Cel estelat

Una de les avantatges de viure al camp durant el meu exili cretenc és que la contaminació lumínica és menor i em permet gaudir del cel ple d’estels. Tampoc no és una situació ideal, perquè tenc l’autopista que passa per aquí a prop i està ben il·luminada, però més del que veig en plena Palma sí que és.

Entre això i que la meitat del temps que estic a ca nostra la pas al balcó, era inevitable que acabés mirant cap a dalt.

Tot va començar amb un estel fugaç... i després un altre! (Això sí, estels normals, blancs, no com l’estel fugaç verd que el meu veïnat va veure l’altre dia. Quina sort! I jo era just devora!)

Vaig veure el carro (l’Ossa Major) i em vaig dir... com se dirà allò d’allà devora? I vaig començar a fer cerques per Internet. I entre això i intentar aprendre grec, no m’avorreix gens!

Ahir, en meitat de la meva inspecció celestial va succeir una cosa ben curiosa: se’n va anar la llum de tota aquesta zona!! I no només de ca nostra (tanmateix no ho hagués notat, ho tenia tot apagat), sinó totes les cases de per aquí, les faroles de l’autopista,... tot! I no una vegada, sinó almenys 3. No em demaneu perquè, és d’aquestes coses que passen per aquí que no tenen cap sentit, o almenys jo no li trob! Però era ben guapo,això d’aquí a dalt! És veia més o menys el que surt aquí devora. L’horitzó és el que es veu pitjor i per damunt meu veia moltes més coses.

Avui torna haver llum i només veig alguns estels, aquí i allà. He de continuar investigant!

Per cert, amb les ulleres veig molt millor els estels, je, je, je! Ah, i la imatge la he treta d'aquí.

Conduint com una cretenca

Havia llegit tant i sentit xerrar tant de lo malament que condueixen els cretencs, que no tenia molt clar si seria capaç de manar cotxe aquí. I després de dos dies amb el cotxe (un ouet groc fosforito) a dalt i a baix, vos puc assegurar no només que he sobreviscut sinó que tampoc és per tant.

Els cretencs no és que manin malament... bé, sí, sí que manen malament. O almenys diferent a la resta del món. Realment el que passa és que tenen certes regles i que lo únic que s’ha de fer és seguir-les. Així, si qualsevol vegada teniu l’oportunitat de manar cotxe a Creta, heu de tenir en compte el següent:

- No hi ha carreteres bones i dolents, sinó que hi ha trossos de carretera en mal estat, trossos en estat penós, qualque trosset arregladet i fins i tot qualque carretera que, de cop i volta es converteix en un camí de terra! I això no m’ho han contat.

- No saps mai quan comença l’autopista i quan acaba. De cop estàs en ella, de cop és una carretera secundària.

- No facis cas, mai, a les línies que hi ha en terra. Actua com si no existeixen. Segueix al cotxe que dus davant.

- Això també serveix per les dobles línies contínues. No sé ben bé què signifiquen en aquest país, però NO signifiquen “prohibit passar per damunt”.

- Una carretera de 2 carrils pot dur 3 cotxes en paral·lel sense cap problema. En el cas de 3 carrils, pot dur almenys 4. Aquesta regla també serveix pels autobusos.

- Si veus un cartell que diu “XX 300 m” i tu vols anar a XX, no esperis que a 300 m hi hagi un altre cartell que digui “XX”. Simplement, quan creguis que han passat els 300 m, gira!

- Tenen stops, però no se sap ben bé la seva utilitat.

- Si en un moment determinat, no saps si passar o no perquè venen cotxes, passa, sempre passa! El mateix si no saps si tens preferència o no, no t’aturis a pensar, accelera!

- I sobre tot, i per damunt de totes les coses, mai, mai, indiquis amb els intermitents. Si ho fas sabran que ets un forani. I probablement els embullaràs.

Jo, què voleu, manant cotxe ja em sent com una cretenca més!

"La clave Gaudí" de Esteban Martín i Andreu Carranza

Fa un temps, quan es va posar de moda “El Código Da Vinci” de Dan Brown, varen començar a proliferar llibres de temàtica semblant, que tractaven d’ordres secretes i misterioses, d’estranyes implicacions eclesiàstiques en fets curiosos i sorprenents i de re-interpretacions de la vida i els fets de personatges històrics. Va ser en aquell moment quan vaig decidir que no em compraria cap altre llibre d’aquest tipus. “El Código Da Vinci” em va parèixer entretingut en el seu moment, el tema de jugar amb fets i personatges històrics i donar claus i enigmes per resoldre misteris em pareix prou atractiu, però no per estar llegint sobre el mateix contínuament.

Quan vaig veure aquest llibre per primera vegada, vaig pensar que es tractava d’un llibre d’aquest tipus, malgrat em cridava l’atenció que l’acció transcorregués a Barcelona i el personatge històric a reinventar fos Gaudí. Poc abans de partir cap aquí el vaig tornar a veure i em va parèixer un llibre prou manejable (edició de butxaca) i llarg com per tenir-lo de company de viatge.

La història que conta és una mica tot el que he posat per aquí dalt. Parteix d’una premissa interessant: I si la mort de Gaudí no fos un accident? I si fos un assassinat? I a partir d’aquí ordres secretes, bons molt bons i dolents molt dolents, misteris, símbols, Barcelona, història mesclada amb ficció, arquitectura, profecies,... Bàsicament el que m’esperava. He llegit crítiques molt negatives d’aquest llibre, i poques coses positives. Per a jo ha estat un llibre entretingut, d’aquest típics per l’estiu, que em va fer el dia de viatge més curt i m’ha acompanyat en un llarg dia de platja, així que no em puc queixar. Es llegeix fàcilment, entreté i em va deixar amb unes ganes boges de tornar a Barcelona i revisar tota l’obra de Gaudí exhaustivament. Perquè això és el que té aquest llibre (com alguns de Dan Brown): el fet d’utilitzar en la trama llocs habituals i famosos, re-interpretar simbologies i escultures i descriure al llarg de l’obra llocs comuns de ciutats conegudes, fa que miris aquestes ciutats, aquestes obres amb una curiositat que abans no tenies.

A jo Gaudí sempre m’ha cridat l’atenció. De petita, record haver passejat amb certa freqüència fins a la Sagrada Família i contemplar-la amb sorpresa per tota la seva magneficiència. Ja més grandeta, en un viatge d’estudis vaig tenir l’oportunitat de conèixer millor algunes de les seves obres. Record que als meus 16 anys vaig quedar totalment fascinada amb el Palau Güell. I és que aquest llibre és ficció, però per jo tota l’obra de Gaudí està plena de màgia i energia. Val la pena mirar-la i remirar-la. S’ha escrit molt de la seva obra i són milers els turistes que la fotografien, però no per això se l’ha de veure només com un tòpic, com els típics llocs que és obligatori visitar. Tal vegada per això em va marcar tant el Palau Güell, perquè no és de les obres més conegudes però per jo va ser de les més màgiques. Realment quasi no record res d’aquell edifici i les fotos que en vaig fer es velaren, però em va quedar una sensació màgica difícil d’oblidar.

Tornant al llibre, la prota María, m’ha parescut una mica fluixeta. El prota Miguel em fa molta gràcia: matemàtic ex-campió d’Espanya d’esgrima. Ja, ja, ja per a una ex-estudiant de matemàtiques i ex-tiradora (bé, només durant un parell de mesos, però ho vaig intentar) té molta gràcia això. És curiós, aquest prota ha aconseguit fer dues coses que jo he intentat i que al final vaig deixar. Per això he sentit una estima especial cap a ell! Això sí, m’he passat tot el llibre amb dues preguntes: campió d’esgrima però, de què? De sabre? D’espasa? O de floret? Perquè són tres armes ben diferents, tant elles com la seva forma de competir... (jo vaig fer espasa, el floret em pareixia molt avorrit i era una època que pràcticament no existia competició de sabre femení). I l’altra pregunta, més que pregunta, inquietud... com es posi ara el ex-campió aquest a lluitar amb una espasa de veritat serà massa! Massa típic i massa increïble! Ja, ja, ja, al final no ha estat per tant!

Former US base (o antiga base militar americana)

Una de les coses que em va sorprendre molt abans de venir a Creta a fer feina és que no hi havia manera de trobar l’adreça exacta del lloc on venia a treballar. A la pàgina web només venia un apartat de correus i una estranya frase: “Former US base at Gournes” és a dir, l’antiga base militar americana de Gournes, un poble a uns 18 km a l’est de Heraklion, la capital de la illa.

I el que em cridava l’atenció és... perquè li diuen així? Sí, és clar, això vol dir que aquí hi havia una antiga base militar, però ara hi ha un centre d’investigació marina i un aquarium, perquè mantenen la coletilla “Former US base”? Dissabte, quan em varen acompanyar a visitar el centre ho vaig entendre: l’antiga base no està en funcionament, no, però encara està aquí! Què vol dir això? Això vol dir que hi ha una immensa àrea, aferrada a la costa, envoltada de barreres metàliques, pero d'accés lliure, plena d’edificis abandonats i destrossats, edificis com una discoteca, una bolera, vivendes, escoles, una “wood hobbies shop”, llocs de vigilància, estació de bombers,... tot el que vos pogueu imaginar. I en mig de tot aquest caos, de tot l’abandono i la desolació, hi ha escoles infantils, de secundària, l’escola de música d’Heraklion, un modern centre d’investigació científica i un nou aquarium.

Jo, què voleu, estic al·lucinada (i desconcertada) amb tot això que m’envolta però m’he adonat que defineix molt bé el caràcter illenc cretenc. Té un punt brutalment cutre, però també un punt brutalment encantador. M’encantaria veure la cara dels turistes que arriben aquí a veure l’aquari: bé, m’imagin que la mateixa cara que vaig posar jo l’altre dia! També vaig pensar que era jo la rara, que això no és tan estrany, però una conversa com el meu veïnat (un biòleg portuguès que també fa feina aquí) hem arribat a les mateixes conclusions: la vida aquí s'entén d'una altra manera.

Hi ha altres coses que em sorprenen de tot això. La reverència amb la qual la gent d’aquí xerra de la “Former US base”, quasi quasi amb misteri (que m’ha fet pensar en experiments militars i coses així. Aquí la imaginació vola lliurement!). Els cotxes aparcats davant les cases abandonades (cotxes nous, alguns molt bons, no sempre els mateixos). Les portes d’alguns dels edificis de vegades tancades amb pany, de vegades obertes. La gent que passa el dia a l’edifici abandonat aferrat a la platja (antic bar o xiringuito o ves-te’n a sabre què de la Former blablabla), descansant, fent torrades. La no massa nombrosa gent que hi ha a la platja (ja sospitava jo d’experiments radioactius i coses així!!). Res, coses estranyes que m’entretenen! Ahir em varen contar que és que durant algun temps la platja ha estat tancada perquè han trobat presència de coliformes a l'aigua (és a dir, que hi ha sortides d'emisaris i coses així). I em varen recomanar no nadar allà.

Per la xarxa he trobat un interessant i clarificador article sobre tot això, que vos recoman enormement i que dona una clara idea del que he intentat explicar. El podeu trobar aquí. Deu tenir un parell d’anys ja (perquè xerra d’un aquari que s’obrirà i ja està obert) i les coses, vos ho puc assegurar, no han canviat massa!!).

Deix algunes fotos, ja en penjaré més, que encara he de fer moltes d'aquest lloc fantasma.

Primers dies a Creta

Pareix mentida, però ja fa tres dies que sóc per aquí! O fa més??

Increïble, però no sé què escriure.

Així que em quedaré amb paraules clau.

Una imatge: aquesta d’aquí devora, la primera imatge que vaig tenir d’aquesta illa des de l’avió: em va parèixer grossa i amb muntanyes altes, molt altes. De fet, té un parell de muntanyes de devers 2500 m.

Sons: tres: les cigarres (*) que durant tot el dia peguen crits, els avions que no paren de passar per aquí damunt i els cotxes que no aturen tot el dia per l’autopista d’aquí davant.

Una sensació: calor, fa calor, però és més sec que a casa, per tant se dur bé.

Un ritme: si Mallorca és l’illa de la calma, aquesta és l’illa de la tranquil·litat absoluta! La cara que he posat quan m’han dit que aquí comencen a fer feina de 9.30 a 10!

Un privilegi: escriure això asseguda en un balconet, de vespre, mirant els estels (si són els mateixos!) i la mar (val, ara de vespre no la veig, però de dia sí!). (Per cert, gràcies a COSMOTE tenc internet a bon preu des del meu balcó).

Un segon privilegi: tenir la platja a dos minuts (a peu) de la feina... malgrat avui m’han recomanat que no em banyi allà, però això ja dona per un altre post...

(*) Dic cigarres al que en castellà es diu cigarra –com la del comte de la cigarra i la formiga-, però termcat, diu “Per aquest terme no hi ha una proposta catalana. Es recomana l’ús del nom científic”, és a dir, Philaenus spumarius.

"Seda" d'Alessandro Baricco

Fa ja uns anys, durant una temporada ben llarga no sentia xerrar de res més que no fos aquest llibre. Diferents persones de diferents àmbits i en diferents contexts comentaven que aquest llibre era una passada i que m’ho hauria de llegir. No el vaig cercar massa, però com que tampoc el vaig trobar, me’n vaig oblidar.

Fa poc temps, amb l’estrena d’una pel·lícula basada en aquest llibre (que per cert, no he vist) vaig començar a veure per les llibreries aquest llibre en un format que jo odiï: amb la portada de la peli (i no amb una portada tan guapa com la d’aquí devora). Vaig deixar passar un temps prudencial, pensant que segurament el podria trobar fàcilment sense la portada de la peli i, en veure que no era possible, vaig decidir comprar-lo així.
Seda és la història de Hervé Joncour, un home que recorre mig món com a comerciant de cucs de seda. Però crec que, en aquest llibre, en el fons és el que es conta, i lo important és com es conta.

En part és una història d’amor, o dues. En part és un llibre d’aventures. En part és la vida de Hervé. És d’aquest llibres en què em puc llegir la mateixa frase quatre vegades, no perquè no l’entengui (que podria ésser...) sinó perquè m’agrada molt cada frase com està construïda. D’aquest que pots gaudir fins i tot de com estan col·locats els punts o de la mateixa estructura de la història. Com posa en la contraportada, no és una novel·la, ni tan sols un compte, és una història. I una història contada per qualcú que gaudeix molt contant històries. Es nota.

Crec que el títol no és només la feina del protagonista de la història, sinó que descriu a la perfecció el mateix llibre. És com la seda, suau, dolç, quan et toca la pell quasi ni ho notes, només sents una sensació agradable que t’agradaria que perdurés molt de temps. Val la pena llegir-lo. Sent curiositat per veure la peli, però no serà el mateix.

Llibres que viatjaran amb jo

Vet aquí el llistat de llibres que em duré a la maleta...
- Lucy Sullivan se casa, de Marian Keyes (cortesia de my dear sister)
- El cuento número trece, de Diane Setterfield (cortesia de my dear sister)
- Una mujer va al médico, de Ray Kluun (un llibre que ja em va fer ullets en un aeroport i ara, al final, he caigut)
- En algun altre lloc, de Gabrielle Zevin (cortesia de my dear sister, regalat per jo. Correcció: NO regalat per jo, que se'l va comprar a Lleida -o almenys això diu ella!-)
- La clave Gaudí, de Esteban Martín y Andreu Carranza
- Islas Griegas, Guías Visuales El País Aguilar (que me’l vaig comprar amb uns dinerets extres)
- Griego para viajar, de El País Aguilar (que també vaig comprar amb els mateixos dinerets extres)
- Creta. Viaja Mejor, paga menos, Anaya touring Club (ídem dels dos anteriors)
- Top 10 Creta, Guías Visuales Top 10, El País Aguilar (que me’l varen dur els Reis Mags)
- Griego de Viaje (cortesia de na Consuelo)
- Greek, phrasebooks, Lonely Planet (cortesia de na Consuelo)
- Mini Diccionario Oxford Inglés (que va viatjar des de Canadà fa ja un parell d’anys)
I estic pensant, només pensant, dur-me “1080 Recetas de Cocina” de Simone Ortega.

"Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal" de Steven Spielberg

A la fi he anat a veure una peli- no- nyonya- de- final- feliç- i- sumament- empalagòs!!

Vaig a intentar escriure sobre aquesta pel·lícula sense explicar parts importants de la trama que només s’han de descobrir quan la veus...

La darrera peli d’Indi m’ha agradat perquè... Hmmmmmm... Val no puc!

Me sap greu, si no heu vist la peli, no continueu!!

Ja. Ara que ja ens hem quedat només els que hem vist la darrera de n’Indi, puc esplaiar-me a voluntat! Com deia, la peli m’ha agradat bastant. Havia sentit comentaris variats, bons i dolents, així que no anava amb cap tipus d’expectativa, que sempre és el millor.

La peli és entretinguda, la història està més o manco bé. Personalment, que la trama volti cap a un “Encuentros en la tercera fase” qualsevol m’ha divertit moltíssim (he d’admetre que m’agrada més la ciència-ficció que l’arqueologia, així que si estan mesclades, millor que millor!). O tirava més cap a “E.T.”? Quan al principi apareix la misteriosa capsa magnètica on posa “Roswell” vaig pensar... no seran capaços de ficar els extraterrestres amb Indi? I sí, ho són!!!! Genial!!

L’aparició del fill secret pareix un clar primer pas per a noves aventures d’un nou Jones. La porta pareix obrir-se en el edulcorat final, quan Henry Jones III està a punt d’agafar el capell de son pare. És finalment n’Indi qui l’agafa i el mira com dient “Tranquil petit, que tenim Indi per a una bona estona. Espera el teu torn!”. Declaració d’intencions de Lucas? Tendrem una 5ena Indiana Jones amb Harrison Ford? No m’importaria. Val, està major, però i què? Com a heroi d’aventures una mica passadet està molt bé. O començarà tota una nova sèrie d’aventures amb Mutt Jones? La veritat, Shia LaBeouf encara ha d’aprendre molt per arribar al carisma de Ford. No, no m’ha desagradat massa el jovenet (està simpàtic l’al·lot!), però li falta un hervor. Ironia no li falta al personatge. Li donarem una segona oportunitat.

Ha arribat el moment de posar-li qualque pega a la peli, no? Crec que se lis ha anat la ma amb els efectes especials: sí, m’agrada més la ciència ficció, però això és Indiana Jones i m’han faltat alguns diàlegs més divertits i irònics i una mica més de complexitat a la trama. En alguns casos, fins i tot pareixia que aniria més enllà, però se queda en això. Per què, en un moment en què Indi i Marion estan a punt de fer-se un petó de reconciliació el seu fill lis separa? Per aquí hi havia una trama argumental que es podria haver desenvolupat una micona més (i no amb un simple “¿Igual que tú nos abandonaste?” que apareix quasi a lo darrer). Xixa, li falta una mica de xixa! Ah, i la científica mala, mala, mala de veritat, ja, ja, ja! Quines pintes, la pava!! Ostres, i no he reconegut a John Hurt fins a lo darrer... estic perdent facultats!

Per jo, el pitjor són totes les escenes amb formigues, uff, quin oi! I qualque moment una mica claustrofòbic.

El millor? Mutt pentinant-se amb coca-cola, ja, ja, ja!

Per cert, quan deu haver cobrat Sean Connery per l’aparició de la seva foto?

Tornarà a estudiar Mutt Jones o continuarà arreglant motos?

M’ha sobrat el epíleg-bodorrio, jo hagués profundit més en Mutt que no en Indi, però és clar... això encara és Indiana Jones i no Mutt Jones!

Ara tenc ganes de tornar a revisar les antigues pelis d’Indi.

Per cert, estic segura que hi ha molt de guinyos a pelis anteriors que se m’han escapat. Les hauré de tornar a veure amb més concentració!

Un any

Divendres passat, dia 4 de juliol, aquest blog va fer un anyet.

Un any, ja!

Vell marí

Una de les notícies més sorprenents per jo en els darrers temps (amb permís del futbol) ha estat l’aparició d’un vellmarí (foca monje, monk seal, Monachus monachus) a la costa mallorquina.

Fa ja un bon grapat d’anys, nou concretament, vaig assistir a un curs anomenat “Jornades tècniques sobre fauna marina: cetacis, tortugues marines i vell marí”. No record massa coses d’aquell curs, sí que em va agradar molt, que vaig aprendre moltes coses interessants, de les quals ja he oblidat la majoria. Sí que record que em va cridar molt l’atenció que una bona part del curs estigués dedicada a una espècie, el vell marí, que ja no existia a la nostra mar. I també record que estava en perill d’extinció i que hi quedaven molt pocs exemplars en tota la Mediterrània. A més, vaig assistit a una taula rodona sobre les possibilitats de re-introduir el vell marí a les nostres aigües, cosa que si en aquell moment em pareixia de ciència ficció, amb el pas del temps cada vegada m’ha paregut més ficció que ciència. Malgrat pareixia que hi havia molt d’optimisme sobre aquest tema, més polític que científic, la falta d’un número elevat d’individus en altres àrees prevenia qualsevol possible aplicació d’aquesta idea. Per què, quin sentit té llevar individus de les petites colònies que queden i endur-los a una mar saturada de banyistes, pol·lució, barques, pescadors i submarinistes?

Aquest dies, ha caigut a les meves mans, no casualment, un llibre sobre les illes gregues en el que diu que queden uns 500 vells marins al món, dels quals uns 300 habiten a l’Egeu. D’on deu venir l’exemplar que pareix que s’ha instal·lat en aigües mallorquines? De les colònies gregues, marroquins o algerines? Diuen que ja fa dos mesos que està per aquí. Quant més aguantarà? Podrà sobreviure a la pressió de milers i milers d’ulls interessants en descobrir-la? Afortunadament, les modes passen i jo crec que, ja a dia d’avui, quasi ningú recorda la notícia de fa uns dies sobre l’aparició d’un vell marí en aigües balears (excepte frikis com jo!). No sé què passarà amb aquest pobre animaló, li desig el millor. És clar que m’agradaria que es quedà per aquí, però per què? Per sentir-nos feliços i orgullosos perquè un vell marí ha retornat? Per poder presumir de què tenim un vell marí a les nostres aigües? No ho sé, però ja fa dies que no s'ha fet cap avistament. Probablement ni tan sols està ja per les nostres aigües.

La foto la he treta d'internet.

Coses que em perdré

Aquests darreres setmanes, aprofitant que he estat una mica de resaca-campanyera i que el meu estat d’ànim no era precisament pletòric, m’he dedicat a fer llistes de coses que em perdré durant els quatre mesos que canviaré d’illa. Vet aquí algunes d’elles:

- Una campanya, amb entrada a Cabrera inclosa (buaaaaaaaaaaaa) (juliol)
- Moltes festes i ballades estiuenques, destacant la Revetla de Sant Bernat (agost). I el geladet post-ballada, un clàssic!
- Trobada de Xeremiers de Sa Pobla (novembre)
- Trobada de Xeremiers de Mancor de la Vall (novembre)
- Desfilada de la Beata (octubre)
- Aniversaris variats (incloent el de mu mare, Malén -30!!-, Ana F., Maria V., Susana, Elisa, Sam, etc)
- Les noces de na MªÀngels (agost). I, és clar, la despe!
- 35è aniversari de les noces dels meus pares (agost)
- 1r aniversari del signament de la meva hipoteca (setembre). Supós que ho celebraré amb una bona pujada de l'Euríbor
- Sonades vàries, incloent les festes de Santa Ponça (on Es Rafeubetx farà de teloneros de Música Nostra!!) (setembre)
- Part de l”Invierno Europeo” (octubre-novembre)
- Viatges variats (per motius laborals) a Màlaga (juliol), Turquia (setembre) i Noruega? (octubre). Possiblement alguns més.

En tornar, supós que faré un llistat de coses que m’hagués perdut si no hagués anat. Més que res per compensar.

Matinada

Aquesta és una de les primeres cançons que vaig aprendre a sonar amb les xeremies ja fa uns anys. Des del principi, es va convertir en la meva cançó favorita i, amb el pas del temps i malgrat he après i escoltat moltes altres cançons, segueix essent la meva favorita, especialment quan la tocam a ritme lent i pausat, malgrat que com a jota també m’agrada prou. La he sonada centenars de vegades i així i tot em segueix encantant.

Fa també temps que pens, i crec que coment, que si qualque dia em cas (juajuajua) aquesta és la cançó que m’hauria d’acompanyar. És una cançó prou solemne per a un acte així i per jo bellíssima. Com que de moment no tenc cap intenció (ni, essent sincera, cap oportunitat!) de casar-me, m’he de conformar en sonar la cançó en les noces dels altres. Sentir les xeremies a una església són un espectacle. I sonar-les és un autèntic luxe. Dissabte passat, acompanyàrem a una núvia mentre entrava a l’església de Valldemossa amb aquesta cançó. No hauria de ser jo qui digués que va quedar preciós, però... va quedar preciós!

Quasi, quasi me plantejaria casar-me només per escoltar aquesta cançó en un dia tan important!

Per cert, aquesta cançó va formar part de la banda sonora d'un capítol de la sèrie "Cuéntame". I podeu trobar la partitura i en format midi (és clar, no és el mateix!) aquí (pàgina, ja que hi som, molt recomanable).

La foto, feta meva, és d'una colla de xeremiers en el mural pintat per Massanet al Centre d'Interpretació de Cabrera, de la Colònia de Sant Jordi, que ahir es va inaugurar. D'això ja en xerraré un altre dia.

“Quisiera que alguien me esperara en algún lugar” d’Anna Gavalda

He estat un parell de setmanes sense llegir. Vaig acabar el darrer llibre just abans de partir de campanya i durant aquesta, malgrat vaig sentir la necessitat de llegir, no vaig tenir forces per començar cap llibre de nou dels dos que em vaig dur. En tornar, finalment, m’he llegit un d’aquest llibre. Un llibret curt que m’he menjat en un parell de dies.

Vaig comprar aquest llibre simplement perquè m’agradava el títol, així de clar i senzill. Em pareixia un títol molt guapo, una frase molt encertada i un pensament que, perquè no, se’m feia fàcil de fer meu. No sabia ni qui era l’autora ni que era un llibre de relats curts.

M’agradan molt els relats breus, la capacitat de sintetitzar històries complexes en poques pàgines, contant poc i suggerint la resta.

Els relats d’aquest llibre m’han parescut, en general, tristos, molt tristos alguns tristíssims. Alguns m’han agradat una mica, altres bastants, d’altres no massa, n’hi ha que no m’han agradat gens. En general, són històries bastant incisives, històries de tragèdies i plaer, en ocasions massa extremes. No m’ha entusiasmat massa, la veritat. No sé si em compraria una novel·la d’aquesta autora. Tenc la sensació que les seves temàtiques o m’encanten o les avorreix, m’ho hauria de pensar una mica.

De tornada

Cada vegada, en tornar d’una campanya, necessit un parell (mallorquí) de dies per recuperar-me i tornar-me a centrar en la meva vida normal. Em costa molt tornar a la rutina després de cada campanya però enguany, no sé ben bé perquè, trob que m’ha costat més del que és habitual. O tal vegada és només impressió meva.

Catorze dies a la mar, fent molta feina, cansant-nos, rient-nos, gaudint de la feina i dels bons moments. Catorze dies amb els companys que acaben essent la teva família, desconnectats del món, de la gent habitual, de les feines habituals, del món habitual.

En tornar, dubtes si el que t’agrada més és estar per aquí, amb la teva vida, amb la teva gent, o allà defora, on tot és diferent, un altre món. I pareix que no aguantaràs un any fins a la pròxima campanya, fins tornar a veure als companys, fins tornar a compartir hores de feina i de festa. Però passen els dies, t’habitues a la vida normal i, poc a poc, els dies de campanya se’n tornen llunyans.

Què voleu que vos digui? Enyor les campanyes, totes i cada una d’elles. Tenc records clars i precisos de totes, de vegades bons, de vegades dolents, de vegades molt bons, de vegades molt dolents. Cada campanya és un món i, per jo, cada campanya és incomparable amb la següent o amb l’anterior. Cada campanya té la seva màgia i els seus moments irrepetibles i inoblidables. Supós que d’aquí ve la sensació d’enyor: per moltes campanyes que facis, per molt que hi vagis a la mar, cada campanya és única i, passi el que passi a partir d’ara, el que hem viscut en aquesta campanya no es tornarà a repetir. Això és la meva conclusió després de 7 (ja set!) anys de campanyes. Crec que una campanya és comparable a un nou amant: quan comences, és sempre la primera vegada. No pots pensar en tot el que ha hagut abans, només en lo que succeeix en aquell moment.

Però jo xerrava de campanyes... i més concretament de la darrera, tan recent i llunyana a la vegada. Impossible resumir-la en un post. L’estrés previ, que m’acompanyà durant els primers (o tots!) dies de la campanya, el bon ambient de la gent, la feina ben feta, el temps estrany, els menjars copiosos, els sopars copiosos, els berenars copiosos (uff, hem menjat massa!), l’ofegament de la càmera de fotos, l’emoció de les fotos a fons increïbles, la cerca de meduses, les vistes, la pluja, la son, les pomades, el ping pon, els exercicis matiners, els dinars bi o trilingües, les xerrades dels companys, els “momentos foto!”, l’aturada a Maó, el vespre a l’Akelarre (¿cómo no?), la disco extraaaaanya (aquella música donava per molt!), les poses amb les ulleres de n’Ana, a les tantes del dematí, bevent aigua com a locos per evitar ressaques, el “peculiar” despertador a les 8 del dematí amarrats a Maó després de dormir 3? hores, el passeig per la capital menorquina, la compra de camisetes i aubarques (un clàssic!), l’exercici d’incendi, d’abandono de buque, el teletubbie (“Necesito un voluntario...”), les operacions “Liberad a Willy” (Willy= rajades o gatons o una llagosta o tremolors o... el que fos que ens ajudés a sentir-nos una mica menys “assassins”), la darrera boga mostrejada, el sopar final amb les gambes i els escamarlans que feien plorera (pobres, perquè els han cremat així? Per què els han bullit 5 hores?), la queimada galaico-germana (meigas fora!), el vi, la sangria, les pomades, l’alcohol, la falta d’alcohol, la visita a les màquines, l’operativitat a les 7 del dematí de l’endemà,... Uff, ens han donat per molt els 14 dies, eh? I totes les emocions i sentiments impossibles de descriure.

I els acomiadaments... sempre el pitjor!!

Uff, què curtes s’han fet aquestes dues setmanes!! I quant les enyoram (almenys jo!).

I ara, ja de tornada a la realitat, a la normalitat. A una normalitat de mirar per la finestra i no veure la mar, sinó els arbres, dels companys d’aquí, els amics en terra, la família, ca teva,... Altre feina, diferent, complementària... I la campanya, encara, donant voltes pel cap.