“La delicadeza” de David y Stéphane Foenkinos

No sé ben bé perquè vaig anar a veure aquesta pel·lícula. Darrerament, no tinc ganes de veure cap pel·lícula relacionada, en qualsevol mesura, amb les coses del cor en general i l’amor en particular. Però tenia ganes d’anar al cinema, era dilluns (i, per tant, barato) i volia socialitzar-me una mica. Però estava molt cansada, després d’un cap de setmana llarg i esgotador, i no de massa bon humor, així que ni molt menys era el moment ideal d’anar al cinema.

N’Audrey Tautou em cau bé, la veritat, però surt tan, tan, tan prima en aquesta pel·lícula que és massa. La peli està bé, no diré que no. Chico conoce chica, chica pierde chico, chica conoce nuevo chico. Però no acaba de ser ni una comèdia, ni un drama i té qualque moment que pareix que quasi s’apropa a un lirisme quasi irreal, però no arriba ser ni suficient lírica, ni suficientment irreal, però tampoc suficientment real.

És agradable, entretinguda, però no va més enllà d’això.

Maremostra

Fa uns dies, es va celebrar a Ciutat Maremostra,el primer festival de cinema temàtic d’Europa amb el mar com a protagonista.

Malgrat va ser una setmana particularment ocupada dins aquest mes peculiarment frenètic, vaig trobar temps d’anar dos dies a veure qualque cosa.

“The Cove” de Louie Psihoyos és un documental (que va guanyar un Òscar a 2010) que explica la matança anual que es fa de dofins al Japó. Em feia moltes ganes veure aquest documental, però em va agradar fins i tot més del que em pensava: no només la temàtica és atractiva, sinó que està rodat de manera magistral, amb ritme, talment com si d’una pel·lícula d’intriga es tractés, amb un ritme fabulós, moments dramàtics, sense caure en l’excés de sang, moments sensibles, però sense caure en la sensibleria barata (que el tema ho propiciava). Em va parèixer molt emocionant, més d’un va acabar plorant, malgrat al començament em pensava que el documental aniria en pla de “som els súper defensors dels dofins i som súper guays”. No, va més enllà de l’(òbvia) atracció i seducció que provoquen aquest animals, més enllà del fet que tenir animals en captivitat no és res especialment bo pels animals, més enllà de lo que la matança d’animals pot significar per a una població. Perquè les escenes finals em varen posar la pell de gallina i són tan senzilles com un home carregant amb una pantalla de televisió, mostrant als membres de la Comissió Balenera Internacional (el típic lloc on se prenen decisions polítiques sobre temes ambientals, sense suport científic ni coneixement real) què se fa realment amb aquest animals en una matança que se justifica el seu manteniment per ser una cosa tradicional.

“The Tsunami and the Cherry Blossom” de Lucy Walker és el documental que més tenia ganes de veure de totes les pel·lícules que se projectaven. Explica com, després del tsunami, els supervivents troben forces per tirar endavant quan comencen a veure com els cirerers comencen a florir. La idea (i el títol) me resultava molt, molt, molt poètica i vaig suposar que les imatges anirien a joc amb la idea. Però no. En el fons, és un documental “normal” sobre gent que lluita per sobreviure després d’una catàstrofe escarrufant. La poesia, la sensibilitat de la idea i del títol se queda en això i algunes imatges dels cirerers florits. Però esperava més emoció, més poesia visual.

I també vaig tenir oportunitats de veure els curtmetratges que es varen presentar a l’únic premi que es donava al festival: curtmetratges gravats amb un mòbil i amb una idea comú: la mar i el número 8. (Lo del número 8 perquè el concurs estava patrocinat per Windows Phone i és possible que part de les imatges les utilitzin per promocionar el nou Windows 8 –au, quina por!-). Me va encantar veure els documentals, em va sorprendre molt les moltes i bones coses que se poden fer només amb un mòbil. El curt guanyador va ser “Ochoneta”, però a jo també me va agradar molt “H28”, on a més apareix el fill d’una amiga meva! Val la pena veure’ls, tot dos.

L’any que ve, més!

"La pesca del salmón en Yemen" de Lasse Hallström

Feia mesos, molt de mesos que no hi anava al cinema.

Finalment hi he anat. I què millor manera que a veure una pel·lícula com aquesta: sobre peixos, amb Ewan McGregor, positiva, amb les seves dosis justes d’humor, amor i desamor.

Aquesta és la història d’un jec de Iemen que vol introduir la pesca amb mosca al seu país. És la història d’un científic de vida gris que rep com a repte d’encàrrec del jec. És la història de la representant del jec que viu entre la felicitat i la desesperació. No és exactament una història sobre peixos, però també ho és. No és exactament una història sobre la felicitat, però també ho és. No és exactament una història sobre com fer realitat els nostres somnis, però també ho és.

És genial, aquesta peli.

He d’admetre, sí, que me la esperava menys comercial, més independent, una mica més sorprenent i amb molt més peixos (ah, deformació professional). Però és una història molt amable, molt agradable, molt divertida, molt amena i molt positiva.

I, tal i com està el món actualment, és un autèntic plaer veure una pel·lícula així.

Ja friso de llegir el llibre en el qual es basa...

"Casablanca" de Michael Curtiz

Fa molt, molt de temps que no vaig al cinema. I fa molt, molt de temps que no escric sobre llibres. Tot això és degut a la meva concentració quasi absoluta en acabar la (interminable) tesi: cada vespre i els caps de setmana intento dedicar-li tot el meu temps lliure a editar i maquetar.

Això no vol dir que, de tant en tant, em prengui alguns moments lliures per quedar amb els amics (poc) o mirar qualque cosa a la tele (encara menys). Però aquesta ha estat una setmana rara, quasi almodovariana (de la que ja en xerraré més endavant) i, com a setmana rara, dijous en lloc d’enganxar-me a la tesi, vaig enganxar-me a “Casablanca”.

Hi ha moltes, moltes pel·lícules que m’agraden molt, però crec que “Casablanca” és la meva peli favorita. No recordo quan la vaig veure per primera vegada. Sé que com a cinèfila que era jo durant la meva adolescència havia sentit parlar-ne molt i tot d’una vaig poder, la vaig veure. En aquella època no existia Internet (i sobrevivíem!) i, o t’anaves al videoclub a llogar una peli, o la miraves per la tele. Jo la vaig veure a la tele, suposo que a qualque sessió d’aquelles d’altes hores de la matinada a La 2. Sé que vaig al·lucinar. I sé que, entre lo que havia llegit ja d’ella i lo que vaig llegir després, me’n vaig convertir en una experta en “Casablanca”. O quasi. Si no recordo malament, encara hi ha un llibre meu sobre “Casablanca” a casa dels meus pares. O fins i tot podria ser el guió. L’hauria de recuperar. És igual. Amb el temps, tot allò que coneixia (anècdotes, detalls, curiositats) se m’ha oblidat. Però segueixo pensant lo mateix sobre aquesta peli que en aquell temps: és al·lucinant.

Feia mil anys que no la veia. Òbviament, mil anys no, però molts, molts d’anys. La tinc en VHS, gravada en un vídeo al qual li vaig fer una portada casolana i tot. Però no recordo quan la vaig veure per darrera vegada. Abans de dijous, vull dir.

Dijous vaig tornar al·lucinar. Estava bastant cansada per aquesta setmana estranya que duia (o duc?) i estava convençuda de què em dormiria: no importa lo molt que m’agradi una pel·lícula, si estic cansada, me dormo. Però no. Em vaig enganxar des del primer moment a la història, a Rick, Ilsa, Laszlo i tots els secundaris meravellosos, als diàlegs (vaig intentar-la veure-la en anglès, però al final vaig desistir: no vaig ser capaç de posar els subtítols –malgrat el meu profe d’anglès diu que al nivell que estem, no hauríem de posar subtítols-). Em vaig enganxar i vaig gaudir, molt, moltíssim. I vaig ser conscient que encara em sé molts dels seus diàlegs. Sorprenentment, alguns me’ls sé en anglès, així que no descarto que durant la meva adolescència veiés la pel·lícula en versió original subtitulada. Probablement més d’un pic.

És igual, sigui com sigui, estic encantada d’haver-la tornat a veure. I estic encantada de comprovar que, malgrat el temps que hagi passat, segueixo pensant el mateix sobre ella. Això és genial: sé que sempre hi podré tornar. I gaudir-la.

"Tres colores: Azul" de Krzysztof Kieslowski

Fa uns dies, amb el tancament de megaupload, em vaig trobar a jo mateixa recercant entre els meus discs durs qualque pe·lícula que tingués gravada per veure en un vespre qualsevol.

I em vaig trobar amb la trilogia de Kieslowski.

I vaig sentir curiositat de tornar a veure-la sencera, després de tants i tants anys. Perquè la primera peli de la trilogia és de 1993. Fa quasi vint anys, quasi vint anys!!

Recordo haver vist en el seu dia les tres pel·lícules, no sé on ni quan. Recordo que la primera, Blau, me va agradar molt. Era la meva època de cinefília extrema. La segona, Blanc, no me va agradar tant, però la tercera, Vermell, també me va entusiasmar. I vaig trobar fascinant la interacció o la relació que existeix entre les tres pel·lícules, plasmada especialment en el final de la darrera.

Tornar a veure una pel·lícula que ja has vista i de la qual recordes més què te va parèixer que la pel·lícula com a tal és semblant a tornar a un lloc on ja has estat: estrany.

La protagonista d’aquesta peli intenta superar la mort en accident de la seva filla i del seu home, un compositor que estava preparant una cançó clàssica per a la celebració de la creació de la Unió Europea.

La creació de la Unió Europea.

No vos sona a la Prehistòria, això? No ha existit sempre la Unió Europea? Fa tan, tan poc temps que existeix?

Ha estat una bona lliçó d’història recent tornar a veure aquesta peli.

I la seva banda sonora, oh, la seva banda sonora! La vaig comprar en el seu dia, encara tinc el CD. Em va entusiasmar, sobre tot la seva cançó principal. I ara, tornant a veure la peli em vaig demanar en quin idioma la cantaven. Perquè no em sonava a francès, no, què va! De fet, em sonava a... grec? Però no, no podia ser. La fictícia cançó per celebrar la creació de la Unió Europea cantada en grec? Què cony era això? Una jugada del destí? Una premonició al·lucinant del seu compositor, Zbigniew Preisner?

Idó sí.

La lletra és una adaptació d’un passatge de la Bíblia (La Carta de Sant Pau als Corintis 13, 1:13) i està en grec (traducció en anglès aquí). I diu coses com:

Malgrat tingués el don de la profecia/ i conegués tots els misteris/ malgrat pogués moure muntanyes/ si no tinc amor, no sóc res.
En Preisner és un profeta.

Perquè unificar, fa quasi vint anys, en una cançó la Unió Europea i Grècia, té molt de mèrit.

O és una curiosa broma del destí.

En qualsevol cas, la cançó és fabulosa.

I, en aquests temps grisos i foscos, sentir coses com

Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
És un regal.

I sentir-les en grec, és encara més joiós.

Va de ciència-ficció

M’agrada la ciència-ficció. Bastant. O molt. Tant els llibres com les pel·lícules (malgrat el gènere cinematogràfic ciència-ficció-acció no me va tant). En tan sols uns dies he vist dues pel·lícules bastant diferents de ciència-ficció, però amb algunes semblances.

“Nineteen Eighty-Four” de Michael Radfort és una versió de la novel·la de George Orwell, precisament de l’any 1984, protagonitzada per John Hurt i Richard Burton. Vaig llegir el llibre d’Orwell fa molt d’anys, de joveneta. Només me’n recordo que em va agradar tant com me va impactar. Ara l’estic tornant llegir, però en anglès, com a activitat obligatòria a les meves classes de l’Escola d’Idiomes. Idó l’altre divendres, el profe ens va posar aquesta versió del llibre. La història té lloc a un futur gris, fosc i pessimista, a una societat totalitària on els sentiments i els pensaments estan prohibits, on tota la societat està vigilada per càmeres i per un Gran Germà que ho mira i controla tot, no tan sols el present sinó també el passat. El protagonista, Winston Smith, fa feina rectificant notícies recents i antigues, per tal de manipular el passat al propi interès dels governants. Però Winston es comença a plantejar coses, a dubtar del que li diuen, a veure totes les mentides i manipulacions. I, a més, s’enamora.

La història és flipant, em flipen moltes coses del llibre en el qual es basa aquesta pel·lícula, però ja en xerraré quan l’acabi de llegir i li dediqui el post corresponent (perquè el llibre es mereix un post per ell mateix). La pel·lícula és terrorífica. I no només perquè la vaig veure en anglès i sense subtítols!! El terror és més lleuger si el llegeixes, però quan el veus en imatges és quasi, quasi insofrible. Vaig sortir de la peli bastant bloquejada. Les imatges són cruels però el transfons que hi ha a la història és encara pitjor. Hi ha molta gent que diu que hi anem cap a aquest tipus de societat i crec que certament és així. De fet, la nostra societat ja té moltes coses de la descrita a la pel·lícula. Però es fa dur en temps com aquest, temps grisos i depriments, on qualsevol conversa acaba en un “què malament que està tot”, es fa dur veure una pel·lícula com aquesta. És recomanable. Però s’ha de sabre a lo que un s’exposa quan la veu. I també s’ha d’haver un llegit el llibre o almenys sabre de què va la història, sinó jo crec que és complicada de seguir i entendre.

“In Time” de Andrew Niccol és una pel·lícula que comparteix algunes coses amb l’anterior. També reflecteix una societat futura totalitària, on la gent deixa d’envellir als 25, però a partir d’aquest moments té un any de vida. Un any que pot augmentar o disminuir segons les feines que facis, perquè el temps és la moneda d’aquesta societat, la moneda de pagament i de compra. Però, a l’igual que en “Nineteen Eighty-Four” hi ha varis nivells a aquesta societat i en aquest cas, el protagonista es troba en el nivell més baix. Degut a un cop de sort (o mala sort) i a una acusació infundada d’assassinat, té la possibilitat de canviar de “zona horària” i conèixer a gent que viu d’un altra manera, que són rics en temps.

L’argument d’aquesta història em va atraure molt, em pareix interessant i dóna molt de joc. I la peli és molt entretinguda i li treu bastant de joc a una història original i curiosa. I té una gran diferència amb l’anterior: és una història optimista. En els dos casos, els protagonistes viuen en una societat que no entenen i que no lis agrada, se senten presoners de les seves pròpies vides i, cadascú en el seu nivell, intenten canviar no només la seva vida, sinó tot el sistema. I el que aconsegueixen en cada cas és ben, ben diferent. Ja he dit que l’altra pel·lícula és terrorífica i pessimista. Aquesta és lluminosa i optimista, tal vegada una mica massa, ratllant lo infantil. Però, què voleu que vos digui, és això, precisament això el que necessitem avui dia. Perquè sí, el món està fatal, tot està fatal, quan el despertador s’encén els dematins i escolto la ràdio, se’m lleven les ganes d’aixecar-me del llit, talment! Però què guanyem amb això? Què guanyem estant tristos, deprimits i pessimistes? És inevitable acabar en una societat trist, totalitària, on serem (o som) contínuament manipulats? O necessitem ser optimistes, riure, i lluitar per una societat millor, per un futur millor, per un món millor? Jo no sé què penseu, però jo tinc molt clar que hem de ser optimistes, perquè si no ho feim nosaltres, si no lluitem nosaltres per el que volem, qui ho farà? No sé si podem canviar el sistema, tal vegada sí, tal vegada no. Però el que tinc molt clar és que sempre, sempre, hem d’intentar trobar la part positiva de les coses.

"Amanecer: Parte 1" de Bill Condon

Ja vaig escriure per aquí un dia que m’agraden les pel·lícules de la saga Crepuscle (i també el primer llibre, l’únic que de moment he llegit), que em xifla tornar a ser adolescent per unes hores veient-les i per tant crec que és lògic que ja hagi vist la darrera estrenada.

Curiosament, amb aquesta darrera història de la saga Crepuscle han fet el mateix que amb la conclusió literària de la saga Harry Potter: fer dues pel·lícules (HP7-1 i HP7-2).

No crec que hagi d’afegir massa cosa més de lo que ja vaig escriure en el seu dia sobre aquesta saga: m’agraden aquestes pelis, i molt. És cert que aquesta darrera té unes escenes que en alguns moments són massa crues i intenses (és una peli per adolescents! I, malgrat hi ha adolescents de totes les edats, la majoria d’ells són menors d’edat!), però així i tot em va agradar. I molt.

Va ser curiós anar a veure aquesta peli de “terror” justament quan fóra del cinema, al món real, es feia un recompte de vots amb resultats encara més terrorífics que la peli. I tant que més terrorífics. Però aquesta és una altra història que, òbviament, no és contarà aquí.

Com deia, la història de Bella, Edward, Jacob i tots els secundaris que pul·lulen durant tota la sèrie m’enganxa. Ja se sap, això és el que té ser adolescent!

Reflexionant

Avui m’han passat el següent vídeo, que he trobat realment fascinant.



És una introducció al món de l’Astronomia. Més que una introducció és un intent de cridar l’atenció a la gent sobre aquesta ciència i, més concretament, un intent de fer aquesta ciència atractiva als estudiants.

I, inevitablement, i unit a lo molt que darrerament s’està xerrant d’educació no he pogut evitar pensar em la relació entre la formació acadèmica i les noves tecnologies avui dia. Perquè em pareix al·lucinant que amb la quantitat d’informació, de mitjans, de tecnologies, de possibilitats que avui dia existeixen encara hagi estudiants que no s’enganxin a tot això que és el coneixement. No només això, m’al·lucina que el fracàs escolar sigui tan gran precisament en el moment en el què l’ensenyança és (o pot ser) més atractiva que mai, el benestar social (el que encara queda en meitat d’aquesta crisi sense fi) permet als joves centrar-se en els estudis. On estem fallant? Reben els nostres joves tanta informació que no són capaços de processar-la? Hi ha tantes fonts de coneixement que s’acaben despistant? Com ho hem de fer perquè lis paregui atractiu? O és que simplement tot és pirotècnia, focs artificials, i som incapaços de mostrar-les lo meravellós que és aprendre, lo fascinant que és el coneixement, la màgia de la ciència, de l’art,...?

No ho sé. Només sé que després d’aquest vídeo, me fan ganes fer-me astrònoma o astronauta!

I ja que xerrem d’astronomia, crec que és el moment ideal de recordar la fascinant “Un toque de canela” ja que, com el padrí del protagonista deia la paraula gastrònom conté la paraula astrònom.

"Super 8" de J. J. Abrams

Tenia sentiments confusos i contradictoris cap aquesta pel·lícula. Per una banda, em feia moltes ganes veure-la: el tràiler me va parèixer prou interessant i la ciència ficció m’agrada. Però també sóc molt, molt poruga (jo diria més miedica) i no puc veure pel·lícules ja no de por, sinó de tensió, ensurts, fantasmes o criatures misterioses que et poden espantar.

Al final, vaig decidir anar-hi. En part perquè qualcú m’havia definit la pel·lícula com una mescla de “Los goonies” i “E.T.”, així que vaig pensar que mal no em faria. I no, la veritat és que molt, molt malament no ho vaig passar. Només va haver dues estones en què vaig tancar els ulls i tres vegades que vaig botar de l’ensurt (i he d’admetre que un d’ells va ser peculiarment admirable). I sí, la peli és una mescla de “Los goonies” d’”E.T.” però també de “Encuentros en la tercera fase” i fins i tot amb un puntet de “Alien” (crec, perquè mai no la he vista).

La història és entretinguda, més o menys intrigant, amb un puntet infantil. És un entreteniment pur i dur i probablement és el que més m’ha agradat: no és la típica peli en la qual hi ha un misteri tant, tant misteriós que arriba un punt que vols cridar “que diguin el que passa JA”. No, què va, no és així. Fins i tot els ensurts no són els típics de música d’ensurt amb la qual estàs pensant “ara ve un ensurt, ara ve un ensurt,...”. No, no ho és (bé, n’hi ha d’aquest però no només d’aquests!). Les seqüències encaixen perfectament unes amb altres, amb un ritme més que adequat: ara introducció semi-lacrimògena, ara nins que juguen a gravar una peli, ara esdeveniment inesperat i espectacular, etc, etc. Tot en el seu ordre, tot en el seu moment just. Un gran engranatge, aquesta peli!

Ja dic. La història bé, els actors bé, els personatges bé, la intriga bé, la sensibleria, bé, l’humor bé, els homenatges bé, etc, etc. Té de tot, una mica, en la seva justa mida. Fins i tot un monstre que no és tan monstre. O dos.

Res, que va ser ben xula. Que estic contenta d’haver-la vista. I que ja en podrien fer més pelis així!

Dues pelis

 La setmana passada va ser molt prolífica cinèfilament parlant: dos cinemes, un de “normal” i l’altra a la fresca, és a dir, devora la mar, enfront de la Seu de Mallorca.

Vaig anar a veure “Beginners” de Mike Mills perquè em pensava que seria una comèdia. No una comèdia romàntica nyonya, sinó una comèdia amb gent bona i seriosa com Ewan McGregor o Chistopher Plummer.

Bé, en realitat, vaig anar a veure aquesta pel·lícula perquè m’encanta Ewan McGregor.

I, si era comèdia, idó beníssim.

Però no ho era.

És una història més ben seriosa, un drama amb qualque pinzellada còmica. Una pel·lícula una mica gris i trista (la seva portada és molt més acolorida i positiva que la pel·lícula sencera). Tampoc no és que sigui una pel·lícula depriment. És trista. Trista. O tal vegada és una pel·lícula de gent trista, però no deprimida, que intenta somriure, superar coses doloroses, intentant treure lo millor, lo més positiu. És una pel·lícula de gent que manté conversacions profundes amb un ca. De gent que tracta de ser feliç (en serio, sóc jo o totes les pel·lícules van ara d’això?). De gent que vol estimar i ser estimada però no s’atreveix. De gent que vol anar un pas més enllà però li fan por les coses noves, les novetats, li fa por ser principiant. O tal vegada no.

En qualsevol cas, la peli està molt bé, té alguns moments narratius especialment xulos. I Ewan McGregor està guapíssim!

Amb “Bon Appétit” de David Pinillos em va passar una mica lo mateix: crec que és una pel·lícula una mica trista. També me va agradar molt, però vaig sortir amb un estrany regust de tristor difícilment explicable. Perquè aquesta és una història de gent que estima a gent que no li estima, però que a la vegada estima a altra gent però que tampoc no li torna l’estima. Quin embull, no? La meva ment matemàtica ho explicaria millor amb un A estima B, però B no estima A, sinó que B estima C, però C no estima B, sinó que C estima D... I així successivament. També és una història de gent que cerca el seu camí, i el troba, malgrat pel camí el cor li vagi minvant una micona i una micona més. Perquè, de vegades, se pot ser feliç, s’ha de ser feliç malgrat el teu cor estigui minvant o, millor dit, independentment d’això.

"Harry Potter and the Deathly Hallows: Part 2" de David Yates

Veient la darrera aventura de Harry Potter (basada en la segona part del darrer llibre), m’ha passat exactament el contrari que amb la pel·lícula anterior (és a dir, la primera part): els darrers capítols em vàrem parèixer tan emocionants i clarificadors (i tant en l’ona del que jo volia que passés) que la pel·lícula no ha estat capaç de superar-los.

Així i tot, m’ho vaig passar pipa, com sempre. És clar que ja sabia el que passaria. És clar que les parts emocionants no ho varen ser tant, perquè ja m’havia emocionat en el seu moment llegint el llibre. Però així i tot, sempre val la pena veure en la pantalla grossa uns personatges tan especials, als que hem vist créixer i és una llàstima veure morir (ooooh!) alguns d’ells.

Fa molt que les històries de Harry Potter han deixat de ser per nins. I crec que ha estat precisament per això la major part del seu èxit. Al menys a jo m’agraden molt més d’ençà s’han tornat fosques i seriores.

Tindrem en el futur aventures basades en alguns dels personatges de la sèrie Harry Potter? Jo crec i quasi espero que no. Crec que seria una llàstima explotar massa i desvirtuar una història que te un principi i un final tan clars. No necessiten més.

Sempre ens quedarà el goig de tornar a llegir els llibres, de tornar a veure les pel·lícules.

I sempre ens quedarà el repte de continuar col·leccionant el primer llibre de la saga en idiomes estranys i llunyans. I ja en duc 7 (+1).

"Midnight in Paris" de Woody Allen

La darrera pel·lícula de Woody Allen és fabulosa. No sé si és la millor que ha fet, però la veritat és que, de les seves darreres que he vist, és una de les que més m’ha agradat.

M’ha agradat tot d’aquesta pel·lícula, des de la caràtula, amb reminiscències de Van Gogh i la seva meravellosa “Nit estrellada” (i que vaig utilitzar una vegada per il·luminar un post molt, molt llunyà), fins als seus actors protagonistes, passant per una història entre romàntica i fantàstica, entre actual i irreal, uns diàlegs inspiradíssims i uns personatges que no deixen de sorprendre.

No sabia de què anava la pel·lícula, només que era de Woody Allen i com es titulava i crec que ha estat precisament aquest desconeixement el que m’ha fet gaudir-la tant com la he gaudida. Un escriptor americà a Paris (no, encara no hi he estat, a Paris!) serveix com a excusa per reflexionar sobre present, passat i futur, sobre la felicitat on i com trobar-la (sóc jo o darrerament tot el que veig i/o llegeix em pareix encaminat a respondre aquestes preguntes?).

Com ja vaig dir un dia per aquí, les pelis de Woody Allen pareixen simples, però realment són molt complexes. Aquesta, a més, és tan divertida com deliciosa.

Dos pelis

O me passo dos mesos sense trepitjar un cinema, o vaig dos pics en una mateixa setmana.

Jo sóc així.

O estic dues setmanes sense escriure en el blog, o en una setmana em poso al dia.

Jo sóc així.

Malgrat ja fa un parell (mallorquí) de setmanes que vaig veure aquestes pel·lícules, vull escriure sobre elles. Per què? Per motius variats i diferents. I per un motiu comú: m’han agradat.

“¿Para qué sirve un oso?” de Tom Fernández és una pe·lícula entretinguda, divertida i amena, en la qual la natura és un personatge més. Amb dos actors que m’agraden molt (Gonzalo de Castro i Javier Cámara) fent de biòlegs (sí!). On un d’ells se passa quasi tota la pel·lícula amb camisetes o impermeables d’un vaixell d’investigació científica al qual no hi he estat, però quasi. I l’altre damunt un arbre. Una comèdia dedicada a l’amor a la natura, a la cerca de la felicitat i a l’esperança de veure els nostres somnis complerts. Una història agradable, senzilla, gens complicada però ben entretinguda.

“Happythankyoumoreplease” està escrita, dirigida i protagonitzada per Josh Radnor, el meu estimat Ted Mosby de “¿Cómo conocí a vuestra madre?”. No negaré que la vaig anar a veure perquè m’agrada molt Josh Radnor (o Ted Mosby?), però també perquè sentia curiositat per veure de què era capaç de fer com a guionista y director. I en vaig sortir ben contenta! És una pel·lícula molt mona, no és nyonya, és mona i val la pena veure-la. És una història de gent una mica perduda, que no sap ben bé què volen, que vol ser feliç i que, sobtadament, troba la felicitat on menys s’ho espera, quan menys s’ho espera i devora qui menys s’ho espera. Sí, definitivament, m’encanta Ted Mosby, el personatge, però també m’encanta Josh Radnor l’actor, Josh Radnor l’escriptor i Josh Radnor el director.

"Cisne negro" de Darren Aronofsky

Feia molt, però molt que no hi anava al cinema.

Per celebrar la retornada, vaig decidir que no volia anar a veure una de les típiques comèdies romàntiques faves de final feliç que sol anar a veure. No estic per comèdies, ni per romanticismes, ni per finals feliços. Així que vàrem anar veure a la guanyadora de l’Oscar a la millor actriu principal d’aquest any.

Només puc dir una cosa: terrorífica. No sóc original. Vaig sentir qualcú per la ràdio aplicant aquest adjectiu a aquest pel·lícula i vaig pensar: “Com pot ser terrorífica una pel·lícula sobre ballet?”. Idó ho pot ser. I ho és.

La peli està molt bé. Em pareix molt bona, ben feta, bons personatges, bons actors. Però és de terror. I jo odio les pel·lícules de terror. Ho vaig passar fatal, terrible. I vaig sofrir no molt, moltíssim. A més, és d’aquestes pel·lícules que quan acaben encara les tens al cap. I les penses i repenses, analitzes i tractes de no veure’t reflectida en elles. I comprens que la perfecció i la bogeria estan, necessariament, lligades. I et sents feliç de ser imperfecta.

Sigueu imperfectes.

Instrumental

A un dia com avui, gris i plujós, li pega una banda sonora instrumental, que ben bé podria ser aquesta:



Aquesta banda sonora forma part de “Downton Abbey”, la (magnífica) única sèrie de televisió de la qual a dia d’avui estic totalment enganxada. També ben interessant la versió del “Every breath you take” de Police del Coro Noialtre que Antena 3 utilitza en els anuncis promocionals de la (he dit ja magnífica?) sèrie:



Però al dia d’avui, també li va bé la banda sonora de “El Greco”:



Ah, la música... Què faríem sense ella en dies com aquest?

Senyals

Sempre he cregut en els senyals. En els senyals absurds, tipus “Si avui hi ha un eclipsi i conec un al·lot interessant, serà l’home de la meva vida”. Suposo que és fruit d’una infància marcada pels contes de prínceps blaus i d’una adolescència marcada per comèdies de situació americana i pel·lícules romàntiques de final feliç.

Hi ha moltes pel·lícules romàntiques de final feliç que parlen de senyals, ara mateix se’m venen al cap un parell: “Sleepless in Seattle”, “Only you”, “Fools Rush In”,... Deu d’haver centenars d’aquestes, milers. Idó, em sap greu, però crec que això dels senyals està sobrevalorat. Hi ha senyals per tot arreu, sí senyor, el que passa és que, molt probablement no són indicadors de res.

En els darrers temps, d’ençà que sent que el meu cor va minvant i descobrint que hi ha molt més fils connectors del que em pensava, m’he vist sobresaturada de senyals. N’hi havia per tot arreu, de tots els colors i de totes les possibilitats. Un devora l’altre formaven un univers infinit de senyals. Era tan obvis, tan abundants, tan solapants, tan increïbles que només podien significar una cosa: res. Perquè la vida és molt juganera i juga amb nosaltres, juga amb fer-nos pensar i reflexionar, juga a fer-nos creure que totes les casualitats, coincidències i esdeveniments intranscendents marcaran la nostra vida, el nostre futur, juga a fer-nos creure que la nostra felicitat depèn de la nostra capacitat d’identificar senyals. Resumint, ens pren el pèl fent-nos creure que la vida és molt més màgica i fabulosa de lo que en realitat és. I és un rotllo arribar a assumir això. Però, tard o d’hora, s’ha de fer. A això li diuen fer-se adults. O no.

A la foto, fent tonteries amb la càmera de fotos, fa un parell de mesos.

And the Oscar goes to...

Duc aproximadament la meitat de la meva vida seguint en directe la cerimònia dels Óscars. Si no vaig errada, el primer any va ser quan “Belle Epoque” va guanyar l’Óscar. D’ençà aleshores, pràcticament cada any la he seguida, amb alguna excepció puntual (ara mateix només recordo una, estant en meitat de la mar algeriana, l’any que Pedro Almodóvar va guanyar l’Óscar al millor guió original, però això és una altra història).

Amb el temps, la cosa s’ha anat perfeccionant i he passat d’escoltar la cerimònia per la ràdio i passar son al dia següent (a l’escola, a la universitat, a la feina) a veure-la per la televisió, a casa de la meva germana, i demanar-me l’endemà lliure. Avantatges de fer-se gran.

Així que, una vegada més, aquest vespre he dormit poques hores per veure repartir uns premis a unes pel·lícules que quasi no he vist, per menjar crispetes, per botar quan guanyaven els que jo volia que guanyessin i per sortir victoriosa (un any més!) de la nostra quiniela anual.

Sé que no passarà mai de la vida, però si jo fos una actriu invitada a la gala dels Óscars sé que:

1. Duria un vestit negre (com el de Reese Witherspoon) o vermell (com el de Jennifer Lawrence o el de Penelope Cruz –sí, m’agrada aquest vestit, què passa!-) o d’un altre color càlid (com el de Scarlett Johansson o Natalie Portman).

2. No duria un vestit de color carn (com el d’aquesta dona) a no ser que tingués un to de pell com el de Halle Berry (divina), ni un estrany com el de Cate Blanchett, ni (malgrat m’encanta el taronja) em posaria les mames com Jennifer Hudson, ni un negre com el de Marisa Tomei (li fa panxa!), ni un com el de Nicole Kidman.

3. Envelliria com Helen Mirren, és a dir, com tota una senyora.

3. La gala la presentaria Hugh Jackman (encara l'estimo!) i, perquè no, na Anne Hathaway.

4. Aniria a la gala amb Mark Ruffalo o Colin Firth o Ewan McGregor o Jude Law o Ralph Fiennes (què ha passat amb els seus cabells?!) o David Duchovny. Ah, i no els deixaria que duguéssin barba com Christian Bale.

La gala? Curta (afortunadament), res espectacular (excepte en Kirk Douglas!). La Hathaway bé, però en James Franco... no ho sé, aquest al·lot té un puntet, però no per a presentar una gala dels Óscars. I els premis? Cap sorpresa destacable. No he vist quasi cap de les pel·lícules, així que no puc opinar. L’any que ve, més!

Avui va de música. “Falling Slowly” de la pel·lícula “Once”, guanyadora de l’Óscar a millor cançó original fa uns anys. Se’m posa la pell de gallina cada vegada que la sent. Crec que ja és hora de què torni a veure la pel·lícula.

"Harry Potter y las reliquias de la muerte: Parte 1" de David Yates

Què puc dir de Harry Potter que no hagi dit ja? Agafar un llibre de HP o veure una pel·lícula seva és sempre tota una aventura, una experiència, una felicitat. Malgrat sí, he d’admetre que el setè llibre en la primera part del qual es basa aquesta peli no em va agradar tant com m’esperava: massa capítols buits i sense sentit, monòtons, fets (almenys per jo) per allargar més i més el esperadíssim final d’una saga genial. Afortunadament, els darrers capítols d’aquest setè llibre valen la pena l’espera. I tant!!

Era bastant escèptica pensant en aquesta peli, en aquesta primera part: si el que més m’havia agradat del llibre eren els capítols finals, què em pareixeria la peli? Tan pesada i llarga com el llibre?

Idó no. Anava tan preocupada amb aquest tema que, al final, va passar el que em passa sempre amb les pelis de HP: m’ho vaig passar pipa. Sí senyor! Retrobar als personatges ja coneguts, reviure escenes d’un llibre que ja fa tres anys (3!) que vaig llegir, veure com la història continua evolucionant, com se torna cada vegada més i més adulta, més i més fosca.

Sí, m’ho vaig passar pipa! I d’això és del que es tracta, no? Ai, quines ganes de veure ja la segona part! Ah, i deixo per aquí aquest (fascinant) pòster que he trobat per Internet de aquesta doble HP7. "Tot acaba aquí". Sí senyor!

“Juntos, nada más” d’Anna Gavalda (llibre) i de Claude Berri (pel·lícula)

El primer llibre que vaig llegir d’Anna Gavalda va ser una col·lecció de relats que em va deixar una sensació agredolça. En aquells moments, vaig decidir que no em compraria cap altre llibre d’aquesta autora, per tant, quan la meva germana em va insistir en que havia de llegir aquest, me’l va haver de deixar.

Era molt escèptica jo, amb aquest llibre: no tenia molt clar que el volgués llegir, però quan tens dues veus que t’insisteixen que sí, que sí, que sí... doncs al final t’ho llegeixes.

“Juntos, nada más” és la història de tres personatges (quatre, en realitat) que són bastant desgraciats, cadascú en el seu nivell. Històries, famílies o esdeveniments passats els han marcat de tal manera que els impedeixen ser feliços, vivint unes vides que ni gaudeixen ni desitgen viure. Quan les seves vides s’entrecreuen (cosa no tan fàcil com sembla avui dia, malgrat tot tres viuen en el mateix edifici) tot canvia i, el que en un primer moment pareix una amistat impossible (tot tres són molt diferents), a poc a poc es delata com una realitat tan positiva per a tots com a imprescindible.

El que més m’ha agradat del llibre és que, malgrat la part negativa, agredolça i bastant trista que també conté, la història avança exactament cap a on jo desitjava que avancés. Així, les meves pors inicials (que la història fos al final més agre que dolça) es varen anar diluint a poc a poc i llegir-lo es va acabar convertint en un autèntic goig. Val tant la pena que, poc després d’acabar-m’ho, em vaig comprar un altre llibre de la mateixa autora. Jo sóc així.

I, l’altre dia, vaig veure la pel·lícula que hi ha basada en ell. Ja he parlat més d’un pic (un, dos, tres i fins a quatre pics!) sobre les (habitualment difícils) relacions llibres-pel·lícules i aquest podria ser un cas més per analitzar exhaustivament. La peli està bé, és amena i entretinguda, però és molt més positiva (quasi naïf), senzilla i plana. A la peli vaig tenir la sensació de què tot anava molt ràpid, tot passava massa ràpid (també és cert que un llibre els llegeixes en vàries setmanes i una peli la veus en un parell d’hores...). Els personatges no ho han passat tan malament (o almenys no ho semblen!), no tenen unes vides tan dures i complexes com al llibre, per tant la seva evolució és molt més plana i poc patent. Està bé, però no tant com el llibre. A més, els protagonistes són massa guapos, alegres i positius en comparació a les descripcions del llibre. Hagués estat curiós veure la peli sense haver llegit el llibre, no tinc ni idea de si m’hagués agradat molt, poc o gens.

Referències istanbulenques

Durant els meus dies per mars istanbulenques, no vaig poder evitar tornar mentalment una i una altra vegada a dues referències, una literària i l’altra cinematogràfica.

La referència literària és la “Trilogía de los Trípodes” de John Christopher, que va fer les meves delícies quan era pre-adolescent i que vaig (gustosament) rellegir fa dos anys, durant el meu exili cretenc. Sí, és estrany que una ciutat com Istanbul em faci pensar en uns llibres de ciència ficció, però és que totes i cadascuna de les vegades que durant els meus dies a Istanbul vaig veure o escoltar [*] una mesquita (és a dir, pràcticament cada dia), venia a la meva ment la imatge de les immenses i descomunals Ciutats dels trípodes descrites per John Christopher. Tot d’una vaig poder, vaig consultar l’edició electrònica dels llibres que encara tinc al meu ordinador, cercant la descripció exacta que en fa.

Torres i agulles de metall, segons conten, envoltades d’una gran muralla.

Aquesta és la primera referència que se fa a les seves increïbles i gegants Ciutats daurades.

El que va veure la Ciutat primer ens avisà i els altres vàrem intentar mirar, empenyem-nos uns als altres. S’aixecava a l’altra banda de les ruïnes: un cercle d’or mate que s’aixecava contra l’horitzó gris, coronat i cobert per una enorme bombolla de cristall verd. La Muralla tenia una altura tres vegades superior a la d’un Trípode; era llisa, sense fissures. Tot el lloc, malgrat descansava sòlidament damunt terra, pareixia estar estranyament deslligat a aquesta.

Curiosament, les descripcions que jo recordava eren més detallades de les reals (fruit, suposo, de la meva imaginació) i, ben pensat, les Ciutats dels trípodes no es pareixen tant a les mesquites istanbulenques, però la fascinació i majestuositat d’aquelles és perfectament extrapolable a aquestes. Perquè sí, les mesquites són fascinants i majestuoses. Immenses en la seva magnitud. Elegant en les seves siluetes. Misterioses en els interiors. Els minarets retallats sobre el cel ennigulat, perfils allargats i punteguts, en clar contrast amb les seves cúpules rodones quasi perfectes són fascinants. La seva altura i grandesa, la seva immensitat són majestuoses. Des d’un punt de vista purament arquitectònic i poètic, m’han entusiasmat. Em sentia com els humans protagonistes dels llibres de Christopher, un diminut ésser viu totalment desbordat davant les magnituds de les Ciutats dels trípodes.

La referència cinematogràfica és, òbviament, “Un toque de canela”, de la que ja vaig escriure per aquí en la meva darrera revisió [**] (també fa dos anys, també a Creta, casualment). Si veure aquesta pel·lícula a mars cretenques va tenir un sentit especial, recordar-la durant els meus dies per Istanbul va ser inevitable. Els carrers, la gent, les converses, les persones, les històries, els colors, les imatges, les llums, les ombres. No tornaré a parlar aquí de la fascinació que sento per aquesta peli, però crec que visitar aquesta ciutat m’ha permès entendre més no només la pel·lícula, sinó en general tota la història d’aquest indret al Mediterrani oriental que freqüentment oblidem o, pitjor encara, ignorem. L’oncle del protagonista li diu “He après que, a la vida, hi ha dos classes de viatgers: els que miren el mapa per traçar una nova ruta i els que senzillament es miren al mirall. Els que miren el mapa són els que se’n van, els que es miren al mirall són els que retornen”. Jo segueixo mirant mapes.

A les fotos, mesquites i espècies.

[*] Perquè, de vegades, les mesquites les escoltes, però no les veus, com ja em va passar quan vaig estar per Xipre (bé, en realitat escoltes els muetzins que canten a oració).

[**] Millor dit, en la meva penúltima revisió, perquè la darrera va ser la setmana passada: vaig sentir una inevitable necessitat de tornar a veure-la.