Amb la bici

A la fi, després del descans nadalenc, he tornat a les meves classes d’anglès. I he tornat anar i tornar a les meves classes d’anglès amb el sistema públic de bicicletes.

I només diré una cosa.

És un plaer, un petit i increïble plaer quotidià tornar a casa a les vuit i pico d’un vespre fred de gener, amb l’aire tallant-te la poca cara que queda descoberta entre la bufanda i la gorra. I sentir-te, a la fi, (quasi) lliure de malalties i amb les forces suficients per pedalejar i pedalejar. I somriure, sí, somriure d’amagat dins la bufanda, per aquests petits moments de goig i llibertat, després de llargs dies de malaltia i llargues jornades de feines, tesi i classes. I gaudir d’aquests petits i insignificants bris de felicitat quotidiana.

A la foto, tornat a casa pel carril bici la setmana passada.

Sant Sebastià

Hi ha dues nits de l’hivern (i m’atreviria a generalitzar a tot l’any) en les quals m’agrada sortir per Ciutat perquè, al contrari que la resta de nits, te trobes una ciutat plena de gent, bulliciosa i alegre. Una és la nit (o tarda?) màgica de Reis. L’altra és la nit abans del nostre patró, Sant Sebastià.

I, com que avui és Sant Sebastià, ahir va ser la nit abans i, per tant, la revetlla.

La revetlla de Sant Sebastià es pot definir amb poques paraules: música, foc, gent, fred. Les places més importants de ciutat s’omplen d’escenaris i músiques de lo més variades: tradicionals, pop, alternatives, jazz, flamenc,... S’encenen grans foguerons i es torren sobrassades, botifarrons i qualsevol altre producte digne de ser menjat. Les places i els carrers s’omplen de gent: gent que torra, gent que menja, gent que passeja, gent que balla, gent que riu. Fred perquè és gener i sempre en fa, més o menys, però en fa. Enguany hem tingut sort i no ha hagut un convidat que quasi sempre se presenta: la pluja.

El que més m’agrada de la revetlla de Sant Sebastià és precisament el que comentava al principi: passejar pels carrers de ciutat plens de gent i animació. Trobar-te amb gent que fa milers d’anys que no veus. Anar de dalt a baix, per les places, veient grups i músiques variades. Però també m’agrada ballar, ballar molt les nostres músiques tradicionals. M’agrada veure els carrers lluminosos, encesos per les llums de Nadal que aquí no es lleven fins després d’aquestes festes. M’agrada menjar de torrat, malgrat no sempre ho faig, perquè la nit és curta i hi ha moltes músiques que ballar i escoltar.

Ahir va ser una gran nit de revetlla. No massa fred, ball, passeig, música, amics, més passeig, més música, més amics... I el concert de “Delafé y las Flores Azules”, oh, quin concert!

I avui dematí... avui dematí les cames no responien, després de 6 hores caminant, passejant, gaudint, vivint la ciutat com només en una nit com aquesta se pot viure!

Les fotos, poques i dolentes. N’hi ha del meu mòbil (les tres primeres) i n’hi ha de la compacta de la meva germana (la darrera). No és un vespre per treure a passejar la càmera.

I la banda sonora, una de les cançons que anit ens va fer botar.

Contrastos

 A gener, els dies poden ser solejats i quasi temperats, amb espectaculars cels blaus. Però quan arriba el vespre, ah, amb el vespre fred i fosc, no queda més remei que apropar-se a un bon i càlid foc.

Així és gener i els seus contrastos.

El cinc (2ª part)

Papá, ¿sabes que mi tdt está loco y a veces se enciende solo en el canal 5? 

¿Solo? Eso es que está programado.
 
¿Programado? Yo nunca lo he programado. 

Míralo, a ver si está programado, si tiene activado el temporizador.

I així és com el misteri del tdt s’ha resolt.

I solucionat.

Simplement, s’havia de posar “Temporizador NO”.

Ah, els pares.

Sempre tenen raó.

Ay Haití!

No és la primera vegada que pos aquesta cançó en el blog. Però avui, més que mai, crec que és molt adequada.

I perquè m'encanta.

Jocs de llums i ombres

Arribar a casa, després d’un dia de feina, a l’hora justa en la que el sol baixa i copeja amb força abans de posar-se.

I trobar jocs de llums i ombres, de colors i formes, de manera inesperada.

I treure la càmera.

I fer fotos i més fotos, arriscant arribar tard a anglès, simplement gaudint de les formes, dels colors, de cada click.

Gaudir del sol moribund que copeja els sofàs taronges, tornant d’aquest color la porta de vidre del passadís.

Gaudir de les ombres sorprenentment rodones, sorprenentment quasi perfectes, de la llum que es cola entre els foradets de les persianes.

Ah, els insignificants i absurds petits plaers inesperats...

Què faríem sense ells?

Dos llibres

Els dos darrers llibres que vaig llegir durant 2011 no podien ser més diferents. Me’n vaig comprar el primer d’ells, “Vacaciones con papá” de Dora Heldt, a un aeroport (a Barajas), de camí a Creta, perquè em vaig adonar que quasi havia acabat el llibre que en aquells moments llegia i que encara havia d’agafar 4 avions abans de tornar a casa. Em va parèixer un llibre lo suficientment pla i entretingut per amenitzar tantes hores d’avions i d’espera en aeroports. I és realment un llibre molt pla i, al principi, bastant entretingut. Una dóna de 40 i pico anys planeja passar les seves vacances juntament a una altra amiga, acompanyant a una tercera en els primers inicis d’un bar que ha d’obrir, a una illa alemanya. El que en un principi semblen unes idíl·liques vacances es compliquen una mica quan el pare de la protagonista s’apunta. Situacions entretingudes i personatges graciosos, sí, però és tan previsible, les bromes són tan esperades i fins i tot els personatges són tan plans que quan anava per la meitat em varen fer ganes de deixar-lo córrer. Però no, el vaig acabar per descobrir, oh sorpresa, que acabava exactament com m’ho esperava. És un llibre que va bé per avions i aeroports, i probablement per llegit tombada a la platja a l’estiu, però res més.

“Nineteen eighty-four” de George Orwell va arribat a les meves mans d’una manera molt diferent: com a lectura obligatòria a les meves classes d’anglès. Ja vaig comentar per aquí, tot d’una veure la pel·lícula, que aquesta era la meva segona lectura del llibre. Com ja he dit, és un llibre ben diferent a l’anterior: un llibre gris, pessimista i fosc. No repetiré el que ja vaig comentar de la pel·lícula, ja que aquesta versió adapta bastant bé el llibre. Vaig començar aquest llibre mentre llegia l’anterior (això va en contra del meu principi de no llegir dos llibres simultàniament, però una no en té sempre ganes de llegir en anglès) i el vaig acabar després de veure la pel·lícula. M’agrada més el llibre que la peli. Ja vaig dir que veure en imatges el que passa al llibre se’m va fer molt dur, però a més és en el llibre on trobes tot el sentit a la història, on s’explica tot, s’entén tot. Malgrat la peli és terrorífica, el llibre és escarrufant, perquè comences a pensar i te n’adones que estem més a prop de la ficció que descriu (el control de les nostres vides, la manipulació de la nostra realitat) del que pensem. I, aquests dies, veient les imatges de Corea del Nord davant la mort del seu líder i escoltant coses com que a la televisió nord coreana deien que els ocells ploraven de tristor el dia del seu enterrament, no vaig poder evitar pensar que ja hi ha llocs, al nostre planeta, on la novel·la d’Orwell és una realitat. Quina por.

Hola 2012!

Avui, en aquest dematí solejat i fins i tot quasi càlid, comença tot.

Comença un nou any.

Comença un nou any del qual no sabem res. Un any que segurament serà difícil, en el qual ens continuaran menjant el cap amb lo malament que va tot, amb la quantitat de sacrificis que nosaltres, els treballadors, haurem de fer per salvar el país d’una crisi que no hem provocat. Un any en el qual passaran coses bones i dolentes. En el qual naixerà i morirà gent. En el qual serem feliços i, tal vegada, no tant. En el qual riurem i plorarem. En el qual aprendrem i desaprendrem. En el qual estimarem i ens estimaran (o no). En el qual tirarem cap endavant o retornarem cap enrere.

No sabem què passarà en aquest nou any.

Però és el començament de tot, de tot. De tot un any ple de dies, més llarg de lo habitual (hi haurà 29 de febrer!), un any amb esdeveniments olímpics. Un any que sona molt bé (2012. No sona genial?). Un any nou, totalment nou, tot per nosaltres.

I l’hem de viure. L’hem de viure a tope. Tots i cadascú dels 366 dies que tenim per endavant. Perquè són un regal. Malgrat crisi, problemes de salut, sentimentals o laborals. Viure és sempre un regal. I l’hem de gaudir com a tal.

A la foto, portada (provisional) de la introducció de la meva tesi. Com a metàfora d’un dia com avui i perquè aquest 2012 serà l’any que l’acabaré. I perquè, malgrat acabar-la sembli un final, sé que només és un començament.

Feliç Any Nou!