dilluns, 31 de desembre del 2007

“Como abejas atrapadas en la miel” de Esteve Ferrer


Ahir vaig anar al teatre.

Anar al teatre és un luxe. Bé, des de que estic hipotecada, tot el que costi més d’un euro és un luxe per jo. Anar al teatre és un súper-luxe. Per això no hi vaig molt sovint. Normalment un pic a l’any,generalment per Nadal.
El que més m’agrada del teatre és lo prop que sents al personatges, tenir els actors allà davant teu, a pocs metres, actuant per tu. Per un actor, fer teatre deu ser molt més complicat que fer cinema o televisió. Cada dia repetir la mateixa obra, no perdre el fil durant les dues hores de funció. Al teatre no s’admeten errors, no pots tallar i repetir l’escena. I al final, quan ja ha acabat l’obra, els personatges desapareixen i allà, saludant al públic queden els actors, les persones. El que menys m’agrada del teatre és que no m’agradi una obra. Si no m’agrada una pel·lícula, pens, “bé, la pròxima m’agradarà més” i me fa plorera els 6 euros i les 2 hores que he passat a la sala. Si no m’agrada un llibre... uff, aquí ho pas pitjor (sobre tot si m’he comprat el llibre i no és edició de butxaca!), pens que mai més trobaré un llibre que m’agradi. Si no m’agrada una obra de teatre... bé, això és el desastre, ja no ens que m’entri plorera, és que no puc deixar de pensar en la quantitat de coses que podria fer amb els (molts d’) euros que m’ha costat l’entrada.

Vaig anar a veure “Como abejas atrapadas en la miel” amb molta cura i por de que no m’agradés. El dia anterior, m’havien donat referències no massa bones (d'en Javi). I, he d’admetre, que l’obra em va agradar. I molt. Em vaig trobar a jo mateixa allà, envoltada de molta de gent, contemplant a uns actors meravellosos, amb una història que em va enganxar (una primera part interessant, una segona part insuperable), una posta en escena que em va entusiasmar (els flashbacks, els records del protagonista), gaudint com feia temps que no gaudia en el teatre. Un però (sempre ha d’haver...): el so em va parèixer una mica dolent. A jo, en sisena filera, em costava seguir algunes converses en alguns moments determinats.

Menció apart, els actors. Luisa Martín està genial (malgrat de vegades xerrava massa ràpid), dur el pes de gran part de l’obra (sobretot a la primera part). Félix Gómez... què puc dir? Crec que és un dels actors espanyols més carismàtic i li dedicaré un apartat final especial. La resta (José Luis Martínez, Ángel Burgos, Ana Trinidad e Inge Martín) perfectes en els seus (variats) papers. Crec que és un luxe veure actuar en directe i més en un cas com aquest. Estic encantada d’haver gastat (molts d') euros en veure una obra així. Si m’asseguressin que cada vegada que vaig al teatre gaudiria així, aniria més d’un pic a l’any. Malgrat sigui un súper-luxe econòmic, si és un súper-luxe en el sentit hedonista del terme, val la pena.

Apartat especial (i molt superficial) dedicat a Félix Gómez: m’encanta aquest actor des de fa temps. No negaré que un dels motius d’anar a veure aquesta obra era l’oportunitat de gaudir-lo en directe. M’agrada molt com actor. Si jo fes feina al món del cinema, el contractaria sempre. És un actor interessant, versàtil, convincent. D’aquí un parell –mallorquí- d’anys guanyarà un Goya, n’estic ben segura. A més, és d’aquesta gent que guanya amb els anys. M’agrada molt la seva veu, la trob seductora, intel·ligent i sòbria. Però, a més, m’agrada molt físicament. Ahir estava molt més atractiu que a la fotografia publicitària de l’obra: amb els cabells més llargs, grenyosos. I quan es va llevar la camisa la primera vegada vaig pensar, “mare meva, no m’ho puc creure!”. Després, quan se la va tornar llevar i també els calçons vaig pensar “uff, això ja és massa per jo!!”. Em vaig passar la resta de l’obra pendent si es despullava més... però no! Millor, perquè sinó m’hagués despistat massa! Bé, en qualsevol cas, I love Félix Gómez. A més, és d’una de les millors collites, la del 77 (la meva, òbviament!).

Visca el teatre! Visquen els actors guapos! I visquen els luxes hedonistes! (Per cert, ara m’adonat que no he escrit res sobre l’argument de l’obra, però aquest post ja és massa llarg, així que si voleu sabre més, cercau-lo per internet. Només diré que és una comèdia i un drama, que és una reflexió sobre la fama i el luxe però sobre tot sobre la cerca de la identitat, sobre qui som i qui volem ser. Em va recordar molt a una frase que ja he escrit per aquí “La felicidad no consiste en hacer lo que uno quiere hacer, consiste en querer hacer lo que uno está haciendo”).

Salut, pau, amor, euros, teatre, cinema i música pel 2008!

diumenge, 30 de desembre del 2007

"Marina" de Carlos Ruiz Zafón


M’encanta com aquest autor descriu Barcelona en els seus llibres (almenys en els dos seus que he llegit, “La sombra del viento” i “Marina”): una ciutat grisa, misteriosa, plujosa, gòtica, amb grans mansions abandonades (com la de la portada que, per cert, em va encantar), plena de misteris i secrets. Dedica tantes línees a descriure la ciutat com a qualsevol altre personatge, o fins i tot més. De fet, la ciutat és un personatge més de les seves històries.


Malgrat l’he llegit amb posterioritat a “La sombra...”, és aquest un llibre anterior. Curiosament, temps després d’haver-lo començat a llegir, vaig descobrir que és una novel·la per adolescents. Què fa que una novel·la sigui etiquetada com per adolescents i no per adults? No ho sé. Almenys en aquest cas, crec que la he gaudida tant com l’hagués gaudida fa quinze anys. Per jo, és una bona novel·la. Supós que el fet que els seus protagonistes siguin adolescents fa que s’etiqueti com a tal, però ben bé la història seria la mateixa si els protas tinguessin també quinze anys més...

El protagonista de “Marina” és un jove anomenat Óscar. Óscar conta, en primera persona, uns esdeveniments que li varen marcar per sempre i que tingueren lloc quan vivia a un internat a Barcelona a finals dels 70. En un dels seus passejos coneix na Marina, una jove que viu a una mansió mig abandonada amb el seu ancià pare. Amb ella, recorrerà Barcelona i descobrirà antigues històries, antics secrets i antics malsons, que realment són tan antics com actuals, on es mesclen amors apassionats, obsessions creacionistes i desitjos d’immortalitat. És una història de misteri, fantasia, fins i tot de terror, amb un toc d’amor juvenil que no arriba mai a ser embafador. Una història grisa i fosca, amb tocs de “Frankenstein” (un dels personatges es diu María Shelley, en clar referència a l’autora d’aquest meravellós llibre), amb misterioses papallones negres (de nom Teufel, dimoni en alemany) i petits moments lluminosos, com l’excursió a la platja o algun capítol puntual que, així i tot, són incapaços de llevar el to misteriós, grisenc i ple de boira de tot el llibre.

M’ha agradat tant que he estat vàries setmanes en llegir-lo, perquè no volia que s’acabés. Molt recomanable. A adolescents i no adolescents.

Una frase del primer capítol: “Todos tenemos un secreto encerrado bajo llave en el ático del alma. Este es el mío”.

dimecres, 26 de desembre del 2007

Aunque el mar...

"Aunque el mar esté en calma total, no significa que no esté sucediendo algo en la profundidad" (Jostein Gaarder, "El mundo de Sofía").

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bones Festes!

diumenge, 16 de desembre del 2007

"Ellos también pueden"

Aquest és el títol d'una campanya per lluitar "contra las manchas que no están en la ropa" de Puntomatic. I és també un dels anuncis més divertits que he vist darrerament. Els protagonistes són totals, la música divertida i la lletra genial! Hi ha una versió llarga, boníssima, i una curta que és la que posen per la tele. Perquè sempre fan els anuncis curts quan normalment els llargs són més bons i interessants?

Aquí teniu la versió llarga:



I la versió de la tele:

dijous, 13 de desembre del 2007

De matances

La setmana passada, aprofitant el pont, vaig anar a unes matances. Malgrat el més important a unes matances és aixecar-se prest, vaig decidir que no volia veure morir l'animalot i vaig arribar devers les 8, quan el porc ja era mort i ben mort.

El camí fins a Santa Margalida va ésser tranquil i per gaudir-lo. Veure el camp despertar-se va ésser tot un espectacle per una persona que, com jo, viu i fa feina a Ciutat. La llum especial de primera hora del dematí, el baf sortint d'un torrent en mig del camp, la boira damunt els arbres,...

Les matances són sang, greix, foc. Són tradició, família, menjar. Feia sol, almenys durant el dematí, però també una mica de fresqueta. Poc a poc, l'animal es transforma en menjar: botifarrons, sobrassades, llonganisses. El frit del dematí és sempre el més gustós de tot, enmig del camp de feina. Mirar, aprendre, soleiet. Un passeig per Ca'n Picafort per fer gana per un sopar molt mediterrani (no diuen que és la dieta més sana?): arroç brut, escaldums i una ensaïmada de xocolata i nata que deu ser pecat.

La tornada, vespre ben tancat i amb ratxes de vent repentines.



dijous, 6 de desembre del 2007

Un armari empaperat

Aquests dies, ficada dins un armari empotrat, llevant el paper antic (vell) de la paret, no he pogut evitar sentir-me con Belén Rueda a "El orfanato" en una de les seqüències finals de la peli. Crec que aixó de llevar paper se li donava millor a ella que a jo, així que la podia haver cridat perquè m'ajudés... ;)
Hi ha una manera més cinèfila, a la vegada que útil, de passar un dematí festiu?

diumenge, 2 de desembre del 2007

La felicidad...

"La felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace" (Jean Paul Sartre)

"The nanny diaries (Diario de una niñera)" de Shari Springer Berman i Robert Pulcini

M’esperava una mica més d’aquesta peli. Realment no esperava massa, només passar una horabaixa menjant crispetes i porqueries i rient una estona. El fred i l’edat em provoca que cada vegada me faci més ganes veure pelis petardes i menys pelis sèries. Però aquesta no acaba de ser ni una cosa ni altra.

Esperava una comèdia divertida i res més! I en teoria això era, però amb certes pretensions de (supós) comèdia intel·ligent: el fet que la prota vulgui ser antropòloga pareixia intentar donar-li un punt diferent a la comèdia, anar una mica més enllà (o no). Si aquestes eren les intencions, per jo no ho varen aconseguir. De fet, he llegit que el llibre en el qual se basa va ser un gran èxit de crítica i públic. I a més, he llegit que a la peli li han afegit que la prota sigui antropòloga (podria haver estat biòloga, advocada, militar, o el que fos, tampoc no hagués canviat gens la història!). Així que intueix que han destrossat una novel·la bastant més cínica i interessant que la peli.

Bé, aquesta és la història d’una jove de barri obrer, Annie (Scarlett Johanson), que fent de mainadera (??No es diu ninyera?) pel fill d’un matrimoni de l’alta societat novaiorquès (quantes paraules aprenc escrivint aquest blog!). Clar, pares rics que passen del pobre fill, que és terrible, però que en el fons és un sol. I òbviament, ha d’aparèixer també el veïnat guapete de torn i un parell de secundaris bastant innecessaris.

La peli té un parell de moments divertits, però és bastant fluixa en molt de punts. De fet, quan vaig sortir del cinema vaig pensar que havia moltes coses més interessants en las que perdre una horabaixa i, sobre tot, 6 euros… Bé, té alguns moments que estan bé, com quant Annie es veu envoltada de desesperades mares oferint-li feina o la reunió mares-mainaderes.

"Una palabra tuya" de Elvira Lindo


He tardat molt de temps en llegir aquest llibre, bàsicament perquè em feia molta peresa agafar-lo els vespres, que és quan llegeix durant tardor/hivern... Ja em va costar començar-lo, la portada no m’atreia massa i, com la història, em pareixia una mica depriment... Però Elvira Lindo em cau molt bé i vaig pensar que podria ser interessant.

El llibre és la història de dues joves, Rosario (que conta la història en primera persona) i Milagros, una dona ben peculiar, per dir-lo de qualque manera. Són escombriaires o escombradores (jo hagués dit barrenderes, però gràcies a deu existeix termcat per situacions com aquesta) i es coneixen des de petites. És la seva història, la seva amistat, les seves relacions, etc, etc. M’ha parescut un llibre trist, bastant depriment, però que al final, quan el vaig acabar de llegir vaig pensar que no era per tant, que en el fons és un cant a la vida i a l’esperança... però ben embolicat en molta tristor i desesperació.

Curiosament, quan l’estava llegint, vaig descobrir que estan gravant la pel·lícula, dirigida per la Presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, Ángeles González-Sinde. La portada de la peli és molt més vital, alegre i optimista que la del llibre. Així que vaig suposar que la peli seria el mateix. De fet, quan vaig conèixer qui eren les protagonistes, Malena Alterio i Esperanza Pedreño (Cañizares en “Cámara Café”) me’n vaig adonar que la peli seria bastant diferent del llibre: serà una comèdia dramàtica, amb una mica de mala llet, però comèdia al cab i a la fi. La història dóna ben bé per això: és bastant crua i dura, arribant a l’histrionisme, com per transformar-la en comèdia, negra en alguns moments, però comèdia. El llibre no em va parèixer gens còmic, però pot ser que la meva actitud quan el vaig agafar ja em va pre-disposar per una història trista i fosca. Crec que aquest tipus d’històries, en el fons tan dramàtiques, la línea perquè se’n tornin comèdies és molt molt prima. Així, la llavor d’una història ben dura permet convertir-la fàcilment en la comèdia dramàtica que ja anuncien i finalment serà. Sobretot si tenim en compte les protagonistes... Per cert, que Esperanza Pedreño no té res a veure físicament amb la descripció que de Milagros es fa en el llibre. Però això és la màgia del cinema... agafar històries i personatges i transformar-los perquè siguin atractius per una audiència cada dia menys propensa a sortir de casa a veure una peli. Crec que l’aniré a veure, sobre tot per llevar-me el gust mig amarg que m’ha deixat el llibre.
Una frase del llibre: "Todos somos muy perspicaces a la hora de predecir el pasado, pero en el presente la mitad de las cosas pasan delante de nuestros ojos sin que nos demos cuenta de su verdadero sentido".

diumenge, 25 de novembre del 2007

Trobada de Xeremiers a Mancor de la Vall

Avui, dins la Fira de l'esclata-sang i la muntanya, ha tingut lloc la III Trobada de Xeremiers a Mancor de la Vall... i quina millor manera de començar que amb un bon frit i una mica de vi!! Je, je...

Hi ha hagut de tot avui a Mancor, però sobre tot fred, molt de fred!! I unes gotes de pluja que de tant en tant ens emprenyaven una estona. Però bé, hem menjat frit, hem begut vi, hem xerrat, hem trobat coneguts, hem sonat passejant pel poble i ens hem refugiat a un bar a fer un lacao calentet, que ens ho mereixiem! I després, sonada conjunta a la plaça del poble (qualcú s'ha fixat que les franjes vermelles de la bandera espanyola a l'Ajuntament són taronges? I que l'escut estava cap abaix? Què divertit!) i regalet final dels organitzadors pels pobres xeremiers que han passat molt de fred avui dematí.

Xeremiers hi ha hagut menys que l'any passat. Supós que és en part pel fred que feia, però també en sé d'alguns que opinen que aquest tipus de trobada no s'han de fer, que és una manera barata pel poble de tenir xeremiers gratis sonant durant el dia de la fira... Perquè clar, un plat de frit i un regalet no paguen el sou dels xeremiers... Jo, en qualsevol cas, estic encantada de participar-hi, perquè és una oportunitat de sonar i sonar i juntar-te amb altres xeremiers que normalment no veus.

Però com deia, no només hi han hagut xeremiers, també esclata-sangs (malgrat jo no he vist massa), animalons, bestioles varies (aquí s'inclouen els xeremiers?), ballades, mostres de ball,... O sigui, festa i més festa!

L'any qui ve esper tornar (... estaré pel món??? Tal vegada!!!), però per favor, pujau una mica la calefacció que encara tenc els peus gelats!

I aquí fotos vàries del dia d'avui. No n'he fetes moltes, perquè no volia soltar el grall per si se'm congelaven els dits...







dissabte, 24 de novembre del 2007

Música i matemàtiques: ocarina integral

Divendres passat vaig assistir al cicle "Música i matemàtiques: ocarina integral", emmarcat dins els Cicles d'art i ciència organitzats pel Govern Balear i del que ja vaig xerrar aquí. Aquest cicle consistia en una conferència, "Una teoria matemàtica de la consonància", impartida pel Dr. Xavier Gràcia, Físic i Matemàtic i un petit concert d'ocarina a càrrec de Jesús Palazón i amics.

Arribar a Búger i, sobretot, a la Fundació ACA va ser bastant complicat: pluja durant (casi) tot el camí, diluvi a Búger, caminar per pendents pròximes al 45% on baixava aigua com si fos un torrent... Així i tot, vàrem ser una treintena els assistents. El lloc, per cert, era ben curiós i interessant. La conferència em va agradar bastant, malgrat em semblà massa matemàtica i complicada per jo (per qualque cosa no vaig ser capaç d'acabar la carrera de mates...), però vaig treure algunes idees musicals/matemàtiques interessants. En qualsevol cas, entre que va començar tard i era divendres horabaixa (cansament de tota la setmana...), se'n va fer bastant llargueta. En canvi, el concert se'm va fer molt curt, ja que només varen sonar tres cançons, però va estar molt bé. Se'n poden fer cosetes guapes amb una ocarina, un contrabaix, un piano i percusions. Ah, i un petit regalet per tots els assistents, el llibre dels protagonistes del concert, "Ocarina Integral", acompanyat de dos CDs: Ocarina jazz i Ocarina crossover.

I per acabar la jornada, un bon sopar envoltats de músics i/o científics (una cosa no lleva l'altra!) a base de pa i acompanyaments (sobrassada, butifarró, formatge) i un llom amb esclatasangs ben coentet!! I tornant cap a Ciutat, pluja i més pluja...

Podeu trobar una ressenya i algunes fotos de l'event a la pàgina de la Societat Balear de Matemàtiques Xeix. La foto d'aquí és de la portada del llibre.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Olvidarás...

"Olvidarás el amor, como cualquier otro desastre" (Nadeen Aslam "Mapas para amantes perdidos")

diumenge, 18 de novembre del 2007

Trobada Xeremiers Sa Pobla 2007


És un goig tornar cada any a Sa Pobla per motiu de la Trobada de Xeremiers. Malgrat normalment no vaig als actes del dissabte, el diumenge sempre m’ho pas genial. Sonar i escoltar, escoltar i sonar. Trobar gent que fa temps que no veus, escoltar cançons que no coneixes i sobre tot bufar i bufar, sense aturar!

Enguany, el fet de canviar la trobada de gegants a un dia abans ha donat als xeremiers la importància que es (ens) mereixien (mereixem!): tot un dematí dedicat només a la música. Mercat per firar malgrat enguany, com que he sonat tant, ni he vist el que hi havia per firar! Bé, hem firat un tambor ben gros, un bombo per l’agrupació que ja ens feia falta.

Hi havia escocesos, italians, valencians, els del centre gallec i molts i molts de mallorquins. Joves i majors, dones i homes, veterans i nous, coneguts i desconeguts. Hem bufat i bufat! Jo m’ho he passat moooolt bé, crec que fins i tot millor que a les darreres trobades.

I després, aquest arròs brut ben coent, amb qualque sorpresa (je, je), i l’ensaïmada amb mandarina i cacauets. Ah, i que no falti la queimada, ja tradicional en aquestes trobades. I sonar i sonar... enguany crec que les sonades de després de dinar han estat una mica caòtiques, tothom volia sonar alhora!

Encara tenc els sons de xeremies i flabiols ficats al cap, picats i repicats, cops de tamborino,... I les meves xeremies passaran aquesta setmana la itv, estic ben contenta perquè estaran perfectes per diumenge que ve a Mancor de la Vall (III Trobada de Xeremiers durant la Fira de l’Esclatassang i la Muntanya).

Cap festa sense xeremies!

Invierno europeo – a la fi!

“Invierno europeo” és un programa de l’Ajuntament de Calvià que subvenciona activitats culturals durant la temporada baixa en les zones turístiques d’aquest municipi mallorquí. Malgrat pareixia que enguany se suspendria el programa, finalment s’ha posat en marxa.

Un any mes l’agrupació de ball Es Rafeubetx forma part d’aquest programa i ahir va ser la nostra primera actuació de la temporada. Ha arribat el moment de treure els vestits, ventilar les faldetes, afinar els instruments, encalentir les veus i sonar i ballar i ballar i sonar. Com a primera actuació de la temporada no ens podem queixar, malgrat el públic alemany pareixia no entendre ni paraula d’una servidora que feia el que podia davant el micro per explicar-los que això que sonava era música tradicional de l’illa (“And now, another bolero!”).
Esper que les pròximes actuacions vagin, com a mínim tant bé com aquesta primera.
Gràcies a en Javi per la foto de grup!

Quan sospites que ha hagut tongo a unes opos

- Dels 5 membres del tribunal, només un és de fóra i quan aquest no pot venir, el president del tribunal decideix no avisar cap suplent

- Dos membres del tribunal mantenen llargues converses telefòniques amb un dels opositors (que finalment és qui treu la plaça). Òbviament, a la resta d’opositors (5 en total en un principi, 3 finalment presentats) no lis telefonen ni xerren amb ells per res

- L’opositor amb major experiència en el tema de la plaça queda només un punt per davant d’un altre opositor que no dur ni la meitat d’anys fent feina en el mateix (i és el que finalment obtindrà la plaça)

- A l’hora de defensar el projecte, amb una vintena de persones en el públic, el candidat que té més experiència, contesta millor les preguntes i fa una presentació que ens deixa a tots amb la boca oberta és el que obté pitjor puntuació

Això passà un dia qualsevol, a un tribunal qualsevol.

Una reflexió: Val la pena passar hores i hores fent feina, per tenir un bon curriculum? Al final el que decideix tot és el tribunal. I aquest no sempre és imparcial.

Una segona reflexió: la imatge que ha donat la institució convocadora davant espectadors d’altres institucions no podria ser pitjor: tot és una comèdia, si no tens bons padrins o no caus bé a certa gent, ja pots cercar-te la vida a un altre lloc. A més, com pot millorar una institució si no tria al millor candidat? O és que no volen que la institució millori?

divendres, 16 de novembre del 2007

Trobada de Xeremiers Sa Pobla 2007

I aquest cap de setmana, trobada de xeremiers a Sa Pobla! Aquí teniu el programa, que podeu trobar aquí: http://www.mallorcaweb.net/xerdesoller/Trobades/Sapobla2005/programa_XEREMIERS_2007.pdf


XIII TROBADA DE XEREMIERS
Sa Pobla 07

Dissabte, dia 17 de novembre

A les 21.30 h A l’església parroquial

Concert a càrrec de:
Xeremiers de Muro, Es Reguinyol

Glosa musicada
pels músics:
Pere Joan i Manel Martorell i del glosador Mateu Mates «Xurí»
Instruments: xeremies, flabiol i tambor, flauta, mandola, arxillaüt i veu

Presentació del llibre-DVD:
La música dels xeremiers de Mallorca. Cap a la creació d’un corpus documental per a la recerca i l’ensenyament del repertori
de Francesc Huguet Balle

Actuació dels:

Xeremiers (zampognari) de Sicília:
Benedetto Saja, zampogna a paro i friscaletto
Pinello Drago, zampogna a paro
Michelle Saccone, pifara i friscaletto
Massimo La Guardià, tamburello i tammorra

Presentació: Nada Gitto i Francesc Valcaneras

Xeremiers d’Escòcia:
Betford Pipe Band


Diumenge, dia 18 de novembre

A les 9 h Aplec a la plaça Major
A partir de les 10 h
Fira de luthiers
Mercat d’instruments de segona mà
Sonada dels xeremiers per la plaça i per tots els racons i carrers del poble

A les 11 h Església Parroquial
Missa de xeremiers

A les 14.30 h Dinar i sonada de xeremiers al Poliesportiu

Nota: Els tiquets per al dinar es podran retirar a la taula de Festa de sa Ximbomba. És imprescindible la presentació del tiquet.

Pluja i neu

Ahir vespre, dia especialment dur laboralment parlant, vaig assistir a la conferència "La Química i la mar" del Dr. Enrique Tortosa, director de l’Instituto Español de Oceanografía (IEO). Conferència interessant, però interrompuda pel famós apagón contra el canvi climàtic. Trons i llamps varen ser convidats impertinents de la xerrada, en la que, per cert, el nostre Director General va incloure una foto feta meva! L’acte, organitzat per l’Associació de Químics de Balears, era degut a la celebració del Dia de la Química i també es lliuraren els Premis Sant Albert 2007 al millor treball d’Investigació Química i a la millor llicenciatura del curs 2006-2007. Després de la xerrada, va haver una mica de picoteo, ben rebut, moment que vaig aprofitar per xerrar amb companys.

Tornar cap a casa sota la pluja insistent, envoltada de llamps i trons, amb l’aire fred batejant-me la cara va ésser una de les experiències més agradables que he tingut darrerament, especialment benvinguda en un dia laboralment tan dur com ahir, vigília d’un dia, avui, també molt dur. Quinze minuts caminant sota la pluja em varen omplir d’energies que ja se m’acabaven. Sentir la pluja botant damunt el paraigües, els peus trepitjant l’aigua, el nas fred i la mà dreta (l’esquerra a la butxaca!) congelada varen ser el millor relaxant i carregador de bateries que em podria haver tocat. Al començament, anava ràpid per arribar prest, però al final el meu camí es va tornar un passeig i vaig arribar casi, casi somrient, això sí, amb aigua fins als genolls. O casi.

Avui dematí, de camí cap a la feina, cap a un dia dur i estrany que m’ha fet plantejar-me moltes coses, les muntanyes de la Serra es deixaven veure tímidament entre els núvols, blanques, brillants, enlluernadores. Ha nevat!!! Tornant a dinar a casa, la neu s’havia fos (o almenys això pareixia), però el fred que omple tot em fa pensar que veurem més neu aquest cap de setmana.

La foto, feta meva, és dels meus calçons banyats, ahir tornant a casa.

diumenge, 11 de novembre del 2007

"Lío embarazoso" de Judd Apatow


Crec que m'estic fent major... abans no solia anar al cinema a veure pel·lícules com aquesta, comèdies sense cap pretensió. Però darrerament, de tant en tant, em fa ganes anar a veure qualque petardada. Això no vol dir que ja no m'interessin les pelis profundes o les pelis en versió original en idiomes que no entenc, però hi ha dies que fer quatre rialles amb unes palomites i qualque cosa dolça és el que em demana el cos. I ahir era un dia d'aquests.

"Lío embarazoso" és la història d'una jove periodista amb èxit que passa un vespre boig amb un jove que no té res a veure amb ella i queda embarassada... Està bé això de poder resumir l’argument en dues línees, je, je. Ella (Katherine Heigl) és una de les doctores protagonistes d’“Anatomía de Grey” (quan tornarà??) i ell (Seth Rogen) és un actor que no coneixia, amb un aire a Sean Astin, amb un personatge que és un desastre però que al final li afages carinyo. Entre els secundaris, destac Paul Rudd, un actor molt mono i que m’agrada molt, malgrat el seu paper aquí és bastant fluixet.

Malgrat la peli té alguns moments lents i perfectament prescindibles, en general la vaig trobar prou divertida. Fins i tot hi va haver un moment que no podia aturar de riure i plorar (quan el prota juga amb les nebodes de la prota) cosa que em passa molt de tant en tant i, en general, els meus moments de rissa total no solen coincidir amb la resta del públic... Així que és una peli per passar una horabaixa entretinguda, divertida, i trobar-se amb uns personatges simpàtics i divertits.

divendres, 9 de novembre del 2007

El tauró blanc a Mallorca

Ahir em varen convidar a l’estreno d’un documental sobre el tauró blanc (Carcharodon carcharias) a Mallorca, al Palma Aquarium. Es diu “Mallorca en busca del tiburón blanco”. Era la primera vegada que hi anava a l’aquarium i, com a primera impressió, l’edifici em va agradar bastant.

En la presentació del documental, hi havia un lleno absoluto (ja em va bé, sempre trobes qualque conegut), de fet en varen fer dues sessions, i la sala estava ben plena. Resumint, el documental tracta les cites sobre tauró blanc que s’han donat a Mallorca, basant-se sobretot en un treball publicat per Gabriel Morey et al. al 2003[1]. Hi havia una mica de tot, des d’intervencions de científics (el mateix Morey –de la DGPesca- i Federico Álvarez -director de l’IEO/COB-) fins a anècdotes de pescadors que qualque vegada s’han trobat una d’aquestes bestioles a les seves xarxes (per cert, encara no entenc perquè els varen fer xerrar en castellà, trob que va llevar expressivitat a les seves intervencions). També hi havia testimonis de pescadors submarins que contaven encontres amb altres tipus de taurons i fins i tot un que s’havia anat a Sud-àfrica a ficar-se dins una gàbia i veure taurons blancs de prop. No faltaven fotos, un vídeo ben antic i de mala qualitat, retalls de premsa i la (cutre) recreació de la desaparició d’un governador deguda a (suposadament) tintoreres. Ah, les úniques imatges de taurons vius no han estat rodades al Mediterrani, sinó a Sud-àfrica.

El documental no em va parèixer gens espectacular. El que més em va agradar varen ser les intervencions dels pescadors majors i científics, tota la resta em va semblar palla, però clar amb qualque cosa havien d’omplir els 45 minuts de peli. Com a tema, trob que pot tenir èxit perquè el tauró blanc sempre ha cridat l’atenció (o ho ha estat des de què Spielberg va fer la peli?) i hi ha molt de friki del tauró blanc repartit pel món. També està bé que la població en general s’enteri de que sí, hi ha taurons al Mediterrani!! Però... realment ens interessa que la gent sàpiga que pot haver (de fet, deu haver) taurons blancs nedant per les nostres aigües? Què opinarien els milers de turistes que arriben cada any a les nostres costes essent conscients d’això? En aquest sentit, el documental em va semblar molt ambigu: per una banda intentava deixar clar que els taurons, fins i tot els blancs, no són perillosos. Però per una altra, a algunes de les intervencions, les afegien un txatxàn-txatxàn massa spielbergiano. Apart, al final deixaven ben clar que és una espècie en perill d’extinció. Per tant, quines eren les intencions finals del documental? No em varen quedar gens clares. Com a eina de difusió científica és ben magre, com a difusió de coneixement sobre l’espècie tampoc no és espectacular. Per jo és només posar en imatges el que Morey et al. ja deien al seu article, que per cert, recoman. L’únic que vaig aprendre és que a Mallorca s’havia agafat el segon tauró blanc més gran del món (curiosament, el primer es va capturar també al Mediterrani, a Malta... qui torni dir que al Mediterrani no hi ha taurons... bé, me l´enviau i ja en xerrarem).
Una cosa molt interessant és que ens varen deixar fer una volta per l’aquari, almenys per una part: el Gran Blau, l’aquari més profund d’Europa. Jo no soc gens objectiva amb aquestes coses, m’encanten els aquaris i mirar peixos. Sí que em va parèixer molt gros i que hi havia molt pocs peixos (en varietat i abundància) però vaig gaudir mirant peixets, m’encanta! Deix qualque testimoni de la curta visita, en forma de foto i video. Esper tornar un altre dia i gaudir-ne més. (M’han comentat que potser en un futur permetin bussejar en aquest gran aquari... m’apunt!).

Resumint, fins als anys 70 es varen capturar taurons blancs a Mallorca i es continuen pescant molt de taurons cada any. Sí, això ja ho sabia... però almenys vaig veure l’aquari!


[1] The occurrence of white sharks, Carcharodon carcharias, around the Balearic Islands (western Mediterranean). (2003) Gabriel Morey, Martí Martínez, Enric Massutí and Joan Moranta. Environmental Biology of Fishes 68 (4): 425-432.
PS: He pujat un vídeo, però no sé perquè no surt...

Webs relacionades:

dimarts, 6 de novembre del 2007

Balears fa ciència

Propostes prou interessants en aquest any de la ciència que ja quasi acaba.

http://www.balearsfaciencia.org/

Especialment recomanable els cicles d'Art i Ciència.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Una vez al año....

"Una vez al año, acude a un lugar al que nunca hayas ido" (???)

dissabte, 3 de novembre del 2007

“El orfanato” de J. A. Bayona


No m’agraden les pel·lícules de por. Millor dit, no m’agrada anar a veure pel·lícules de por al cinema, perquè no veig la meitat de la peli, pas molta de por i em tap els ulls! Això és el que em va passar amb pelis com “Los otros”, “El sexto sentido” o “Dragonfly”, les darreres pelis que he vist al cinema i m’han fet por.

Veure “El orfanato” era obligatori: tothom en xerra i és la candidata espanyola als Oscars. Així que hi vaig anar, això sí, a les 4 de l’horabaixa, que una cosa és veure una peli de por i una altra és veure una peli de por al vespre...

He de dir que quasi tot d’una entrar en vaig llevar les ulleres (el contrari del que normalment faig quan vaig al cinema...) i que em vaig perdre parts importants de la peli, però així i tot crec que vaig veure suficient per opinar. La peli em va agradar, vaig passar molta por, molt de pics totalment innecessària, perquè trob que la història és prou interessant per haver estalviat un parell de sustos (perdó, esglais o surts o sobresalts). Perquè la virtut d’aquesta peli és, per jo, que conjuga molts d’elements molt variats igual que molts de sentiments. Per una part, és una peli de terror, amb molt de sustos que malgrat te’ls esperes, et sorprenen; amb fantasmes, esperits i més enllà. I per una altra part, és un dramón familiar: el passat de la protagonista Laura (Belén Esteban, un 10), el present amb el seu home i el seu fill amb tota la història que hi ha i no contaré. I el còctel final és una mescla de les dues pelis, les juntes, les barreges i surt aquesta peli. A mi les pelis de terror no m’agraden, ja ho he dit i per això ho vaig passar fatal, però l’altra peli, la història que s’amaga darrera els fantasmes m’ha agradat molt. I això que hi ha coses que queden una mica penjades i fan pensar que haurien pogut arrodonir una mica més el guió. En qualsevol cas, jo, en sortir del cine, encara amb la por al cos, només pensava “mare meva, quina història tan trista!!”. Perquè per jo, aquesta peli és sobre tot això, una història molt, molt trista. La part dramàtica m’agrada, però crec que li falta un bullit. I sense la part de terror, seria un drama prou interessant. I al final, és casi, casi de pel·lícula infantil (això sí, me sobra totalment l’explicació del final, però supós que sinó més d’un no ho hagués entés...).

No m’agrada passar por al cinema i no m’agrada que em manipulen perquè passi por. No m’agrada gastar diners en una peli que després casi ni veig. No m’agrada que quedin coses penjades, tantes coses penjades.

M’agraden els paisatges asturians, m’agrada la fotografia, i m’agraden els secundaris. M'agrada el cartell de la peli. M'agraden que em facin pensar, que al dia següent de veure la peli encara li estigui donant voltes.

Preguntes a l’aire (NO LLEGIR SI NO HAS VIST LA PELI):
Qui empeny a Laura a la festa? Simón o Tomás disfressat? Si és Simón, com és que ella el veu si encara tenia la ment tancada per veure fantasmes? Perquè li vol fer mal si després queda clar que ningú li volia fer mal? Si és Tomás disfressat, com és que ningú el veu?
Perquè Simón juga amb els nins que provoquen la seva mort i és un més d’ells?
Si Simón mor poc després de partir Laura de l’orfenat, com és que Laura no sabia res de la seva existència i els seus amics de jocs sí?
Té qualque sentit que Laura torni a l’orfenat on s’havia criat? No seria igual la peli si ella va a on antic orfenat i es troba tot això? Per jo només tindria sentit si ella hagués estat implicada en el joc on va morir Simón i després ella fos adoptada. Com així se veu a ella mateixa, com si ella de nina fos un fantasma més? Només té sentit perquè just és el moment que mor, però així i tot...
Perquè Laura ha de rompre el paper de paret de la porta per on ha baixat ja el seu fill? No ho havia romput ja Simón 9 mesos abans?
És Laura responsable de la mort del seu fill, quan tanca la porta i empeny tot el que hi ha i provoca que Simón caigui i mori? (Això digueren els que seien darrera jo al cine, jo aquest tros no el vaig veure...)
Perquè dur Benigna un xiulet aferrat al coll?

“Mataharis” de Icíar Bollaín


Vaig anar a veure aquesta peli el mes passat però fins ara no havia pensat a escriure res. És la història de tres dones, una és una dona madura, l’altra una dona cassada amb dos nins petits i la tercera és una jove fadrina. Totes tres comparteixen la mateixa feina: són detectius privades. La peli conta les seves vides i les seves feines i com es mesclen i embullen.

Em va agradar molt aquesta peli, em va parèixer bastant entretinguda i ben feta i els personatges m’han agradat molt: elles, perquè estan molt ben construïdes i ells, bé també estan ben construïts, però he d’admetre que tenir davant actors que m’agraden moooooolt (Tristán Ulloa, Diego Martín, Adolfo Fernández) també es té en compte, je, je, je.

Coses que em varen fer gràcia: Iñaki (Tristán Ulloa) oculta coses a la seva dona Eva (Najwa Nimri),... però home, si és detectiu privada!! Què et penses, que no te descobrirà??
Coses que em varen agradar: la història de Inés (María Vázquez), com s’infiltra a la multinacional i la seva relació amb Manuel (Diego Martín). El dibuix que la filla gran d’Eva (Najwa Nimri) fa dels seus germans i la seva explicació (no diré més). La relació entre Carmen (Nuria González) y Sergio (Antonio de la Torre).
Coses que hagués canviat: alguns finals, més definits (la relació Inés-Sergio i la investigació que du Eva).

dimarts, 30 d’octubre del 2007

"Los hijos del emperador" de Claire Messud


Vaig llegir sobre aquest llibre anant a un viatge, el vaig comprar tornant del mateix viatge i l'he acabat tot d'una arribar d'un altre viatge. Així i tot, no és un llibre gens viatger, quasi tota l'acció té lloc a Nova York.

Havia llegit coses molt bones sobre aquest llibre i supós que per aixó m'ha decebut una mica. El pitjor és que va arribar un punt que no podia aturar de llegir, que em feia falta sabre què passava amb na Danielle, na Marina i en Julius i amb tots els personatges secundaris que els enrevoltaven. El trio protagonista són de classe alta i la seva principal preocupació és l'èxit, més social que laboral o familiar. Dels tres, la meva favorita és na Danielle, fa feina en una cosa que l'agrada, és independent i pareix que té clar el que vol a la vida. És una dóna forta, però al final es descobreix la seva debilitat: s'enamora de qui no hauria amb tot el que això dur. Na Marina és la filleta guapa d'un famós escriptor, pareix la més perduda però a la fi, com tothom, troba el seu camí. I en Julius, je, je, és el personatge més bohemi, un gai mig loca, bastant pedant per jo que no sap ni qui és ni què vol. És curiós, crec que el llibre no m'agradat massa, però record els personatges amb carinyo! Passen moltes coses en els messos en els que trancorr el llibre, coses marcades de manera molt clara pel 11-S que tant influeix en tots els personatges.

Els secundaris formen una bona colla que complementa als protagonistes la mar de bé. En Ludo un australià que arriba a NY amb ganes de mejar-se el món; Bootie, el cosí de na Marina, per jo el personatge més extravagant i estrany; els pares de na Marina i na Danielle, amb el paper més o manco clau que tenen en la història.
El millor: personatges que canvien, evolucionen casi sense adonar-se'n i, de cop i volta, tot és tan diferent i igual alhora.

El pitjor: m'han parescut una mica pedants tots els personatges, m'ha passat una mica com amb els protas de la peli "Los lunes al sol". Em feien ganes de donar-lis dues bofetades i dir-les: espabilau-vos! Que mentre estau aquí sospirant pel que podríeu ser o fer la vida continua allà defora...
Ahir vaig comprar un llibre nou en el Carrefour, no ho vaig poder evitar, però de butxaca que quan t'has hipotecat no pots fer ja barbaritats. Però crec que abans em llegiré un altre que hi ha per casa... això sí, si els antibiòtics i la faringitis em donen un respir i puc llegir una mica enlloc de dormir com una porqueta al sofà.

Sor Tomaseta... on sou?


Enguany, la colcada de la Beata se va caracteritzar per un fet bastant material: no havia recompensa econòmica pels participants. Malgrat aixó, enguany crec que va ser l'any que més balladors vàrem dur amb la nostra agrupació.


Vist desde dedins, em va parèixer una colcada més pobre i poc nombrosa que altres anys. Pel contrari, part del públic present em va garantir que havia estat molt igual que sempre. Això sí, de companys xeremiers en vaig veure ben pocs! No ho sé. Jo no m'ho vaig passar massa bé, tothom s'aturava a saludar i allò era un cristo. El passeig de rigor, la sonada/ballada davant les autoritats i cap a cases.


Però sempre va bé treure a passejar el vestidet de pageseta i bufar una estona...


La foto, feta per na Malén amb la meva càmera, mostra alguns dels companys ballant al començament de la colcada.

Avió, vaixell, cotxe... i faringitis



De la meva darrera excursió (laboral) per terres catalanes, me'n duc un parell d'imagtes i bastantes sensacions.

Cadaquès sempre és un regal pels ulls i no diguem el Cap de Creus. No me'ls cans de mirar, en tornaria sempre. Hi ha un castell per allà, adalt de tot d'una roca que em fascina. El vaig (mal) fotografiar, però la foto no li fa justícia. El peix, les gambes dins una caixa a qualsevol llonja em fan sentir com a casa.

Sensació de mareig, sensació d'aire a la cara, un llit després de maldormir durant dos dies, les ones pegant cops a la barca, les pinzes d'un escamerlà a la pell, cremar kilòmetres i kilòmetres, trobar coneguts, quatre rialles, feina dura però ben feta. Les poques hores que vàrem passar a Port-Saint-Louis-du-Rhône (França) són una anècdota més. Me'n dut tot això d'aquest viatge, però sobre tot una faringitis de campeonato que em fa sentir k.o.
La foto, feta meva, és a Cadaquès.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Llocs històrics

Quan et trobes a un lloc històric, moltes coses poden passar pel teu cap, moltes preguntes, incògnites, curiositats,... Qui va viure aquí, qui va morir, qui va ser feliç,... Pots arribar sentir coses molt variades. Malgrat sigui un lloc inerte, els segles i segles d'història i vida els pots notar vius... És com si cadascuna de les milers d'ànimes que han passat per allà hagin deixat una minúscula porció d'elles mateixes i, al llarg de milers d'anys i milers d'ànimes, aquell lloc tingués la seva pròpia identitat, la seva pròpia ànima com a suma de milers de bocinets... Això és almenys el que m'ha passat a jo de vegades (p.ex. al Coliseu de Roma).
A l'Acròpolis d'Atenes, on vaig estar ara fa cosa d'un mes, me'n vaig plantejar moltes preguntes... part d'elles fruit de la meva ignorància històrica (i de la poca informació que hi havia allà). Quin va esser l'ús original, quins varen ser els usos posteriors, ha estat sempre així de sec o hi havia arbres i flors, qui la va destrossar,... Però una altra part fruit de les meves bogeries. Per què hi ha tanta de gent si és tan prest, perquè hi ha tantes grues, quines d'aquestes pedres són originals, perquè m'han cobrat l'entrada completa si els museus (l'antic i el nou) estan tancats, què és aquel globus que tenen allà en mig, per què no m'han donat un miserable tríptic... Però sobre tot... Per què no puc tocar cap pedra i perquè no puc entrar al Partenón...
No, no se poden tocar les pedres i no, no se pot entrar ni al Partenón ni a cap temple, per no poder entrar, no se podia entrar ni al museu! Tal vegada per això l'Acròpolis me va parèixer un lloc mort, tan sols una escultura allà enmig penjada, una joia que pots mirar d'enfora però no et pots atracar per por que es rompi. Vaig sentir aquesta sensació a tots els llocs històrics on vàrem anar, a tots els temples i per tot arreu. La ciutat pareix que està viva només a les tabernes. Les pedres estan mortes. Només va haver un lloc on vaig sentir la pedra vida allà a Atenes, curiosament al Forum romà... Allà, ben enmig de les columnes, pissant les rajoles, tocant (ben d'amagat!) la pedra, vaig sentir la pols dels milers d'ànimes que les trepijaren abans que jo...
Pocs dies després, coses que passen, vaig tenir l'oportunitat de visitar les ruïnes d'Empúries, a Girona. Allà hi ha dues ciutats, la grega i la romana. Va ser increíble trepijar les pedres i poder tocar-les! Les ciutats estaven vives! Passejant per mig d'un pati d'una casa grega i d'una casa romana, vaig tornar a sentir la pedra viva. Quasi podia sentir el renou dels nins passant per damunt la fonteta d'una de les cases i sa mare cridant "Puellae, quitatum fuentae jo dixit!!" o com fos que es digués "Nins, vos he dit que no heu de jugar a la font!".
No m'agraden els llocs històrics morts.
Les fotos, fetes meves, són de l'Acròpolis d'Atenes i d'una casa romana a Ampúries (Girona).

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Estudiad...

"Estudiad como si fuérais a vivir eternamente; vivid como si fuérais a morir mañana"
(San Isidoro de Sevilla)

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Una tempesta o tornado o el que fos...


Aquell cel ple de tonalitats infinites es va transformar en una de les tempestes més impresionants dels darrers anys...


Va fer sol al migdia, però en tornar a la feina després d'haver dinar, el cel tenia una estranya tonalitat entre entre gris i groguenca. Era estrany, no es veien núvols ni res, només un cel gris, compacte, estrany.


Poc a poc, núvols foscos s'atracaven: s'apropava una bona... I, sobtadament, es va fer de nit, nit tancada, només il·luminada pels llamps, impresionants. I vent, molt de vent. De sobte, no es veia res des de la finestra, tan sol les branques dels arbres doblegant-se... Tancar finestres i comprovar que tothom està bé. Els mòbils no funcionaven, la llum parpellejava, el vent bufava més i més fort. Un cel groguent en mig de la tempesta. Gent que arriba xerrant d'arbres caiguts, el trànsit colapsat,...


Ferits i danys materials, cap mort, almenys de moment, perquè hi ha un ferit greu i un altre crític. Diuen que potser hi havia un tornado, o potser més. El que està clar és que va ser qualque cosa més grossa i forta que la "gota freda" habitual o inclús que els caps de fibló que de tant en tant ens visiten.


Hem sobreviscut. La ciutat, greument ferida, intenta recuperar la normalitat. Normalitat? La piscina on el dia abans vaig nedar, està destrossada... quan podré tornar? Ni se sap... Un transtorn sense dubte mínim per tot el que ha passat.


La foto, feta meva, minuts abans que tot començàs.

dijous, 4 d’octubre del 2007

Un cel ple de tonalitats infinites

La llum de després de la pluja és increïble. L'atmòsfera, de tant neta, pareix nova. Defineix millor els contorns i dóna una vitavilitat sorprenent als objectes habituals.

Avui, la ciutat enfosquia davant la llum matinera. El cel, fosc, ple de tonalitats infinites entre el blanc i el gris, passant per tons blaus i marronosos, deixava passar raigs de llum matinera, pura, neta, nova i deixava endevinar un cel encara més blau que l'habitual, amagat allà darrera. Les faroles apagades, contribuint a la foscor ciutadana, es deixaven enganar per aquesta llum indirecta. Pareixia que l'il·luminador habitual de les nostres escenes diàries havia partit i, en el seu lloc, gaudíem del privilegui d'un Aguirresarobe(1) especialment inspirat.

Plourà, supós...

(1)http://es.wikipedia.org/wiki/Javier_Aguirresarobe

dilluns, 1 d’octubre del 2007

En Toni Roig ens ha deixat

La notícia m'ha sorprés avui dematí quan anava amb el cotxe cap a la feina: en Toni Roig ha mort.
El seu "Bon vespre a tots manco a un" no es tornarà sentir a cap ballada popular...
Podria agradar-te o no la seva música, les seves idees i la seva manera de ser, però ningú posa en dubte el seu paper clau en la música popular mallorquina durant tants i tants d'anys.
Jo he quedat consternada, no ho hagués dit mai.
Divendres passat presentà el nou disc d'Al-Mayurqa així que supós que ningú ho esperava.
Demà dimarts 2 d'octubre es celebrarà un acte civil a les 21:00h. al Claustre del Monestir de La Real de Ciutat de Mallorca.
Supós que seguirà donant canya sigui on sigui.

diumenge, 30 de setembre del 2007

Cala Agulla


Avui Cala Agulla estava així.

O sigui, plena, mar plana, neta, fresqueta, solejat...

Increïble.
Quin banyo més bo! Probablement el darrer de la temporada... o no, això no se sap mai.

"Sin Reservas"

Aquesta és una peli per veure un dia que no tens ganes de pensar i ganes de finals feliços.
Perquè, està clar, volem finals feliços!

No tenc res en contra dels finals tristos, al contrari, una pel·lícula que acaba mal sempre te queda ficada al cap molt més que una que acaba bé. De fet, moltes de les meves pelis favorites acaben malament... però, almenys de tant en tant, fan falta finals feliços...

Vaig veure "Deliciosa Martha" en el seu moment, al cinema en VO (o sigui, en alemany) i me va agradar molt. Aquesta "Sin Reservas" és una còpia d'aquella, però és un altra pel·lícula i, per tant, s'ha de veure com una altra pel·lícula.

Necessitava un final feliç i una peli que no em fes pensar i ho vaig tenir tot, què més puc demanar?

Que el prota canviï de perruquer, per exemple. Aquest pentinat a lo Bon Jovi, no m'agrada gens (i aixó que m'agrada molt la música de Bon Jovi...)

Que els secundaris donin més joc, perquè com a personatges me pareixien molt interessants.

Que qualcú lis expliqui als americans que hi ha més òperes que "Turandot" i que "Nessum dorma" no és l'únic tros d'òpera que pot sortir a una peli (val, soc una friki del Nessum dorma, ho admet!! No puc escoltar-la sense posar-me a cantar-la com una boja.... "Tu pure, o, Principessa, nella tua fredda stanza...")

Coses favorites: la forma de vestir de la nina; el moment bufanda (ella esperant un petó i ell "perdona, estás sobre mi bufanda..." jo me tir a un pou! O no li mir més a la cara o li fic un morreo de por, però no pot quedar així!!); el psicòleg/psico-analista o el que fos; els passetjos pel mercat a les 5 del dematí; el moment "pruébalo, mi abuela me dio el secreto de la receta en su lecho de muerte..." ("tu abuela? la que vive en Miami?"); el congelador/gelera del restaurant i les seves múltiples funcions; la banda sonora.

No la pens comparar amb "Deliciosa Martha" perquè a) aquella era una peli deliciosa i b) no me'n record de tant com per poder posar a parir aquesta en comparació amb aquella. Per això un dia d'aquest la tornaré a veure... perquè volem pel·lícules amb final feliç!

"Memorias de Idhún. Tríada" de Laura Gallego


Aquesta és la segona part d'una trilogia (la primera part es diu "La Resistencia") que conta les històries d'Idhún, un món fantàstic, ple de criatures estranyes i sorprenents.

A "La Resistencia" se'ns presenten una sèrie de personatges, com ara Victoria i Jack, dos humans que són molt més del que ells mateixos creuen o Alsan i Shail, dos idhunitas que formen "La Resistencia" i viuen allunyats d'Idhún, un món que està governat per Ashran el Nigromante, un tirà. També coneixem a Kirtash, un assasí que mata als mags que fugiren d'Idhún quan una conjunció astral (Idhún té tres sols i tres lunes) acabà amb tots els dracs i unicornis d'Idhún i començà la tirania d'Ashran. L'acció es desenvolupa entre la Terra i Limbhad, el llo on Alsan i Shail es refugien.

A "Tríada" l'acció transcorr a Idhún (malgrat també apareix un altre món Umadhun) i la "Tríada" de la que xerra el títol són Victoria, Jack i Christian o bé Lunnaris, Yandrak i Kirtash, perquè tot tres són molt més.

Aquestes històries m'han divertit bastant, no ho negaré, malgrat he d'admetre que són històries fantàstiques per a adolescents. És curiós perquè la part de pensaments i sentiments apareix per tot en el llibre i, malgrat és el que segurament atreu més lectors entre els jovenets, és el que menys m'agraden.

M'agrada la varietat de criatures i races que apareixen, com estan descrites i com interaccionen. M'agrada el rollo dolent i bons, i no tant dolents i no tant bons. M'agrada que el protas siguin jovenets normals que un bon dia s'adonen que són molt més que això (Harry Potter?). M'agrada com els personatges viatgen entre els mons i, sí, hi ha qualque història sentimental que m'agrada (Shail), però el rollete romàntic entre els tres protas està de més, per jo! Tot és molt nyonyo! Que la prota estigui hiper enamorada dels dos protas m'emprenya bastant i que no tengui collons de decidir-se per un... ostres, quina pardala! Però el que no aguant és el paper de tot dos, el hiper-empalagós Jack, tot lo dia besitos, arrumacos, dormir plegadets... I el suposadament fred i dolent Christian, tant fred que li fica mà a la pardala aquesta quan i com vol i després li diu "tranquila, te esperaré... ah, pero no esperes que seas la única mujer de tu vida". Ah, se siente!! Que ja m'he barrinat a la fada aquella pardala que pareix una moixeta en cel!

Crec que m'he passat... bé, supós que si tingués 15 anys menys estaria flipada amb tot dos, però a jo m'agrada molt més Alexander o Alsan, aquest si que és genial! Res de parides romanticones (Shail també té un desliz que pa què, però més cohorent que el menage a trois del protas!).

En el fons, supós que Victoria em fa enveja: té devora dos al·lots flipats per ella: un és un sol, bon al·lot, atent, simpàtic, sempre devora ella... i un altre és el típic chico malo que tant ens agrada a totes, sexy, valent,... I la molt pava té collons de no triar i dir "Me qued amb tot dos, si no vos agrada, pitjor per voltros". Con un par!!! De totes maneres, el meu personatge femení favorit és Kimara, una semiyan valenta, decidida, forta i ara maga... colgada per Jack, que li hem de fer pobreta, tots tenim debilitats...

Res, el llibre és entretingut, malgrat a jo les batalles se'm fan sempre pesades. Supós que qualque dia d'aquest em compraré la tercera part, que el món idhunita enganxa que fa por...

dissabte, 29 de setembre del 2007

Tant de temps...

Tant de temps sense escriure, tant de temps sense posar res...
Falta de conexió...
Comprar un pis...
Preparar una actuació...
Reunions a l'estranger...
Una setmana de vacances...
Són excuses suficients?

dimarts, 14 d’agost del 2007

Illetes


Diumenge vaig anar a Illetes, on enguany encara no havia estat. Malgrat no va estar malament, feia massa calor pel meu gust. Vaig estar una bona estona a la part de ciment, on vaig aprofitar per llegir HP7* i nedar una estoneta (hi havia bastants peixets), però feia massa calor i me'n vaig anar a la part de la platja, on bufava una micona d'aire. L'aigua estava prou bé. Però no havia duit ni aigua ni fruita... estava deshidratada! No, no va ser un dia gens espectacular.


La foto l'he treta d'internet


*HP7= Harry Potter and the Deathly Hallows (=les relíquies de la mort, que ja sé el que són!!)

dimecres, 8 d’agost del 2007

Pluja estiuenca

Avui dematí, a les 6.30 els trons i el so de la pluja m'ha despertat. Pluja per l'agost! Això deu ser cosa del canvi climàtic... o no. El dia segueix ennigulat i ha tornat ploure una mica. Són les bones sensacions de la tardor (olor a terra banyada, lluminositat especial post-pluja) però amb la tranquilitat de sabre que encara queda molt estiu per endevant.
El millor de tot això és que ara el meu cotxe està quasi net... això reforça la teoria de què no fa falta fer net un cotxe: amb el temps i suficient paciència s'acaba auto-netejant!

dimarts, 31 de juliol del 2007

Y una maratóóóóón...


Posen darrerament per la tele un anunci que m’agrada molt. És un anunci d’un cotxe, el Renault Megane, on fan servir la música de la banda sonora de “La història interminable” (Never ending story) amb la lletra alterada. M’agrada molt la cançó (la original), trob que la lletra que li han afegit és ben original i visualment l’anunci m’encanta.

“La història interminable” és una de les meves històries favorites. El llibre m’entusiasmà en el seu moment, tant per la seva originalitat “física” (és l’únic llibre que he llegit que les lletres no són negres, sinó de dos colors, verd i vermell) com per la història. La peli també està molt bé. Encara se me posa la pell de gallina quan record el moment que el/s prota/s crida/en “¡¡Hija de la Luna!!”.

No sé si són aquest antecedents els que fan que m’agradi tant l’anunci, però m’he descobert a jo mateixa cantant la cançoneta tot el temps.... “Nieve... curvas imposibles y una obra sin razón...”. ¡LA CANCIÓN DEL VERANO! Visualment, m’agrada molt el moment de “jabones”, la “vaca sorda” és ben graciosa i trob total el tros de “súper héroe herido, rocas en reproducción”. Je, je, “rocas en reproducción” em fa pensar en un dels primers llibres de ciències que vaig tenir, amb això de “materia vida, como los animales y materia inerte, como las rocas”. Les roques se reprodueixen! Ja era ben hora que lis donessin la importància real que es mereixen! D’on vos pensàveu sinó que venien els còdols? I quan surt l’hostessa (o azafata) al final “¿Algo más?” i el tio s’ho pensa i tria “¡Una maratón!... Y una maratóóóóóón... ooo ooo ooo”. Sí, m’encanta!!

Tot això m’ha fet pensar en un problema que tenia durant la pre- i l’adolescència. Tenia (tenc) una col·lecció de 100 llibres de literatura infantil i juvenil (entre ells “La historia interminable”). Quan llegia un llibre que m’agradava, me feia molta por començar un altre... “i si no m’agrada tant?”. Passava hores i hores triant el següent llibre. Era terrible per dos motius: (i) si llegia un altre que no m’agradava, m’emprenyava (“No trobaré mai més un llibre que m’agradi!”) i (ii) si llegia un altre que sí m’agradava, m’emprenyava (“Ostres, no hauria de badar tant per començar a llegir un altre, segur que hi ha milers de llibres que m’agradaran!”). Què hem de fer, pseudo-traumes juvenils, així era jo. I ara, estic llegint dos llibres simultàniament que m’agraden moooooooolt, quines coses, no?


Si el voleu veure, aquí el teniu: http://www.youtube.com/watch?v=nSl0KKvv8rs


I ja que va d'anuncis, aquí teniu un altre (curiosament, també d'un cotxe) que em pareix fabulós, ho podeu veure aquí http://www.seat.es/campaigns/toledo/extraordinario/main.html, on també trobareu informació del seguiment científic que es va fer a l'accident... perquè aquesta sorprenent història està basada en fets reals (http://www.el-mundo.es/cronica/2003/408/1060606790.html).

dimarts, 24 de juliol del 2007

Harry Potter and the Deathly Hallows.... et al



Ja tenim aquí el darrer llibre de Harry Potter. Això s'acaba, snif, snif. He d'admetre que quan dissabte anava a comprar-lo em feia una mica de llàstima que fos el darrer... però crec que és com ha d'ésser, sinó, acabarien fins els nassos de tant Harry & co.



Idó, sí, vaig comprar el llibre el mateix dia que sortia a la venda... D'acord, sóc una friki de HP, i què?


Això sí, ni crits, ni llargues coes, ni capes, ni varetes ni res de friki total, que jo seré friki, però friki discreta! Jo vaig anar a darrera hora del dia a veure si quedava qualque llibre... d'acord, em va costar una mica trobar-lo i, a lo darrer, em vaig posar una mica nirviosa pensant que no el trobaria... però el vaig trobar!


Obviament, no contaré res. Bé, he llegit tres capítols només, així que no puc dir massa, je, je.


El problema és que estic llegint un altre llibre i no el vull deixar. Després de quasi un mes incapaç de llegir res (entre estrés durant i post campanya i molta som arrossegada...) i ara que m'havia enganxat a un altre llibre, no el pens deixar. Així, que compagin dues històries: en Harry & friends i la història de Tatiana, Jean-Jacques i el Dr. Vázquez, els protagonistes de "Telón de sombras" de Camilo José Cela Conde. Dos llibres que no poden ser més diferents. Però ja en xerraré un altre dia dels dos llibres, quan els hagi acabat.

Més platges

De nou, el cap de setmana: dos dies, dues platges. Anar a Camp de Mar va estar molt bé, especialment perquè és la primera vegada enguany que trec les ulleres i el tub i em dedic a inspeccionar una mica els peixets i bestioles vàries. Ja era ben hora!! Va estar bé: esparralls, variades, oblades, salpes, qualque llissa enorme, mollets, ... Hi havia dos bancs de castanyetes, ja entre blaves i negres ben guapes! Fins i tot me va parèixer veure un petit anfòs amagant-se, però quasi no el vaig veure, així que no ho puc assegurar. També vaig inspeccionar una mica el bentos, esponjes algues i organismes varis. Malgrat és una platja hiperturística, se poden trobar molt de bitxos, sempre em sorprén molt aquest tema. Fins i tot, les mates de Posidonea que hi ha pareixen es mantenen any rera any... Diumenge, a la platja d'Alcúdia/Muro fotia una bona ventada. Així i tot, l'aigua estava ben bona. Però aquesta platja ja és una altra història.

dilluns, 16 de juliol del 2007

Harry Potter and the Order of the Phoenix


Dissabte vaig veure la cinquena película de Harry Potter, Harry Potter i l'ordre del fènix, en versió original (d'aquí el títol en anglès).

Tenint en compte que el cinquè llibre és el que menys em va agradar (esperava una tornada real de Voldemort i no centenars de pàgines en pla "no, Harry, ets un mentider, ell no ha tornat"), he d'admetre que la película me va encantar... Val, no sóc gens objectiva, sóc fan total de la saga HP (tant llibres com películes) però m'agrada com, cada vegada més, les històries són menys infantils i els personatges més adults.


Hi ha moltres coses que m'agraden de la sèrie HP. Ara xerraré de les pelis.


M'agrada que deixin als personatges crèixer, que siguin els mateixos actors que facin els mateixos personatges en totes les pelis (qui ni recorda sèries de la nostra infància en el que alguns dels protas canviaven de cara sense cap explicació....).


M'agrada que, malgrat tallar moltes coses del llibres, mantenguin les idees que en ells hi ha.


M'agrada que juguin amb ventatge, que ja sàpiguen quins personatges seran importants en les següents parts, i que ja apareguin, abans de que arribi el seu moment, com a "figurantes con frase".


M'agrada la fotografia, els paissatges, els ambients... que reconeguis escenaris importants d'anteriors entregues i que es tornen només "fons" ara.


M'agrada que cada vegada sigui més fosca i menys infantil.


M'agraden els actors, lo bé que quadren amb els seus personatges.


M'agrada que hi surtin/o hagin sortit alguns dels meus actors favorits: Ralph Fiennes (a veure quan putes li creix el nas a Voldemort!), Gary Oldman (des de que va fer de Dràcula em pareix increïble), Alan Rickman (quina veu, Deu meu, quin vozarrón!), Kenneth Branagh (val, el seu personatge era insoportable, però és el millor), Emma Thompson (no fa falta ni que xerri, només amb la seva presència, amb aquelles ulleres horripilants, ja basta).


M'agrada que hagin posat Imelda Stauton a la peli, perquè així almenys vaig entendre qualcú quan xerrava (in English, of course). (Per cert, sempre havia cregut que I. Stauton era la dona de Hugh Laurie -el televisiu Dr. House- i resulta que no... -imdb.com dixit-. Supós que el lapsus ve de les dues vegades que han fet de matrimoni al cinema -a "Los amigos de Peter" i "Sentido y sensibilidad"-).


Algunes escenes favorites de HP5: quan els membres de l'exèrcit de Dumblemore fan l'encantament del patronus, quan Snape entra en els pensaments de Harry (i acaba sent Harry el que entra en els de Snape), quan durant els examens de OWL (TIMO) entren els bessons Wesley, quan els ja descoberts membres de l'exèrcit de Dumbledore ignoren a Cho, que s'ha xivat! (la mirada assessina de Ginny cap a Cho no té preu!!) i la lluita final Harry-Dumbledore-Voldemort. Deu meu, quina planta té Voldemort... perquè és el dolent, que si no....



Resumint: m'agrada HP!! I aquest dissabte surt el setè llibre.... Dos personatges importants moriràn ... quins??






dimarts, 10 de juliol del 2007

Cap de setmana platjer

Dos dies, dues platjes...
Dissabte la platja de Son Maties i diumenge la platja d'Alcúdia/Muro.
Amb molt, m'estim més la segona. Vistes més obertes, aigües més netes. En arribar a Alcúdia, l'aigua era d'un blau preciós. Durant el primer bany el blau se'n va tornar verdós. Misteris marins. Al final, feia una mica massa vent, però s'estava bé.
Què son de curts els caps de setmana!