Dos llibres

Una de les (poques) coses bones (probablement la única) d’estar malalta és que si te passes hores i hores llegint no te sents culpable, perquè tanmateix, no tens energies per fer res més. Així, en un període relativament curt de temps m’he llegit dos llibres.

No recordo on vaig comprar “Siempre el mismo día” de David Nicholls, probablement ho vaig veure un dia a una gran superfície quan vaig anar a comprar qualque cosa i em va cridar l’atenció. El títol és atractiu. I la història també: cada capítol del llibre és un dia 15 de juliol, des de 1988 fins a 2007 i, per tant, és un dia en la relació dels seus protagonistes Emma i Dexter. Sincerament, em pensava que el llibre seria molt més empallegós de lo que finalment ho he trobat. Però també m’esperava més, no sé ben bé el què, però més. Me va passar una mica com amb “El mateix dilluns” d’Albert Roquer Grau: la idea de partida és tan original que és molt difícil complir les expectatives. Què voleu, sóc així d’exigent. Per cert, acabo de descobrir que s’ha fet una pel·lícula basada en el llibre. Hm, no sé si la aniré a veure...

Així que en acabar aquest llibre, vaig decidir que havia d’anar cap a una cosa segura: en mig de la meva malaltia eterna, necessitava un llibre entretingut, que no em sorprengués cap a malament (ja que que et sorprenguin cap a bé cada vegada és més difícil) i prou. I “Crepúsculo” de Stephenie Meyer em va parèixer una aposta segura. Fa cosa de mig any em vaig enganxar a les pel·lícules i ja vaig dir que qualsevol dia em compraria els llibres. Idó bé, el primer feia temps que m’esperava al prestatge de llibres sense llegir i vaig pensar que era el moment ideal. I no em vaig equivocar. El vaig gaudir tant, tant com la pel·lícula: dosis justes de romanticisme i d’acció, personatges interessants, història fantàstica però que quasi te la creus i tot. Ni més ni menys que el que necessitava. Em va sorprendre lo molt semblant que és amb la pel·lícula, lo bé que han aconseguit reflectir l’atmosfera del llibre i la personalitat dels personatges. Ah, l’altre dia em vaig comprar el segon llibre. Qualsevol dia d’aquests caurà!

De ginkgos... i molt més!

Tot va començar fa cosa d’un mes o mes i pico. Entre viatge i viatge, me’n vaig adonar que les fulles del major (en edat, que no de mida) dels ginkgos del meu bosc s’estaven tornant grogues. Talment així:


No li vaig donar massa importància, perquè anava de bòlid fent i desfent maletes, preparant reunions i organitzant-me les darreres setmanes de l’any.

En tornar del darrer viatge, la qüestió era inevitable: les fulles del meu ginkgo favorit estaven grogues. Què passava? Falta d’aigua? D’aliment? No ho sabia i no ho pareixia. Vaig passar dies i dies observant-lo, cuidant-lo, mirant-lo i menjant-me el cap fins que, sobtadament, un vespre, un llumet se’m va il·luminar al cap, i vaig recordar aquesta imatge d’un any anterior (que ja vaig publicar aquí), dels pares del meu ginkgo.


I ho vaig tenir clar: el meu ginkgo no tenia cap problema, al contrari, el meu ginkgo ja era tot un arbre, tot un arbre CADUCIFOLI! I, per tant, ja era suficientment gran i adult com per fer el que tots el arbres caducifolis fan durant l’hivern: perdre les seves fulles. Talment així:

Oh, quin alleujament[*]! El meu ginkgo favorit no estava morint!

Ara tinc dos ginkgos més perdent les seves fulles que s’han tornat grogues, però no estic preocupada, sinó feliç de veure lo bé que creixen els meus nins.


I tinc una tomàtiga!


I l’orquídia comença a créixer!


I la planta de mini-pensaments no està tan morta com semblava!


Malgrat allà defora la temperatura és baixíssima i hi ha neu a les muntanyes, ja es comença a ensumar la primavera...

[*] Jo hagués dit “quin alivi”

A la mar siciliana

Duc un retard imperdonable en temes de bloc. Tant de viatge durant el mes de desembre, tantes festes per mig, tant de cansament, tant de temps esquivant vagues encobertes de controladors i tempestes de neu, tantes festes que he aprofitat per descansar, descansar i descansar, tant de dies malalta amb un mal de coll – faringitis que ja pareix habitual a cada començament d’any... Vaig estar temptada a agrupar aquest post sobre la mar siciliana amb un anterior sobre la mar maltesa: tanmateix, a les dues illes vaig passar com un sospir, a dures penes vaig veure res i, la veritat, són dues illes ben properes. Però no. Vaig decidir que no: cada una d’elles es mereix un post propi. És clar que sí.

Si ara penso en Sicília, un mes després de haver-hi anat, el que se’m ve al cap és: fred, vent, pasta oliosa, pizza per berenar a les 11 del dematí, trobar vells coneguts, conèixer noves generacions de (futurs?) científics i un maleït combinat que va fer que passés l’assenyalat dia següent amb un mal de cap memorable (o seria la falta de son?). Ah, i també se’m ve al cap el petit passeig matutí a la vorera de la mar, per veure una església tan sòbria com fascinant i tirar quatre fotos amb un arc de Sant Martí que feia goig veure’l. I un vaixell vell de fusta, al port, que no vaig poder fotografiar. I una passejada pel centre de la ciutat (més ben poble) que ens va acollir durant una setmana. I el viatge d’una hora cap a l’aeroport, on a la fi vàrem poder veure una mica més d’aquesta illa en la que puc dir que he estat, però no que he conegut. Al menys no suficientment. Espero tornar-hi. És clar.

"Una breve historia de casi todo" de Bill Bryson

Vaig conèixer l’existència d’aquest llibre per primera vegada fa quasi dos anys, en mig de la mar, quan un col·lega i amic l’estava llegint. Varis mesos després, en una ràpida visita a un fnac a Barcelona, vaig estar a punt de comprar-lo, perquè hi sentia molta curiositat. Al final, vaig acabar comprant altres llibres (un molt xulo, un altre genial i un altre que encara no he llegit) i posposant la compra d’aquest. L’any passat, de nou en mig de la mar i amb el cor alegre, el mateix col·lega i amic encara llegia aquest llibre (es veu que era el seu llibre “de campanyes”) i, quan el va acabar, allà a la mar, me’l va deixar.

Així que aquest és un llibre prestat.

Sincerament, em feia una mica de peresa llegir-lo: és un llibre llarg i no és una novel·la sinó un llibre de divulgació científica. Però ha estat un company increïble en els meus darrers viatges. Ha sortit viatger aquest llibre: Catalunya, Malta i Sicília. I m’ha enganxat. Totalment. Com ja em va passar amb el llibre de Calpurnia Tate, m’ha fet recordar-me de què és lo que m’agrada de la meva feina en particular i de la ciència en general.

Aquest llibre és, com bé diu el títol, una petita història de quasi tot. Començant per l’Univers i acabant amb els éssers humans com a espècie.

És un llibre que m’ha mostrat coses que no sabia, m’ha fet recordar coses que ja tenia oblidades i m’ha fet reflexionar sobre moltes coses: sobre el propi univers, sobre els misteris de la natura, sobre nosaltres mateixos com a espècie, sobre la importància del coneixement natural i sobre la (gran) necessitat de comunicar d’una forma clara i entretinguda els coneixements científics al món en general.

Un llibre que és un autèntic goig, tant pels que són científics com pels que no ho són.

A la mar maltesa

En els més de cinc anys que fa que em dedico amb freqüència variable (i amb tendència a l’alça) a viatjar per mitja Europa per qüestions laborals, mai no havia repetit dos pics a un mateix lloc [*]. Mai fins ara.

Se m’ha fet estrany això de tornar a un lloc on ja hi havia estat. A un lloc entre familiar i estrany, on hi ha coses de les quals te’n recordes i d’altres que són tan noves com la primera vegada. Perquè, és clar, passar-nos quatre o cinc dies tancats a un soterrani d’un hotel de luxe tampoc no donen per molt. Afortunadament, un dematí lliure va donar per fer una petita escapada a la capital d’aquesta illa que és un país, on les altes temperatures varen estar probablement el més agradable de la reunió i la feina fins després de mitjanit lo més esgotador.

Tornar a visitar llocs ja visitats se’m fa estrany, per això he intentat descobrir algunes coses noves, en el parell (escàs) d’horetes que he pogut fer de turista i no de científica. Tornar a trobar gent que conec i que feia (més o menys) temps que no veia és (quasi) sempre un goig. Conèixer gent nova és sempre interessant.

Malta m’ha semblat, com ja em va semblar fa més de tres anys i mig, un punt intermedi entre Europa i Àfrica, magníficament mediterrània, del color de la sorra del desert, del color de la pedra de marès. Malta és petita, molt poblada, amb un terç africà, un terç italià i un terç anglès. Malta és, de nou, una gran desconeguda per jo. Juraria que, en tornar de la meva anterior visita, vaig comprar una petita guia turística per posar-me al dia de la seva història passada i present. Però he estat totalment incapaç de trobar-la. També me’n vaig oblidar els mapes que (juraria) tenia. I les targetes de llocs on l’altra vegada vaig dinar o sopar divinament. És igual. Una vegada més, Malta m’ha deixat el gust estrany de lo desconegut, d’una realitat que tens allà, davant teu, però que així i tot ets totalment incapaç d’entendre i gaudir.

Espero, si qualque dia hi torn, poder dedicar-li una mica més de temps per visitar-la, gaudir-la i conèixer-la. Espero que sí.

I la reunió? Uff, aquestes reunions són com dementors: absorbeixen la energia positiva i els pensaments bons.

[*] Sí que he repetit destins nacionals. I un internacional (Creta, sempre Creta), però aquest no conta perquè la primera vegada hi vaig anar a viure (temporalment) i només la segona conta com a visita.

Malalta

Odio estar malalta. És, probablement, la cosa relacionada amb jo mateixa que més odio en aquesta vida. Per motius desconeguts (probablement genètics) la immensa majoria de les meves malalties està relacionada amb el coll. De tal manera, no només tinc faringitis crònica sinó que de tant en tant tinc problemes a les angines, i això que me les varen llevar quan era ben petita [*]. El fet de tenir faringitis crònica no lleva que, de tant en tant, tingui faringitis aguda, que és precisament lo que (combinat amb una faringitis lingual) m’ha tingut k.o. durant els darrers dies.

Una de les avantatges de tenir una certa edat (ejem) és que ja et coneixes a tu mateixa molt (són molt d’anys...) i així, si un vespre te fiques al llit amb una petita molèstia al coll, saps que l’endemà serà el començament d’un període bastant desagradable. Però, és clar, sempre hi ha esperances, sempre penses que serà un simple refredat i, quan l’endemà t’aixeques amb mal de coll, penses que prenent paracetamol un parell (mallorquí) de dies, tot se curarà. Ja. Quan després del parell (mallorquí) de dies de rigor decideixes que ja ets una persona adulta, que això d’auto-medicar-se no està massa bé (malgrat siguis biòloga i distingeixes un virus d’un bacteri i un antibiòtic d’un antiinflamatori) i te’n vas al metge, no té sorprèn que et digui les paraules que ja sabies (faringitis aguda, amigdalitis lingual) però si que li afegeixi una afegitó “la malaltia dels nins petits”.

Val, tinc una malaltia de nins petits, però és una putada. És una putada acabar i començar un any així. És una putada que cada any, quan arriba desembre i/o gener, me posi així. És una putada tenir febre, mal de coll, tossina, mocs. És una putada l’excés de saliva que el cos produeix per contrarestar el mal de coll. És una putada estar cansada, rebentada, destrossada. És una putada començar tres setmanes de vacances que suposadament haurien de ser hiper-productives pel meu ben científic així.

“Estàs millor?”, em va demanar la meva mare l’altre dia. “No, però estic esperançada”. Sí, perquè al cap i a la fi, saps que això no durarà sempre i qualsevol dia d’aquest te tornaràs a trobar bé. O almenys, una mica millor que el dia anterior (i, probablement, una mica pitjor que el dia següent).

El problema és que quan després de sis dies prenent antibiòtics no te sents millor, saps que hi ha qualque cosa que no va bé. Així que tornes al metge, aquesta vegada a l’especialista que somriu irònicament quan li dius el tractament que el metge d’urgències et va donar. “Je, je, això és massa fluix”. Així que tornes a estar a zero: després de deu dies malalta i sis de medicació, estàs igual (de malament) que estaves. I comences un nou tractament, nous antibiòtics, tot nou de trinca, excepte la malaltia, que la dus arrossegant des de l’any anterior.

Bé, això anirà a millor. Segur.

A la foto, un Rei Mag, que l’altre dia va passar per casa ple de tecnologia (i espero que, en un futur no massa llunyà, també de salut!).

[*] Òbviament, això té una explicació científica més que raonable i és que, a principis dels 80, quan estava tan de moda llevar les amígdales als nins petits, no se llevaven totalment, sinó que sempre deixaven les que es diuen amígdales sublinguals, les que estan aferrades a la part més profunda de la llengua.

"Harry Potter y las reliquias de la muerte: Parte 1" de David Yates

Què puc dir de Harry Potter que no hagi dit ja? Agafar un llibre de HP o veure una pel·lícula seva és sempre tota una aventura, una experiència, una felicitat. Malgrat sí, he d’admetre que el setè llibre en la primera part del qual es basa aquesta peli no em va agradar tant com m’esperava: massa capítols buits i sense sentit, monòtons, fets (almenys per jo) per allargar més i més el esperadíssim final d’una saga genial. Afortunadament, els darrers capítols d’aquest setè llibre valen la pena l’espera. I tant!!

Era bastant escèptica pensant en aquesta peli, en aquesta primera part: si el que més m’havia agradat del llibre eren els capítols finals, què em pareixeria la peli? Tan pesada i llarga com el llibre?

Idó no. Anava tan preocupada amb aquest tema que, al final, va passar el que em passa sempre amb les pelis de HP: m’ho vaig passar pipa. Sí senyor! Retrobar als personatges ja coneguts, reviure escenes d’un llibre que ja fa tres anys (3!) que vaig llegir, veure com la història continua evolucionant, com se torna cada vegada més i més adulta, més i més fosca.

Sí, m’ho vaig passar pipa! I d’això és del que es tracta, no? Ai, quines ganes de veure ja la segona part! Ah, i deixo per aquí aquest (fascinant) pòster que he trobat per Internet de aquesta doble HP7. "Tot acaba aquí". Sí senyor!

Ja és aquí

Avui és el primer dia d’un any completament nou. Tenim per davant 365 dies en el que podem viure tot lo bo (i tot lo dolent) que ens pugui passar pel cap.

Serem feliços? Tindrem feina? Gaudirem de bona salut?

Uau, un any, 365 dies, quina passada, no?

No sabem res del que passarà enguany, no tenim ni idea. Tal vegada sigui un any més de les nostresvides, tal vegada sigui L’ANY de les nostres vides. No ho podem sabre i això és lo fabulós: cada dia un de gener és un començament, un principi, un caramull d’esperances, il·lusions i sorpreses.

Perquè sempre, sempre, sempre, volem, somiem, desitgem que aquest any sigui únic i especial, malgrat tots i cada un dels anys que vivim són sempre únics, uns més especials que altres, però sempre únics.

Únics i llargs. Perquè 365 dies donen per molt. I si no em creieu, ja en xerrarem d’aquí 365 dies.

A la foto, primers senyals de què la meva orquídia preciosa em donarà algunes alegries durant aquest Nou Any. Quin goig!