Voràgine laboral viatgera

En plena voràgine laboral viatgera, me trobo a jo mateixa amb moltes ganes d’escriure, moltes fotos que triar i penjar, molts de moments per recordar que se succeeixen tan ràpidament que pràcticament no puc ni gaudir-los.

I com que no sé quan tindré temps d’escriure sobre tots els viatges i mostrar totes les fotos que voldria mostrar, he decidit fer un post viatger telegràfic per si un cas no trobo el moment de tornar a aquests viatges (o, simplement, passades les setmanes ja no considero adequat escriure sobre ells) i es queden en el limbe dels viatges sense comptar.

Vaig estar a Brussel·les, on tot d’una arribar me’n vaig anar a fer de turista, talment així:

 

Després, vaig passar dos dies a la Comissió Europea, com ja vaig dir per aquí. I aprofitant que era el meu primer viatge per aquelles terres, vaig quedar dos dies més per allà on, a part de retrobar-me (per segon pic aquest any!) amb el meu veïnat portuguès de la meva època cretenca, vaig aprofitar per visitar Bruixes, que és així de guapo:

Queda pel record una tornada en tren que va inspirar un relat del qual, tal vegada, ja n’escriuré un altre dia. I vaig seguint fent de turista:

I també vaig aprofitar per visitar el Museu de Ciències Naturals, massa enorme i complet per no esgotar a qualsevol, però amb una col·lecció de fòssils i de dinosaures simplement increïble:

En tornar, uns dies de feina, el darrer bany de la temporada i, de nou, agafant avions. Nou destí: Copenhage. I, tot d’una arribar, de nou fent de turista amb un passeig en barca pels canals, i la Sireneta vista des de l’aigua:

I unes hores passejant per un parc d’atraccions tan antic com meravellós:

Tres dies de curs, que va començar amb una graciosa visita de Victòria de Suècia:

I una darrera horabaixa de passeig al país de devora, Suècia, concretament a Malmö on vaig menjar, per primera vegada en la meva vida, ant.

I, per acabar el viatge, un passeig en bicicleta per fer unes cerveses.

Ah, on me durà ara aquesta voràgine laboral viatgera?

A la meva segona illa favorita d’aquest meu estimat Mediterrani. Creta. Sempre Creta.

On si no?

"La chica con pies de cristal" de Ali Shaw

Amb aquest llibre m’ha passat una cosa molt curiosa: el vaig començar a llegir a poc a poc, delectant-me amb cada pàgina, amb els curiosos personatges, les criatures fantàstiques, els esdeveniments estranys, però a mesura que passaven les pàgines, sentia la necessitat de què acabés d’una vegada, d’arribar al final i tancar-lo, perquè no m’aportava gens, gens.

D’aquest llibre em va atreure molt la portada, el títol i la promesa de criatures irreals habitant un arxipèlag fred, llunyà, aïllat i tant tancat al continent com els seus habitants (cosa, per altra part, habitual en els pobladors illencs). Diminuts bous alats, meduses de mil colors, un estrany animal que transforma en albí tota la criatura que li mira als ulls. I una estranya malaltia que transforma els peus de la seva protagonista en vidre. Ah, i una història d’amor. Tenia tots, tots els ingredients perquè fos un llibre captivador i una història meravellosa. I, de fet, totes i cadascuna de les crítiques que he llegides posen el llibre a l’altura de la perfecció literària.

Però a jo m’ha decebut.

En primer lloc, no pots titular un llibre “La noia amb els peus de vidre” i després passar-te un terç del llibre jugant amb el misteri de quina estranya malaltia té la protagonista. No. Hem llegit el títol i sabem que té els peus de vidre. No hi ha misteri. Cap ni un.

En segon lloc, no pots permetre que la contraportada digui “Con esta fábula sobre el amor, bella, singular y exquisitamente triste”. “Exquisitamente triste”????? O sigui, que ja ens han contat el final. Quina putada. Ara, gran part del llibre ja no té ni sentit, perquè ja sabem com acaba (o no).

A més, no se li treu cap partit a tots aquests animalons estranys i fantàstics. Sí, apareixen, però només són personatges secundaris, que apareixen de tant en tant en la història, però res més. No en saben l’origen, ni el destí, ni la seva importància. Ni tan sols sabem què és el misteriós animal que transforma en albí tota criatura a la qual mira als ulls. Quina frustració.

I, finalment, és un llibre fred. Fred perquè és hivern, el paisatge està gelat, neva i tots els personatges (o quasi) estan ferits per amor. Amors sense correspondència, amors frustrats, amors impossibles. Oh, quina tristor.

Per jo, el millor del llibre és un personatge secundari: la filla del millor amic de Midas, el protagonista, de la qual ara mateix no recordo el nom (i no tinc el llibre a mà: estic a més de 2000 km del meu llibre...). Una al·lota llesta, però no només intel·ligent, sinó dotada d’una intel·ligència emocional que ja voldrien alguns dels adults del llibre. Llàstima que no tingui més protagonisme.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit per l’hivern.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit als 15 anys.

Tal vegada el que em passa és que necessito històries amables, amb finals feliços i no històries tristes que em fan pensar que les coses no sempre acaben bé.

Oh.

Avui, actualitzant des de Copenhage, on fa molt, molt de fred. Però no tant com a l’arxipèlag on es desenvolupa aquesta història.

En un dia de tardor qualsevol...

Talment avui.

À la Commission Européenne

Estic a Brussel·les, a una reunió a la Comissió Europea.

Em sent quasi important.

Quasi.

Juas!