Cala Deià

Fa ja una setmana, vaig inaugurar oficialment, la temporada de bany.

He batut tots els meus rècords previs: fins ara, la temporada més primerenca havia començat a meitat de maig. M’he avançat quasi dos mesos!

Això sí, un bany puntual a aigües fredes, en un dia trist i plujós no vol dir que l’estiu hagi arribat. Ni molt menys. Però és un autèntic plaer tornar a sentir l’aigua salada a la pell. Tornar a la mar, després d’un hivern tan fred i (per jo), llarg.

No sé si havia estat abans a Cala Deià. Probablement sí, però no ho record. Sense dubte és un bon lloc per gaudir del primer bany de la temporada. Malgrat l’aigua freda i el gel gris. O precisament per això mateix.

La mar, sempre la mar...

Idó, com ja he dit, queda inaugurada oficialment la temporada de bany 2010!

"Déjà vu" de Tony Scott

Per culpa d’aquesta pel·lícula, vaig començar la setmana passada de la pitjor de les maneres possibles: morta de son i emprenyada amb el món en general. La vaig veure a la tele, cosa curiosa perquè darrerament miro molt poc la tele i molt menys per veure pel·lícules.

Però és clar, una que és fan tant del cinema com de la ciència ficció ho va tenir molt fàcil per enganxar-se a aquesta pel·lícula de´n Denzel Washington. Un agent ATF (que no sé el que és, però deu ser un agent especial important) és encarregat de descobrir pistes sobre una explosió d’un ferry. Al mateix temps, una dona apareix assassinada a prop del lloc de l’explosió. Entre els seus nous col·laboradors, hi ha un grup que és capaç de mostrar-li imatges de 4 dies abans de l’explosió. A partir d’aquí, el que pareixia una història de bombes i terrorisme es transforma en una pel·lícula de ciència ficció al·lucinant.

Qui no ha sentit mai un déjà vu? La sensació aquesta de “això jo ja ho he viscut?”. Idó aquesta peli juga amb el passat i el present, amb la idea de que aquesta sensació no és un joc de la nostra ment, sinó que pot tenir una explicació més o menys raonable. Passat, present, futur, predeterminisme, possibilitat de canviar el futur,... tot això és el que hi ha en aquesta peli.

Em va agradar molt aquesta peli! L’argument i la història m’enganxaren, però a més és que visualment és molt atractiva. De fet, em va recordar molt, en part de la trama, però també per tota la part de fotografia, a “Flashforward” (la sèrie de tv vull dir). Quina llàstima! Jo que em pensava que els de “Flashforward” almenys havien estat originals en el tractament visual de la història i no, veig que ni en això...

Una peli molt recomanable!

Avui, actualitzo des de Barcelona. Però això és una altra pel·lícula que ja serà contada en el seu moment.

Blau

L’altre dia, quan vaig definir en poques paraules la meva visita a Lisboa, em vaig oblidar una: blau.

Blau.

Blau com el cel, pur i net, vist des de damunt els núvols, des d’un avió a un nou destí.

Blau com l’aigua que omple els aquaris de l’Oceanario de Lisboa.

Perquè, malgrat la feina i la pluja (o precisament gràcies a la pluja), a Lisboa vaig estar en el seu aquari.

Ja he dit una i mil vegades que no sóc gens objectiva amb els aquaris: m’encanten. Tots. I aquest, és clar, no podia ser una excepció.

Una pega: el vaig veure massa ràpid, en massa poc temps. Hauria d’haver arribat abans. Però això és el que té quan viatges per feina: el teu temps lliure és limitat i escàs. I també és el que té quan viatges amb col·legues: que al final fas el que se decideix per consens.

Una altra pega: cansada de carregar amb ordinador portàtil i càmera reflex durant dies i dies sota una el diluvi, vaig deixar la càmera a l’hotel. Error. Sempre duc la compacta damunt, però no és el mateix. No ho és no.

Un immens tanc central, ple de bestioles enormes (taurons, ratjades, un peix lluna gegant, entre molts d’altres) envoltat de mil i un aquaris i espais més petits, per passejar, gaudir i assaborir. Pingüins i llúdries. Aus.

Ah, la mar... sempre la mar...

Blau, com el cel. Blau, com la mar.

Feina, pluja i bacallà

Són les tres paraules que podrien definir la meva visita a Lisboa.

Feina perquè vaig anar a participar a una reunió.

Pluja perquè va ploure. Molt. Moltíssim.

I bacallà perquè si vas a Portugal, inevitablement, acabes menjant bacallà. Diuen que allà en tenen més de 1001 receptes. Jo només en vaig provar tres. Després em vaig tornar carnívora.

El millor d’anar a una reunió a una ciutat on no has estat abans és que tens l’oportunitat de conèixer llocs nous.

El pitjor d’anar a una reunió a una ciutat on no has estat abans és que no tens temps suficient per gaudir-la com se mereix.

Però, així i tot, la vaig gaudir bastant. La vaig passejar. La vaig fotografiar. La vaig viure.

Vaig rememorar passat, vaig veure el present i em vaig plantejar el futur.

Una setmana fora dona per molt! Fins i tot per pegar un bot a Sintra. Un lloc màgic, per cert.

Records de reunions passades. Records de temps cretencs passats.

Vivències noves. Gents noves. Llocs nous.

I demà? Demà què?

Ah, una i mil opcions, com sempre!

I, de tornada a la normalitat, em torno a sentir com Alícia. Realment, i malgrat tot, aquest tipus de vida és molt interessant!