500

Aquesta és l’entrada número 500 d’aquest blog. Mare meva.

M’encanta tenir aquest blog, m’encanta escriure, m’encanta penjar fotos i parides. Una de les coses que més mal m’ha fet ha estat haver de tancar aquest blog per visites no desitjades. Lo lògic, per celebrar les 500 entrades, seria tornar a obrir-lo a tot el públic. Però no em sento capaç. No em sento capaç de tornar a obrir-lo per haver de tornar-lo a tancar d’aquí un temps. Perquè, malgrat tal vegada no passés, tal vegada sí. Així que no l’obriré aquest blog. Mar illenca quedarà així, privatitzat, almenys durant un temps (llarg o no llarg, qui sap).

Bé, m’estic embullant.

La qüestió és: vull tenir un blog obert. El vull, sí, ara, ja. I com que no tinc ni les energies ni la necessitat de tenir dos blogs, aquesta serà la darrera entrada a Mar Illenca. Això només vol dir això, que és la darrera entrada en aquest blog. Però hi ha tot un blog, nou i impolut, per seguir la ?feina? que he fet aquí durant aquest anys.

Illa se transforma. Però només és una transformació superficial. És només un canvi de blog, de direcció, de colors i, també, d’idioma.

Espero mantenir l’esperit de Mar Illenca. Perquè això és el que m’agrada. I, si la nova aventura no funciona, tornaré a Mar Illenca. Em queden moltes coses penjades que tinc al cap o fins i tot escrites que hauria d’haver penjat per aquí. No lo he fet i no sé si ho faré al nou blog. Hi ha coses que sí, idees que sí, però hi ha qualque entrada que fa mesos vaig escriure i no he tingut mai el coratge de penjar-la aquí. I no crec que tingui el coratge de penjar-la allà. Perquè, al cap i a la fi, allò serà només una continuació d’això.

La foto és feta meva, fa uns mesos, a Barcelona. Pareix que fa mil anys. Com les entrades escrites i no penjades, no la havia mostrada mai per aquí.

Ens veim.

Salut

Un dia d’aquest estiu (no me’n recordo exactament quan, però juraria que va ser pel juliol), vaig anar a fer la revisió mèdica de la feina. Tota una aventura, sí senyor.

Per començar, tenia hora a les 10:45 i, és clar, havia d’anar en dejuni. Però, qui pot estar en dejuni fins a aquelles hores. Total, que vaig aguantar com vaig poder i quan devers les 11 i pico (ja sense sang a les venes) la doctora m’agafava la pressió arterial, vaig tenir una d’aquelles converses surrealistes que de tant en tant te trobes sense voler:

Doctora: Tu ets de tensió baixa?

Jo: No.

Doctora: Idó la tens molt baixa.

Jo: És que fa més de 13 hores que no menjo res.

Doctora: Ja, però és que has de venir en dejuni a l’analítica. Et trobes bé?

Jo: No massa. Jo normalment a aquestes hores, ja he menjat dos pics.

Doctora: Je, je.

Jo: Ho dic de veres...

Vaig sortir fatal d’aquella revisió. Me’n vaig menjar la fruita i la barreta de cereals que duia. Però em trobava fatal. No era gana. Millor dit, no era només gana, era una sensació de buidor absoluta. Me’n vaig passar la resta del dematí menjant, menjant de tot, però crec que no va ser fins que em vaig prendre dos tes que no vaig recuperar la meva tensió habitual.

Me’n recordat d’aquest moment absurd perquè fa uns dies em vàrem donar els resultats de la revisió. I em vaig trobar això:

Fixeu-vos bé. Sí, en un any he perdut 5 Kg, a la fi estic dins l’índex de massa corporal adequat però, oh sorpresa, malgrat la pèrdua de pes... m’ha augmentat el colesterol! I no només això, sinó que està per damunt el límit establert (200)!!! I això se pot resumir en una paraula

Hipercolesterolemia

O lo que és lo mateix, fóra formatges, fóra embotits, fóra massa carn, fóra fregits. Però, ben pensat, quasi no menjo ni embotits, ni carn, ni fregits. Me xifla la dieta mediterrània i crec (o almenys creia) que la seguia bé. Idó no. Hi ha qualque cosa que falla. De moment, he limitat el formatge i els embotits a la mínima expressió, els fregits ja fa molt que només apareixen a la meva dieta i de forma esporàdica i la carn... menjo ben poca de carn. I esport, més esport. De moment piscina i pràctiques de Bollywood (jajajaja!!!). Més endavant, ja veurem.

Tinc el colesterol alt. Encara no m’ho puc creure.

Victòria o derrota

Cada dia, quan me’n vaig a dormir, penso “Avui no l’he cridat”. I em quedo així, aparentment feliç, com si aquest gest no fet fos tota una victòria.

I després, penso, penso una micona. És realment una victòria, aquesta estupidesa? És intentar mantenir les distàncies, no fer cridades desitjades, no avançar, deixar morir una amistat tan especial una victòria? No és més bé una derrota, un fracàs? I em poso trista, una mica només. I començo cercar excuses per l’endemà, i pel dia després de l’endemà, i per l’altre, per no cridar. “Demà tinc un sopar, demà passat fan un partit a la tele, idó li puc cridar l’altre”. Però ja sé que “l’altre” trobaré noves (o repetides) excuses. I durant uns moments, sentiré la victòria. I, un instant després, sentiré la derrota.

I així, amb aquest absurd, passen els dies.

La foto, horabaixa de tempesta, fa un parell de dies. Però ben bé podria ser avui mateix. Aquest temps de tardor avançat em fa reflexionar coses absurdes.

Desagendada

Sí, sé que la paraula que titula aquest post no existeix. Però reflecteix perfectament com estic i estaré els pròxims dies: sense agenda.

Estic sense agenda, no perquè estigui de vacances (que ho he estat durant aquesta setmana, però acaben avui), sinó perquè a la meva agenda hi ha un buit, un buit de dues setmanes.

M’agraden les agendes petites i de setmana vista. Degut a la gran dificultat de trobar agendes com m’agraden, fa ja uns anys que segueixo la mateixa estratègia: me compro un recanvi d’agenda amb les esmentades característiques que vull (petita, setmana vista) i la personalitzo, és a dir, li poso una portada, li poso unes fulles en blanc al final i l’enquaderno.

Fa anys, bastants, que ho faig així, però enguany m’he dut una sorpresa: a la meva agenda li falten dues setmanes!! Me’n vaig adonar fa uns dies, després de demanar hora per renovar el passaport (que, per cert, tenia caducat des de febrer). Me varen donar hora per dia 24 d’agost i... oh, sorpresa! No hi havia 24 d’agost a l’agenda! Misteriosament, bota del 22 d’agost al 6 de setembre.

Què faig jo ara, durant aquestes dues setmanes de desagendització? M’agafo vacances i me’n vaig al Carib? Faig un ús desmesurat dels post-its? Em fio de la meva memòria i no apunto res? No sé què faré, però intentaré sobreviure...

A la foto, el buit a la meva agenda.

Somiant

Aquest vespre he somiat que tornava a Creta. No recordo res del somni, només que agafava un nou llibre de Victoria Hislop (autora de “The Island” i “The Return”, i també de “The Threat” que encara no he llegit) i deia: “Què bé! Una vegada més, puc comprar a Creta un nou llibre de Victoria Hislop!”.

La qüestió és que, òbviament, no he tornat a Creta (si ho hagués fet, ja hauria publicat qualque post sobre el tema, com la primera i segona vegada que vaig tornar-hi). Per curiositat, he mirat la pàgina web d’aquesta autora i... oh, sorpresa!, sí que hi ha un nou llibre!! En realitat no és tan nou, sinó que és anterior a “The Threat”, però de moment, només existeix en format electrònic. És un llibre de cinc històries curtes, amb un títol tan suggerent (per jo) com “Un vespre cretenc”. Vull aquest llibre, el vull!! Però com que (encara) no tinc un lector de llibres electrònics, hauré d’esperar a novembre (data de publicació segons amazon.co.uk) per obtenir-lo en paper. O, dit d’una altra manera, per anar a Creta a comprar-lo. Aaah, què fàcil és somiar!!

La insuportable lleugeresa de l'estiu

Foto feta per en Javi.

Juliol

Fa cinc anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes en el món del blog. Això del blog em provocava tanta il·lusió com incertesa: què passaria? Duraria molt? Seria capaç de mantenir-lo? Cinc anys després, tinc la mateixa il·lusió (o tal vegada fins i tot més) però també certa incertesa entre el desig i les ganes de canvis, millores i/o avanços.

Fa quatre anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes per Creta. Això d’anar a Creta va ser tot un repte, una aventura. Era increïble: quatre mesos per davant a una illa desconeguda, amb un idioma desconegut, fent feina a la meva tesi. Un somni. Quatre anys després, encara recordo Creta i l’enyoro, malgrat hi hagi tornat ja dues vegades, i acabo de dipositar la tesi, a la fi.

Fa tres anys, per aquesta època, començava un nou contracte de feina, després de més de mig any a l’atur. I ho celebrava amb una rèflex. El mateix contracte que l’anterior, amb el mateix lloc, però amb alguns petits canvis. Era curiós, entre la il·lusió de tornar, la distracció de tot lo oblidat i les perspectives de com aniria aquesta nova etapa. Tres anys després, he fet moltes coses que no sabia que faria, he assumit feines noves, reptes nous però se manté la mateixa incertesa sobre el futur.

Fa dos anys, per aquesta època, vivia una felicitat tranquil·la, amb el cor alegre per somriures inesperats, una crisi que pareixia ja acabar (ja!), el vermell inundava les nostres vides i el primer Ginkgo començava a créixer. Dos anys després, aquells somriures inesperats em sonen molt llunyans, molt, la crisi és més aguda que mai, el vermell tornar inundar les nostres vides i aquell petit Ginkgo ja fa quasi un metre d’alçària.

Fa un any, per aquesta època, vaig haver de tancar el blog per culpa d’un pesat que és incapaç de deixar-me en pau, vaig anar a dues noces, una d’elles a l’altre extrem del Mediterrani i tenia moltes ganes de retrobar-me amb una persona, amb la il·lusió i la incertesa de què podria passar tot, de què podria no passar res. Un any després, m’estic plantejant crear un nou blog, obert i anònim, la núvia d'una d’aquelles noces està a punt de ser mamà, m’he retrobat (un pic més i per separat) amb els de les noces de l’altra banda del Mediterrani, que esperen el seu segon fill, i m’estic recuperant d’unes setmanes en les quals he sentit la tristor infinita d’haver-lo viscut tot i d’haver-lo perdut tot.

És increïble, això de viure...

A la foto, lloc de llums i reflexes, fa ja uns dies, en un vespre reposat al sud de França. N’he d’escriure sobre meus els meus darrers viatges un dia d’aquests.

Sant Joan

La nit de Sant Joan d’aquest 2012 és la primera que he passat a la platja, almenys en part. Sé que això de passar aquest vespre a la platja no és una cosa típica d’aquesta terra, blablabla, però estic tant avesada a no celebrar Sant Joan (bé perquè estic a la mar, bé perquè estic recuperant-me de la mar, bé perquè feia altres coses) que aquest any, quan uns amics me varen proposar anar-hi vaig pensar “i perquè no?”. Només vaig posar una condició: que les parelletes no es posessin massa nyonyes amb la posta del sol.

Curiosament, vaig ser jo la que, totalment estupefacta, sorpresa, bocabadada, a una hora tardana del vespre, allà, a una de les meves platges favorites, una d’aquelles platges a les quals no arriben cotxes, ni hi ha xiringuitos, ni socorristes, ni quasi gent, vaig ser jo, deia, la que en meitat del vespre, mirant el cel totalment estelat, la via làctia, la mar fosca i silenciosa, intuint Cabrera allà a l’horitzó, vaig ser jo quan, en un moment de debilitat, sentint-me part de l’immens univers estelat brillant damunt els nostres caps, vaig ser jo qui ho amollar “Em sap greu dir això, precisament jo, però això és súper romàntic”.

Oh, Deu meu, quines parides puc arribar a dir en moments d’èxtasi universal, en moments de (quasi) felicitat, en moments agradables amb els amics, els estels, la mar, l’arena, les espelmes anti-mosquitos, els mojitos-mallorquins i els estranys conjurs teòricament favorables.

I allà, a l’hora bruixa de mitjanit, amb l’immens cel estelat damunt nosaltres, vàrem nedar en pèl, allà a la mar. Una mar negra, freda, immensa, que emetia petits estels luminescents quan les nostres mans trencaven la seva superfície perfecta. Ah, quins moment de felicitat quasi absoluta, amb els sostre de l’univers infinit, en el si de la Mare Terra (no li hauríem de dir Mare Aigua?), envoltats d’amics, omplim-nos d’energia i més energia.

Què hi faríem sense moments així? Què faríem sense els amics?

Avui he tornat a Creta

Avui he tornat a Creta.

No ha estat un viatge físic, ni un viatge astral, ni res així.

Simplement durant uns minuts, uns instants, he viscut com si encara hi visqués allà.

La cosa ha estat tan simple com això:

He tornat de la feina després d’un dia ni especialment productiu, ni especialment improductiu, ni especialment bo, ni especialment dolent.

Era una bona hora, les set i mitja de la tarda o així.

Havia de fer vàries coses: recollir roba, regar plantes, posar una rentadora.

Però tenia gana, molta gana.

I he pensat “ara menjaré qualsevol cosa i d’aquí un parell d’hores soparé”. Havia mig quedat per sopar amb els meus pares, així que un berenar tardà però lleuger pareixia lo més lògic.

Però tenia gana, gana de sopar, no d’un berenar de fruita o iogurt.

Així que, de cop i volta, he tornat a Creta. Perquè tot d’una després de pensar “ara soparia”, he pensat “ara soparé”. He passat del “ara faria...” al “ara faré”. Com a Creta. Simplement.

I he agafat una shandy, he torrat una mica de pa, li he afegit oli, he tallat tomàtigues del meu hortet (ben vermelles, ben saboroses) i he afegit algunes coses al damunt.

I m’he assegut a un dels meus sofàs taronja amb la shandy i el pa amb oli i el llibre que estic llegint.

I he llegit algunes frases que m’han semblat que les podria haver escrit jo mateixa, de lo bé que reflecteixen algunes sensacions dels darrers temps.

I allà, asseguda al sofà taronja, amb la shandy i el pamboli, amb el llibre i la tele de fons com a banda sonora, he tornat a Creta. A la simplicitat de la vida cretenca.

I m’he sentit quasi feliç, tristament quasi feliç.

A la foto, el meu moment cretenc.

De tornada

Tornar a la terra des de la mar sempre se’m fa estrany, difícil.

Els records dels dies passats al vaixell, les llargues hores de feina, les converses, els moments bons i dolents es mesclen amb la recuperació de les rutines terrestres, que per uns dies pareixien tan llunyanes.

Tornar a la vida normal, sense sabre massa bé què és la vida normal. Recordant els dies passats amb l’alegria de la feina ben feta, dels moments passats amb els companys que per uns dies són més família que simples companys. Recordant els dies passats amb la tristor que mai no es repetiran perquè, com ja he dit probablement qualque vegada, cap campanya és igual, cada campanya és tot un món diferent a totes les anteriors. D’aquí la seva màgia, d’aquí la sensació d’incertesa del dies abans de la campanya, d’aquí l’enyorança quasi incontrolable dels dies després de la campanya.

Totes i cadascuna de les campanyes són úniques. Ara que ja duc més de 10 anys fent això som plenament conscient de què mai, mai, una campanya no serà “una més”, sinó tan única i irrepetible con totes les anteriors. I si qualque dia trobo això d’anar de campanyes una cosa rutinària... bé, si arriba un dia així, simplement voldrà dir que he d’abandonar aquesta feina.

Malgrat ja han passat més de 24 hores des de la tornada, encara sento la confusió pròpia d’aquest dies post-marins, encara sento una lleugera sensació de moviment irreal que t’acompanya després de varis dies a la mar, encara sento la confusió mental de mescla de tristor perquè ha acabat i alegria perquè he tornat.

Ha estat una campanya estranya, molt. Ha estat una campanya a la qual vaig arribar amb les bateries descarregades. I ho he notat. I s’ha notat. Però la hem treta endavant, la hem feta i ha sortit bé. Han passat moltes coses durant aquesta campanya, tant a la mar com a terra, tant bones com dolentes. La meva tesi ha quedat dipositada. El meu hortet urbà tira endavant. Una de les meves plantes favorites ha mort. He estat conscient dels riscs que implica enviar material a varis centenars de metres de fondària marina. He plorat. He rigut. He comprat formatge. He conegut gent nova. M’he sentit apreciada i respectada. M’he sentit trista i alegre. He berenat un dematí ventós amb vistes a un port fabulós, intentant prendre decisions que sé que encara no puc prendre. Hem menjat les millors ensaïmades del món. Han intervingut el país. Ha començat una Eurocopa. He desitjat que els dies passessin ràpidament. He desitjat que els dies no acabessin mai. Resumint, he viscut, he compartit, he gaudit.

Ja penjaré algunes fotos, alguns records d’aquestes dues setmanes a la mar.

La foto, ahir, ja amarrats al port de Palma. Feta amb el mòbil. No m’he sentit massa fotògrafa durant aquests dies!

Ahir

Ahir, vàrem trencar una malleta de la xarxa i me varen trencar el cor.

Així, tot de cop.

I, malgrat tot, la vida continua, la gent segueix rient i la xarxa (recuperada miraculosament quasi intacta i després del corresponent canvi de malletes) pescant.

A la foto, l’illa de l’Aire, a Menorca.

Distracció és...

... anar a dinar a casa dels teus pares i acabar a casa teva. I no adonar-te’n fins que hi ets dedins.

... sortir un dematí de casa amb dues arracades diferents posades. I no adonar-te’n fins cinc hores més tard.

... deixar la fruita i iogurt del berenar damunt la còmoda de la teva habitació. I no adonar-te’n fins que tens un bon forat a la panxa.

... anar a una actuació amb el teu grup de música i deixar-te un dels instruments a casa teva. I no adonar-te’n fins a la tercera cançó.

La passada, va ser una setmana de distracció total. Deu ser l’estrès. M’ho hauria de fer mirar.

A la foto, un moment de l’actuació de la quarta distracció.

El primer bany de la temporada

A la fi ha arribat. El primer bany de la temporada.

I, com tots els primers banys de temporada, ha estat un bany fred, curt i inesperat.

Malgrat en realitat, no ha estat ni tan fred, ni tan curt, ni tan inesperat.

Però sí que ha estat tan emocionant, estimulant i alegre com qualsevol contacte amb la mar, després de mesos i mesos de no ficar-m’hi.

I el vespre, trons, llamps i pluja.

Els contrastes de la primavera.

Les sorpreses de la primavera.

La màgia de la primavera.

A la foto, la sorra de la platja del primer bany. No és, ni d’enfora, la foto que volia fet, la foto que he pensat que feia però, a falta d’una altra, aquesta és la que poso.

La vida

A la fruiteria del barri, avui dematí:

- ¿A cuánto van las espinacas?

- Tres manojos un euro.

- ¿Y las acelgas?
- Tres manojos un euro.
- ¿Y si me llevo 2 de espinacas y una de acelgas?
- Hm… ¡pues también!

Aaaaah, la vida...

Portàtil

Durant els més de 10 anys que duc fent feina al mateix lloc, he tingut molts, però molts d’ordinadors diferents.

He tingut la sort de tenir un boss que ha canviat sovint d’ordinador i, per tant, he anat heretant els seus. Així, cada any i mig o dos anys, canviava d’ordinador. Vaig passar per varis pcs i després ja em va tocar tenir portàtil. Primer el compaginava amb el pc, però finalment vaig fer cas del boss i per evitar bipolaritats només tenia (i tinc) un ordinador, un portàtil.

Al menys així era en el període pre-crisi.

Les coses ara són molt diferents. Tinc el mateix portàtil des de setembre de 2007. Ho recordo perfectament: a 15 dies d’anar-me’n al meu primer viatge a Grècia (una reunió a Atenes), el meu portàtil se’m va rompre. I em vàrem comprar aquest que tinc ara.

És un Toshiba gros, potent i fort. És un ordinador genial, que malgrat els seus quatre anys i mig, funciona molt, però que molt bé.

És un ordinador tot terreny. Ha viatjat molt, però que moltíssim!! Ha recorregut amb jo aeroports i més aeroports. És el meu ordinador de sobretaula a la feina. El meu ordinador per anar de reunions. El meu ordinador per fer la tesi a casa els caps de setmana. I el meu ordinador personal, on hi ha ficada tota la meva vida, les meves fotos i tot jo.

Només té un petit problema.

Però és petit.

La pantalla se despenja.

Amb això de què se despenja vull dir que la pantalla va cap a baix. A tota la part superior, puc veure un bocinet (abans petit, ara cada vegada més gros) metàl·lic que no és la pantalla. I a la part inferior... a la part inferior vaig perdent visibilitat, més per la banda dreta que per l’esquerra.

Fa molt de temps que passa això i la situació va empitjorant: ara ni tan sols veig l’hora. Bé, sí, la veig, però he de pujar manualment la pantalla per veure-la.

L’informàtic de la feina m’ha dit d’obrir-lo i col·locar-la. Li he dit que no.

El meu boss ha rebut un portàtil nou i m’ha dit de donar-m’ho. Li he dit que no.

No em puc arriscar, no, a aquestes altures de final de tesi, a perdre ni un sol segon en canviar d’ordinador. Ni de passar tres o quatre mesos fins que estigui exactament configurat com a jo m’agrada. Ni a deixar d’utilitzar alguns programes perquè amb la versió nova de Windows-no-sé-què sé que no funcionaran. Ni de rompre el vincle cretenc que tinc i que sé que, quan formategi aquest ordinador, perdré.

Així que fins que arribi l’inevitable moment que m’hagi de separar d’aquest ordinador (que per cert, pesa mil quilos i és un conyàs per anar de reunions), per sabre l’hora hauré d’aixecar la pantalla. O mirar el meu rellotge.

A la foto, com no se veu l’hora al meu portàtil.

Hi ha dies

 Hi ha dies bons i dies dolents. I després hi ha dies com avui, dies estranys.

Aixecar-te a les quatre i mitja del dematí sempre és estrany. No m’ha costat gaire, la veritat. Només he pensat durant un micro-segon que m’agradaria dormir una estona més, però he recordat el temps (llunyà) en què aixecar-me a les quatre no era tan estrany, sinó quasi part de la rutina.

Poc després de les cinc, ja era a la llotja de peix. Sempre és un plaer tornar al port, al moll, a la llotja. Una hora i pico de visita. Sorprenentment, encara hi ha peix a la mar.

 Un berenar de croissant (un dia es un dia) i un dia de feina més o menys normal, més o menys esgotador (com darrerament és habitual), més o menys ple de moments de follia, mesclats amb el cansament d’haver-me aixecat tant i tant prest.

Al dinar, a la televisió, les notícies pareixen més boges i grises que mai. Quin oi mirar la televisió. Quin oi assumir que les converses, totes i cadascuna d’elles, acaben amb l’actitud grisa i pessimista que regna ara sempre.

I el dia, tan gris i pessimista com la societat actual, no ajuda gens, gens.

La tornada a casa, a una hora més que decent, però alhora estranya. Anar a comprar quatre coses i sorprendre’m de trobar un barri mig buit i trist, la fruiteria habitual tancada (perquè?), el supermercat mig buit, gent estranya al carrer, un estrany fum que ho mig ennuvolava tot.

I durant tot lo dia estrany, pensant en el blog, en què darrerament no actualitzo ni com ni lo que voldria. Pensant en un post que fa setmanes vaig escriure i no em veig amb coratge de publicar. Pensant en què em sento com a bloquejada, com a paralitzada. Serà la son.

Amb la compra feta, he tornat a casa a gaudir de regar plantes. Un plaer que no ho és tant en una horabaixa estranya, grisa, desagradable i fosca com aquesta. Però és clar, són les plantes, les meves plantes.

I em trobo unes maduixes precioses.

Unes tomatigueres falagueres.

Les flors del cactus que creixen a poc a poc, tira, tira.

La flor de l’aloe vera, ja més alta que les fulles.

L’orquídia, ah, l’orquídia, amb les seves onze flors (sí, 11!), tan bella i espectacular que és impossible reflectir-la en una foto.

Ni en dues.

I el bosc de ginkgos, espectacular, què dic espectacular?, escandalosament espectacular.

Fins i tot un dels ginkgos ja treu fulles per dues bandes diferents (és a dir, està formant la seva primera branca!).

Afortunadament, sempre ens quedaran aquest petits moments absurds que em fan somriure.

Però així i tot, aquest ha estat un dia estrany.

Crec que me’n vaig a dormir. 

Màgic

Hi ha un moment màgic, als caps de setmana.

No succeeix sempre, només de tant en tant.

És el moment en què et despertes a una hora intempestivament matinera per ser cap de setmana. Les set, les set i mitja.

Te despertes de cop i volta, totalment descansada. Has acabat la son. Fins aquí.

De vegades et fa ràbia. És cap de setmana, has d’aprofitar per dormir!

Però, per lo que sigui, el dia anterior t’has anat a dormir a una hora més que prudent. Les hores de són t’han cundit de manera espectacular. Ja n’hi ha prou, no vols dormir més.

I t’aixeques en el silenci de la matinada d’un dia festiu. Et fas un té. I te poses a fer qualque cosa inspiradora per a la teva ment totalment desperta: seus davant l’ordinador i comences a fer feina. Omplir la bibliografia de la tesi. Acabar una presentació que has de fer. O simplement escriure una estona.

De fons, el silenci dels carrers. I la teva música favorita. Repeteixes una i mil vegades qualque cançó que t’agrada (per exemple, aquesta).

I quan duus una hora o una hora i mitja així, te n’adones que has fet una feinada. I la has gaudida a tope. Te n’adones que tens gana. I que és moment de menjar qualque cosa.

Als carrers, comença haver moviment i renous.

El culet de té al fons de la tassa fa estona ja que està fred.

El moment màgic comença a desfer-se, a desaparèixer.

Has de tornar a la realitat del dia a dia sorollós i, massa sovint, mentalment bloquejant. Però saps que el moment màgic t’acompanyarà tot lo dia, tot el cap de setmana.

Somrius.

Encara ni són les deu.

Encara tens tot lo dia per davant.

A la foto, el delfí cretenc que m’acompanya damunt l’escriptori, dia sí, dia també, sigui un dematí màgic de cap de setmana o una horabaixa tranquil·la de festiu, com aquesta mateixa.

Una setmana

Fa un parell de diumenges, estava fent jo tesi a altes hores del vespre [*] quan vaig sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Em va parèixer renou de cargols (jo hagués dit “tornillos”) i vaig pensar que la cadira s’estava desfent. La vaig moure una mica, no vaig notar res estrany i vaig continuar, aprofitant el meu estat de concentració suprema.

Al cap d’una estona, vaig tornar sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Més cargols de la cadira? Mare meva, cauré en terra si se segueix desmuntant! I vaig decidir veure quan de cargols quedaven encara per caure.

Però, oh sorpresa, no eren cargols el que queien en terra, sinó que eren pecetes de la turmellera que podeu veure a la foto: s’havia romput!

Aquesta turmellera té una història, una història preciosa. Perquè és cretenca. O en realitat no. La vaig comprar un diumenge d’agost de 2008 a una illeta al sud de Creta, on vaig anar a passar el dia. Una illa d’aigües cristal·lines i arenes blanques. Un lloc màgic, preciós. I petat de gent. D’ençà aleshores, no me la he llevada, mai. O quasi mai. Tant per l’estiu com per l’hivern, la duc posada. Tant si estic per aquí com si estic de viatge. Aquesta turmellera va viure amb jo a Creta i ha compartit amb jo molts, molts de viatges. S’ha banyat en moltes aigües. Fins i tot ha tornat a Creta! Dues vegades! I ha aparegut en algunes fotos (com en aquesta i aquesta).

Vos podeu imaginar el xoc de veure-la rompuda, amb moltes de les seves peces escampades per terra. Així que la vaig arreglar, com vaig poder, a les tantes del dematí, la vaig arreglar i encara la duc, com si no hagués passat res.

Juas.

El que jo no sabia era que el fet de què la turmellera cretenca es rompés era un senyal, sí, un senyal d’advertència d’una setmana estranya, molt estranya.

I perquè ha estat tan estranya? Per vàries coses:

Menys de 24 hores després de rompre’s, vaig rebre un missatge inesperat d’un vell amic que feia molt, molt que no veia. Estava de visita laboral a la meva illa i em convidava a sopar. Va passar menys de 48 h per aquí, però retrobar-nos va ser curiós i divertit, amb un toc surrealista quasi almodovarià.

La setmana va continuar més o menys bé. Vaig voler matar a vàries persones a la feina, però no res diferent a lo habitual. Ah, això sí, el meu rellotge de polsera marcava l’hora bé quan m’anava a dormir, però quan m’aixecava, anava unes tres hores retardat.

Divendres vaig somiar que paria trigèmins. Però un es moria i no m’ho deien, així que jo pensava que havia tingut bessons. Nin i nina. Enormes, ja criats. Crec recordar que un xerrava i tot.

Dissabte vaig tenir una altra jornada de tesi intensiva, perquè no havia pegat ni brot en varis dies. Entre dos vespres sopant amb el vell amic i dos vespres cinèfils (“Casablanca”, ah, Casablanca! I “Como la vida misma”), no m’havia condit gaire. Així que em vaig passar tot lo dia amb la tesi. Ja de vespre, vaig decidir pegar-me una dutxa d’aigua calenta, ben calenta, per relaxar-me, desconnectar i dormir Quan estava totalment ensabonada, de cap a peus, l’escalfador d’aigua va deixar de funcionar. Dutxar-se un vespre fred de març amb aigua freda no és, ni mol menys, el meu mode ideal de passar un dissabte vespre.

Òbviament, diumenge dematí l’escalfador funcionava a la perfecció.

Diumenge dematí em vaig despertar, no sé perquè, a les 7. Genial, per un dia que puc dormir. Se m’havia acabat la son. Vaig internar tornar a dormir, però se m’havia acabat de totes, totes. Entre això i que sentia sorolls sospitosos de qualque veïna “passant-s’ho pipa”, vaig decidir aixecar-me. A les 7 i mitja. I posar-me a fer tesi.

Diumenge horabaixa, després d’un dia tranquil i sense sobresalts, el calendari que tinc penjat a la cuina va caure estrepitosament quan passava per davant seu.

I crec, juraria, que aquell diumenge vespre va passar qualque cosa més. Però no ho recordo. Quasi millor. Setmanes tan rares com aquesta són sorprenents. Però també esgotadores.

A la foto, la meva turmellera, estirada damunt les rajoles com una serp qualsevol.


[*] I tan altes! Com que ja era dilluns! Però dilluns el tenia lliure i em sentia culpable de dur quatre dies gaudint de la platja, el sol i els amics i de no avançar res en la tesi interminable.

Boira

Dimecres a la tarda. Quasi diria que vespre.

Després d’un dia llarg de feina, amb el cap embotornat, surt de l’oficina. I em trobo que la boira m’envolta.

És una boira inesperada i densa. Fantasmagòrica com només la boira pot ser.

La llum de les faroles se veu difusa, quasi diria que relaxada.

Noto el fred a la pell i sento com l’abric se’m banya una mica.

Tiro aquesta foto amb el mòbil.

I, com sempre, em demano on està la meva reflex quan més la necessito.

Me fico dins el cotxe. Els vidres estan banyats amb milers i milers de gotes diminutes. Estan molt aferrades, però no tant per no distingir-les individualment.

Poso el cotxe en marxa i sona la ràdio. Al poc d’arrancar, surt aquesta cançó:

M’encanta la cançó (el vídeo no). M’omple d’energia. Me dona molt bon rotllo.

Pujo el volum i me’n vaig cap a casa, cantant amb la música a tope, conduint entre la boira, gaudint de la llum espectral que emeten les faroles, observant als valents que passegen o corren entre ella, mirant amb cautela els cotxes que m’envolten i circulen entre espantats i sorpresos.

Ah, quina felicitat!

Post scriptum: Després, aprofitant que sortia a sopar amb els companys de feina, sí que vaig agafar la reflex i fer un parell de fotos més decents. O no.

Tristor

Darrerament, estic trista.

És una tristor absurda, quasi infantil.

És una tristor inesperada i momentània. No estic tot lo dia trista. Però cada cert temps, cada certs dies o certes hores, em sento trista.

És una tristor estranya i incontrolable, d’aquestes sense sentit.

A lo millor estic a casa, escurant els plats, i sento ganes de plorar.

A lo millor acabo d’arribar a l’escola d’idiomes i, tot d’una deixar la bici, sento ganes de plorar.

A lo millor m’estic rentant les dents, me miro en el mirall, i sento ganes de plorar.

A lo millor estic a la feina, darrera de l’ordinador, i sento ganes de plorar.

A lo millor estic conduint, m’aturo a un semàfor i sento ganes de plorar.

En general, no ploro. Malgrat tingui ganes.

Simplement perquè sé que és una tristor passatgera, momentània, absurda i espontània.

En general, tal com ve, se’n va.

De vegades, em dura una estona més. Però així i tot, en general no ploro.

Tanmateix, què arreglen quatre llàgrimes?

De tant en tant, cada molt de dies, la tristor passatgera, momentània, absurda i espontània s’apodera de jo. I dic “basta”. I dic “no puc més”. I ploro quatre llàgrimes passatgeres, momentànies, absurdes i espontànies. I, en general, després em sento millor.

O no.

El més curiós de tot és que, malgrat aquesta tristor, en general em sento feliç. O tristament quasi feliç.

I és aquesta contradicció, més que la tristor en sí, el que m’ofega.

Perquè igual estic rient amb la família, xerrant amb amics, mirant una peli o sèrie que m’agrada o gaudint de la feina. I, de cop i volta, arriba la tristor. Oh tan absurda i incontrolable. I és en aquest moments quan penso “què putes fa aquí aquesta tristor absurda?”. I intent allunyar-la de mi. Però normalment no ho aconsegueixo.

Perquè la tristor té un gran problema: calma els ànims, engana. Arriba i te diu “Ah, estàs trista. Ah, s’està bé així, eh? Per què no et delectes de la teva pròpia tristor? Per què no fas una mica de pena a qualcú per a què te facin cas i et sentis millor?”.

Sí, home!

Ni parlar-ne!

Admeto que arribis de tant en tant, de manera passatgera, momentània, absurda i espontània. Fins i tot admetré que ho facis de manera més o menys recurrent. Però que sàpigues que te vigilo. Que te controlo. Que sàpigues que no podràs amb jo, perquè, saps per què? Perquè jo sóc més forta i et conec bé, molt bé. I sé qui sóc i lo molt que m’ha costat arribar a ser qui sóc. I no deixaré que una espontània tristor absurda com tu, m’ho arravati.

He dit.

O millor... he escrit.

La foto, borrosa i dolenta, és feta a Barcelona, a finals de gener passat.