De tornanda

De tornada, una aturada puntual a Port de la Selva, només unes hores. I acabam sopant a una taberna gallega (!!).

El Golf de Lleó impressiona tant amb la mar plana com una bassa d'oli com quan hi ha força 8 a la mar. O tal vegada més.

La mar plana, sol calentidor i poques ganes de tornar a la civilització. Estar tan a prop del Cap de Creus i de Cadaquès i no anar-hi és un delicte. O ho hauria d'ésser. Hi tornaria sempre. No em cansaré mai de dir-lo. Ens hauríem d'haver quedat. Enguany no tendré vacances. I no sé quan hi podré tornar.

Menys de 48 hores a casa i de nou més avions i més reunions. I sense pont.

Je me suis tordu…

Je me suis tordu le cheville. I, és clar, voldria un bandage que sigui compressive. I també una pommade per a la inflamation.

La millor manera d’aprendre o practicar un idioma és quan no te queda altre remei. Què fas si te fas mal a un turmell en un país estranger i no pareix res greu? Doncs te’n vas a la farmàcia (alerta, aquí tanquen a les set de l’horabaixa!) i te fas entendre amb els natius. Lliçons accelerades de francès... quin remei!

I mentrestant, el cheville segueix inflamat i fa mal... ja anirà millorant.

Un turmell fotut, un BMW que quasi ens deixa tirats enmig de l’autopista i una resposta dels meus jefes supremos sobre un tema (laboralment) important negativa (si bé esperada). Què més ens espera en aquest viatge?

Les vistes, això sí, valen la pena. Però les Balears són non visibles des d'aquí.

Canvi d'aires

I, a la fi, canvi d'aires! Ja era ben hora, no? Debia fer... no sé, 20 dies que no agafava cap avió. Ja tocava! (Això, pel que no em conegui, és una introducció irònica).

Aquesta vegada també tocava canviar de país, que enguany només havia sortit un pic i això no pot ser. (Continuen les ironies).

Però bé, estam només a un parell d'horetes dels Pirineus, així que estam aquí devora (com aquell que diu) només que xerren raro (oh la la!). (Això no amaga cap ironia, és així i punt).

Una de les coses interessants de sortir de casa és que, de vegades (que no sempre...) la dieta d'allotjament és més alta i ens permet gaudir d'hotelets curiosos, com aquest. (Ja se m'han acabat les ironies, tenc son).

Ja contaré més un altre dia. Només dir que el cotxe de lloguer quasi ens deixa tirats en mig de l'autopista guiri. Mon Dieu! I això que duim un BMW...

I per acabar, una altra ironia: primer vespre a França i sopam a un grec... Ironia o contradicció? Bonne nuit... o kalinijta!

Un passeig per la ciència

Avui he aprofitat l'excusa de la presentació del reportatge sobre l'expedició a l'Antàrtida que va fer la gent de l'IMEDEA durant el mes de gener per pegar un bot a la Fira de la Ciència.

Quan hem arribat pareixia que no hi havia quasi ningú allà on feien el reportatge, però poc a poc ha començat a arribar gent. M'ha agradat molt, està molt ben fet i té una mica de tot: part científica, part estètica, part social. Ai, estaria bé anar qualque dia a l'Antàrtida... En acabar, he arribat a una conclusió: tenc mono de mar! Tenc mono de campanya! Ja ens queda menys per tonar a la mar... només un mes i mig...

La fira està prou bé. Tampoc no he estat molta estona, però crec que val la pena veure no només quina ciència es fa a Mallorca, sinó el gran esforç que es fa des de molts d'instituts i centres escolar per preparar aquesta fira. I lo bé que ho fan! Una altra cosa que m'agrada d'aquesta fira és que sempre em trob gent coneguda, antics companys, antics profes...

Per cert... quina ventada que feia avui... Les palmeres del passeig marítim pareixia que volien sortir volant...

Nuevos Ministerios

"Nuevos ministerios" no és només una estació de metro de Madrid (que també). És el tema (polític) del dia. I és el que passa a la institució per a la qual faig feina cada vegada (o quasi) que hi ha eleccions.

Fa casi 7 anys que faig feina per a un organisme públic depenent del Govern central, dels quals els darrers 5 han estat fent feina per a la casa estrictament xerrant (això vol dir que abans els meus contractes eren pel que eufemísticament se'n diu "empreses de servei"). En aquest 5 anys (o 7), he fet feina per dos ministeris diferents (quan jo vaig entrar, acabaven de canviar) i per 4 directors generals diferents (més o menys...). A partir de ja, tendrem nou ministeri! (I cinquè director general?). A saber (*):

1. Ministerio de Agricultura y Pesca
2. Ministerio de Ciencia y Tecnología (2000)
3. Ministerio de Educación y Ciencia (2004)
4. Ministerio de... ?? (de Ciencia e Innovación? o de Medio Ambiente, Medio Marino y Rural?) (2008)

Per una frase que he sentit a ZP per la ràdio, crec que a partir d'ara les meves nómines vendran amb el segell de "Ministerio de Ciencia e Innovación", però no ho tenc massa clar... Aquesta nova re-estructuració del Govern m'ompl de dubtes: perquè Educación separat de Ciencia? Què passa? sí, les Universitats fan educació però... no fan també ciència? Au, investigadors separats! I això de Medio Ambiente, Medio Marino y Rural engobla tant que casi, casi me fa por... I el que fa la meva institució... s'englobarà en ciència o en medi marí? Uff, 7 anys fent feina al mateix lloc i encara amb les mateixes preguntes...

El que em pareix també molt heavy és que hi ha una ministra de la meva quinta! M'estic fent gran...

Duran nous aires els nous ministeris?

(*) Una mica d'història: Al llarg de la nostra centenària vida, hem format parts dels ministeris de: Instrucción Pública y Bellas Artes (1914), Fomento (1928), Marina (1932), Comercio (1963), Transportes y Comunicaciones (1977), Agricultura, Pesca y Alimentación (1980), Ciencia y Tecnología (2000) i Educación y Ciència (2004). Ara haurem d'afegir un altre més a la llista.

La mar, sempre la mar...

Un dissabte primaveral qualsevol...

Sabates penjades

L’altre dia, mirant un programa de la tele, vaig descobrir que hi ha un costum bastant estès darrerament de penjar sabates en cables en mig del carrer a algunes ciutats. Jo no ho havia sentit mai i em va cridar molt l’atenció. També em va sorprendre l’extens estudi que se’n feia del tema, analitzant què volia dir i demanant als veïns la seva opinió.

Em va sorprendre la varietat d’explicacions que hi havia, però es centraven en dues: o bé les sabates penjades eren un indicador de qualque cosa (per exemple, un punt de venda de droga) o bé eren simplement una expressió artística més o manco espontània. Les opinions dels veïnats eren 50%, uns opinaven que venda de substàncies il·legals, altres que era una qüestió artística i, diguem, altruista.

Pot ser que no surti gaire jo o que quan vaig pels carrers vagi pensant en les meves coses, però no havia vist cap “sabata penjada” per Ciutat... tampoc no m’hi havia fixat mai. Poc temps després de veure aquell reportatge he descobert, en el meu barri, almenys dos llocs amb sabates penjades. Per davall unes d’elles pas cada dia (normalment dos pics!). I cada vegada que pas, no puc evitar pensar en el seu significat... són indicadors de punts de venda de drogues? Són una expressió artística? No ho sé, però tenc tentacions de recórrer la Ciutat a veure si en trob més...

"Como la vida misma" de Peter Hedges

A la fi vaig gaudir d’anar al cinema!

Aquesta és la història d’un home vidu amb tres filles que, en un cap de setmana que se’n van a passar amb la seva família (pares, germans, nebots), coneix a una dona de la qual (of course) s’enamora però, oh!, és l’al·lota del seu germà!

Això és bàsicament la trama... no gens complicada, però de la que treuen molt de suc.

La història em va parèixer molt divertida, els actors genials i tot una trouppe de personatges secundaris molt encertats. Fins i tot els escenaris em varen parèixer molt adequats.

Té moltes estones divertides i mai no arriba a ser massa pastelosa... excepte per la família perfecta del protagonista... deu existir a qualque banda del món una família tan amorosa, encantadora, feliç i perfecta? Jo crec que no!

Malgrat això, tornaria a veure aquesta peli avui mateix.

I seguint amb cinema, fa dos dies vaig veure “Mentiras arriesgadas” una peli de James Cameron de l’any 1994 amb en Arnold Schwarzeneger i Jamie Lee Curtis que en el seu moment vaig veure al cinema. No la pensava veure, però a la fi em vaig enganxar. És una peli entretinguda, exagerada com tot el cinema d’acció americà, però divertida. El que em va cridar l’atenció és que, a dia d’avui, crec que és impossible que es torni a fer una peli així: amb dolents dolentíssims àrabs que intenten atacar les principals ciutats dels Estats Units i no ho aconsegueixen per la intervenció d'un heroi. Ja quasi havia oblidat la visió innocent que aquesta potència mundial tenia de si mateixa abans de l’11-S. Vista ara, la peli és molt diferent que quan es va estrenar fa més de 10 anys. La història principal és divertida però aquest fons semi-polític no té cap sentit ara per ara... Com han canviat les coses en tant poc temps... serà que m’estic fent gran.

I avui, m’he aixecat amb una altra notícia cinèfila: ha mort Charlton Heston. Supòs que li faran milions d’homenatges i repetiran algunes de les seves pelis durant els pròxims dies. I sí, no negaré que va ser un gran actor i va fer pelis impressionants, però quan pens en ell, la única imatge que em ve al cap és a “Bowling for Columbine”, amb un rifle a les mans i cridant allò de què si li volen llevar que ho facin “from my cold, dead hands!”.