El pas del temps

L’altra dia, un vell amic em va passar unes fotos fetes fa un parell d’anys. Quan les vaig veure, em va costar reconèixer-me en elles. Vull dir, òbviament sóc jo, amb la meva roba i les meves sabates, però vaig tenir la sensació de què aquella jove que veia no era la mateixa que sóc ara.

Fa 2 anys d’aquelles fotos, quasi exactament, però em pareix que fa molt més temps. Qui era aquella jove? Qui sóc jo ara? Què ha passat en mig que em veig tan diferent? I, repeteix, tan diferent no hi surt, sóc la mateixa i fins i tot duia un tall de cabells molt semblant a l’actual, però és com si fos una altra persona. Faig feina en el mateix lloc, visc al mateix barri, tinc el mateix cotxe i el meu estat civil no ha canviat. Ni tan sols he acabat la tesi! Però hi ha qualque cosa diferent.

Vaig haver de comprovar si realment aquelles fotos eren de 2008. Recordava perfectament que eren d’un parell de mesos abans de partir cap a mars cretenques però els records que tinc dels dies en què es varen fer aquelles fotos em pareixen molt més llunyans, quasi difusos.

Em costa recordar moltes coses d’aquells dies. Faltaven dos mesos per començar la meva aventura cretenca, però no sé res més, no sé què feia, qui m’agradava, amb què somiava i si anava feliç o emprenyada a la feina. Sé quins llibres estava llegint, quines pel·lícules vaig veure i, fins i tot quins viatges feia durant aquells dies, però perquè ho he revisat al bloc. Però no recordo el meu estat d’ànim, les meves il·lusions o frustracions d’aquells moments. De fet, els meus records són puntuals, inconnexos, sense una continuïtat clara. Fins i tot, no trobo sentit a les reflexions que en aquells dies vaig fer sobre oportunitats perdudes. Per què vaig escriure allò? Què pensava? Què sentia? Igual no era res, només reflexions. Tanmateix, importa?

I ara... Ara tot és igual. I tot és diferent.

I, en mig de tot, Creta, sempre Creta. Tal vegada responsable dels canvis. O no.

A la foto, sa Calobra, on es varen fer aquelles fotos d’una estranya que sóc jo.

Racons (I)

Ara que ja fa uns dies que sento que el que diem casa és el meu llar, m’estic dedicant a fotografiar alguns dels seus racons, per mera imitació del post que la meva amiga Jennifer va fer de la seva nova casa a Tailàndia en el seu blog i que, a la seva vegada, se va inspirar en alguns dels posts del blog de Soulemama. Per tant, avui va de racons. En vendran més, espero!

Dia del llibre

M’encanta el dia del llibre.

M’encanta que faci bon temps, passejar pels carrers de Ciutat i trobar una i mil paradetes plenes de llibres i més llibres. Per una vegada a l’any, els llibres surten al carrer a cercar-nos i no som nosaltres els que hem d’entrar a les llibreries per trobar-los (cosa que, tot s’ha de dir, també m’encanta).

M’encanta que, aquest dia, els llibres tinguin un 10% de descompte. I m’encanta que, en algunes paradetes, te regalin una rosa. Per què, què passa si no tens ningú que et regali una rosa i/o (m’estimo més el “i”) un llibre? Idó, no passa res! Ho compres tu i tan feliç!

Llàstima que els imminents símptomes d’al·lèrgia varen fer que em passés l’horabaixa moquejant i amb uns ulls vermells que feien por. Però això de ser al·lèrgica a la primavera té aquestes coses.

A la foto, la rosa que em varen regalar ahir quan vaig comprar un dels (dos) llibres que se’n varen tornar a casa amb jo i dels quals ja escriuré quan arribi el seu moment.

¡Ay Haití!

Aquesta és la cançó que darrerament no em puc llevar del cap.

"Querido John" de Lasse Hallstrom

Vaig veure aquesta pel·lícula fa ja dues setmanes i només puc dir una cosa: vaig plorar molt. Això de plorar en el cinema no sé si és bo o dolent, però a jo, de vegades, m’encanta. I quan vaig anar a veure aquesta peli ja sabia que, molt probablement, acabaria plorant.

La història d’amor entre un soldat americà (el John del títol) i una jove estudiant universitària és el fil conductor d’aquesta història, però no és lo únic. No és la típica pel·lícula romàntica que no té més que això, una història d’amor més o menys interessant, més o menys apassionada, més o menys creïble. Sí, es coneixen, s’enamoren apassionadament però el ha de continuar amb la seva feina a l’estranger i ella a de continuar amb la seva vida d’estudiant. Intercanvien cartes, intercanvien promeses. Però la realitat, el dia a dia, els esdeveniments que alteren les nostres vides, els petits detalls, la frustració, les esperances,... Tot, tot això i molt més és el que dirigeix les nostres històries i, en aquest cas, la història d’amor (i perquè no, desamor) del seus protagonistes, la seva relació amb la gent que lis envolta (pares, amics), les seves vides, el seu present i futur.

La pel·lícula està basada en un llibre de Nicholas Sparks, del qual ja vaig llegir “El diario de Noah” i vaig veure la pel·lícula inspirada en ell. Aquesta història, com la de Noah, te toca la fibra sensible no només perquè xerra d’amor, també del pas del temps, dels amors que duren més enllà del pas del temps, de les situacions i de la joventut. I no només de l’amor de parella, sinó també l’amor cap a familiars, cap a amics, de l’evolució de l’amor.

Va arribar un punt que vaig pensar “Com comenci a plorar, no aturaré”. I, efectivament, quan vaig començar no vaig poder aturar! Quin gust! De vegades, relaxa molt això de plorar en el cinema. La vaig gaudir molt aquesta peli, sí senyor. Igual estaria bé llegir el llibre.

Va de canvis

Malgrat sóc signe de foc i teòricament aventurera i viatgera (que ho sóc), en jo hi ha una vessant molt més calmada i, diguem-li estàtica (o avorrida?), que fa que m’encanti la rutina.

Crec que és més una qüestió de control: m’agrada sabre què faré aquest cap de setmana o organitzar-me les feines de demà. M’agrada sabre que si avui és dilluns, he d’anar a classe de Pilates. O que si dimecres vespre no fan res bo a la televisió, llegiré un llibre. O que si es diumenge horabaixa i cap de les dues tenim altres plans, quedaré amb una amiga a fer un cafè.

Per altra banda, sóc una persona fàcilment adaptable. Si hi ha un canvi important a una situació, em faig a la idea en poc temps i sóc capaç de tirar endavant amb les mateixes energies que abans del canvi. Crec que puc estar en qualsevol lloc o moment i actuar en conseqüència, sense dificultats i amb bastant naturalitat.

Per tot això, el sentiments que tinc cap a la meva recent mudança són contradictoris. Estranys diria jo. Per una banda, m’ha fet molta il·lusió. Per altra banda, no sé ben bé per què m’he mudat. Perquè ja tocava? Pot ser. No acabo de sentir-me estranya en el nou pis però encara no he agafat les rutines habituals perquè es poden agafar rutines tan sols d’una setmana?

A la foto, el meu Aloe vera florint com un boig al balcó, des de la meva habitació.

"Volveremos a Venecia" de Luis del Val

Aquest és un dels llibres sobre Venècia que he estat llegint simultàniament durant les darreres setmanes (de l’altre ja vaig escriure per aquí), a més de ser el llibre que oh, sense voler, me’n vaig deixar oblidat a casa quan vaig partir cap a terres lisboetes.

El vaig comprar al poc de tornar de la mar veneciana, encara enlluernada per la bellesa d’aquella ciutat i tot d’una vaig veure la seva portada, amb una imatge del pont de Rialto damunt el gran canal i el mascaró de la proa d’una gòndola vaig sabre que el compraria. Després vaig veure que el seu autor era Luis del Val, del qual m’encanten els seus comentaris radiofònics (i la seva veu) i la compra ja estava totalment decidida. Finalment, vaig llegir l’argument (cosa bastant important en un llibre!) i aquí ja vaig dubtar una mica: no en parlava ni de costat de Venècia. Però al final el vaig comprar.

No m’ha entusiasmat massa aquest llibre, principalment per la seva temàtica. Trobo que és un llibre molt bo, està molt ben escrit, la història és interessant i complexa i els personatges són interessants. Però la temàtica, el món del dret, la judicatura, la part política no m’agraden. M’ha passat una mica el mateix que em va passar amb "Million Dollar Baby" de Clint Eastwood: puc admetre que la pel·lícula és bona, però com inclou una temàtica que no m’agrada (el món del boxeu), no em va agradar.

També he de confessar que he sentit certa empatia (que no antipatia) amb la seva protagonista, Licia, una jove que s’ha passat els anys més importants de la seva joventut estudiant per arribar a ser jutgessa, després de sofrir un dur cop durant la seva adolescència. No, jo no vaig cap a jutgessa, però sí que sé el que és passar-se vacances i caps de setmana tancada a casa per motius professionals. De totes maneres, tal vegada m’hauria de sentir més identificada amb la seva millor amiga: se diu com jo i ha estudiat el mateix que jo. En qualsevol cas, ha estat inevitable observar amb molta curiositat el que passa en la vida de Licia després d’aconseguir els seus objectius, quasi com un oracle del que (tal vegada?) em passarà a jo. I la veritat, no m’ha agradat massa, malgrat inclogui una relació tan apassionant com il·lícita.

En general, crec que el llibre destil·la una dosi de pessimisme que ha influït molt en la meva opinió. Insisteixo, quan penso en la història crec que està molt bé, el llibre és bo i està ben contat. Però el record que tinc està empanyat amb una neblina grisa que no sé molt bé com explicar. Probablement no ha estat culpa del llibre, sinó de jo mateixa, però m’ha semblat un llibre gris.

Ah i sí, surt Venècia, però poc, molt poc. I m’han semblat unes aparicions tristes, molt tristes.

Curiosament, el mateix dia que vaig acabar aquest llibre, vaig veure una pel·lícula per la tele ambientada en Venècia: “Un amor secreto” de Bobby Roth. Una peli romanticona però on apareix una Venècia lluminosa, colorida i meravellosa, tal i com jo la recordo. I on, a més, apareix Janine Turner, la meravellosa Maggie O’Connell de “Doctor en Alaska”. Qui no ha volgut ser com ella?

Bé, crec que ja tinc bastant de Venècia per una temporada!

Sobre articles i revisors

Una de les feines més ingrates del món científic és la revisió d’articles científics. Bé, escriure un article també és una feina bastant ingrata, perquè són anys i anys resumits en unes poques pàgines, de les quals ni tan sol tens els drets d’autor. Però lo de revisar els articles dels altres tampoc no és una cosa massa divertida.

I no és divertida per vàries raons. Primer, perquè un editor d’una revisa s’adreça a tu perquè revisis un article sempre ho fa en el moment menys oportú: quan estàs a ca teva malalt o estàs en mig de la mar o tens tones i tones de feina acumulada als teus voltants. I, és clar, dius, “idó passaré”. Però, també és clar, no pots passar sempre de revisar perquè, si tothom passés, no es publicaria res! I el pitjor de tot és quan l’editor et coneix personalment... com li dius que no, que no te fa gens de ganes revisant articles d’altres sense quedar malament?

Revisar articles dels altres no és una feina gens agraïda: ningú no sap que ho fas i ningú no sap el (molt de) temps que li dediques. Vull dir, li pots comentar a un col·lega “estic revisant un article” però això... per què et serveix? En aquests anys que duc a la ciència, malgrat encara sóc bastant novell, ja he revisat una desena d’articles. I, realment, hi aprens molt, sobre tot aprens el que no has de fer. Però a nivell pràctic, a nivell curricular, no serveix per res. Jo sempre tinc el dubte de posar o no posar les revisions al meu curriculum perquè... què passa si arriba en mans d’un dels autors que he revisat? Quant menys, crearia una situació estranya i potser incòmoda.

Un altre tema és la confidencialitat. En general, els revisors oculten (o ocultem) la seva identitat perquè, en el fons, el món científic marí és molt petit i tots o ens coneixem o hem sentit parlar de. Clar, això té una doble vessant: el revisor té l’avantatge de poder posar a parir (o exalçar) el treball que està revisant, sabent que l’autor no sabrà mai qui és. Però igualment, no hauria de tenir dret l’autor de la seva confidencialitat? És a dir, què passaria si els revisors fessin la seva feina sense sabre a qui estan revisant? Crec que aquest punt seria molt interessant perquè quan d’articles mediocres es publiquen només perquè un dels seus autors és una eminència? I, al contrari, quant d’articles bons acaben publicats en revistes de poc (o gens) prestigi perquè els seus autors són novells?

Bé, vos deixo, que enlloc d’escriure això hauria d’estar revisant un article.

La foto, que no té res a veure, és de l’altre dia a prop d’una caleta a la serra de Tramuntana.

Barcelona

El meu darrer viatge per terres catalanes, m’ha deixat un gust agre-dolç, fins i tot tirant cap a amarg que no em puc llevar de damunt. Però tampoc sé massa bé d’on ve o què ho ha provocat.

És una mica la sensació que tenia estant per Creta: què és real, lo que estic vivint quan estic fóra de Mallorca o la realitat és lo que tinc quan torno? I si les dues coses són reals, perquè són tan diferents?

El meu fil de pensaments va i ve entre les feines i obligacions que tinc aquí i les feines i obligacions que tinc estant fóra. Les responsabilitats que tinc, les que assumeixo, les que hereto. Les decisions que prenc i les que hauria de prendre.

El meu fil de pensaments anava entre el passat, el present i el futur. Què he fet fins ara? Què estic fent ara? Què en faré després? Després? Després de què? Cada dia és un després, un després de l’ahir, un ahir del demà, un avui de l’ara. És una realitat que em costa assumir. Sempre penso en el després i crec que això fa que em perdi part de l’ara.

I la gent. Un dia, sense adonar-te’n, la gent que puntualment veus en aquestes reunions es converteixen en amics teus. O quasi. I entre reunió i reunió planifiques el pròxim encontre, la pròxima trobada, les pròximes rialles plegats i, perquè no, les pròximes discussions laborals cara a cara. Fins i tot això acabes enyorant.

Laboralment aquest viatge ha estat molt pesat. Extra-laboralment ha estat divertit.

I això que no he tingut temps per fer turisme. Ni pràcticament per fer fotos.

Sopars entre rialles, el meu primer partit de futbol a un estadi (Barça-Osasuna), unes compres ràpides al fnac i un passeig reflexiu devora la mar sota un sol que, finalment, ens va visitar el darrer dia, per tirar un parell de fotos (i no sentir-me absurda per haver carregat amb la màquina i no utilitzar-la).

Odio fer el viatge d’anada el mateix dia que comença una reunió. Odio fer el viatge de tornada el mateix dia que acaba una reunió. Cansament, estrés. No val la pena.

Tinc la sensació de què aquest viatge, malgrat tot, no l’he gaudit tant com hauria.

Bé, ja n’hi haurà més. Suposo. Espero.

"Vestido para la muerte" de Donna Leon

M’agrada molt comprar llibres i, en general, tots els que llegeixo són propis (o com a molt, de qualque familiar). Per això se’n fa estrany llegir un llibre que no és meu. I aquest no ho és.

Aquest és un dels dos llibres relacionats amb Venècia que he llegit de forma simultània. Llegir dos llibres alhora va contra tots els meus principis, però quan preparava la maleta pel meu viatge a Lisboa, vaig ficar aquest (que encara no havia començat) pensant que en el vol d’anada m’acabaria l’altre (que estava i, he de dir, encara estic acabant). Idó no, no vaig poder acabar l’altre llibre perquè oh, sorpresa, no el vaig agafar [*].

La història comença amb l’aparició d’un home vestit de dona assassinat i amb el rostre desfigurat. El comissari Guido Brunetti s’encarrega de la investigació i poc a poc es descobreix que el que pareixia un cas de doble vida relacionat amb el món de la prostitució i els travestits amaga una trama molt més complicada amb branques que es perden a nivells molt més.

No coneixia l’obra de Donna Leon abans de llegir aquest llibre. M’ha semblat una història entretinguda i bona per llegir en avions i aeroports. Amena, interessant i entretinguda, què més puc demanar? M’han deixat un altre llibre de la mateixa autora (i amb el mateix protagonista) així que qualsevol dia d’aquest el llegiré.

[*] He de dir que l’altre llibre, del que ja escriuré quan li arribi el moment, no m’estava agradant especialment, així que segurament qualcú podria dir que aquest fet d’”oblidar-lo” no és tal, sinó una petita broma del meu subconscient.