Sincerament...

... estic cansada.

Estic cansada d’agafar avions, de córrer per aeroports per no perdre connexions, del seu aire eixut, de fer coes, d’esperar dreta, d’esperar asseguda.

Estic cansada de quedar-me fent feina fins a les dues del dematí a llocs que deuen ser preciosos i/o meravellosos, però dels que només veig l’aeroport i el subterrani d’un hotel luxós.

Estic cansada d’haver conduit més de 1000 km en 4 dies i, menys de 48 hores després, recórrer un nombre indeterminat de milers de km passant per quatre aeroports.

Estic cansada de perdre la meva rutina, tan monòtona i estimada, no una ni dues, sinó tres i d’aquí poc quatre vegades en a penes dos mesos.

Estic cansada de dormir en llits que no són el meu, de perdre classes d’anglès i entrenaments de futbol. Perquè sí, ara entreno futbol, passa res?

Estic cansada de perdre el meu temps viatjant pel món (ara, justament ara), a reunions que em xuclen l’energia, quan el que vull és enllestir ja una tesi quasi eterna i interminable.

Estic cansada d’esperar i no aconseguir. De no aconseguir fins i tot quan no espero. De somiar per tot d’una despertar. Fins i tot d’haver deixat de somiar.

Sincerament...
... estic cansada.

A la foto, vidre romput al Cap de Creus (Girona), un dels llocs als que hi tornaria sempre, la setmana passada (fa tant de temps, ja!).

De músiques i arbres

Aquest dies, durant els quals m’estic plantejant el futur (més o menys incert) dels meus cinc (sí, CINC, 5!) Ginkgos biloba, he descobert de pura casualitat (existeixen les casualitats?) que aquest interessants arbres són quasi protagonistes (almenys actors importants) del vídeo d’una cançó que m’encanta, “Song beneath the song” de Maria Taylor.

Sincerament, per jo l’únic interessant del vídeo són els arbres, per la resta no m’ha atret especialment (visualment parlant, musicalment ja he dit que la cançó m’agrada, i molt), però val la pena veure’l per gaudir de les fascinants fulles d’aquests no menys fascinants arbres.

I em demano, arribarà qualque dels meus petits arbrets a convertir-se en un gran arbre com els que apareixen en el vídeo? Sí, espero que sí. L’únic que sé és que no serà en els cossiols on ara mateix habiten, ni en el meu petit balcó. Llàstima.

A la foto, els meus cincs estimats i mimats ginkgos. Gaudiu de la música. I dels arbres.

“Juntos, nada más” d’Anna Gavalda (llibre) i de Claude Berri (pel·lícula)

El primer llibre que vaig llegir d’Anna Gavalda va ser una col·lecció de relats que em va deixar una sensació agredolça. En aquells moments, vaig decidir que no em compraria cap altre llibre d’aquesta autora, per tant, quan la meva germana em va insistir en que havia de llegir aquest, me’l va haver de deixar.

Era molt escèptica jo, amb aquest llibre: no tenia molt clar que el volgués llegir, però quan tens dues veus que t’insisteixen que sí, que sí, que sí... doncs al final t’ho llegeixes.

“Juntos, nada más” és la història de tres personatges (quatre, en realitat) que són bastant desgraciats, cadascú en el seu nivell. Històries, famílies o esdeveniments passats els han marcat de tal manera que els impedeixen ser feliços, vivint unes vides que ni gaudeixen ni desitgen viure. Quan les seves vides s’entrecreuen (cosa no tan fàcil com sembla avui dia, malgrat tot tres viuen en el mateix edifici) tot canvia i, el que en un primer moment pareix una amistat impossible (tot tres són molt diferents), a poc a poc es delata com una realitat tan positiva per a tots com a imprescindible.

El que més m’ha agradat del llibre és que, malgrat la part negativa, agredolça i bastant trista que també conté, la història avança exactament cap a on jo desitjava que avancés. Així, les meves pors inicials (que la història fos al final més agre que dolça) es varen anar diluint a poc a poc i llegir-lo es va acabar convertint en un autèntic goig. Val tant la pena que, poc després d’acabar-m’ho, em vaig comprar un altre llibre de la mateixa autora. Jo sóc així.

I, l’altre dia, vaig veure la pel·lícula que hi ha basada en ell. Ja he parlat més d’un pic (un, dos, tres i fins a quatre pics!) sobre les (habitualment difícils) relacions llibres-pel·lícules i aquest podria ser un cas més per analitzar exhaustivament. La peli està bé, és amena i entretinguda, però és molt més positiva (quasi naïf), senzilla i plana. A la peli vaig tenir la sensació de què tot anava molt ràpid, tot passava massa ràpid (també és cert que un llibre els llegeixes en vàries setmanes i una peli la veus en un parell d’hores...). Els personatges no ho han passat tan malament (o almenys no ho semblen!), no tenen unes vides tan dures i complexes com al llibre, per tant la seva evolució és molt més plana i poc patent. Està bé, però no tant com el llibre. A més, els protagonistes són massa guapos, alegres i positius en comparació a les descripcions del llibre. Hagués estat curiós veure la peli sense haver llegit el llibre, no tinc ni idea de si m’hagués agradat molt, poc o gens.

La cualidad...

"La cualidad de ser una experta en francés, italiano, alemán, música, canto, dibujo, etc., puede valerle elogios a una mujer, pero no añadirá un solo amante a su historial” (Jane Austen, "Lady Susan")

Referències istanbulenques

Durant els meus dies per mars istanbulenques, no vaig poder evitar tornar mentalment una i una altra vegada a dues referències, una literària i l’altra cinematogràfica.

La referència literària és la “Trilogía de los Trípodes” de John Christopher, que va fer les meves delícies quan era pre-adolescent i que vaig (gustosament) rellegir fa dos anys, durant el meu exili cretenc. Sí, és estrany que una ciutat com Istanbul em faci pensar en uns llibres de ciència ficció, però és que totes i cadascuna de les vegades que durant els meus dies a Istanbul vaig veure o escoltar [*] una mesquita (és a dir, pràcticament cada dia), venia a la meva ment la imatge de les immenses i descomunals Ciutats dels trípodes descrites per John Christopher. Tot d’una vaig poder, vaig consultar l’edició electrònica dels llibres que encara tinc al meu ordinador, cercant la descripció exacta que en fa.

Torres i agulles de metall, segons conten, envoltades d’una gran muralla.

Aquesta és la primera referència que se fa a les seves increïbles i gegants Ciutats daurades.

El que va veure la Ciutat primer ens avisà i els altres vàrem intentar mirar, empenyem-nos uns als altres. S’aixecava a l’altra banda de les ruïnes: un cercle d’or mate que s’aixecava contra l’horitzó gris, coronat i cobert per una enorme bombolla de cristall verd. La Muralla tenia una altura tres vegades superior a la d’un Trípode; era llisa, sense fissures. Tot el lloc, malgrat descansava sòlidament damunt terra, pareixia estar estranyament deslligat a aquesta.

Curiosament, les descripcions que jo recordava eren més detallades de les reals (fruit, suposo, de la meva imaginació) i, ben pensat, les Ciutats dels trípodes no es pareixen tant a les mesquites istanbulenques, però la fascinació i majestuositat d’aquelles és perfectament extrapolable a aquestes. Perquè sí, les mesquites són fascinants i majestuoses. Immenses en la seva magnitud. Elegant en les seves siluetes. Misterioses en els interiors. Els minarets retallats sobre el cel ennigulat, perfils allargats i punteguts, en clar contrast amb les seves cúpules rodones quasi perfectes són fascinants. La seva altura i grandesa, la seva immensitat són majestuoses. Des d’un punt de vista purament arquitectònic i poètic, m’han entusiasmat. Em sentia com els humans protagonistes dels llibres de Christopher, un diminut ésser viu totalment desbordat davant les magnituds de les Ciutats dels trípodes.

La referència cinematogràfica és, òbviament, “Un toque de canela”, de la que ja vaig escriure per aquí en la meva darrera revisió [**] (també fa dos anys, també a Creta, casualment). Si veure aquesta pel·lícula a mars cretenques va tenir un sentit especial, recordar-la durant els meus dies per Istanbul va ser inevitable. Els carrers, la gent, les converses, les persones, les històries, els colors, les imatges, les llums, les ombres. No tornaré a parlar aquí de la fascinació que sento per aquesta peli, però crec que visitar aquesta ciutat m’ha permès entendre més no només la pel·lícula, sinó en general tota la història d’aquest indret al Mediterrani oriental que freqüentment oblidem o, pitjor encara, ignorem. L’oncle del protagonista li diu “He après que, a la vida, hi ha dos classes de viatgers: els que miren el mapa per traçar una nova ruta i els que senzillament es miren al mirall. Els que miren el mapa són els que se’n van, els que es miren al mirall són els que retornen”. Jo segueixo mirant mapes.

A les fotos, mesquites i espècies.

[*] Perquè, de vegades, les mesquites les escoltes, però no les veus, com ja em va passar quan vaig estar per Xipre (bé, en realitat escoltes els muetzins que canten a oració).

[**] Millor dit, en la meva penúltima revisió, perquè la darrera va ser la setmana passada: vaig sentir una inevitable necessitat de tornar a veure-la.

Un parell de pelis

Com que darrerament no he actualitzat massa sovint (culpa d’un viatge laboral), aprofitaré per condensar en un mateix post un parell de pelis que he vist últimament.

“Come reza ama” de Ryan Murphy, amb Julia Roberts i Javier Bardem, no m’ha agradat tant com m’esperava, la veritat. La història és més que coneguda: una dona amb èxit tant laboral com personal, es troba perduda i decideix acabar amb tot i viatjar pel món cercant el que vol. Així, viatja a tres països on desenvolupa cadascuna de les, diguem-les, “activitats” de les que xerra el títol. Jo, sense dubte, m’hagués quedat a Itàlia menjant, la veritat... Però bé, és el viatge d’aquesta dona que ha de passar per tres països, activitats i estats per trobar el que cerca (aquí –alerta, spoiler!- he de dir que al final troba més o menys el que tenia... o no! No ho sé, de veres, m’esperava una altra cosa, però no sé el qué!).

“The end of the line” de Rupert Murray és un documental sobre sobrepesca. Feia temps que el volia veure, així quan l’altre dia vaig veure que el feien al Palma Aquarium no en vaig perdre l’oportunitat. La veritat és que anava una mica espantada, pensant que seria un documental pro-ecologisme i anti-pesca brutal, d’aquest en els que ens diuen que la pesca d’arrossegament és el major mal de la humanitat, sense tenir en compte un punt de vista més científic (i, en principi, neutre). Idó no, realment és un documental molt ben fet, molt científic, més que pro-ecologisme és pro-natura i més que anti-pesca és anti-destrucció dels nostres mars. Un 10. El vaig trobar interessant, variat i molt entretingut. I a més, el narrador en la versió castellana és Miguel Bosé, què més es pot demanar?

“Gru, mi villano favorito” de Pierre Coffin i Chris Renaud és una peli d’animació espectacular, divertida, entretinguda i visualment preciosa. La història de Gru, un dolent que no és tan dolent, que intenta robar la lluna per demostrar lo molt dolent que és, les tres nines òrfenes que entren a la seva vida i els diminuts minions, uns bitxets (cosins germans dels extraterrestres de tres ulls de "Toy Story") em va fer passar una horabaixa ben entretinguda i divertida. Una història que en cap moment avorreix, que se’t passa volant, amb un argument coherent, personatges creïbles (tenint en compte que són dibuixos animats!) i un positivisme i alegria que et fan ganes de tornar al cinema a veure-la un altre pic. Un altre 10, diferent a l’anterior, és clar, però tan imprescindible com l’anterior també!

Istanbul

He estat a una ciutat que envolta a la mar. A una ciutat que creix sobre dos continents. A una ciutat que uneix mars. A una ciutat que ha estat capital de varis imperis. A una ciutat que ha tingut un i mil noms. A una ciutat que, diuen, es la porta que uneix orient i occident. A una ciutat on Europa i Àsia es miren directament als ulls, amb una naturalitat escarrufant.

He estat a una ciutat que és una mescla de vida moderna i tradició. A una ciutat en la qual, en un instant, sents com una ciutat germana mediterrània i que, a l’instant següent, sents com una ciutat llunyana i exòtica. A una ciutat on, ara, te sents com un habitant més i, d’aquí un segon, te sents com un complet extraterrestre.

He estat a una ciutat fascinant, sorprenent, dura i màgica. A una ciutat lluminosa i fosca, viva i estancada, diversa i contradictòria. A una ciutat en la qual amb només travessar un carrer pareix que travesses un món. A una ciutat plena de gent, plena de vida, plena d’igualtats, plena de diferències.

He estat a Istanbul.

I no hi havia d’anar. Però hi he anat. I no sabia si m’agradaria anar-hi. Però m’ha agradat anar-hi.

Se’m fa difícil resumir els meus dies a Istanbul en poques paraules, en poques imatges. Se’m fa difícil reflexionar sobre el fet que, tan sols una setmana després de passejar-me pels seus carrers, un terrorista suïcida s’ha immolat en una plaça per la qual passàvem cada dia, a 100 m del nostre hotel. Se’m fa difícil no entusiasmar-me recordant esdeveniments quotidians que tal vegada no ho són tant, de quotidians. Se’m fa difícil escriure només un post sobre Istanbul. Així que n’escriuré més.