Adéu 2011

Avui és el darrer dia de l’any. I aquí estic, lluitant contra una faringitis-sinusitis (que pareixia vírica però deu ser bacteriana) en el meu cos i un virus cabró en el meu portàtil. Però podré amb tots, ho sé.

Malgrat vaig començar l’any malalta i l’acabo malalta, aquest ha estat un bon any. No em puc queixar, no senyor. He anat a llocs on no he estat mai. He rigut i somiat. He viscut moments inoblidables. He fet moltes fotos. He estat més feliç que trista. M’he il·lusionat. He gaudit del sol, de la mar, dels amics, de la feina. He gaudit de viure.

També n’hi ha hagut moments dolents, és clar, però d’aquest no me’n sol recordar gaire. A nivell de bloc, ha estat un any més productiu que els dos anterior i, malauradament he hagut de privatitzar aquest raconet meu, estic contenta, més contenta que mai de tenir-lo, de mantenir-lo, de gaudir-lo.

I el meu recompte anual és talment així:

He estat en 8 (+1) països (el +1 indica que a un d’ells només he estat en alguns dels seus aeroports.

He agafat 38 avions (increïble, he superat el meu record personal de l’any passat!).

He trepitjat 14 aeroports (+ el meu).

No m’han perdut la maleta en cap dels viatges.

He anat en 1 vaixell.

He passat 15 dies a la mar.

He dormit 68 dies fora de casa.

He gaudit de 3 illes (+ la meva).

He tornat 1 vegada a Creta (cosa que ja comença a ser una tradició! Espero que perduri!).

He anat a 2 noces i 1 funeral.

Han mort 2 persones properes i han nascut 4 criatures d’amics propers (Ah, el cicle de la vida...).

No he complit el meu propòsit d’acabar la tesi. Però no passa res, perquè ja la tinc quasi acabada i sé, sí, sí, que l’acabaré en 2012. Sona tan bé 2012...

A la foto, detall d’un carrer de Rethymnon, a Creta. On si no?

Darrers viatges

Ara que he començat a pensar en fer el recompte anual de 2011, m’he adonat que no he escrit ni una sola línia, ni he penjat una sola foto dels dos darrers viatges que vaig fer, allà pel mes de novembre [*].

És curiós com funciona l’autocensura de vegades.

Val que han estat viatges curts i nacionals, val que un d’ells era un destí més o menys habitual, però així i tot trobo que hauria de mencionar qualque cosa.

És cert que en cap dels viatges vaig dur la reflex (això és el que té no facturar, que has de limitar molt el teu equipatge) i també és cert que en cap dels casos vaig fer gens de turisme, però crec que almenys hauria de penjar una foto, almenys una.

Els dos viatges han estat curiosos, per dir una paraula que els enquadra bé a tot dos, malgrat no han tingut res a veure entre ells (bé, sí, eren viatges de feina, és clar).

A principis de novembre, vaig viatjar per primera vegada al País Basc. Una reunió internacional de tres dies, a un lloc desconegut, amb un temps espectacular. Vaig descobrir que a la ria de Mundaka existeix una ona que fa les delícies dels surfistes. Vaig comprovar el que tothom diu de què “al País Basc se menja beníssim”. Vaig constatar que en tres dies se pot passar per infinits estats d’ànim, fins i tot contradictoris. Vaig al·lucinar a un finès que aprofitava els moments lliures per interrogar-me per les tradicions del país (“I què bereneu? I a quina hora dineu? I quan sopeu? I feu cada dia migdiada?”). Vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un vespre, quasi ni vaig dormir. Vaig fer un parell de fotos, amb la compacta i amb el mòbil.

A finals de novembre, vaig viatjar per segona vegada enguany a Fuengirola. Una reunió nacional de tres dies, a un lloc més que conegut, amb un temps variable. Vaig haver de comprar el bitllet el dia d’abans, perquè fins al darrer moment no em varen autoritzar el viatge. Vaig volar per Granada, però no vaig veure gens de Granada. Vaig anar amb una companya i amiga molts de quilòmetres en furgoneta. Vaig retrobar-me amb la gent de sempre. Vaig fer feina, vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un dia, quasi vaig anar a veure el centre de Granada. Vaig fer una única foto, des de l’avió de tornada.

A la foto, el passeig de Mundaka, el darrer dematí abans de partir cap a casa, lluminós i espectacular, com només poden ser els dies solejats de tardor.

[*] En realitat, sí que vaig mencionar qualque cosa i fins i tot penjar una foto aquí.

Tradició nadalenca

La pitjor, amb diferència, de les meves tradicions nadalenques és posar-me malalta durant aquests dies.

La veritat, no recordo cap dels darrers Nadals, Caps d’Any o Reis que no hagi estat malalta. De vegades, fins i tot la malaltia s’allarga fins a les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià, a mitjans de gener. [*]

I sempre és el mateix, una malaltia de nens, com va dir el meu metge fa un any. Faringitis. Amigdalitis. Combinades entre elles o per lliure. Sovint s’uneix un virus estomacal, que em va atacar almenys dos anys seguits, no fa tant.

I, com sempre, quan decideixo que hauria d’anar al metge és festiu. O cap de setmana. O les dues coses. I espero amb unes ganes insanes (o malaltisses, ja!) que arribi el següent dia laborable per plorar-li una mica a la infermera de l’especialista perquè em coli o em deixi anar d’urgències.

I, mentrestant, ho intento tot, tot. Pròpolis, bafs d’eucaliptus, infusions de farigola i llimona, liquat de tomàtiga, gàrgares amb aigua salada. Tot. I només desitjo que passin d’una vegada aquests dies i em posi bé. I només em juro i perjuro a jo mateixa que l’any següent no em posaré malalta per aquestes festes. Ja.

Aquest any almenys he estat lo suficientment llesta per no agafar-me vacances justament quan me posava malalta (o és justament al contrari?).

A la foto, un detall del meu arbre de Nadal. Una novetat, una nova tradició nadalenca.

[*] Això reforça la meva teoria que el temps hauria de botar de l’1 de desembre a l’1 de febrer, com a mínim!

Nadal

Hivern

Ja ha arribat l’hivern al meu bosc de Ginkgo bilobas.

Però, a diferència de l’any passat, ja no em preocupen que les seves fulles se tornin grogues i caiguin, no, ja no. Perquè ara sé que els meus ginkgos són arbres caducifolis i que d’aquí unes setmanes perdran les seves fulles. Però també sé que d’aquí uns mesos, tornaré a gaudir d’una explosió primaveral de meravelloses fulles de ginkgo.

Dels meus cinc ginkgos originals, vaig donar dos; un sé que ha mort (oooooh!), l’altre creix saludable. Els altres tres encara són amb jo. Un té ja assignat una família d’adopció. Els altres dos (entre ells, el primer que em va créixer, aquest) quedaran amb jo. No podria separar-me d’ells. Ja no.

A la foto, el meu bosc de ginkgos, preparant-se per l’hivern.

Va de ciència-ficció

M’agrada la ciència-ficció. Bastant. O molt. Tant els llibres com les pel·lícules (malgrat el gènere cinematogràfic ciència-ficció-acció no me va tant). En tan sols uns dies he vist dues pel·lícules bastant diferents de ciència-ficció, però amb algunes semblances.

“Nineteen Eighty-Four” de Michael Radfort és una versió de la novel·la de George Orwell, precisament de l’any 1984, protagonitzada per John Hurt i Richard Burton. Vaig llegir el llibre d’Orwell fa molt d’anys, de joveneta. Només me’n recordo que em va agradar tant com me va impactar. Ara l’estic tornant llegir, però en anglès, com a activitat obligatòria a les meves classes de l’Escola d’Idiomes. Idó l’altre divendres, el profe ens va posar aquesta versió del llibre. La història té lloc a un futur gris, fosc i pessimista, a una societat totalitària on els sentiments i els pensaments estan prohibits, on tota la societat està vigilada per càmeres i per un Gran Germà que ho mira i controla tot, no tan sols el present sinó també el passat. El protagonista, Winston Smith, fa feina rectificant notícies recents i antigues, per tal de manipular el passat al propi interès dels governants. Però Winston es comença a plantejar coses, a dubtar del que li diuen, a veure totes les mentides i manipulacions. I, a més, s’enamora.

La història és flipant, em flipen moltes coses del llibre en el qual es basa aquesta pel·lícula, però ja en xerraré quan l’acabi de llegir i li dediqui el post corresponent (perquè el llibre es mereix un post per ell mateix). La pel·lícula és terrorífica. I no només perquè la vaig veure en anglès i sense subtítols!! El terror és més lleuger si el llegeixes, però quan el veus en imatges és quasi, quasi insofrible. Vaig sortir de la peli bastant bloquejada. Les imatges són cruels però el transfons que hi ha a la història és encara pitjor. Hi ha molta gent que diu que hi anem cap a aquest tipus de societat i crec que certament és així. De fet, la nostra societat ja té moltes coses de la descrita a la pel·lícula. Però es fa dur en temps com aquest, temps grisos i depriments, on qualsevol conversa acaba en un “què malament que està tot”, es fa dur veure una pel·lícula com aquesta. És recomanable. Però s’ha de sabre a lo que un s’exposa quan la veu. I també s’ha d’haver un llegit el llibre o almenys sabre de què va la història, sinó jo crec que és complicada de seguir i entendre.

“In Time” de Andrew Niccol és una pel·lícula que comparteix algunes coses amb l’anterior. També reflecteix una societat futura totalitària, on la gent deixa d’envellir als 25, però a partir d’aquest moments té un any de vida. Un any que pot augmentar o disminuir segons les feines que facis, perquè el temps és la moneda d’aquesta societat, la moneda de pagament i de compra. Però, a l’igual que en “Nineteen Eighty-Four” hi ha varis nivells a aquesta societat i en aquest cas, el protagonista es troba en el nivell més baix. Degut a un cop de sort (o mala sort) i a una acusació infundada d’assassinat, té la possibilitat de canviar de “zona horària” i conèixer a gent que viu d’un altra manera, que són rics en temps.

L’argument d’aquesta història em va atraure molt, em pareix interessant i dóna molt de joc. I la peli és molt entretinguda i li treu bastant de joc a una història original i curiosa. I té una gran diferència amb l’anterior: és una història optimista. En els dos casos, els protagonistes viuen en una societat que no entenen i que no lis agrada, se senten presoners de les seves pròpies vides i, cadascú en el seu nivell, intenten canviar no només la seva vida, sinó tot el sistema. I el que aconsegueixen en cada cas és ben, ben diferent. Ja he dit que l’altra pel·lícula és terrorífica i pessimista. Aquesta és lluminosa i optimista, tal vegada una mica massa, ratllant lo infantil. Però, què voleu que vos digui, és això, precisament això el que necessitem avui dia. Perquè sí, el món està fatal, tot està fatal, quan el despertador s’encén els dematins i escolto la ràdio, se’m lleven les ganes d’aixecar-me del llit, talment! Però què guanyem amb això? Què guanyem estant tristos, deprimits i pessimistes? És inevitable acabar en una societat trist, totalitària, on serem (o som) contínuament manipulats? O necessitem ser optimistes, riure, i lluitar per una societat millor, per un futur millor, per un món millor? Jo no sé què penseu, però jo tinc molt clar que hem de ser optimistes, perquè si no ho feim nosaltres, si no lluitem nosaltres per el que volem, qui ho farà? No sé si podem canviar el sistema, tal vegada sí, tal vegada no. Però el que tinc molt clar és que sempre, sempre, hem d’intentar trobar la part positiva de les coses.

Wifis curioses (2)

Un nou membre a la meva col·lecció de wifis curioses.

"Dame besos con sabor a KIWI".

S'ha de ser molt poeta. O molt beneit.

O t'han d'agradar molt els kiwis.

Als dofins també els duen les cigonyes

Durant la meva visita al Museu de Ciències Naturals de Brussel·les, el passat octubre, vaig descobrir que als dofins també els duen les cigonyes.

Però no sé si de París.

"Amanecer: Parte 1" de Bill Condon

Ja vaig escriure per aquí un dia que m’agraden les pel·lícules de la saga Crepuscle (i també el primer llibre, l’únic que de moment he llegit), que em xifla tornar a ser adolescent per unes hores veient-les i per tant crec que és lògic que ja hagi vist la darrera estrenada.

Curiosament, amb aquesta darrera història de la saga Crepuscle han fet el mateix que amb la conclusió literària de la saga Harry Potter: fer dues pel·lícules (HP7-1 i HP7-2).

No crec que hagi d’afegir massa cosa més de lo que ja vaig escriure en el seu dia sobre aquesta saga: m’agraden aquestes pelis, i molt. És cert que aquesta darrera té unes escenes que en alguns moments són massa crues i intenses (és una peli per adolescents! I, malgrat hi ha adolescents de totes les edats, la majoria d’ells són menors d’edat!), però així i tot em va agradar. I molt.

Va ser curiós anar a veure aquesta peli de “terror” justament quan fóra del cinema, al món real, es feia un recompte de vots amb resultats encara més terrorífics que la peli. I tant que més terrorífics. Però aquesta és una altra història que, òbviament, no és contarà aquí.

Com deia, la història de Bella, Edward, Jacob i tots els secundaris que pul·lulen durant tota la sèrie m’enganxa. Ja se sap, això és el que té ser adolescent!

Coses que (encara) me sorprenen de Creta

He escrit molt, però molt sobre Creta.

És el segon lloc on més temps he estat a la meva vida.

Hi he anat ja tres pics.

Però encara hi ha coses que em sorprenen.

De Creta. I de jo mateixa.

No només és sorprenent tornar a fotografiar el mateix cartell tres anys després de manera inconscient sinó descobrir que el graffiti de fa tres anys... és exactament el mateix.

Aquí, la foto feta fa un mes.

Aquí, la mateixa foto, tres anys abans.

Aaaaah, Creta. Mai em deixaràs de sorprendre! Mai em cansaré de tornar-hi!

I, de regal, algunes fotos més d’aquesta recent (i esperem que no darrera) visita.

"Tres maneras de volcar un barco" de Chris Stewart

Vaig comprar aquest llibre per curiositat fa més d’un any, passejant (laboralment) per mars catalanes (concretament aquí). El vaig comprar pel tema (és clar), pel títol (ben suggerent) i perquè una de les tres històries que apareixen al llibre té lloc a Grècia (on sinó?).

És un llibre curtet i entretingut, molt agradable, basat en les veritables experiències nàutiques del seu autor, un home ben curiós, per cert!

La història comença amb una proposta laboral al seu autor i protagonista: fer de patró en un veler durant un estiu per les illes gregues. Però abans de partir cap al Mediterrani, viu la seva primera experiència marinera en aigües angleses (primer volc). La segona part es desenvolupa en l’illa de Spetses i les seves aigües. I la tercera a l’Atlàntic Nord, en una ruta que jo crec que no m’atreviria a fer mai de la vida!

És aquest un llibre amable, alegre i recomanable. Per jo, només té un però: és fa massa curt!

De vegades

De vegades necessites molt poc per somriure, per sentir-te feliç.

De vegades només necessites la banda sonora adequada, de fons a la teva vida, durant uns minuts de pacífica soledat a l’habitació d’un hotel d’una ciutat ni massa llunyana ni massa desconeguda.

De vegades només necessites una xocolata amb croissant a una horabaixa no massa freda per una tarda de novembre, però ben reconfortant després d’un llarg dia de reunió.

De vegades només necessites un sopar tranquil i divertit, amb companys de feina i, perquè no?, també amics, ple de rialles, relaxació i bon rotllo.

De vegades sentir aquesta felicitat tranquil·la i plana és tan agradable com sorprenentment dolorosa.

Perquè de vegades, puntualment o de forma més o menys constant, et sents quasi feliç, simplement quasi feliç.

Avui no hi ha foto, però sí banda sonora. No de la que parlava aquí dalt, però sí una altra que puc sentir una i mil vegades sense cansar-me. I que comença precisament així, per als tristament quasi feliços.

Sigueu feliços.

Sense el quasi.

Quan no sàpigues què dir, simplement digues "gràcies"

Dilluns vaig tenir un mal dia.

Al dematí, em va costar molt aixecar-me, com si les 7 hores de som no haguessin servit de res.

A la feina, vaig haver d’aguantar les frases típiques que em trobo cada vegada que torno d’un viatge: “Oh, ets per aquí?”, “Quant de temps!”, “Ja de tornada?”, “I ara on te toca?”, “Quina sort, tot lo dia viatjant!”.

El dematí no va millorar: moltes feines pendents que enllestir, correus per contestar i el personal que m’envoltava que no aturava d’interrompre’m o xerrar.

Una pressió absurda en el front m’impedia pensar i treballar amb fluïdesa. Seria la tardor, el temps, la tornada o que era dilluns. Jo què sé.

Una hora i mitja de reunió amb el nostre director, amb els companys interrompent i fent brometes absurdes. No són temps de bromes ni de parides, però n’hi ha que pareix que quan pitjor van les coses, millor s’ho passen. Quina falta de respecte.

Intentant acabar unes feines a partir de la feina d’altres companys, me’n vaig trobar errors i més errors. I corregint els errors dels altres, no feia la meva feina.

La tarda va millorar sensiblement: tota sola al despatx i amb la foscor ja instal•lada als carrers, vaig poder fer feina com a jo m’agrada, sense ningú xerrant als meus voltants, amb tranquil·litat i calma. Quasi m’he reconciliat amb la meva feina, quasi. Però el mal humor seguia allà. Amb el cap cansat, amb el cor cansat, amb la ment cansada. La impotència de mil feines per fer i cap suport per fer-les, la necessitat de ser forta quan, és clar!, hi ha moments que no puc ser forta i necessito que qualcú ho sigui per jo.

I així, en aquell moment de solitud i una certa sensació d’impotència, vaig decidir pegar un cop d’ull a alguns dels blocs que m’agrada mirar de tant en tant.

I me’n vaig trobar això.

I em va fer somriure.

I quasi em va fer plorar.

Perquè he començat a pensar motius pels quals donar les gràcies i he trobat molts, moltíssims! Venien al meu cap mil i un motius per donar les gràcies, per sentir-me agraïda per tot, per absolutament tot. Per tot!

Perquè, certament, no tenia motius, és clar que no!, per sentir-me així. Perquè tinc feina, casa, família i amics. Perquè si tinc un mal dia, crido a una amiga i me’n vaig a ca seva de vespre a sopar pizza amb els seus fills. Perquè estic envoltada de gent que em fa riure i em fa sentir-me viva. Perquè si els altres em demanen ajuda és perquè em veuen capaç de fer-lo. Perquè la gent és com és, cadascun de nosaltres, i és en aquesta diversitat on està la bellesa. Perquè la vida és curta i meravellosa. Perquè aquesta frase l’hauríem d’aplicar a tots i cadascun dels dies de la nostra vida, en tots i cadascun dels nostres moments. Perquè, si tots ho féssim, sempre, el món seria un lloc molt més agradable i feliç que el que avui dia és, i no empitjoraria com pareix que no atura d’empitjorar.

When you can’t think of what to say... just say “thank you”.

A la foto, un moixet al monestir Hrysoskalitissa, fa ja dues setmanes. De tornada a Creta. Amb immensa gratitud.

El final de la voràgine viatgera

Ara que la voràgine laboral viatgera ha arribat al seu final, és el moment de tornar. És el moment de descarregar i revisar fotos, organitzar la casa, reprendre el contacte amb els amics que, sense poder evitar-lo, has deixat una mica de banda en aquest mes i pico d’avions (14!), reunions i llocs nous. És el moment de tornar a la rutina, d’oblidar-te de fer i desfer maletes, de regar les plantes amb parsimònia en una horabaixa tranqui·la de diumenge, i de fer pa. És el moment de gaudir dels racons de la casa, de les converses amb la família i amics, de la rutina del despertador per anar a la feina. És el moment de recordar els viatges. I d’oblidar-los. És el moment de posar en marxa coses pendents, d’acabar feines que deixares a mitges abans de partir i de somriure recordant els moments feliços passats enfora. És el moment de continuar amb la vida, com si la vida (al menys una part d’ella) s’hagués aturat momentàniament, estant allà fóra.

Malgrat la gent no s’ho cregui, això de viatjar és dur. I és dur perquè quan viatges, una petita part dels llocs que has visitat queda aferrada al teu cor, com una espineta, que no s’anirà mai. I és dur perquè, de la mateixa manera, alguns bocinets del teu cor queden allà, als llocs on has estat, als llocs que has visitat i que has gaudit, als llocs que has fotografiat, viscut o simplement respirat. Perquè, sense adonar-te, passes a formar part d’aquells llocs, a l’igual que aquells llocs passen a formar part de tu.

A la foto (feta amb el mòbil), l’ona de Mundaka (Gipuzkoa) sota una immensa i sorprenent lluna vermellosa. I la reflex a casa.

Game over

S’ha acabat.

Tota la meva roba d’estiu, les meves faldes, els vestits, els calçons de diferent mesures, les camisetes de tirants, els banyadors,... Tot, absolutament tot descansa ja en dues maletes taronges, on romandran fins d’aquí uns quants mesos, uns llargs mesos.

S’ha acabat l’estiu, definitivament.

Perquè l’estiu no acaba quan arriba setembre, ni quan comencen les escoles, tampoc quan arriba la tardor, ni quan ets (ja sí) conscient de què serà el darrer bany de l’estiu. No. Perquè si obris l’armari i trobes faldes de colorins, sandàlies obertes, o quan en un calaix encara hi ha camisetes de mil colorins sense mànigues, encara hi ha esperances, encara pensen que un dia farà sol, bon temps i caloreta i te les podràs posar, una darrera vegada abans que el gris i fosc hivern arribi.

Però s’ha acabat. Definitivament.

Ara, el calaix dels banyadors s’ha convertit en el calaix dels barret, les bufandes i els guants. Ara, el calaix dels pijames s’ha quedat petit, perquè els pijames d’hivern ocupen molt més que els pijames i camisons d’estiu. Ara, quan obris els calaixos dels jerseis no trobes un arc de Sant Martí de colorins, sinó colors foscos, apagats, tristos. Colors de tardor. Colors d’hivern.

No me mal interpreteu, no és que no m’agradi aquesta època... Bé, a qui vull enganyar? No m’agrada aquesta època.

A l’estiu, tot és llum, color i calidesa. A l’hivern, tot és foscor, gris i fred. M’encanta la roba d’estiu. És igual si tens qualque quilo de més, el color de la pell, l’alegria de les teles, em fan pensar que tot em cau genial, meravellosament. En canvi, a l’hivern sempre tinc mala cara, els quilos pesen més que mai i no m’agrada la roba, no l’acabo d’entendre jo, la roba d’hivern.

El meu esperit minva una micona en aquesta època. No trobo motius per l’eufòria i només vull dormir, hibernar i sentir des del llit les gotes de pluja copejant a les persianes. Però ho hem d’assumir.

S’ha acabat.

La foto, feta dissabte passat a Elafonissi (Creta). Hi ha una manera millor d’assumir l’arribada de la tardor que tornant a Creta? Ja en parlaré, d’això.

Voràgine laboral viatgera

En plena voràgine laboral viatgera, me trobo a jo mateixa amb moltes ganes d’escriure, moltes fotos que triar i penjar, molts de moments per recordar que se succeeixen tan ràpidament que pràcticament no puc ni gaudir-los.

I com que no sé quan tindré temps d’escriure sobre tots els viatges i mostrar totes les fotos que voldria mostrar, he decidit fer un post viatger telegràfic per si un cas no trobo el moment de tornar a aquests viatges (o, simplement, passades les setmanes ja no considero adequat escriure sobre ells) i es queden en el limbe dels viatges sense comptar.

Vaig estar a Brussel·les, on tot d’una arribar me’n vaig anar a fer de turista, talment així:

 

Després, vaig passar dos dies a la Comissió Europea, com ja vaig dir per aquí. I aprofitant que era el meu primer viatge per aquelles terres, vaig quedar dos dies més per allà on, a part de retrobar-me (per segon pic aquest any!) amb el meu veïnat portuguès de la meva època cretenca, vaig aprofitar per visitar Bruixes, que és així de guapo:

Queda pel record una tornada en tren que va inspirar un relat del qual, tal vegada, ja n’escriuré un altre dia. I vaig seguint fent de turista:

I també vaig aprofitar per visitar el Museu de Ciències Naturals, massa enorme i complet per no esgotar a qualsevol, però amb una col·lecció de fòssils i de dinosaures simplement increïble:

En tornar, uns dies de feina, el darrer bany de la temporada i, de nou, agafant avions. Nou destí: Copenhage. I, tot d’una arribar, de nou fent de turista amb un passeig en barca pels canals, i la Sireneta vista des de l’aigua:

I unes hores passejant per un parc d’atraccions tan antic com meravellós:

Tres dies de curs, que va començar amb una graciosa visita de Victòria de Suècia:

I una darrera horabaixa de passeig al país de devora, Suècia, concretament a Malmö on vaig menjar, per primera vegada en la meva vida, ant.

I, per acabar el viatge, un passeig en bicicleta per fer unes cerveses.

Ah, on me durà ara aquesta voràgine laboral viatgera?

A la meva segona illa favorita d’aquest meu estimat Mediterrani. Creta. Sempre Creta.

On si no?

"La chica con pies de cristal" de Ali Shaw

Amb aquest llibre m’ha passat una cosa molt curiosa: el vaig començar a llegir a poc a poc, delectant-me amb cada pàgina, amb els curiosos personatges, les criatures fantàstiques, els esdeveniments estranys, però a mesura que passaven les pàgines, sentia la necessitat de què acabés d’una vegada, d’arribar al final i tancar-lo, perquè no m’aportava gens, gens.

D’aquest llibre em va atreure molt la portada, el títol i la promesa de criatures irreals habitant un arxipèlag fred, llunyà, aïllat i tant tancat al continent com els seus habitants (cosa, per altra part, habitual en els pobladors illencs). Diminuts bous alats, meduses de mil colors, un estrany animal que transforma en albí tota la criatura que li mira als ulls. I una estranya malaltia que transforma els peus de la seva protagonista en vidre. Ah, i una història d’amor. Tenia tots, tots els ingredients perquè fos un llibre captivador i una història meravellosa. I, de fet, totes i cadascuna de les crítiques que he llegides posen el llibre a l’altura de la perfecció literària.

Però a jo m’ha decebut.

En primer lloc, no pots titular un llibre “La noia amb els peus de vidre” i després passar-te un terç del llibre jugant amb el misteri de quina estranya malaltia té la protagonista. No. Hem llegit el títol i sabem que té els peus de vidre. No hi ha misteri. Cap ni un.

En segon lloc, no pots permetre que la contraportada digui “Con esta fábula sobre el amor, bella, singular y exquisitamente triste”. “Exquisitamente triste”????? O sigui, que ja ens han contat el final. Quina putada. Ara, gran part del llibre ja no té ni sentit, perquè ja sabem com acaba (o no).

A més, no se li treu cap partit a tots aquests animalons estranys i fantàstics. Sí, apareixen, però només són personatges secundaris, que apareixen de tant en tant en la història, però res més. No en saben l’origen, ni el destí, ni la seva importància. Ni tan sols sabem què és el misteriós animal que transforma en albí tota criatura a la qual mira als ulls. Quina frustració.

I, finalment, és un llibre fred. Fred perquè és hivern, el paisatge està gelat, neva i tots els personatges (o quasi) estan ferits per amor. Amors sense correspondència, amors frustrats, amors impossibles. Oh, quina tristor.

Per jo, el millor del llibre és un personatge secundari: la filla del millor amic de Midas, el protagonista, de la qual ara mateix no recordo el nom (i no tinc el llibre a mà: estic a més de 2000 km del meu llibre...). Una al·lota llesta, però no només intel·ligent, sinó dotada d’una intel·ligència emocional que ja voldrien alguns dels adults del llibre. Llàstima que no tingui més protagonisme.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit per l’hivern.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit als 15 anys.

Tal vegada el que em passa és que necessito històries amables, amb finals feliços i no històries tristes que em fan pensar que les coses no sempre acaben bé.

Oh.

Avui, actualitzant des de Copenhage, on fa molt, molt de fred. Però no tant com a l’arxipèlag on es desenvolupa aquesta història.

En un dia de tardor qualsevol...

Talment avui.

À la Commission Européenne

Estic a Brussel·les, a una reunió a la Comissió Europea.

Em sent quasi important.

Quasi.

Juas!

Mai no saps quin serà el darrer bany de la temporada

Quan arriba Setembre, mai no saps quin temps farà. No saps si farà fred, calor, pluja o sol. No saps si la tardor serà estiu o l’estiu tardor. Mai no saps quin serà el darrer bany de la temporada. I per això tots són especials, únics i, probablement, irrepetibles.

Per això, malgrat sigui dimarts, te’n vas a la platja. Sí, d’acord, és el teu penúltim dia de vacances, unes vacances tranquil·les, amb molta feina de tesi, algunes compres per la casa (tinc una catifa! I un rellotge! I un prestatge nou!) i bastants moments amb amics i família. Però és dimarts. I hauries d’avançar una mica, una micona més en la tesi o en les mil i unes feines que tens pendent.

Però no.

No, perquè és Setembre. És tardor. Fa sol. I una temperatura deliciosa.

Així que agafes la tovallola, un llibre i poc més perquè ara el sol no crema tant com cremava i quasi (quasi) ni necessites protecció solar. A lo que anava. Agafes tovallola, llibre, poc més i te’n vas a la platja.

I no hi ha problemes per aparcar. I l’aigua ja està una mica fresqueta. I el sol no crema tant. I quan el sol encalenteix la teva pell, sents que no pot haver cosa més meravellosa al món. I tornes a entrar a l’aigua. I se’t posa la pell de gallina. I la mar està tan, tan, tan transparent, tant, tant, tant cristal·lina que pareix precisament això, un cristall. I gaudeixes. Gaudeixes de la vida, de l’estiu que se te’n va de les mans (però si ja és tardor!), de sabre que estàs vivint un moment quasi únic, quasi irrepetible, just abans de la voràgine de viatges que la tardor duu. I allà, dins l’aigua freda que et provoca calfreds, damunt la tovallola llegint un llibre agradable, sota el sol que juga a amagar-se entre núvols, allà, penses en lo meravellosa que és la platja per la tardor, en lo increïble que és viure, en la indescriptible felicitat de sentir l’arena entre els dits, el sol damunt la pell, la mar banyant els cabells... Aaaaah... Que s’aturi el temps. Ara. Per favor...

La foto és d’ahir. Intentant aturar el temps.

Keiki

Fa uns dies, vaig veure nova activitat en el nus on va sortir les darreres flors de la meva orquídia. Oh, què bé, més flors. Aquest va ser el meu pensament.

Però no.

Uns dies després, mirant l’activitat biològica d’aquell nus, me’n vaig adonar que allò no tenia pinta de capoll, no. Allò era una fulla. Millor dit, allò eren dues fulles!

Què feien dues fulles creixent en mig de la tija de la meva orquídia?

Afortunadament, avui tenim al senyor Google, l’entitat més sàvia del món! I gràcies al senyor Google ara sé que a la meva orquídia li està sortint un keiki, bebè en hawaià. És a dir, la meva orquídia està creant una petita orquídia!

La meva i·lusió inicial es va enfonsar quan vaig descobrir que, moltes vegades, els keikis surten quan la planta està en condicions dolentes, com a mesura de supervivència.

Oh.

Oh, oh.

Però també poden sortir perquè sí. És a dir, la meva orquídea no està necessàriament al bord de la mort (de fet, té quatre fulles ben guapes i sanes, i una petita una mica groguenca...).

De moment, i com que acabo de descobrir que l’aigua dura és molt dolenta per aquestes plantes, he decidit donar-li aigua embotellada. Tot sigui per assegurar la supervivència del petit keiki!

"Solaris" de Stanislaw Lem

Vaig comprar aquest llibre a començaments d’estiu, a la fira del llibre. El vaig comprar perquè era de ciència-ficció, el títol em sonava de qualque cosa i la portada era ben maca. No va ser fins després de començar-lo quan vaig descobrir de què em sonava: de fet, va ser la meva germana la que va dir “Solaris? Això no és una pel·lícula de George Clooney?”. Dons sí. I és la segona adaptació cinematogràfica d’aquest llibre. Però no la he vista. Possiblement qualque dia la/les vegi. No ho sé.

La història em va parèixer fascinant: el protagonista, Kris Kelvin és un psicòleg que arriba a una estació espaial que es troba al planeta Solaris, un planeta estrany, cobert per un estrany mar gelatinós que se suposa és una entitat vida, una espècie de brou viu i suposadament intel·ligent. Kris Kelvin ha de veure què passa amb els tres únics habitants de l’estació i fer front als problemes de conducta que pareix que tenen. Quan arriba a l’estació, fa pocs dies que un dels habitants s’ha suïcidat i els altres dos no són massa cooperatius. Però lo més sorprenent és que comencen a aparèixer altres personatges a l’estació que no haurien d’estar allà, com la dona del propi Kris Kelvin, que es va suïcidar a la terra molt d’anys abans.

He d’admetre que he passat una mica de por llegint alguns trossos d’aquest llibres. Però, com podia ser d’una altra manera? Llegir sobre habitants inesperats que apareixen sobtadament en una estació espaial semi-buida durant el vespre, quan vius tota sola, no pot ser massa bo. Per això vaig decidir llegir aquest llibre només a la platja. Tant de bo que l’acabat abans del fi de l’estiu!

A part dels petits moments de por (diguem-li millor angúnia), m’ha semblat un llibre fascinant: probablement és de les poques històries fantàstiques que parlen d’un habitant d’un altre planeta que no és antropomòrfic ni semblant a cap de les criatures que coneixem del nostre planeta. Un brou dens que és un organisme viu, no és captivador? És molt interessant tota la descripció del planeta, totes les formes que l’oceà solarià és capaç de crear i destruir, la història de la solarística, la part de la ciència que es dedica a l’estudi d’aquest planeta i, sobre tot, els múltiples i frustrants intens de comunicar-se amb aquest brou solariana. Perquè, al cap i a la fi és en això en el que es bassa tota la investigació extraterrestre (i quan dic extraterrestre em refereixo a fóra de la terra en general): no només descobrir si hi ha vida més enllà del nostre sistema solar, sinó si hi ha, comunicar-nos amb ells. La qüestió és: i si la seva forma de comunicar-se és inintel·ligible per nosaltres? No només això, i si la seva capacitat de comunicació és tan superior a la nostra que és capaç de conèixer-nos en profunditat i manipular-nos?

Però aquest llibre té altres lectures, moltes més. Filosofia pura. Romanticisme pla. Hi ha una mica de tot en aquest llibre, segons com el llegeixes, segons el que vulguis trobar. El que està clar és que ha servit a moltes històries fantàstiques posteriors, almenys d’inspiració (el llibre està escrit en 1961): llegint-lo em venien al cap algunes parts d’històries molt més recents, com “Esfera” (genial llibre de Michael Crichton) o “Abyss” la pel·lícula de James Cameron. I veig que no sóc l’única. Vet aquí un interessant text (una mica friki, així sí) sobre aquestes relacions.

Fa pensar aquest llibre, sí.

En el meu parell de suro

Sempre havia volgut tenir un panel de suro, però mai no l’havia tingut. Fa poc més d’un any, vaig aconseguir un: a partir d’un tros de suro que pul·lulava per ca els meus pares i un tros de fusta que pul·lulava per ca nostra, vàrem crear aquest panel que podeu veure aquí a la dreta. Tot d’una se va omplir de paperets i records, coses vàries que es mantenen o van canviant segons passa el temps.

A dia d’avui, en el meu panel de suro hi ha:

- Una ferratina del lloc on faig feina
- Una postal que vaig comprar a l’aeroport de Viena de Gustav Klimt (autor del famós El petó)
- El cartró de la xocolata més bona que he menjat a la meva vida, que em va dur la meva germana de Suïssa fa un parell d’anys (i que mai, mai més he tornat tastar): xocolata amb caramel i un punt de sal
- Dos postals d’Alfons Mucha
- Un paperet amb un recordatori d’un regal que he de comprar
- Una polsera (o era una turmellera?) que vaig començar fa mil anys i que no sé si acabaré qualque vegada
- L’entrada al concert de Jorge Drexler de l’estiu passat, firmada per ell mateix
- L’entrada i el mapa del recorregut del gorg de Samarià, el meu repte cretenc personal de l’any passat
- La (sublim) etiqueta d’una camiseta que em vaig comprar l’any passat
- Una postal d’un estudi d’art venecià, on vaig comprar una làmina gondolera que il·lumina la meva habitació
- El nom de les medicines que he de prendre per la meva al·lèrgia a la primavera
- La tarja d’un restaurant grec (com no) de Ciutat
- Un tiquet del Carrefour (que probablement ja podria tirar)
- Un calendari de 2011 que quasi ni miro
- Una postal que vaig comprar fa mil anys a Tenerife de la meva flor favorita, Strelitzia reginae
- Un llibret sobre la protecció de la tonyina vermella, obert en la pàgina d’espècies marines en perill d’extinció i espècies alternatives de consum

Uff, sí que hi ha coses en el meu panel de suro!

Reflexionant

Avui m’han passat el següent vídeo, que he trobat realment fascinant.



És una introducció al món de l’Astronomia. Més que una introducció és un intent de cridar l’atenció a la gent sobre aquesta ciència i, més concretament, un intent de fer aquesta ciència atractiva als estudiants.

I, inevitablement, i unit a lo molt que darrerament s’està xerrant d’educació no he pogut evitar pensar em la relació entre la formació acadèmica i les noves tecnologies avui dia. Perquè em pareix al·lucinant que amb la quantitat d’informació, de mitjans, de tecnologies, de possibilitats que avui dia existeixen encara hagi estudiants que no s’enganxin a tot això que és el coneixement. No només això, m’al·lucina que el fracàs escolar sigui tan gran precisament en el moment en el què l’ensenyança és (o pot ser) més atractiva que mai, el benestar social (el que encara queda en meitat d’aquesta crisi sense fi) permet als joves centrar-se en els estudis. On estem fallant? Reben els nostres joves tanta informació que no són capaços de processar-la? Hi ha tantes fonts de coneixement que s’acaben despistant? Com ho hem de fer perquè lis paregui atractiu? O és que simplement tot és pirotècnia, focs artificials, i som incapaços de mostrar-les lo meravellós que és aprendre, lo fascinant que és el coneixement, la màgia de la ciència, de l’art,...?

No ho sé. Només sé que després d’aquest vídeo, me fan ganes fer-me astrònoma o astronauta!

I ja que xerrem d’astronomia, crec que és el moment ideal de recordar la fascinant “Un toque de canela” ja que, com el padrí del protagonista deia la paraula gastrònom conté la paraula astrònom.

"Super 8" de J. J. Abrams

Tenia sentiments confusos i contradictoris cap aquesta pel·lícula. Per una banda, em feia moltes ganes veure-la: el tràiler me va parèixer prou interessant i la ciència ficció m’agrada. Però també sóc molt, molt poruga (jo diria més miedica) i no puc veure pel·lícules ja no de por, sinó de tensió, ensurts, fantasmes o criatures misterioses que et poden espantar.

Al final, vaig decidir anar-hi. En part perquè qualcú m’havia definit la pel·lícula com una mescla de “Los goonies” i “E.T.”, així que vaig pensar que mal no em faria. I no, la veritat és que molt, molt malament no ho vaig passar. Només va haver dues estones en què vaig tancar els ulls i tres vegades que vaig botar de l’ensurt (i he d’admetre que un d’ells va ser peculiarment admirable). I sí, la peli és una mescla de “Los goonies” d’”E.T.” però també de “Encuentros en la tercera fase” i fins i tot amb un puntet de “Alien” (crec, perquè mai no la he vista).

La història és entretinguda, més o menys intrigant, amb un puntet infantil. És un entreteniment pur i dur i probablement és el que més m’ha agradat: no és la típica peli en la qual hi ha un misteri tant, tant misteriós que arriba un punt que vols cridar “que diguin el que passa JA”. No, què va, no és així. Fins i tot els ensurts no són els típics de música d’ensurt amb la qual estàs pensant “ara ve un ensurt, ara ve un ensurt,...”. No, no ho és (bé, n’hi ha d’aquest però no només d’aquests!). Les seqüències encaixen perfectament unes amb altres, amb un ritme més que adequat: ara introducció semi-lacrimògena, ara nins que juguen a gravar una peli, ara esdeveniment inesperat i espectacular, etc, etc. Tot en el seu ordre, tot en el seu moment just. Un gran engranatge, aquesta peli!

Ja dic. La història bé, els actors bé, els personatges bé, la intriga bé, la sensibleria, bé, l’humor bé, els homenatges bé, etc, etc. Té de tot, una mica, en la seva justa mida. Fins i tot un monstre que no és tan monstre. O dos.

Res, que va ser ben xula. Que estic contenta d’haver-la vista. I que ja en podrien fer més pelis així!

11-S

Feia cosa d’un mes que havia començat a fer feina, la meva primera feina relacionada amb els meus estudis, a un centre d’investigació marina. Faltava menys d’un mes per començar el meu darrer any a la Universitat. I estava emocionada, perquè en uns dies participaria en una campanya oceanogràfica, aniria en un vaixell en mig de la mar!, i l’endemà m’ensenyarien a mostrejar peixos.

Havia anat a fer feina i dinàvem a casa tots quatre: els meus pares, la meva germana i jo. Després de dinar, la meva germana i jo ajudàvem a la nostra mare a recollir i el nostre pare se’n va anar al menjador, a mirar la televisió. Oh, què malament, si ell agafava el comandament segurament posaria les notícies, quin rotllo, en lloc de “Friends”, que era el que volíem veure nosaltres. Anàvem i veníem, recollíem coses, ens rentaven les dents, xerràvem i rèiem.

I va ser quan el nostre pare va dir: “Ha passat qualque cosa greu, molt, molt greu, però no sé què ni on”. I tots quatre ens vàrem replegar davant la televisió. Sorpresa, estupor, incredulitat. Què estava passant? Què era allò? Com podia ser?

La resta és història.

Qui no se’n recorda de què feia avui fa deu anys?

Se senten moltes coses sobre l’11-S, moltes, teories conspiratives incloses. Crec que, en general, lo que a molta gent ens fa reflexionar és com així se li dóna tanta publicitat, tant de bombo, tanta importància a un fet que no ha estat el més greu a la Història de la Humanitat, ni molt menys. Hi ha hagut fets molt pitjors, els haurà i a dia d’avui n’hi ha. Però el que, crec jo, marca la diferència entre tot i l’11-S és que, per primera vegada ens vàrem adonar (com comprovaríem després) que això ens podia passar a nosaltres. En el nostre dia a dia, en el nostre entorn hi ha moltes coses dolentes (accidents, assassinats) però les grans catàstrofes (guerres, desastres naturals, atemptats) passaven molt enfora de nosaltres, molt, i a gent amb la qual no ens identifiquem. Però qualsevol de nosaltres podria haver estat per allà. Qui més qui menys agafa avions de tant en tant, viu en grans ciutats o viatja a ciutats com NY. I no només això: ho estàvem veient en directe, per la tele.

Han passat deu anys. Encara faig feina al mateix centre d’investigació marina. Falten només uns mesos (espero) per acabar la meva tesis doctoral. I estic decebuda perquè no he pogut participar en una campanya oceanogràfica (hagués estat la 25ena!). Peixos, n’he mostrejats molts. De tant en tant, encara dinem tots quatre, però quasi mai simultàniament. Ara és el nostre pare el que recull i la nostra mare la que va al menjador, a mirar la televisió. Ara tots acceptem mirar les notícies. I “Friends” fa molt de temps que va acabar.

No sé si el món va canviar aquell 11-S, suposo que sí, perquè el món canvia, contínuament. La gent mor i neix dia. Hi ha catàstrofes naturals i accions dolentes de gent maliciosa. Però el món continua i continuarà voltant, sempre.

"El camino de la espiritualidad" de Jorge Bucay

No sóc gens partidària de llegir llibres d’ auto-ajuda o de superació personal o com se diguin tots aquests llibres que te fan pensar, reflexionar i/o orientar-te sobre la teva vida. N’he llegit de ben pocs. De fet, probablement sóc de les poques persones del planeta que va deixar de llegir “El alquimista” de Paulo Coelho: em resultava molt, molt depriment. Tal vegada és que no era el moment adequat, però tot allò de què els somnis se poden fer realitat em sonava a mentida. Així i tot, vaig acabar llegint un altre llibre de Coelho, “Verónica decide morir” i me va agradar bastant.

Vaig comprar aquest llibre de Jorge Bucay perquè una amiga me’l va recomanar, no en pla “He llegit un llibre xulo i te’l recomano perquè és xulo” sinó en pla “Aquest és un llibre adequat per tu”. Així que el vaig comprar. Per lo vist, forma part de l’anomenada “Fulles de ruta”, que inclou 5 llibres, 5 assajos psicològics, sobre 5 camins: l’autodependència, l’encontre, les llàgrimes, la felicitat i l’espiritualitat. Aquest és el darrer. I no és el darrer per casualitat: se suposa que quan tens totes les teves altres necessitats cobertes és quan pots anar més enllà.

M’ha agradat molt, sí, la veritat és que sí. M’ha agradat com explica les diferències i les relacions entre l’espiritualitat i la religió. M’ha agradat sobre tot la part on explica els beneficis de viure a poc a poc, d’aprendre a ser agraïts, d’aprendre a riure. Sí, definitivament, aquest ha estat un llibre adequat per jo. Perquè hi he trobat reflectides coses que jo ja pensava o almenys intuïa, perquè crec que la clau de la vida és precisament això: gaudir de la vida, a poc a poc, sense presa, sense aclaparaments, intentant cercar sempre la part positiva, alegre, intentar no fer mal, ser bona gent, malgrat de vegades, la vida quotidiana ens faci oblidar tot això.

Contrastes

Aquesta ha estat una setmana de contrastes.

Una mort inesperada. Un naixement programat.

Un dia de llamps, trons i pluja. Un dia de sol i platja.

Esdeveniments contradictoris, més o menys allunyats en l’espai, propers en el temps.

És la vida.

És setembre.

A la foto, el dia d’avui, de sol i platja.

Avui va de pebres

Perquè la meva planta de pebres està així de falaguera:

I ja n’he collit tres, de pebres. Fins i tot de ben grossos!

I, com que de pebres va el dia, aquí teniu una foto dels meus intents d’explorar les meves inquietuds (pseudo) artístiques amb la Nintendo DS: