Foc

Un altre incendi. Un més. Què passa aquest estiu? No hi ha ja suficients desastres arreu del món perquè a més haguem d’aguantar gent obstinada en cremar els nostres boscos? No se cansaran mai?

La foto, feta amb el mòbil, fa cosa d'una hora.

Extra

Avui és un dia especial, un dia extra.

Només tenim 29 de febrer una vegada cada quatre anys. I no sempre.

Els anys de traspàs tenen qualque cosa especial, o almenys ho haurien de tenir: venen amb un dia de regal!

Per això avui és un dia especial.

Per molts de nosaltres, ha estat un dia més, un dia normal.

Per d’altres, segur que ha estat un dia peculiar. Especialment pels que avui celebren el seu aniversari. O pels que han nascut avui.

Però, si ens aturem un moment, només un instant, en pensar en el nostre dia, descobrireu, descobrirem tots, que avui és un dia especial.

Jo avui he fet melmelada per primera vegada a la meva vida. No en menjo mai, de melmelada, però hi havia un excés de llimones a casa dels meus pares i feia dies que la idea es passejava pel meu cap. Així que ho he fet. Ho he intentat. Els resultats han estat bastant normals, millorables.

També podria dir que avui he acabat d’escriure la meva tesi. En el sentit més estricte de la paraula. He acabat d’escriure el capítol 1, la introducció. Queden moltes coses per fer, és clar. És un capítol que encara m’han de corregir. I encara queden editar tres (i mig) més. I revisar-lo tot en conjunt. I homogeneïtzar-lo. I fer la bibliografia. I acabar d’escriure els agraïments. I... I... I... Però avui la he acabada d’escriure. Així. Com si no res.

El més curiós, però d’aquest 29 de febrer, és que no som conscients de lo important que és, de lo que significa. Si demà dematí, en aixecar-vos, intenteu viure com si avui no hagués existit... ho podríeu fer? Sabríeu viure demà sense avui?

No.

I, ampliant aquesta idea, si apliquem aquest concepte a tots i cada un dels nostres dies de la nostra vida, no és fa clar (més que clar, cristal·lí) que tots i cada un dels nostres dies són 29 de febrer? Per què tots els nostres dies són dies extres, dies especials. Cada dia és un regal. I és curiós que hagi d’arribar un 29 de febrer per arribar a aquesta conclusió.

A la foto, els tres pots de melmelada de llimona i taronja que he fet avui. Ha sortit especial, aquesta melmelada. I està ficada en pots especials: dos d’ells varen viatjar des de Creta amb jo.

Tot és especial, en aquest dia.

Tot hauria de ser especial, cada dia.

"Tres colores: Azul" de Krzysztof Kieslowski

Fa uns dies, amb el tancament de megaupload, em vaig trobar a jo mateixa recercant entre els meus discs durs qualque pe·lícula que tingués gravada per veure en un vespre qualsevol.

I em vaig trobar amb la trilogia de Kieslowski.

I vaig sentir curiositat de tornar a veure-la sencera, després de tants i tants anys. Perquè la primera peli de la trilogia és de 1993. Fa quasi vint anys, quasi vint anys!!

Recordo haver vist en el seu dia les tres pel·lícules, no sé on ni quan. Recordo que la primera, Blau, me va agradar molt. Era la meva època de cinefília extrema. La segona, Blanc, no me va agradar tant, però la tercera, Vermell, també me va entusiasmar. I vaig trobar fascinant la interacció o la relació que existeix entre les tres pel·lícules, plasmada especialment en el final de la darrera.

Tornar a veure una pel·lícula que ja has vista i de la qual recordes més què te va parèixer que la pel·lícula com a tal és semblant a tornar a un lloc on ja has estat: estrany.

La protagonista d’aquesta peli intenta superar la mort en accident de la seva filla i del seu home, un compositor que estava preparant una cançó clàssica per a la celebració de la creació de la Unió Europea.

La creació de la Unió Europea.

No vos sona a la Prehistòria, això? No ha existit sempre la Unió Europea? Fa tan, tan poc temps que existeix?

Ha estat una bona lliçó d’història recent tornar a veure aquesta peli.

I la seva banda sonora, oh, la seva banda sonora! La vaig comprar en el seu dia, encara tinc el CD. Em va entusiasmar, sobre tot la seva cançó principal. I ara, tornant a veure la peli em vaig demanar en quin idioma la cantaven. Perquè no em sonava a francès, no, què va! De fet, em sonava a... grec? Però no, no podia ser. La fictícia cançó per celebrar la creació de la Unió Europea cantada en grec? Què cony era això? Una jugada del destí? Una premonició al·lucinant del seu compositor, Zbigniew Preisner?

Idó sí.

La lletra és una adaptació d’un passatge de la Bíblia (La Carta de Sant Pau als Corintis 13, 1:13) i està en grec (traducció en anglès aquí). I diu coses com:

Malgrat tingués el don de la profecia/ i conegués tots els misteris/ malgrat pogués moure muntanyes/ si no tinc amor, no sóc res.
En Preisner és un profeta.

Perquè unificar, fa quasi vint anys, en una cançó la Unió Europea i Grècia, té molt de mèrit.

O és una curiosa broma del destí.

En qualsevol cas, la cançó és fabulosa.

I, en aquests temps grisos i foscos, sentir coses com

Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
És un regal.

I sentir-les en grec, és encara més joiós.

El descans

Hi ha un moment al dia que m’agrada especialment: quan a mig dematí, aturo una estona de fer feina, em vaig a la cuina i bereno. El que els guiris anomenen coffee break, un descans. No sempre puc aturar, i els moments del berenar han canviat (i van canviant) molt, moltíssim en els més de deu anys que faig feina allà però, en els darrers temps, són especialment agradables quan coincideixo amb un company i aprofitem per parlar i parlar.

És un company de despatx, malgrat ell no és molt parlador quan som al despatx. Però en aquest moments de descans, amb la televisió de fons posada a qualque canal de notícies de 24 hores, parlem de lo malament que està el món darrerament, de lo poc que fem per arreglar-lo i de com punyetes pot acabar tot això. Les nostres converses s’han tornat bastant grises, com gris sembla tot el món que ens envolta.

Avui me comentava que havia vist un anunci d’una marca de cotxes que ha fet en Clint Eastwood (al qual adora) per posar-lo al descans del mig temps del partit de la Super Bowl. Per qui no sàpiga exactament què és direm que és un esdeveniment televisiu molt, molt important i que els anuncis que fan durant el seu descans són dels més vistos en tot Estats Units. Quan li he demanat de què anava l’anunci, no m’ha sabut explicar, no m’ha pogut dir exactament el que li havia transmès, simplement m’ha dit “És que aquí ara ja tothom passa de tot. Però després veus a aquest home dient aquestes coses...”. Intrigada, he cercat al youtube l’anunci.

I m’he emocionat.

I he flipat.

I he decidit que havia de compartir-lo.

I he decidit que fins i tot traduiré el text (lliurement), perquè crec que val la pena conèixer-lo.

Podríem canviar Amèrica pel nom del nostre país, del nostre poble o de la nostra pròpia vida.

Perquè som al descans. I la nostra segona part està a punt de començar. Tot el que importa ara és mirar cap endavant i trobar un camí a seguir.

Perquè només necessitem això, només. Només ens ho hem de creure i tirar endavant.

Perquè si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà.

Oh, què es de gran en Clint Eastwood!







Som al descans. Els dos equips estan en els seus vestuaris discutint què poden fer per guanyar aquest partit a la segona part.

És el temps de descans també per Amèrica. La gent està sense feina i està patint. I tots ells es pregunten què faran per retornar. I tots estem espantats, perquè no és un lloc.

La gent de Detroit en sap una mica d’això. Quasi ho varen perdre tot. Però tots varen treballar junts i ara la ciutat del motor està lluitant de nou.

He vist moltes èpoques difícils, moltes caigudes durant la meva vida. I moments en els quals no ens enteníem entre nosaltres. De vegades, sembla que em perdut els nostres cors. Quan la boira de la divisió, de la discòrdia i de la culpa fa que sigui difícil veure el que hi ha més enllà.

Però després d’aquestes proves, tots ens vàrem reunir al voltant de lo que era correcte i actuàrem com a un. Perquè això és lo que fem. Trobem un camí a través dels temps difícils i, si no podem trobar un camí, llavors en fem un.

Tot el que importa ara és el que ve. Com podem venir d’enrere? Com ens ajuntem? I, com guanyem?

Detroit ens mostra que es pot fer. I el que és cert per ells, és cert per tot nosaltres.

Aquest país no es pot eliminar amb un sol cop. Ens aixequem de nou amb força i quan ho fem, el món sentirà el rugit dels nostres motors.

Sí, és el temps de descans per Amèrica. I la nostra segona part està a punt de començar.

Spanair

Divendres 27 de gener, viatjava a Barcelona, com a inici ociós d’un viatge que en menys de 48 es convertiria en viatge laboral a Roma i que, a la seva vegada, es transformaria en viatge d’oci.

Per una sèrie de motius que no venen al cas, viatjava amb Spanair, al contrari de la resta del grup amb qui anava, que ho feia amb Ryanair.

Tot d’una vaig deixar la maleta a facturació, devers les cinc i mitja de la tarda, una parella de periodistes se’m va apropar. Ella em va ficar el micròfon davall el nas i, de manera bastant impertinent, em va demanar si volava amb Spanair i si m’havien confirmat que el meu vol sortiria. Jo, més sorpresa que emprenyada, vaig contestar amablement que sí. La dona va insistir, si era segur que viatjava, demanant-me que mostrés la meva tarja d’embarcament a càmera, amb un mig somriure impertinent. Jo, ja més emprenyada que sorpresa, li vaig demanar què passava, que si havia qualque cosa que jo no sabia. Ella continuava amb el seu somriure impertinent, sense contestar-me i insistint una i mil vegades si m’havien dit que el meu vol sortia. Al final, se varen cansar i em varen deixar tranquil·la. Ni tan sols record si em varen donar les gràcies.

Més al·lucinada que preocupada, me’n vaig apropar a l’oficina de la companyia que estava just devora. Allà, li vaig comentar al jove que atenia el que m’acabava de passar i li vaig demanar a veure què passava i si el meu vol sortiria. Ell, amb un somriure d’orella a orella i amb una amabilitat i professionalitat que no havia mostrat la periodista, me va explicar una mica per damunt la situació. No vaig entendre res, la veritat, però sí que vaig entendre que el meu vol sortia. I em vaig quedar tranquil·la.

Quan ens anaven cap a la zona de control, comentant la jugada amb els companys de viatge, em vaig adonar una mica del que volia dir tot allò, del que realment estava passant: la companyia estava a punt de tancar, d’aturar de volar. Així, de cop i volta, d’un moment cap a l’altre. Jo, egoísticament preocupada per si podia arribar a Barcelona a passar un dia i poc d’oci i una companyia estava a punt de tancar, deixant a molta, molta de gent al carrer. Aquell jove que m’havia atès de manera exquisidament amable estava a punt de perdre la seva feina. Però no li va importar. Va ser un professional, es va comportar com el gran professional que devia ser, explicant-me amablement la situació, calmant la meva intranquil·litat, quan ell estava a hores, a hores!!, de perdre la seva feina.

I vaig pensar en l’absurda entrevista que m’havia fet l’estúpida periodista.

I vaig pensar en la meva egoista reacció de només preocupar-me pel meu vol, pel meu propi interès.

I vaig pensar en tota la gent que no perd les maneres en situacions extremes, que és capaç de menjar-se els seus propis sentiments, els seus problemes, i actuar de manera amable i educada, més enllà de lo purament professional.

I vaig pensar, oh sí, que tant de bo al món hi hagués més gent com aquell jove d’Spanair que em va tranquil·litzar amablement, quan ben probablement hauria d’haver estat a l’ inrevés. Perquè si hagués més joves com aquest i menys periodistes com aquella, el món seria una altra cosa.

Una altra cosa, molt millor.

A la imatge, la tarja d’embarcament d’un dels darrers vols operats per Spanair.

La hauré de guardar.

11-S

Feia cosa d’un mes que havia començat a fer feina, la meva primera feina relacionada amb els meus estudis, a un centre d’investigació marina. Faltava menys d’un mes per començar el meu darrer any a la Universitat. I estava emocionada, perquè en uns dies participaria en una campanya oceanogràfica, aniria en un vaixell en mig de la mar!, i l’endemà m’ensenyarien a mostrejar peixos.

Havia anat a fer feina i dinàvem a casa tots quatre: els meus pares, la meva germana i jo. Després de dinar, la meva germana i jo ajudàvem a la nostra mare a recollir i el nostre pare se’n va anar al menjador, a mirar la televisió. Oh, què malament, si ell agafava el comandament segurament posaria les notícies, quin rotllo, en lloc de “Friends”, que era el que volíem veure nosaltres. Anàvem i veníem, recollíem coses, ens rentaven les dents, xerràvem i rèiem.

I va ser quan el nostre pare va dir: “Ha passat qualque cosa greu, molt, molt greu, però no sé què ni on”. I tots quatre ens vàrem replegar davant la televisió. Sorpresa, estupor, incredulitat. Què estava passant? Què era allò? Com podia ser?

La resta és història.

Qui no se’n recorda de què feia avui fa deu anys?

Se senten moltes coses sobre l’11-S, moltes, teories conspiratives incloses. Crec que, en general, lo que a molta gent ens fa reflexionar és com així se li dóna tanta publicitat, tant de bombo, tanta importància a un fet que no ha estat el més greu a la Història de la Humanitat, ni molt menys. Hi ha hagut fets molt pitjors, els haurà i a dia d’avui n’hi ha. Però el que, crec jo, marca la diferència entre tot i l’11-S és que, per primera vegada ens vàrem adonar (com comprovaríem després) que això ens podia passar a nosaltres. En el nostre dia a dia, en el nostre entorn hi ha moltes coses dolentes (accidents, assassinats) però les grans catàstrofes (guerres, desastres naturals, atemptats) passaven molt enfora de nosaltres, molt, i a gent amb la qual no ens identifiquem. Però qualsevol de nosaltres podria haver estat per allà. Qui més qui menys agafa avions de tant en tant, viu en grans ciutats o viatja a ciutats com NY. I no només això: ho estàvem veient en directe, per la tele.

Han passat deu anys. Encara faig feina al mateix centre d’investigació marina. Falten només uns mesos (espero) per acabar la meva tesis doctoral. I estic decebuda perquè no he pogut participar en una campanya oceanogràfica (hagués estat la 25ena!). Peixos, n’he mostrejats molts. De tant en tant, encara dinem tots quatre, però quasi mai simultàniament. Ara és el nostre pare el que recull i la nostra mare la que va al menjador, a mirar la televisió. Ara tots acceptem mirar les notícies. I “Friends” fa molt de temps que va acabar.

No sé si el món va canviar aquell 11-S, suposo que sí, perquè el món canvia, contínuament. La gent mor i neix dia. Hi ha catàstrofes naturals i accions dolentes de gent maliciosa. Però el món continua i continuarà voltant, sempre.

Clàssics

Durant molt d’anys, no m’ha agradat el futbol. Crec que bàsicament era per dur la contrària, perquè era una cosa que agradava a molta de gent i no volia ser com molta de gent. Amb el temps, em va començar a interessar qui guanyava què i qui jugava què, més que res per poder tenir més temes de conversació i perquè, en el fons, és cultura popular i, ens agradi o no, formant part d’una societat futbolitzada. També crec que en part va ser culpa d’aquest programa de la televisió catalana.

Després, fa cosa d’un any, vaig tenir oportunitat d’assistir al meu primer partit de futbol en directe. Uns mesos després, vaig tenir l’oportunitat de començar a entrenar amb un grup d’al·lotes i, sorprenentment, vaig descobrir que m’ho passava genial (malgrat no és que sigui dolenta, és que sóc pitjor que dolenta, però això ja és un altra tema). I, fa poques setmanes, vaig assistir al meu segon partit de futbol en directe.

Amb això no puc dir que sóc aficionada al futbol, no m’ho considero, la veritat. Si estic per casa i hi ha un partit a la tele igual el miro, però normalment el tindré com a fons mentre faig qualque altre cosa, com a llegir, aixecant un ull de tant en tant per veure qualque jugada o quan veig que la cosa se posa interessant. Però si hi ha futbol per la tele i tinc altres plans, trio els altres plans.

Hi ha vàries coses que no m’agraden del futbol. La primera que sigui l’esport omnipresent en les nostres vides, menjant-se tots els altres esports. La segona (i relacionada amb l’anterior), la (terrorífica) quantitat de diners que mou. I la tercera (ho dic per acabar, perquè segur que en trobo més de tres coses) és l’agressivitat, la frustració que la gent descarrega en els camps, tant com espectadors com a jugadors. No la entenc, lo la comprenc, no la puc assumir i em pareix tan patètic com trist. Per això mateix, m’encanta el futbol que nosaltres practiquem: única i exclusivament per diversió, per passar-lo bé i per riure una estona. Per això em pareix normal que quan ens llevem un baló demanen disculpes a l’equip contrari, que en els partits totes aplaudim les bones jugades, siguin de l’equip que siguin i que, al cap i a la fi, el resultat sigui el de menys. Perquè esportivitat bé d’esport.

Tot això bé perquè estem en mig d’una voràgine de partits clàssics que, sincerament, miro de reüll, en els quals veig coses que m’agraden i coses que em desagraden. I molt.

No vos estresseu pel futbol. Només és un joc.

A la foto, el camp del RCD Mallorca (que ja no sé ni com es diu, tant de noms li han posat ja!), en un dia de partit.

Gira, el món gira...

Darrerament, tinc la sensació de què el món s’està tornant loco. O tal vegada sóc jo la que no entén res.

M’agradaria poder cridar al món vàries coses. Una, que les centrals nuclears no són més perilloses (o menys segures) avui que fa deu dies. Dos, que si necessitem celebrar un dia de la dona és perquè encara vivim en un món on no hi igualtat entre sexes i, de tant en tant, convé recordar-lo. I tres, que prospectar en cerca de petroli a prop de ca teva és una putada (amb perdó!), sí, però necessitem petroli per viure com ara mateix vivim, o no?

És clar que el món està especialment sensible amb tot lo que està passant al Japó i és clar que l’energia nuclear no és l’energia perfecta i neta que a tots ens agradaria tenir, però també és clar que lo que està passant al Japó no és ni per un fallo de seguritat ni per un error humà: un terratrèmol brutal i un tsunami devastador són els responsables de l’angunia que ara mateix es viu a aquell país. Sí, jo també vull un món sense centrals nuclears i sí, també el volia fa deu dies, però fa molt de temps que s’investiga l’ús d’energies alternatives i eficients, però si no s’han implantat és per qualque motiu que se m’escapa. I sí, tal vegada ara és un bon moment per reclamar als nostres governants alternatives, però senyors, què és més urgent ara mateix? Aturar centrals en llocs on no hi ha risc de terratrèmols grossos ni tsunamis o ajudar als civils d’alguns països que ara mateix estan morint en mans dels seus propis governants?

Amb el dia de la dona em passa una cosa molt curiosa: no entenc perquè hi ha tantes dones que no entenen perquè s’ha de celebrar el dia de la dona. Idó jo crec que sí que s’ha de celebrar. Perquè està bé que de tant en tant se’ns recordi que homes i dones són iguals però que hi ha moltes parts del món on no és així, que hi ha moltes situacions en què no és així, que fa realment poc que al nostre país les dones poden votar, que hi ha moltes dones que no poden cridar en veu alta el que pensen o senten, que no es poden vestir com volen ni poden viure com volen. No heu sentit mai un tracte específic cap a vosaltres diferent per ser dones? No heu sentir mai que vos respectaven menys o vos exigien més per ser dones? Jo sí. No esteu d’acord amb tot això? Idó com pot ser que sigui més notícia que a una periodista li hagi caigut el mocador que li cobria el cabell durant una entrevista amb el president d’un país d’Orient Mitjà i no el contingut de l’entrevista? És clar, a un home no li hauria passat això, més que res perquè ningú no li hagués obligat a posar-s’hi un mocador al cap.

A ningú no li agrada que es prospecti en cerca de petroli a prop de casa seva, a prop de les seves platges, a prop de les seves cases. No, és clar que no. Però a tots ens agrada poder posar benzina al cotxe, utilitzar mil i una coses en el nostre dia a dia que provenen del petroli. D’on hem de treure el petroli? Hem d’anar a prospectar a altres països? A destrossar encara més països i llocs més pobres que nosaltres o almenys més llunyans perquè no volen que casa nostra s’embruti? Hem d’embrutar als altres per mantenir el nostre meravellós i excessiu nivell de vida? Per lo que veig, sí.

I, malgrat tot, el món gira i gira, i continua girant.

A la foto, una grua que vaig fer l’altre dia, pel projecte de les 1000 grues. I aquí baix, un lipdub fet aquí, a l’illa, pel dia de la dona.

11-M

Avui fa dos anys

Avui fa dos anys, estava jo fent feina davant l’ordinador en el meu despatx de finestres brutes al Centre Hel·lènic d’Investigacions Marines a Creta, després de dinar, escoltant la ràdio per Internet, quan una notícia me va posar la pell de gallina.

Avui fa dos anys, en acabar la meva jornada laboral, vaig replegar el meu ordinador portàtil, me’n vaig enganxar els auriculars del meu reproductor de música a les orelles, em vaig carregar la motxilla a l’esquena i vaig agafar una bicicleta blava per tornar a casa.

Avui fa dos anys, tot d’una arribar a casa (suant, feia calor –agost, illa mediterrània-), vaig encendre el portàtil, connectar Internet i tornar a sintonitzar una emissora de ràdio on line, per continuar escoltant les notícies que arribaven amb conta gotes fins ben entrat el vespre.

Avui fa dos anys, asseguda en el meu balcó cretenc, llegint les notícies i escoltant la ràdio per Internet, mirant els avions que ineludiblement passaven per damunt el meu petit apartament em vaig demanar perquè succeeixen segons quines coses, si les desgràcies són arbitràries i perquè el destí és bo o dolent amb uns o altres.

Avui fa dos anys, vaig parlar per telèfon amb els meus pares (suposo, malgrat no ho recordo massa bé), comentant la notícia. Per primera vegada des de què havia arribat allà, vaig sentir ganes d’estar a casa. En tornar, me’n vaig adonar lo privilegiada que havia estat de no estar en aquest país durant aquells dies, perquè em vaig estalviar tot l’exhibicionisme, morbo i oportunisme que, disfressat d’informació, per lo vist va regnar en les televisions durant aquells dies.

Avui fa dos anys menys un dia (o dos), el meu veïnat portuguès em va demanar què havia passat a l’aeroport de Madrid. Havia sentit qualque cosa i no s’ho podia creure.

Avui fa dos anys menys un dia (o dos), l'amo del meu apartament em va demanar què havia passat a l’aeroport de Madrid. I em va contar una història d’uns familiars seus que també moriren en un accident d’aviació.

Avui fa dos anys, me vaig quedar sense paraules.

Avui fa dos anys menys alguns dies, vaig anar a una exposició a Heraklion on hi ha havia alguns quadres molt interessants, com el de la foto. És d’Elena Berezina.

De princeses, vacances i peus extraordinaris

Aquesta setmana volia escriure sobre lo terribles que són les vacances d’algunes (fixeu-vos en el to irònic), però l’altre dia vaig llegir a la premsa un article que reflectia exactament la meva opinió i vaig pensar que no tenia sentit escriure lo mateix que qualcú havia escrit (i molt millor) abans que jo. Per tant, si voleu sabre lo que penso sobre les horripilants vacances que algunes pobres dones han de sofrir, només fa falta que mireu aquí.

Jo, que començo a pensar que sóc una mica masoquista, també he passat unes vacances estranyes. No m’atreviria a amollar a ningú allò de “Tu creus que això són vacances?” perquè, en el fons, les he escollides jo, però passar-se dues setmanes fent feina a la tesi en ple estiu no és l’ideal de ningú. Sobretot si quan un dia decideixes agafar-t’ho lliure i anar a la platja o sortir amb els amics o simplement gaudir de l’estiu (quin estiu? Si avui està ennigulat i quasi fa fred!) te sents totalment culpable i només penses en el temps que NO estàs dedicant a acabar una tesi que ja pareix interminable.

Afortunadament, sempre trobes qualcú que t’entenc, malgrat només siguin uns personatges de còmic amb els quals, dia a dia, te sents identificada perquè es volen centrar i no poden, per l'eternitat de la seva feina o per la seva incapacitat de prendre decisions transcendentals.

Una altra cosa sobre la que volia escriure aquest dies és sobre la meva impossibilitat d’anar pel món amb els dits dels peus sense pintar. L’altre dia, quan em vaig llevar l’esmalt d’ungles per tornar-me-les a pintar (de negre, sóc incapaç d’imaginar les ungles dels meus peus d’un altre color) vaig fer-me una foto i tot, de lo estrany que em pareixia. I ara, per raons mèdiques, me veig obligada a dur-les sense pintar, almenys les del peu dret. Perquè per acabar d’arrodonir unes vacances estranyes, m’he fet un esquinç al peu. Oh. El més sorprenent per jo és que no tinc ni idea de com me l’he fet, simplement me va començar a fer malt i resulta que tinc una petita lesió al lligament lateral intern del meu turmell. Oh. És un peu extraordinari. Oh. Deu dies amb el peu embenat, sense poder conduir, ballar i caminant lo més mínim. Oh. Quina manera més fabulosa de gaudir del mes d’agost. Oh.

A la foto, les magdalenes de torró que cuinava quan vaig decidir que el mal que em feia el peu no era normal i que havia arribat el moment de visitar al metge. Per cert, ben bones que han quedat!

Vermell

Què voleu que vos digui, és tot un goig encendre la tele per veure les notícies i en lloc de veure els caretos dels polítics del govern i de l’oposició, en lloc de veure les seves bronques, el seu mal fer, la seva desgana, crispació i falta de coherència, en lloc de veure que el món es desfà per una crisi econòmica que estem pagant els que no la vàrem provocar, trobar-te amb gent i més gent somrient, botant i, bàsicament, oblidant les misèries actuals per uns instants; sortint al carrer en petits pobles i grans ciutats, amb amics, familiars o desconeguts. Gaudint, simplement gaudint.
Perquè sí, ho admeto, jo també m’he alegrat de què la selecció espanyola de futbol sigui campiona del món.

Jo sóc d’aquest percentatge de gent que, en general, no li agrada massa el futbol però que ha estat més o menys atenta (sense arribar a veure cap partit sencer) de què estava passant a Sud-àfrica. I sí, sóc d’aquests que són capaços d’identificar a un bon nombre de jugadors de la selecció (bàsicament, els que apareixen al Crackòvia). I sí, sóc d’aquests que es varen a posar a pegar bots i aplaudir quan n’Andrés Iniesta (“¡Ese que la mete, es de Albacete!”) va ficar el gol diumenge passat [*]. Sí, ho confés, sóc un d’aquests. I què?

Segons avançava el mundial i cada cop l’equip espanyol s’apropava més a la final, he sentit queixes i més queixes de gent sobre el mundial. Que si amb tanta celebració la gent treu lo pitjor (és a dir, bronques i baralles), que si seria millor que la gent en lloc d’unir-se per algo tan absurd com el futbol ho fes per una causa justa (com acabar amb el mal del món), que si és una vergonya el diners que el govern espanyol els pagaria dels nostres impostos si guanyessin (cosa que no és ben bé així), que si és una vergonya que jugadors catalans (i pro-catalanistes) juguin amb l’equip espanyol o que si no se pot ser bon català i donar suport a la selecció espanyola. Sí, sí, tot això ja em va bé, estam en una democràcia i cadascú és lliure d’opinar el que vulgui, però senyors, no és el món suficientment horrible, miserable, absurd, cruel, depriment com per ignorar un motiu (sí, és només futbol, ho sé) que fa a la gent somriure? Perquè òbviament, després d’aquest mundial continuarem pagant les nostres hipoteques, continuarem tenint una taxa d’atur insufrible, continuarem vivint en un país on la societat està fins als nassos d’uns polítics incapaços de fer lo que aquest grup de jovençanos sans i amb pinta de bona gent (sí, i millonaris, i molts d’ells pijos i insofribles, no diré que no) han fet: unir-se amb un objectiu comú. Perquè per jo, veure als capitans de dos equips eterns rivals com el Barça i el Madrid abraçar-se emocionats significa molt més que guanyar milions (ells) o aixecar banderes, significa que no hi ha res impossible, que se pot sortir de les pitjors situacions, que se pot arribar on se vol arribar si es lluita, si es juga net, si se coopera, si se deixen de banda les arrogàncies personal i se pensa en treure entre tots endavant una cosa (un partit, un país). I, què voleu, crec que els nostres polítics haurien d’aprendre molt d’aquests al·lots.

Sincerament, crec que no ho faran. I després d’aquests dies de bon rotllo i de veure felicitat pels telediaris, tornarem a veure les cares de faves de polítics crispats, lluitant pel poder en lloc de lluitar per millorar el dia a dia de la gent del carrer. Per això estic contenta de què la selecció espanyola hagi guanyat el mundial. Perquè, per uns moments, han fet a milers de persones feliços. I, al cap i a la fi, la vida està feta per gaudir dels petits (i grans) moments de felicitat. Així que els que no esteu contents de que la selecció espanyola hagi guanyat o simplement aquest és un fet que vos deixa indiferent, almenys deixeu-nos gaudir als altres d’aquest somni. Malgrat sigui només per un parell de dies.

[*] He d’admetre, però, que me’n vaig emocionar molt més amb el petó que li va plantar en Casillas a na Sara Carbonero, però això ja és una altra història…

Un atemptat, dos morts

Avui pensava escriure sobre un llibre. O tal vegada sobre el meravellós concert de Miguel Bosé d’ahir. Però uns malvats m’han fet canviar de plans.

Tampoc no tinc molt que escriure, però això de què matin a dues persones sense cap motiu a menys de 20 quilòmetres de ca teva, te fa pensar. Però el que està clar és que no podem deixar que aquesta mala gent ens destrossi la vida. Per això, avui aquest blog està de dol, però a partir de demà tothom tornarà a la normalitat, perquè ha de ser així.

Hi ha coses en aquest món que no entenc. I el que ha passat avui és una d’elles.

Canvi d'hora

Això del canvi d'hora m'ha fet reflexionar sobre un tema... i si, en lloc d'avançar o retardar una hora ho féssim un dia complet?

No li veig més que avantatges: per primavera, avançaríem un dia, i així de diumenge botaríem a dimarts, per tant ens estalviaríem un dilluns! I per la tardor, retardaríem un dia, així que tindríem dos diumenges seguits!

No és una bona idea?

De músiques, disfresses i premis

Aquest cap de setmana ha estat ben complet: una actuació, una ballada, un atac marujil, Sa Rua i els Premis de l’Acadèmica de Hollywood (o sigui, els Òscars de Jolivú). Un cap de setmana que ha desembocat en un dilluns estrany, amb son i poques ganes de fer qualque cosa més que no sigui jeure al sofà. I això que fa dos dies que fa un sol meravellós (suposo que per contradir el meu post anterior...) que s'ha d'aprofitar.

He gaudit molt sonant i també ballant, també vaig gaudir molt durant el meu atac marujil de diumenge dematí, no només perquè vaig posar dues rentadores, sinó perquè les vaig posar simultàniament (oeoeoeoeeeeee, el súmmum del plaer marujil!). Oh, i feia un sol perfecte que em va fer sentir la reina del marujeo mentre estenia la roba... Això sí, em sentia una mica malament perquè pensava... "per un diumenge que fa bo, no em convindria sortir a prendre l’aire?". Però no, quan jo tinc un atac marujil (i ja feia un parell de dies que ho veia venir) no hi ha res que eviti que em posi a fer net i cuinar com una boja. (Per cert, que vaig fer una moussaka deliciosa).

He de confessar que odiï el carnaval i tot el que l’envolta: disfressar-se, fer l’indio, passar-t’ho bé com a obligació. No, el carnaval no és, ni d’enfora, el meu fort. Em deprimeix, en fa sentir malament. Deu ser, com a mínim, frut d'un trauma infantil. No ho sé. Però enguany, fent un esforç sobrehumà (i declinant gentilment l’oferiment de la Congregació de les Germanes de Sant Obama de sortir amb elles) vaig anar en qualitat de fotògrafa. Vaig riure, almenys vaig riure. Però també em va deprimir veure nins emprenyats perquè no lis agradava la seva disfressa, pares emprenyats perquè els nins feien barbaritats i gent que, en general, posava cara de "jo què nassos faig aquí!". Que sí, que em pareix molt bé que la gent faci l’indi però m’estimo més quedar-me al marge i simplement gaudir de tirar fotos. Parlant de fotos, no va ser el meu millor dia. M’he adonat que no m’agrada fotografiar persones desconegudes. Cadascú té les seves manies.

I, per acabar, nit d’Òscars! Crec que no havia vist mai la cerimònia en directe, durant els darrers (15?) anys, només l’escoltava per la ràdio (això és ser friki i tot lo demés són cuentos!) però enguany vaig agafar els trastos i vaig pedir asil temporal en la casa campera de la meva germana i allà vàrem gaudir d’un vespre diferent i divertit. Enguany, ni quinieles ni res, l'objectiu era simplement gaudir de la gala. I del presentador, Hugh Jackman, jo que no donava quatre duros per ell (fins ara no m'entusiasmava massa) i em va encantar. I els premis? Què més dóna qui va guanyar si ens ho vàrem passar bé!

La foto, una carrossa colorida ahir a Sa Rua de Ciutat.