500

Aquesta és l’entrada número 500 d’aquest blog. Mare meva.

M’encanta tenir aquest blog, m’encanta escriure, m’encanta penjar fotos i parides. Una de les coses que més mal m’ha fet ha estat haver de tancar aquest blog per visites no desitjades. Lo lògic, per celebrar les 500 entrades, seria tornar a obrir-lo a tot el públic. Però no em sento capaç. No em sento capaç de tornar a obrir-lo per haver de tornar-lo a tancar d’aquí un temps. Perquè, malgrat tal vegada no passés, tal vegada sí. Així que no l’obriré aquest blog. Mar illenca quedarà així, privatitzat, almenys durant un temps (llarg o no llarg, qui sap).

Bé, m’estic embullant.

La qüestió és: vull tenir un blog obert. El vull, sí, ara, ja. I com que no tinc ni les energies ni la necessitat de tenir dos blogs, aquesta serà la darrera entrada a Mar Illenca. Això només vol dir això, que és la darrera entrada en aquest blog. Però hi ha tot un blog, nou i impolut, per seguir la ?feina? que he fet aquí durant aquest anys.

Illa se transforma. Però només és una transformació superficial. És només un canvi de blog, de direcció, de colors i, també, d’idioma.

Espero mantenir l’esperit de Mar Illenca. Perquè això és el que m’agrada. I, si la nova aventura no funciona, tornaré a Mar Illenca. Em queden moltes coses penjades que tinc al cap o fins i tot escrites que hauria d’haver penjat per aquí. No lo he fet i no sé si ho faré al nou blog. Hi ha coses que sí, idees que sí, però hi ha qualque entrada que fa mesos vaig escriure i no he tingut mai el coratge de penjar-la aquí. I no crec que tingui el coratge de penjar-la allà. Perquè, al cap i a la fi, allò serà només una continuació d’això.

La foto és feta meva, fa uns mesos, a Barcelona. Pareix que fa mil anys. Com les entrades escrites i no penjades, no la havia mostrada mai per aquí.

Ens veim.

Salut

Un dia d’aquest estiu (no me’n recordo exactament quan, però juraria que va ser pel juliol), vaig anar a fer la revisió mèdica de la feina. Tota una aventura, sí senyor.

Per començar, tenia hora a les 10:45 i, és clar, havia d’anar en dejuni. Però, qui pot estar en dejuni fins a aquelles hores. Total, que vaig aguantar com vaig poder i quan devers les 11 i pico (ja sense sang a les venes) la doctora m’agafava la pressió arterial, vaig tenir una d’aquelles converses surrealistes que de tant en tant te trobes sense voler:

Doctora: Tu ets de tensió baixa?

Jo: No.

Doctora: Idó la tens molt baixa.

Jo: És que fa més de 13 hores que no menjo res.

Doctora: Ja, però és que has de venir en dejuni a l’analítica. Et trobes bé?

Jo: No massa. Jo normalment a aquestes hores, ja he menjat dos pics.

Doctora: Je, je.

Jo: Ho dic de veres...

Vaig sortir fatal d’aquella revisió. Me’n vaig menjar la fruita i la barreta de cereals que duia. Però em trobava fatal. No era gana. Millor dit, no era només gana, era una sensació de buidor absoluta. Me’n vaig passar la resta del dematí menjant, menjant de tot, però crec que no va ser fins que em vaig prendre dos tes que no vaig recuperar la meva tensió habitual.

Me’n recordat d’aquest moment absurd perquè fa uns dies em vàrem donar els resultats de la revisió. I em vaig trobar això:

Fixeu-vos bé. Sí, en un any he perdut 5 Kg, a la fi estic dins l’índex de massa corporal adequat però, oh sorpresa, malgrat la pèrdua de pes... m’ha augmentat el colesterol! I no només això, sinó que està per damunt el límit establert (200)!!! I això se pot resumir en una paraula

Hipercolesterolemia

O lo que és lo mateix, fóra formatges, fóra embotits, fóra massa carn, fóra fregits. Però, ben pensat, quasi no menjo ni embotits, ni carn, ni fregits. Me xifla la dieta mediterrània i crec (o almenys creia) que la seguia bé. Idó no. Hi ha qualque cosa que falla. De moment, he limitat el formatge i els embotits a la mínima expressió, els fregits ja fa molt que només apareixen a la meva dieta i de forma esporàdica i la carn... menjo ben poca de carn. I esport, més esport. De moment piscina i pràctiques de Bollywood (jajajaja!!!). Més endavant, ja veurem.

Tinc el colesterol alt. Encara no m’ho puc creure.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Victòria o derrota

Cada dia, quan me’n vaig a dormir, penso “Avui no l’he cridat”. I em quedo així, aparentment feliç, com si aquest gest no fet fos tota una victòria.

I després, penso, penso una micona. És realment una victòria, aquesta estupidesa? És intentar mantenir les distàncies, no fer cridades desitjades, no avançar, deixar morir una amistat tan especial una victòria? No és més bé una derrota, un fracàs? I em poso trista, una mica només. I començo cercar excuses per l’endemà, i pel dia després de l’endemà, i per l’altre, per no cridar. “Demà tinc un sopar, demà passat fan un partit a la tele, idó li puc cridar l’altre”. Però ja sé que “l’altre” trobaré noves (o repetides) excuses. I durant uns moments, sentiré la victòria. I, un instant després, sentiré la derrota.

I així, amb aquest absurd, passen els dies.

La foto, horabaixa de tempesta, fa un parell de dies. Però ben bé podria ser avui mateix. Aquest temps de tardor avançat em fa reflexionar coses absurdes.