"Si decido quedarme" de Gayle Forman

Vaig comprar aquest llibre en una escapada a un fnac barceloní durant la darrera meva visita a la Ciutat Comtal. Em va cridar l’atenció el títol i també l’argument: la història d’una jove que, de cop i volta ha de prendre una decisió molt important per ella mateixa. I tan important: ha de decidir si vol morir o continuar vivint.

Ja he llegit un parell d’històries de joves adolescents que estant contades o bé directament des del més enllà (com ja vaig contar aquí) o, com aquesta, en la que la protagonista es troba a mig camí. Totes m’han agradat molt perquè malgrat podrien caure fàcilment en el tòpic tristó i lacrimògen, fan més bé el contrari: són històries positives, en les quals la part negativa (la mort o la quasi mort) és simplement un punt de partida per contar una història senzilla, amena i que irradia sensibilitat (sense caure en el sentimentalisme) pels quatre costats.

M’ha agradat molt la sorpresa que mostra la protagonista quan, en cuidats intensius, en el límit de la vida i la mort se n’adona que tot depèn d’ella mateixa, si es queda o si se’n va. Quan veu que per molt de metges, infermeres, tractaments i medicaments que l’envoltin, la seva vida depèn única i exclusivament d’ella mateixa. I també la filosofia del llibre (alerta, spoiler!): passi lo que passi, siguin quines siguin les situacions que ens envolten, la vida és sempre un regal.

I de nou...

Encara ni he tingut temps d’escriure sobre la meva estada a Varna (Bulgària) i ja estic tornant d’un nou viatge.

Aquesta vegada, però, l’experiència ha estat molt diferent a qualsevol dels meus viatges anteriors.

Perquè el meu darrer viatge laboral m’ha dut, de nou, a mars cretenques.

Estic a Creta.

De nou.

M’ha costat fins i tot assimilar-lo.

Dos dies de relaxació, vacances, records i descans.

Cinc dies de feina, estrés, feina i ocasionals banys a la piscina de l’hotel.

Un dia per Creta i jo. Caminant per un dels paisatges més impressionants d’aquesta illa. Per pensar, per decidir, per valorar. Per trobar-me a jo mateixa, per posar-me al límit i descobrir les meves capacitats.

I ara, a l’aeroport, esperant el meu vol i enyorant ja una illa en la qual, una vegada més, deixo un trosset del meu cor, una part de la meva vida. Perquè, per si encara no vos havíeu adonat, Creta ja forma part de jo mateixa.

A la foto, conduint per una carretera cretenca, fa ja una setmana. No sabeu lo molt que ho enyorava això de conduir a la cretenca!