Divendres 27 de gener, viatjava a Barcelona, com a inici ociós d’un viatge que en menys de 48 es convertiria en viatge laboral a Roma i que, a la seva vegada, es transformaria en viatge d’oci.
Per una sèrie de motius que no venen al cas, viatjava amb Spanair, al contrari de la resta del grup amb qui anava, que ho feia amb Ryanair.
Tot d’una vaig deixar la maleta a facturació, devers les cinc i mitja de la tarda, una parella de periodistes se’m va apropar. Ella em va ficar el micròfon davall el nas i, de manera bastant impertinent, em va demanar si volava amb Spanair i si m’havien confirmat que el meu vol sortiria. Jo, més sorpresa que emprenyada, vaig contestar amablement que sí. La dona va insistir, si era segur que viatjava, demanant-me que mostrés la meva tarja d’embarcament a càmera, amb un mig somriure impertinent. Jo, ja més emprenyada que sorpresa, li vaig demanar què passava, que si havia qualque cosa que jo no sabia. Ella continuava amb el seu somriure impertinent, sense contestar-me i insistint una i mil vegades si m’havien dit que el meu vol sortia. Al final, se varen cansar i em varen deixar tranquil·la. Ni tan sols record si em varen donar les gràcies.
Més al·lucinada que preocupada, me’n vaig apropar a l’oficina de la companyia que estava just devora. Allà, li vaig comentar al jove que atenia el que m’acabava de passar i li vaig demanar a veure què passava i si el meu vol sortiria. Ell, amb un somriure d’orella a orella i amb una amabilitat i professionalitat que no havia mostrat la periodista, me va explicar una mica per damunt la situació. No vaig entendre res, la veritat, però sí que vaig entendre que el meu vol sortia. I em vaig quedar tranquil·la.
Quan ens anaven cap a la zona de control, comentant la jugada amb els companys de viatge, em vaig adonar una mica del que volia dir tot allò, del que realment estava passant: la companyia estava a punt de tancar, d’aturar de volar. Així, de cop i volta, d’un moment cap a l’altre. Jo, egoísticament preocupada per si podia arribar a Barcelona a passar un dia i poc d’oci i una companyia estava a punt de tancar, deixant a molta, molta de gent al carrer. Aquell jove que m’havia atès de manera exquisidament amable estava a punt de perdre la seva feina. Però no li va importar. Va ser un professional, es va comportar com el gran professional que devia ser, explicant-me amablement la situació, calmant la meva intranquil·litat, quan ell estava a hores, a hores!!, de perdre la seva feina.
I vaig pensar en l’absurda entrevista que m’havia fet l’estúpida periodista.
I vaig pensar en la meva egoista reacció de només preocupar-me pel meu vol, pel meu propi interès.
I vaig pensar en tota la gent que no perd les maneres en situacions extremes, que és capaç de menjar-se els seus propis sentiments, els seus problemes, i actuar de manera amable i educada, més enllà de lo purament professional.
I vaig pensar, oh sí, que tant de bo al món hi hagués més gent com aquell jove d’Spanair que em va tranquil·litzar amablement, quan ben probablement hauria d’haver estat a l’ inrevés. Perquè si hagués més joves com aquest i menys periodistes com aquella, el món seria una altra cosa.
Una altra cosa, molt millor.
A la imatge, la tarja d’embarcament d’un dels darrers vols operats per Spanair.
La hauré de guardar.
