De successions matemàtiques i aniversaris

El 18 de juliol de 2008, va començar el meu periple cretenc, quatre mesos per fer feina a temps complert en la meva tesi.

El 23 de juliol de 2009, va començar el meu actual contracte laboral, després de quasi set mesos d’atur.

Per tant, el 28 de juliol de 2010, hauria d’haver passat qualque cosa important relacionada amb la meva vida professional.

Doncs no.

La meva ment quadriculada, fruit del meu passat matemàtic, estava convençuda de que aquest esdeveniments formaven clarament part d’una successió matemàtica.

Doncs no.

Llàstima.

En qualsevol cas, ja que el mes de juliol 2010 no ha complert les expectatives matemàtiques desitjades, aprofitaré el dia per celebrar el 150 aniversari del naixement d’Alfons Mucha (el passat dia 24). Cosa que no té res a veure amb lo anterior, però que google va celebrar així:

Meravellós.

Sant Jordi

Cerqueu les semblances i diferencies entre les dues fotos d’aquí a dalt.

Semblances: totes dues són icones de Sant Jordi.

Diferències: la imatge de l’esquerra la vaig prendre a la Catedral de Varna (Bulgària), a meitat de maig; la imatge de la dreta la vaig prendre a una petita església aferrada a la mar a Gouves (Creta, Grècia), a principis de juny.

Una vegada més, Creta i les seves casualitats.

Després de trobar-me això i de descobrir-me a jo mateixa mirant icones ortodoxes a una tenda a Iraklio (Creta) vaig pensar que, per qualque motiu, havia d’aconseguir un de Sant Jordi.

Ben pensant, Sant Jordi és un dels meus sants preferits: això de què celebrem el seu sant amb un descompte en llibres m’encanta. A més, tota la història de matar a un drac em pareix meravellosa. Un sant matant un drac! No és fabulós?

Així que ara tinc aquesta petita icona de Sant Jordi ocupant un lloc privilegiat a ca nostra.

Tinc un ginkgo...

... i és una monada!

I, què és un ginkgo, vos demanareu. El Ginkgo biloba és un fòssil vivent, un arbre antiquíssim, de fet és tant antic que els dispersors de les seves llavors eren els dinosaures. Els dinosaures! És una arbre dioic, per tant hi ha arbres mascles i arbres femelles i és únic no només dins el seu gènere, família o ordre, fins i tot pertany a una divisió pròpia! És un arbre que ha inspirat poemes a autors com Goethe, símbol de la ciutat alemanya de Weimar i capaç de sobreviure a la bomba atòmica d’Hiroshima. Un arbre, en certa manera, màgic.

I, què faig jo amb un ginkgo, vos demanareu. Tot va començar a un solitari monestir al nord d’Itàlia, el desembre passat. Allà, la nostra única diversió (a part de fer feina i menjar) era passejar als migdies pel jardí que els monjos hi havien creat, un jardí ple de plantes i arbres fabulosos, variats i desconeguts. Entre els arbres, em va cridar l’atenció els magnífics ginkgos que hi havia, més de mitja dotzena. Fins a aquell moments, l’únic ginkgo que jo havia vist era un (més petit i discret) a la Universitat de les Illes Balears, on vaig estudiar la carrera de Biologia i on vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest arbre (per cert, crec que és lo únic que record de tota la Botànica que vaig estudiar al llarg dels 5 anys de carrera!).

Doncs bé, allà al nord d’Itàlia vaig ser capaç de reconèixer aquests arbres (que és caducifoli i per tant no hi tenien ni una sola fulla) perquè en terra estava ple de la fulla característica que tenen (de les que me’n vaig dur a casa un parell) i de les seves llavors, d’un olor tan desagradable com m’havien contat a la meva època d’estudiant. D’aquella època, record que em contaren que normalment se sembraven ginkgos mascles als jardins, perquè les femelles donaven unes llavors pestilents. Efectivament, vos puc assegurar que les llavors eren molt de pestilents!

Després d’un parell de dies per allà, vaig decidir dur-me cap a Mallorca una dotzena de llavors pestilents (ben guardades al meu equipatge) i començar a investigar per Internet. Per resumir un procés llarg, només diré que després de uns mesos (llargs, llargs), em vaig trobar això:

Una de les llavors havia germinat! Vaig esperar uns dies més i quan vaig veure que, efectivament, la llavor tirava endavant, vaig decidir que era el moment de trasplantar-la en terra. I així, el meu ginkgo, va començar a créixer.

I no només això, sinó que... ja té fulles!!

Estic ben orgullosa del meu ginkgo. Poques espècies poden presumir d’haver conegut dinosaures, sobreviscut bombes atòmiques i inspirat poemes. El continuaré mimant, a veure si aconsegueixo que continuï creixent!

"La casa veneciana" de Mary Nickson

Aquest llibre reuneix varis ingredients que varen fer que me’l comprès durant el darrer Sant Jordi. Primer, és un llibre i això ja li dóna molt de punts (jeje). Segon, surt una paraula relacionada amb Venècia en el seu títol. Tercerr, l’acció transcorre a una illa grega (que no és Creta, sinó Corfú, però ja em va bé). Quart, la portada em va atreure molt. I cinc, és gruixat, però petit (de butxaca), per tant ideal per viatjar (i, de fet, ha viatjat bastant).

“La casa veneciana” és la història d’una dona anglesa d’origen grec que torna a la casa veneciana de la seva padrina a Corfú, on passava els estius de la seva infantesa, amb el seu fill petit, després de la mort del seu home. Allà intenta organitzar la seva nova vida sense el seu marit, però haurà de descobrir moltes coses del seu passat (i també del passat de la seva padrina) per poder refer el seu futur.

És aquesta una novel·la amena, agradable, lluminosa com una illa Mediterrània qualsevol, plena de coses agradables, més o menys previsible però amb suficients personatges, històries bots al passat com per fer-la molt entretinguda i interessant. Bona de llegir i de gaudir. I, és clar, et deixa amb ganes de visitar Corfú, com no!

Creta

Què puc dir de Creta que no hagi dit ja?

Fins i tot aquesta frase ja la vaig escriure fa més d’un any i mig.

Tornar-hi ha estat un regal, una sorpresa. Una mescla de felicitat amb un puntet d’enyor no per inesperat fàcilment assimilable.

Tornar a Creta és tornar a casa. Els dies que vaig estar a Creta (fa ja més d’un mes) vaig descobrir moltes coses noves, d’aquesta illa i de jo mateixa.

De Creta he descobert una capital amb una alegre vida nocturna, que a penes coneixia. I uns paisatges nous i fabulosos que fins ara només intuïa.

De jo mateixa he descobert que la jo cretenca era diferent a la jo actual. Ha estat un cop dur descobrir això. La jo cretenca era una persona forta, valenta, coherent, independent, lluitadora. La jo actual no pot menys que admirar i enyorar aquella jo cretenca. N’estic orgullosa, però no sé què ha passat amb ella. La he intentada re-trobar, però no estic segura d’haver-lo aconseguit.

També he pogut redescobrir llocs, paisatges, aromes, gents, menjars i sensacions que ja creia oblidats, o almenys que estaven adormits i mig esborrats de la meva memòria.

I, lo més meravellós de tot, és que sé que sempre em quedarà Creta. Quan vaig arribar, pareixia que només feia dos dies que havia partit. I sé que, si qualque dia hi torno (cosa que espero), em passarà lo mateix. I si no hi torn, no passarà res, perquè Creta ja forma part de jo, o jo d’ella. I, cregueu-me, això em passa a molt pocs llocs.

Vermell

Què voleu que vos digui, és tot un goig encendre la tele per veure les notícies i en lloc de veure els caretos dels polítics del govern i de l’oposició, en lloc de veure les seves bronques, el seu mal fer, la seva desgana, crispació i falta de coherència, en lloc de veure que el món es desfà per una crisi econòmica que estem pagant els que no la vàrem provocar, trobar-te amb gent i més gent somrient, botant i, bàsicament, oblidant les misèries actuals per uns instants; sortint al carrer en petits pobles i grans ciutats, amb amics, familiars o desconeguts. Gaudint, simplement gaudint.
Perquè sí, ho admeto, jo també m’he alegrat de què la selecció espanyola de futbol sigui campiona del món.

Jo sóc d’aquest percentatge de gent que, en general, no li agrada massa el futbol però que ha estat més o menys atenta (sense arribar a veure cap partit sencer) de què estava passant a Sud-àfrica. I sí, sóc d’aquests que són capaços d’identificar a un bon nombre de jugadors de la selecció (bàsicament, els que apareixen al Crackòvia). I sí, sóc d’aquests que es varen a posar a pegar bots i aplaudir quan n’Andrés Iniesta (“¡Ese que la mete, es de Albacete!”) va ficar el gol diumenge passat [*]. Sí, ho confés, sóc un d’aquests. I què?

Segons avançava el mundial i cada cop l’equip espanyol s’apropava més a la final, he sentit queixes i més queixes de gent sobre el mundial. Que si amb tanta celebració la gent treu lo pitjor (és a dir, bronques i baralles), que si seria millor que la gent en lloc d’unir-se per algo tan absurd com el futbol ho fes per una causa justa (com acabar amb el mal del món), que si és una vergonya el diners que el govern espanyol els pagaria dels nostres impostos si guanyessin (cosa que no és ben bé així), que si és una vergonya que jugadors catalans (i pro-catalanistes) juguin amb l’equip espanyol o que si no se pot ser bon català i donar suport a la selecció espanyola. Sí, sí, tot això ja em va bé, estam en una democràcia i cadascú és lliure d’opinar el que vulgui, però senyors, no és el món suficientment horrible, miserable, absurd, cruel, depriment com per ignorar un motiu (sí, és només futbol, ho sé) que fa a la gent somriure? Perquè òbviament, després d’aquest mundial continuarem pagant les nostres hipoteques, continuarem tenint una taxa d’atur insufrible, continuarem vivint en un país on la societat està fins als nassos d’uns polítics incapaços de fer lo que aquest grup de jovençanos sans i amb pinta de bona gent (sí, i millonaris, i molts d’ells pijos i insofribles, no diré que no) han fet: unir-se amb un objectiu comú. Perquè per jo, veure als capitans de dos equips eterns rivals com el Barça i el Madrid abraçar-se emocionats significa molt més que guanyar milions (ells) o aixecar banderes, significa que no hi ha res impossible, que se pot sortir de les pitjors situacions, que se pot arribar on se vol arribar si es lluita, si es juga net, si se coopera, si se deixen de banda les arrogàncies personal i se pensa en treure entre tots endavant una cosa (un partit, un país). I, què voleu, crec que els nostres polítics haurien d’aprendre molt d’aquests al·lots.

Sincerament, crec que no ho faran. I després d’aquests dies de bon rotllo i de veure felicitat pels telediaris, tornarem a veure les cares de faves de polítics crispats, lluitant pel poder en lloc de lluitar per millorar el dia a dia de la gent del carrer. Per això estic contenta de què la selecció espanyola hagi guanyat el mundial. Perquè, per uns moments, han fet a milers de persones feliços. I, al cap i a la fi, la vida està feta per gaudir dels petits (i grans) moments de felicitat. Així que els que no esteu contents de que la selecció espanyola hagi guanyat o simplement aquest és un fet que vos deixa indiferent, almenys deixeu-nos gaudir als altres d’aquest somni. Malgrat sigui només per un parell de dies.

[*] He d’admetre, però, que me’n vaig emocionar molt més amb el petó que li va plantar en Casillas a na Sara Carbonero, però això ja és una altra història…

Amb el cor alegre

És curiós. Poc més d’un mes després d’un mal de cor que em va agafar per sorpresa, me’n vaig trobar a jo mateixa amb el cor alegre.

Què és de meravellós sentir el cor alegre!

Era estrany. Estava en mig de la mar, fent feina moltes hores, amb uns nivells d’estrès i de responsabilitat que pareixia que no em deixaven ni temps per dormir i, així i tot, el meu cor estava alegre.

Tal vegada tingués relació amb viure envoltada de la mar.

O amb rentar-me les dents amb vistes a Cabrera.

O amb descobrir, dia a dia, que la feina anava sortint com estava planejat.

O veure dofins botant al freu de Cabrera.

O sentir les rialles dels meus companys, tres cobertes més a baix, gaudint de la dura feina.

O sentir-me observada per una gran tortuga marina.

O rebre un somriure amable i amistós quan menys m’ho esperava.

O, tal vegada, va ser la suma de tot això.

Però el meu cor va estar alegre. Per un parell de dies, per un parell d’hores, què més dóna. La felicitat no es pot mesurar en el temps que dura. Quan la trobes, simplement l’has de gaudir.

Malgrat sigui només per un parell de dies, per un parell d’hores o per un parell de minuts.

I ara?

Ara res.

A la foto, feta meva, una gavina corsa (Larus audouinii) volant lliure i, probablement, amb el cor alegre (per què no?).

"Cuando más se disfruta..."

“Cuando más se disfruta de la amistad es en los momentos favorables, mientras brilla el sol y el mundo es amable. Pero lo que une a los hombres es compartir la adversidad” (John Cristopher, “La Trilogía de los Trípodes 2. La ciudad de oro y plomo”)

Varna (Bulgària)

Mare meva, quasi un mes sense actualitzar...

Pareix que fa mil anys que vaig estar a Bulgària i fa tan sols un mes i mig.

Vaig veure molt poc de Bulgària, només la ciutat de Varna on estava a una reunió. Em va parèixer una ciutat petita, molt agradable, amb uns habitants i un menjar molt més mediterrani del que em pensava i amb un Mar Negre més blau que negre.

La gent, malgrat la crisi mundial i els (evidents) problemes econòmics pareix feliç. Passejava, reia, vivia amb alegria. O això és la sensació amb la qual em vaig quedar jo. Tot un descobriment aquest país (del que, he d’admetre, no en sabia absolutament res).