat en 1 vaixell.

He passat 15 dies a la mar.

He dormit 68 dies fora de casa.

He gaudit de 3 illes (+ la meva).

He tornat 1 vegada a Creta (cosa que ja comença a ser una tradició! Espero que perduri!).

He anat a 2 noces i 1 funeral.

Han mort 2 persones properes i han nascut 4 criatures d’amics propers (Ah, el cicle de la vida...).

No he complit el meu propòsit d’acabar la tesi. Però no passa res, perquè ja la tinc quasi acabada i sé, sí, sí, que l’acabaré en 2012. Sona tan bé 2012...

A la foto, detall d’un carrer de Rethymnon, a Creta. On si no?

Darrers viatges

Ara que he començat a pensar en fer el recompte anual de 2011, m’he adonat que no he escrit ni una sola línia, ni he penjat una sola foto dels dos darrers viatges que vaig fer, allà pel mes de novembre [*].

És curiós com funciona l’autocensura de vegades.

Val que han estat viatges curts i nacionals, val que un d’ells era un destí més o menys habitual, però així i tot trobo que hauria de mencionar qualque cosa.

És cert que en cap dels viatges vaig dur la reflex (això és el que té no facturar, que has de limitar molt el teu equipatge) i també és cert que en cap dels casos vaig fer gens de turisme, però crec que almenys hauria de penjar una foto, almenys una.

Els dos viatges han estat curiosos, per dir una paraula que els enquadra bé a tot dos, malgrat no han tingut res a veure entre ells (bé, sí, eren viatges de feina, és clar).

A principis de novembre, vaig viatjar per primera vegada al País Basc. Una reunió internacional de tres dies, a un lloc desconegut, amb un temps espectacular. Vaig descobrir que a la ria de Mundaka existeix una ona que fa les delícies dels surfistes. Vaig comprovar el que tothom diu de què “al País Basc se menja beníssim”. Vaig constatar que en tres dies se pot passar per infinits estats d’ànim, fins i tot contradictoris. Vaig al·lucinar a un finès que aprofitava els moments lliures per interrogar-me per les tradicions del país (“I què bereneu? I a quina hora dineu? I quan sopeu? I feu cada dia migdiada?”). Vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un vespre, quasi ni vaig dormir. Vaig fer un parell de fotos, amb la compacta i amb el mòbil.

A finals de novembre, vaig viatjar per segona vegada enguany a Fuengirola. Una reunió nacional de tres dies, a un lloc més que conegut, amb un temps variable. Vaig haver de comprar el bitllet el dia d’abans, perquè fins al darrer moment no em varen autoritzar el viatge. Vaig volar per Granada, però no vaig veure gens de Granada. Vaig anar amb una companya i amiga molts de quilòmetres en furgoneta. Vaig retrobar-me amb la gent de sempre. Vaig fer feina, vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un dia, quasi vaig anar a veure el centre de Granada. Vaig fer una única foto, des de l’avió de tornada.

A la foto, el passeig de Mundaka, el darrer dematí abans de partir cap a casa, lluminós i espectacular, com només poden ser els dies solejats de tardor.

[*] En realitat, sí que vaig mencionar qualque cosa i fins i tot penjar una foto aquí.

Tradició nadalenca

La pitjor, amb diferència, de les meves tradicions nadalenques és posar-me malalta durant aquests dies.

La veritat, no recordo cap dels darrers Nadals, Caps d’Any o Reis que no hagi estat malalta. De vegades, fins i tot la malaltia s’allarga fins a les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià, a mitjans de gener. [*]

I sempre és el mateix, una malaltia de nens, com va dir el meu metge fa un any. Faringitis. Amigdalitis. Combinades entre elles o per lliure. Sovint s’uneix un virus estomacal, que em va atacar almenys dos anys seguits, no fa tant.

I, com sempre, quan decideixo que hauria d’anar al metge és festiu. O cap de setmana. O les dues coses. I espero amb unes ganes insanes (o malaltisses, ja!) que arribi el següent dia laborable per plorar-li una mica a la infermera de l’especialista perquè em coli o em deixi anar d’urgències.

I, mentrestant, ho intento tot, tot. Pròpolis, bafs d’eucaliptus, infusions de farigola i llimona, liquat de tomàtiga, gàrgares amb aigua salada. Tot. I només desitjo que passin d’una vegada aquests dies i em posi bé. I només em juro i perjuro a jo mateixa que l’any següent no em posaré malalta per aquestes festes. Ja.

Aquest any almenys he estat lo suficientment llesta per no agafar-me vacances justament quan me posava malalta (o és justament al contrari?).

A la foto, un detall del meu arbre de Nadal. Una novetat, una nova tradició nadalenca.

[*] Això reforça la meva teoria que el temps hauria de botar de l’1 de desembre a l’1 de febrer, com a mínim!

Nadal

Hivern

Ja ha arribat l’hivern al meu bosc de Ginkgo bilobas.

Però, a diferència de l’any passat, ja no em preocupen que les seves fulles se tornin grogues i caiguin, no, ja no. Perquè ara sé que els meus ginkgos són arbres caducifolis i que d’aquí unes setmanes perdran les seves fulles. Però també sé que d’aquí uns mesos, tornaré a gaudir d’una explosió primaveral de meravelloses fulles de ginkgo.

Dels meus cinc ginkgos originals, vaig donar dos; un sé que ha mort (oooooh!), l’altre creix saludable. Els altres tres encara són amb jo. Un té ja assignat una família d’adopció. Els altres dos (entre ells, el primer que em va créixer, aquest) quedaran amb jo. No podria separar-me d’ells. Ja no.

A la foto, el meu bosc de ginkgos, preparant-se per l’hivern.

Va de ciència-ficció

M’agrada la ciència-ficció. Bastant. O molt. Tant els llibres com les pel·lícules (malgrat el gènere cinematogràfic ciència-ficció-acció no me va tant). En tan sols uns dies he vist dues pel·lícules bastant diferents de ciència-ficció, però amb algunes semblances.

“Nineteen Eighty-Four” de Michael Radfort és una versió de la novel·la de George Orwell, precisament de l’any 1984, protagonitzada per John Hurt i Richard Burton. Vaig llegir el llibre d’Orwell fa molt d’anys, de joveneta. Només me’n recordo que em va agradar tant com me va impactar. Ara l’estic tornant llegir, però en anglès, com a activitat obligatòria a les meves classes de l’Escola d’Idiomes. Idó l’altre divendres, el profe ens va posar aquesta versió del llibre. La història té lloc a un futur gris, fosc i pessimista, a una societat totalitària on els sentiments i els pensaments estan prohibits, on tota la societat està vigilada per càmeres i per un Gran Germà que ho mira i controla tot, no tan sols el present sinó també el passat. El protagonista, Winston Smith, fa feina rectificant notícies recents i antigues, per tal de manipular el passat al propi interès dels governants. Però Winston es comença a plantejar coses, a dubtar del que li diuen, a veure totes les mentides i manipulacions. I, a més, s’enamora.

La història és flipant, em flipen moltes coses del llibre en el qual es basa aquesta pel·lícula, però ja en xerraré quan l’acabi de llegir i li dediqui el post corresponent (perquè el llibre es mereix un post per ell mateix). La pel·lícula és terrorífica. I no només perquè la vaig veure en anglès i sense subtítols!! El terror és més lleuger si el llegeixes, però quan el veus en imatges és quasi, quasi insofrible. Vaig sortir de la peli bastant bloquejada. Les imatges són cruels però el transfons que hi ha a la història és encara pitjor. Hi ha molta gent que diu que hi anem cap a aquest tipus de societat i crec que certament és així. De fet, la nostra societat ja té moltes coses de la descrita a la pel·lícula. Però es fa dur en temps com aquest, temps grisos i depriments, on qualsevol conversa acaba en un “què malament que està tot”, es fa dur veure una pel·lícula com aquesta. És recomanable. Però s’ha de sabre a lo que un s’exposa quan la veu. I també s’ha d’haver un llegit el llibre o almenys sabre de què va la història, sinó jo crec que és complicada de seguir i entendre.

“In Time” de Andrew Niccol és una pel·lícula que comparteix algunes coses amb l’anterior. També reflecteix una societat futura totalitària, on la gent deixa d’envellir als 25, però a partir d’aquest moments té un any de vida. Un any que pot augmentar o disminuir segons les feines que facis, perquè el temps és la moneda d’aquesta societat, la moneda de pagament i de compra. Però, a l’igual que en “Nineteen Eighty-Four” hi ha varis nivells a aquesta societat i en aquest cas, el protagonista es troba en el nivell més baix. Degut a un cop de sort (o mala sort) i a una acusació infundada d’assassinat, té la possibilitat de canviar de “zona horària” i conèixer a gent que viu d’un altra manera, que són rics en temps.

L’argument d’aquesta història em va atraure molt, em pareix interessant i dóna molt de joc. I la peli és molt entretinguda i li treu bastant de joc a una història original i curiosa. I té una gran diferència amb l’anterior: és una història optimista. En els dos casos, els protagonistes viuen en una societat que no entenen i que no lis agrada, se senten presoners de les seves pròpies vides i, cadascú en el seu nivell, intenten canviar no només la seva vida, sinó tot el sistema. I el que aconsegueixen en cada cas és ben, ben diferent. Ja he dit que l’altra pel·lícula és terrorífica i pessimista. Aquesta és lluminosa i optimista, tal vegada una mica massa, ratllant lo infantil. Però, què voleu que vos digui, és això, precisament això el que necessitem avui dia. Perquè sí, el món està fatal, tot està fatal, quan el despertador s’encén els dematins i escolto la ràdio, se’m lleven les ganes d’aixecar-me del llit, talment! Però què guanyem amb això? Què guanyem estant tristos, deprimits i pessimistes? És inevitable acabar en una societat trist, totalitària, on serem (o som) contínuament manipulats? O necessitem ser optimistes, riure, i lluitar per una societat millor, per un futur millor, per un món millor? Jo no sé què penseu, però jo tinc molt clar que hem de ser optimistes, perquè si no ho feim nosaltres, si no lluitem nosaltres per el que volem, qui ho farà? No sé si podem canviar el sistema, tal vegada sí, tal vegada no. Però el que tinc molt clar és que sempre, sempre, hem d’intentar trobar la part positiva de les coses.

Wifis curioses (2)

Un nou membre a la meva col·lecció de wifis curioses.

"Dame besos con sabor a KIWI".

S'ha de ser molt poeta. O molt beneit.

O t'han d'agradar molt els kiwis.

Als dofins també els duen les cigonyes

Durant la meva visita al Museu de Ciències Naturals de Brussel·les, el passat octubre, vaig descobrir que als dofins també els duen les cigonyes.

Però no sé si de París.