Això del canvi d'hora m'ha fet reflexionar sobre un tema... i si, en lloc d'avançar o retardar una hora ho féssim un dia complet?
No li veig més que avantatges: per primavera, avançaríem un dia, i així de diumenge botaríem a dimarts, per tant ens estalviaríem un dilluns! I per la tardor, retardaríem un dia, així que tindríem dos diumenges seguits!
No és una bona idea?
Aquest cap de setmana, he anat de calçotada.
Després de 10 dies tancada a un vaixell i veient únicament a la mateixa vintena de persones cada dia, ha estat un bon canvi estar en mig de terra ferma envoltada d’altra gent. El menjar genial, la companyia estupenda però el millor de tot ha estat el meravellós dia que ens va acompanyar, amb un sol enlluernant que m’ha deixat el nas com un pebre vermell i la marca del rellotge al canell.
Perquè, per si no ho sabíeu... JA ÉS PRIMAVERA!
Aquest són els moments que més m’agraden de la primavera: quan comença. Perquè l’hivern ha estat dur i etern i quan fa, com ara, mitja dotzena de dies seguits de sol, pareix que mai, mai més tornarà a ser hivern. Mentida!!! Perquè els vespres són encara ben freds i encara ens posarem abrics i zorros folars (o són forros polars?). Però és igual, pareix que la primavera ja ha arribat per sempre i ens sentim feliços i positius. A més, les gramínies encara no estan pol·linitzant, així que puc gaudir d’un dia de camp sense xutar-me una sobre-dosi d’anti-histamínics i drogues legals vàries.
Però
no tot pot ser felicitat en un cap de setmana, també ha d’haver temps per a la reflexió (i es pot reflexionar molt mentre es netegen rajoles). Diumenge es varen complir 4 mesos de la meva tornada de terres cretences. No, a partir d’ara no faré d’aquest fet una celebració, de fet (espero) que aquesta sigui la darrera referència que faig al tema cretenc. Però no ho he pogut evitar: ja han passat 4 mesos de la meva estada cretenca de 4 mesos. Sense dubte, és un dia per reflexionar, no?
Se’m fa difícil analitzar aquest 4 darrers mesos a la meva vida, però també se’m fa difícil entendre el que els 4 mesos anteriors han significat a la meva vida. L’altre dia, pensant en la (remota però veritable) possibilitat de tornar a curt termini a Creta (de reunió) me’n vaig adonar de què... no volia tornar! De cop i volta pensava: “Val, si anem allà de reunió, quedaré uns dies més”. Però després vaig pensar: “Per què? Què faré? On aniré?”. Perquè vaig anar a tant de llocs fabulosos que se’m faria insuportable haver de triar només un parell de llocs per visitar de nou. Vaig començar una llista i me’n vaig adonar que aquesta seria interminable! Frangokastello, Haniá, Elafonissi, ... Hi tornaria sempre, però ja no seria el mateix, jo ara ja seria una turista més i no el que vaig ser durant 4 mesos de l’any passat.
La primavera em torna melancòlica i estranya. Serà el pol·len. Serà el canvi climàtic. Crec que, d’ençà vaig tornar, el dia que m’he sentit més trista (en referència a la meva vida cretenca) va ser quan vaig sentir el nom d’un poble cretenc i no me’n vaig recordar on era. Ho vaig cercar per Internet i vaig descobrir que sí, efectivament, jo havia estat allà, però no havia pogut situar-lo al mapa. En aquell moment me’n vaig adonar que Creta ja era passat, que havia arribat l’hora d’oblidar (m’agradés o no).
Només hi ha una cosa que sí tinc clara (apart que aquest és el darrer post que escric sobre la meva emigració cretenca): ja és ben hora que organitzi les fotos que vaig fer a Creta i faci un parell d’àlbums decents!
Les fotos, fetes durant la calçotada de dissabte amb una càmera prestada.
Ara que he tornat a terra i els dies de mar semblen ja una mica llunyans, no és mal moment per recordar alguns dels cartells que, dia a dia, ens han acompanyat durant aquesta campanya.
En qualsevol vaixell hi ha cartells, però crec que aquest és un dels més encartellats en els que he estat mai, començant pel cartell de “SENORITAS” que decorava la porta del (suposadament) únic lavabo que les dones podíem utilitzar i passant pel “Timetable (in a perfect world)” que el cap de campanya va penjar els primers dies, quan jo encara no m’hi havia incorporat. O (l’interminable) cartell on s'explicava la política d’alcohol i drogues que havia a bordo (que es podria haver resumit com: “tot prohibit!”).
Probablement, el cartell que més ens va afectar va ésser aquest:
Perquè això de limitar-te l’ús d’internet a un lloc on no tens molt més a fer és, quant menys, dur!
El més útil:
El més currat:
Un de ben curiós:
El més temptatiu:
I el number one:
6:50 sona el despertador. Em llanço des del catre de dalt. Comença el dia. Em vesteixo mirant la mar a través de l’ull de bou. Dues cobertes més dalt, vaig al lavabo de “SENORITAS”. Berenar anglo-filipi-mediterrani. Amb la sonda, els col·legues que curren de vespre han trobat les zones per calar el patí epi-bentònic. Diuen que hi ha un parell de vaixells enfonsats.
7:30 Comença la feina. Vestits com el “capitán Pescanova” esperem el primer patí: Uns 20 Kg de material variat per triar. Marcar la pesca, fer una foto, pesar, fer mostres. Ups, un bitxet! Ups, un altre bitxet. Afortunadament es mouen i és més fàcil distingir-los del sediment. Fa sol i la Tramontana ja no bufa, què bé! Pel pinganillo, qualcú diu “llançam l’ojete” (com carinyosament deim a la càmara submarina fixa). Cap al laboratori, a gravar les imatges. El fons té molt bona pinta. De nou a triar. Acaba la càmara, aturem la gravació. Ara tirarem la draga. Feim la faunística, mesurem els quatre peixos que surten. Puja la draga. Naveguem fins a la següent estació. Feim un ROV. No hi ha cap vaixell enfonsat, però sí fons coral·ligen i una xarxa que qualque bou ha perdut. Tirem l’ojete. Molta corrent. Naveguem fins a la següent estació, arribem en 10 minuts. Un altre patí. Un altre ojete, una draga, un CTD.
11:30 primer torn a dinar! La feina està quasi llesta. Feim un altre ojete. Ostres, com pesa! Espero que no es quedi al fons...
12:30 Nova estació: patí, ojete i draga. Marcar la pesca, fer una foto, pesar, fer mostres, gravar video...Canviem d’estació. Feim un altre ROV. En un forat, un serrà ens saluda. Una altra draga.
Naveguem una altra estona. Un altre patí, un ojete i una nova draga.
Més patins, més dragues, més vídeos, més mostres, més bitxets, més gravacions,...
17:30 primer torn a sopar! Els que quedem, acabem de recollir i fer net el (poc) peix que ens ha sortit.
19:00 Dutxeta al lavabo de “SENORITAS”. Fer quatre fotos. Acabar quatre coses pendents d’aquí, revisar altres feines de terra. Una xerradeta, unes rialles per matar el temps, tal vegada una peli, teràpia de rodolits, una xerrada sobre unicornis...
23:00. Hora de descansar. La llum de la lluna es reflecteix a la mar i entra pels ulls de bou del camarot. Escolto música amb en Blauet fins que les cançons se’m dilueixen al cervell. Hora d’aturar-lo. Hora de dormir. Demà serà un altre dia. Més patins, més videos, més ROVs, més CTDs, més dragues... més mar illenca!
I, de cop i volta, un dia, te n’adones que estàs plena d’energia.
Dorms poques hores, fas moltes hores de feina i, així i tot, no estàs cansada.
I et demanes d’on te venen aquestes energies extres. Serà que l’hivern arriba al seu fi? Serà que el sol t’encalenteix i et carrega les bateries? Serà la mar, que ara t’envolta les 24 hores del dia? Serà el canvi d’ambient, els companys que són aquests dies la teva família? Serà la lluna, que et fa sentir tan plena com ella?
No ho saps. Però realment, ho vols sabre? No val més simplement gaudir-lo, aprofitar el moment i treure-li tot el suc?
En mig de la mar, just davant Ciutadella, pensant, gaudint, somiant... i confiant en què els forts vents de Tramontana que donen per demà finalment no entrin.
Demà me’n vaig a la mar, a la mar illenca!
Si les modernitats d’internet i la feina ho permeten, aquesta vegada no hauré de tancar el blog per campanya i faré qualque post des de la mar illenca mallorquina i menorquina.
Aquesta vegada, però en un vaixell nou (entenent per nou que fins ara no l’havíem utilitzat mai, no que acabi de sortir de les drassanes), un vaixell que pertany a la Fundació MarViva i que ja varen fer servir els col·legues d’Oceana l’any passat.
Que el bon temps ens acompanyi!
Ho he d’admetre, m’encanta Hugh Jackman.
Això, que de bones a primeres no hauria de sorprendre massa (per qualque cosa li deuen haver donat el títol d’home més sexy del món, no?) és per jo, especialment per jo, tota una novetat. No fa tant, opinava que aquest home tenia el cap massa petit per un cos tan musculós i, la veritat, no m’atreia massa. I ara, de bones a primeres, m’encanta!
L’inici d’aquesta transformació va durant la cerimònia dels Òscars, quan el vaig veure presentar, ballar, cantar, fer bromes i seduir a l’audiència. No ho hagués dit mai, no, però quina bona sorpresa. I la transformació va acabar l’altre dia quan, quasi per casualitat, vaig veure per la tele una peli que ni coneixia: “Siempre a tu lado” (Someone like you) de Toni Goldwyn, un actor (era l’amic dolent de Patrick Swayze a Ghost) reconvertit a director. És una comèdia romàntica que està molt bé, amb actors molt interessants: apart de Jackman, Ashley Judd, Greg Kinnear, Marisa Tomei i Ellen Barkin. Idó en Jackman, amb aquest paper de xulito que en el fons té un gran cor m’ha acabat de convèncer... Clar, tant de Jackman en una mateixa setmana, acaba passant això...
