"Expiación" de Ian McEwan

Fa molt de temps que no escric sobre llibres. En part és culpa d’un error que vaig cometre fa un parell de mesos: vaig triar el llibre menys indicat en el moment menys adequat. És a dir, vaig intentar llegir un llibre que no m’havia cridat. [*]

Quan he de començar un llibre nou, vaig al prestatge (i mig) de llibres sense llegir i agafo un, un que em digui qualque cosa especial, que em digui que ja arribat el seu moment per llegir-lo. De vegades, però, m’equivoco. I aquesta va ser una d’aquestes vegades. Així que vaig optar per deixar de banda aquell llibre i agafar un altre que em cridava més.

Així que després de perdre un mes intentant llegir un llibre que al final he hagut de postergar (no era el moment, no), vaig agafar “Expiación” de Ian McEwan. Ja vaig dir en el seu moment, quan vaig veure la pel·lícula basada en aquest llibre que el volia llegir. Em va costar molt trobar-lo, moltíssim. Al final va ser en una visita a terres (o mars) catalanes, diria que en aquesta.

El llibre m’ha agradat tant com la pel·lícula, sinó més. Ja sabia que l’enganyós subtítol de la pel·lícula era això, enganyós i sabia el que em trobaria. No per això en vaig gaudir menys. Una novel·la tant estructurada i amb parts tan diferents, desiguals i marcades com el llibre. Una història que aparentment s’inicia amable però que realment és tan dura i cruel com la vida sol ésser. Una part final menys abrupta de lo que me va parèixer en la pel·lícula (o lo que jo recordo d’ella), més significativa per jo que en la pel·lícula. Però no ho sé. Fa molt, però molt (més de tres anys) que la vaig veure. Crec que ha arribat l’hora de re-visionar-la.

Casualment (la vida està plena de casualitats infinites!) mentre llegia aquest llibre va arribar a les meves mans (en forma d’un regal molt inesperat, quasi diria que un premi) un altre llibre d’aquest autor, en anglès. Ja ha passat a formar part del meu prestatge (i mig, quasi hauria de dir ja els meus dos prestatges) de llibres sense llegir. I crec que em cridarà prest, aquest nou llibre.

[*] Sí, sé que sona estrany, però s’agraeix sabre que no sóc l’única amb aquesta (estranya?) idea.

Ljubljana

Una de les avantatges de viatjar per feina és que vas a llocs on probablement no havies pensat que viatjaries mai i, per tant, tens oportunitat de conèixer llocs que d’altra manera no descobriries. Usualment durant els viatges de feina no tens oportunitat de visitar massa coses, però sí de quedar-te amb quatre punts clau del lloc on visites i amb impressions suficientment clares sobre si voldries o no voldries tornar allà simplement per plaer i no per feina.

La capital d’Eslovènia compleix tot lo descrit al paràgraf anterior: és un lloc al qual probablement no se m’hagués acudit viatjar mai per plaer (si viatjar per plaer fos una cosa habitual a la meva vida) però ara que ho conec puc dir que hi tornaria de nou, amb més temps i menys feina.

Ljubljana és una ciutat petita (m’encanten les ciutats petites), amb un riu que travessa el seu casc antic (m’encanten les ciutats amb rius), amb una colina en mig coronada per un castell (m’encanten les ciutats amb..., he de seguir?), amb gran part del casc antic només per vianants (m’encanten...), amb moltes terrassetes per prendre qualque cosa (m’encant...), amb moltes tendetes petites i acollidores (m’en...), amb les bicis com principal mitjà de transport (m’...), amb un mercat ple de colors i aromes (). A més, té una vida nocturna molt agradable, és una ciutat molt jove (una quinta part dels seus habitants són estudiants). I té Campari. I un menjar fabulós. I gent molt amable. I els eslovens són bastant guapos. I... I... I... Hi tornaria.

Menorca (de nou)

Ja vaig dir, fa no tant, que hi tornaria a Menorca. I hi he tornat. Aquesta vegada amb una mica més de temps i menys feina (gens!).

Recordo perfectament la primera vegada que vaig anar a Menorca, l’espectacular entrada al port de Ciutadella, la magnífica entrada al port de Maó, en ambdós casos en vaixell. Durant molt d’anys, només he conegut de Menorca això: els seus ports, les seves dues ciutats principals. Només dos pics vaig anar més enllà, però varen ser visites curtes, només d’hores. És lo que té viatjar per feina, que no disposes de les hores del dia tal i com t’agradaria.

Per tant, ha estat pràcticament ara quan he descobert aquesta illa. Molt més que festa, molt més que formatge, molt més que platges, molt més que paisatge, molt més que natura, molt més que història. Hm... molt més? Realment necessitem molt més? No, amb això en tenim suficient. Almenys jo.

Menorca és perfecta. O quasi. Menorca és el complement elegant, silenciós, tranquil i subtil d’una illa més espectacular, sorollosa, muntanyosa i bulliciosa com és Mallorca. Tan properes, tan llunyanes, tan iguals, tan diferents.

Sempre hi ha illes per descobrir. I aquesta és una més.

Dos pelis

O me passo dos mesos sense trepitjar un cinema, o vaig dos pics en una mateixa setmana.

Jo sóc així.

O estic dues setmanes sense escriure en el blog, o en una setmana em poso al dia.

Jo sóc així.

Malgrat ja fa un parell (mallorquí) de setmanes que vaig veure aquestes pel·lícules, vull escriure sobre elles. Per què? Per motius variats i diferents. I per un motiu comú: m’han agradat.

“¿Para qué sirve un oso?” de Tom Fernández és una pe·lícula entretinguda, divertida i amena, en la qual la natura és un personatge més. Amb dos actors que m’agraden molt (Gonzalo de Castro i Javier Cámara) fent de biòlegs (sí!). On un d’ells se passa quasi tota la pel·lícula amb camisetes o impermeables d’un vaixell d’investigació científica al qual no hi he estat, però quasi. I l’altre damunt un arbre. Una comèdia dedicada a l’amor a la natura, a la cerca de la felicitat i a l’esperança de veure els nostres somnis complerts. Una història agradable, senzilla, gens complicada però ben entretinguda.

“Happythankyoumoreplease” està escrita, dirigida i protagonitzada per Josh Radnor, el meu estimat Ted Mosby de “¿Cómo conocí a vuestra madre?”. No negaré que la vaig anar a veure perquè m’agrada molt Josh Radnor (o Ted Mosby?), però també perquè sentia curiositat per veure de què era capaç de fer com a guionista y director. I en vaig sortir ben contenta! És una pel·lícula molt mona, no és nyonya, és mona i val la pena veure-la. És una història de gent una mica perduda, que no sap ben bé què volen, que vol ser feliç i que, sobtadament, troba la felicitat on menys s’ho espera, quan menys s’ho espera i devora qui menys s’ho espera. Sí, definitivament, m’encanta Ted Mosby, el personatge, però també m’encanta Josh Radnor l’actor, Josh Radnor l’escriptor i Josh Radnor el director.

Un fil connector espaial

Mirant cap endarrere, em fa gràcia lo molt que me va costar readaptar-me a la meva antiga-nova vida després del meu període cretenc. Crec que vaig estar més d’un any enyorant de manera bastant brutal aquells quatre mesos que encara avui no sé com definir. També crec que el punt d’inflexió el va marcar la meva tornada a aquella illa increïble, fa quasi un any. Va ser el moment de tancar el cicle, de descobrir que, per una banda, l’illa seguia allà, com una part de jo, esperant-me sense desesperar i, per d’altra, que aquells quatre mesos havien estat únics i irrepetibles i que era precisament això els que els feia especials.

Una cosa curiosa és que, malgrat allà vaig estar només quatre mesos i que fa més de dos anys que me’n vaig anar d’allà, encara em funciona el correu electrònic de l’institut on feia feina. És una tonteria, perquè ningú no m’envia res mai, però recentment ha succeït una cosa molt curiosa. Es veu que han posat en marxa una llista de correu general, és a dir, que de tant en tant envien missatges a tots els usuaris. Doncs bé, jo estic en aquesta llista. El que vull dir que cada dia rebo una mitjana de 5-10 correus, el 99.9% dels quals estan en un idioma preciós però que desconec, malgrat en el seu dia el vaig intentar aprendre (i del que encara record algunes, poques, coses). I, sabeu què? Sóc incapaç d’esborrar-los. És una tonteria, ho sé, però m’agrada obrir-los, intentar llegir-los i deixar-lo per més endavant, suposant que qualque dia n’aprendré més, de grec (tant de bo!). Esborrar-los seria com rompre un estrany fil connector espaial que ha aparegut inesperadament. Sé que qualque dia d’aquest començaré a esborrar-los i no passarà res, però de moment, m’encanta gaudir d’aquesta nova connexió espaial inesperada.

A la foto, que no té res a veure, la primera flor d’aquest any de la meva estimada orquídia. Quin goig veure-la florir!

"La casa sota la sorra" d’EGOS teatre

He estat un parell de setmanes donant voltes pel món i tinc el blog molt, però que molt abandonat. I no és perquè no tingui coses per escriure, és clar que no! No he tingut massa temps o, millor dit, durant uns dies he anteposat altres coses que he cregut (momentàniament) més importants. Intentaré posar-me al dia!

Enguany, la meva excursió (més o menys) anual al teatre ha estat una mescla de casualitat i coincidència. Va ser el dia del llibre (mare meva, casi un mes ja!) i, entre la collita primaveral literària i un sopar bo i divertit, vaig anar a veure aquesta obra de teatre de la que no sabia res. Quasi, quasi sense planejar-lo. I menys mal que hi vaig anar!

“La casa sota la sorra” és una obra d’EGOS teatre, una comèdia, un musical, una història d’aventures, misteri i acció. Mare meva, m’ho vaig passar pipa des del primer moment que va començar fins que va acabar! Vaig gaudir (molt), riure (molt) i viure tota l’obra amb un estrany sentiment contradictori: per una banda, volia que continués per veure què passaria; per l’altra, no volia que acabés mai! Tot un ventall de personatges, números musicals i vestuaris. Tota una història tan trepidant com divertida. Tot un volcà d’energia, sincronització i bones actuacions damunt l’escenari. Tota una història que pareix un puzle les peces del qual van encaixant a poc a poc, com si no res, fins a formar una història completa (i tal vegada complexa?), amena, fascinant, divertida, entretinguda, surrealista, imaginativa i enèrgica. Un autèntic subidón. L’hagués tornada a veure, el mateix endemà. La tornaria a veure, ara mateix.

I aquí teniu el tràiler.