El recompte anual

Arriba cap d’any i, amb ell, arriba el moment de reflexionar sobre l’any que hem viscut, sobre les coses que hem fet i sobre el que ens espera l’any que ve (o sigui, demà!).

Un any més, m’encanta poder dir que he tornat a complir allò de “Una vegada a l’any, ves a un lloc on no hagis estat mai”. I, un any més, crec que puc dir que no ha estat un mal any. És clar que ha tingut moments dolents, però també n’ha tingut de bons, i molts!

Revistant el bloc, veig que ha estat un any tan productiu com l’anterior (exactament el mateix número d’entrades! Ni fet aposta!), la qual cosa no està gens malament, dic jo!

Així que el meu 2010 en números ha estat més o menys així:

He estat en 7 (+3) països (el + 3 indica qeu només he estat en els seus aeroports – un o més!-).

He agafat 34 avions (record absolut!).

He trepitjat 14 aeroports (+ el meu).

Si no vaig errada, m’han perdut la maleta 0 vegades (yupi!).

He anat en 1 vaixell (què poc).

He passat 14 dies a la mar.

He dormit 66 dies fora de casa.

He gaudit de 3 illes (+ la meva).

He visitat 1 continent on no hi havia estat abans (malgrat fos només durant un parell d’hores).

He fet 1 mudança.

He descobert que m’encanta practicar 1 esport que mai no m’havia interessat.

He tornat 1 vegada a Creta.

A més, de les dues coses que em vaig proposar que faria fa un any, he complit el 50%: sí que he fet una mudança, però no he acabat una tesi. Enguany, he decidit no sé tan ambiciosa i només proposar-me una cosa: acabar la tesi. Serà 2011 l’any?

A la foto, Istanbul, un dels (molts) llocs fascinants que he conegut durant aquest 2010.

Gaudint

Intento gaudir de tots i cada un dels dies de la meva vida. Intento que la rutina, la falta de rutina, l’estrès, els mals rotllos, les coses i les gents negatives, el cansament i tantes i tantes coses dolentes que ens envolten no puguin amb el meu esperit. Intento ser positiva, somiar, lluitar, treballar dur, somriure. Però, de vegades, de tant en tant, em quedo sense energies. De vegades, en lloc de somriure, sentir-me afortunada de gaudir del plaer de viure, em sento cansada, desganada, apàtica, buida. I em queixo. Em queixo per tot. Em queixo perquè no tinc temps de fer moltes coses que voldria i hauria de fer. Em queixo d’agafar avions i trepitjar aeroports per anar a reunions en soterranis luxosos i avorrits, mentre els altres es pensen que els meus viatges són aventures apassionants. Em queixo de l’excés de feina. Em queixo de l’excés de gent.

Sóc una desagraïda, una ingrata. Tot el temps que perdo queixant-me no l’aprofito per gaudir. Tota l’energia que perdo queixant-me no l’aprofito per lluitar encara més fort. Tota la negativitat que genero amb la meva actitud no l’aprofito per convertir-la en positivitat.

Hi ha tant de món per veure, tant de dies per gaudir, tantes fotos per fer, tantes paraules per escriure, tantes rialles que compartir, tantes abraçades que rebre...

Sóc una afortunada, ho sé. Malgrat de vegades, no sé ben bé perquè, no sé ben bé com, me n’oblido.

A la foto, gaudint del far del Cap de Creus (Girona), un dematí fred i solejat de fa un mes i pico, en el meu darrer viatge per mars catalanes.

De concurs - Wishlist de fnac

Avui va de concurs.

Resulta que la gent d’fnac vol fer de Reis Macs per l’autor de qualque bloc, així que ha creat un concurs entre bloggers en el qual, bàsicament, hem d’escriure un llistat de coses (dels fnac) que demanaríem als Reis Macs i que no superin un total de 2011 euros. Bé, aquí teniu les bases completes.

Per la meva part, si els meus Reis Macs tinguessin 2011 euros per gastar al fnac, jo lis demanaria:

- Un PC PortátilToshiba Satellite L675-11D Portátil 17,3" (899 €), perquè ara mateix a casa no tinc cap ordinador, només el portàtil de la feina i ja comença a tenir problemetes. He triat Toshiba perquè el portàtil de feina ho és i m’està donant molt bons resultats.

- Un monitor LEDLG E2250V Monitor LED 21,5" (189 €), perquè m’agrada fer feina amb doble pantalla i seria un complement ideal per portàtil anterior, jeje.

- Un objectiu Sigma 10-20 AF HSM Nikon (649 €), per la meva Nikon D60, perquè sempre he volgut un gran angular i no l’he tingut mai!

- Una càmera digital compacta Canon IXUS 210 Negra Cámara Digital (259 €), perquè la meva compacta és molt regulín, mai no he tingut una Canon i m’agradaria provar-la.

- I, finalment, el llibre “Maldito Karma” de David Safier (14 €) per regalar-li a la meva germana, perquè la pobreta no pot participar en aquest concurs: va crear el seu blog el 27 de juliol de 2010, així que no pot participar en aquest concurs només per uns dies! Maleït karma, jeje!

Total, 2010 €. Em sobra 1 €, ui, quasi!

Oh, què és de fàcil això de somiar!

Bones Festes!

Incoherència - Ignorància

No hi ha cosa que em rebenti més en aquest món que la gent incoherent. No puc amb la gent que actua de manera totalment contrària a lo que ells mateixos defenen o venen. Estic farta de veure pseudo-ecologistes que deixen els llums encesos malgrat no hi siguin en tot lo dia o condueixen cotxes quatre per quatre de luxe i alt consum. No puc amb els pseudo-solidaris que passen hores i hores defensant les causes perdudes però que quan de veres han de fer qualque cosa surten amb actituds egoistes de “jo, jo, jo i jo”. No puc amb els pseudo-religiosos que resen, van a missa i fan tot els sacrificis que la seva església lis proposa, però tan prest com poden se dediquen a fer mal i putejar a la gent que lis envolta.

El problema ve de l’obsessió de la gent per les etiquetes. Tothom vol ser etiquetat, tothom vol tenir una etiqueta, no sé si per un ànsia de formar part de la tribu o què. Posar una etiqueta és la cosa més difícil del món [1], així que me sorprèn que a la gent li apassioni etiquetar-s’hi. Ecologista. Feminista. Solidari. Socialista. Religiós. La gent se defineix amb una d’aquestes etiquetes (o milers d’altres) amb total alegria i desconeixement, sense ser conscients (o sí) de què tu no ets ecologista (ni feminista, ni solidari, ni...) només perquè tu ho diguis: els teus actes, les teves accions han de (o almenys haurien de) ser coherents amb les teves autodefinicions.

Jo no crec en les etiquetes. Crec que són innecessàries, absurdes i mal interpretables. De fet, m’aterra la gent que s’autodefineix amb etiquetes. “Sí, jo sóc molt solidari”. “Sí, jo sóc molt religiós”. “Sí, jo sóc molt feminista”. Alerta! Quin perill. El que té la necessitat de proclamar les seves virtuts en veu alta sol ser només per reforçar la seva idea de com li agradaria ser o com troba que hauria de ser la gent de cara a ell, però normalment no defineix com és ell davant els altres. Desgraciadament, molt de pics és justament al contrari. No sé si tot això és resultat de la ignorància o de la mala fe, però em rebenta molt, moltíssim.

La foto, feta la setmana passada a un autobús a Malta, no té res a veure amb l’entrada, però necessitava qualque cosa positiva després d’aquest post tan poc positiu.

[1] I ho dic jo que tinc un bloc amb etiquetes que sempre m’omplen de dubtes (“Això quadrarà aquí? Hauria de crear una etiqueta nova per aquesta entrada?”).

Mars catalanes

Passejar al costat de les mars catalanes és ja quasi un costum. Tornar-hi és una mescla de goig i disgust. Goig perquè, de vegades, si els astres estan al meu favor, tinc l’oportunitat de tornar a alguns dels llocs als que hi tornaria sempre. Disgust perquè els dies se fan llargs, la feina esgotadora i les hores i hores a la carretera fan que l’eficiència de la feina sigui bastant limitada. Al final, el que importa és que els objectius de la feina es compleixen. Al final, el que importa és que la proporció de moments de goig sigui superior a la de moments de disgusts.

En aquest viatge, he recordat lo molt que m’agrada viatjar tota sola, organitzant el meu viatge com jo, i només jo (i les circumstàncies!) he decidit, conduint quilòmetres i quilòmetres amb l’única companyia de la meva música, cantant, cantant i gaudint. Gaudint, simplement.

En aquest viatge, he retrobat a vells amics i coneguts, a gent que feia molt que no veia (fins i tot, a gent que no veia des del meu exili cretenc!), a gent que fa poc que he conegut i a gent que vaig conèixer allà mateix.

En aquest viatge, he pensat molt i he deixat de pensar. He parlat molt i he escoltat més. He dinat i sopat tota sola i acompanyada. He fet cafès entre converses de feina o converses d’amistats. He vist, he sentit, he treballat i, perquè no, he somiat.

Cada viatge és una nova aventura, un misteri, una sorpresa, un goig i una incertesa. Cada dia és una nova aventura, un misteri, una sorpresa, un goig i una incertesa. Cada dia és un nou viatge.

Sincerament...

... estic cansada.

Estic cansada d’agafar avions, de córrer per aeroports per no perdre connexions, del seu aire eixut, de fer coes, d’esperar dreta, d’esperar asseguda.

Estic cansada de quedar-me fent feina fins a les dues del dematí a llocs que deuen ser preciosos i/o meravellosos, però dels que només veig l’aeroport i el subterrani d’un hotel luxós.

Estic cansada d’haver conduit més de 1000 km en 4 dies i, menys de 48 hores després, recórrer un nombre indeterminat de milers de km passant per quatre aeroports.

Estic cansada de perdre la meva rutina, tan monòtona i estimada, no una ni dues, sinó tres i d’aquí poc quatre vegades en a penes dos mesos.

Estic cansada de dormir en llits que no són el meu, de perdre classes d’anglès i entrenaments de futbol. Perquè sí, ara entreno futbol, passa res?

Estic cansada de perdre el meu temps viatjant pel món (ara, justament ara), a reunions que em xuclen l’energia, quan el que vull és enllestir ja una tesi quasi eterna i interminable.

Estic cansada d’esperar i no aconseguir. De no aconseguir fins i tot quan no espero. De somiar per tot d’una despertar. Fins i tot d’haver deixat de somiar.

Sincerament...
... estic cansada.

A la foto, vidre romput al Cap de Creus (Girona), un dels llocs als que hi tornaria sempre, la setmana passada (fa tant de temps, ja!).

De músiques i arbres

Aquest dies, durant els quals m’estic plantejant el futur (més o menys incert) dels meus cinc (sí, CINC, 5!) Ginkgos biloba, he descobert de pura casualitat (existeixen les casualitats?) que aquest interessants arbres són quasi protagonistes (almenys actors importants) del vídeo d’una cançó que m’encanta, “Song beneath the song” de Maria Taylor.

Sincerament, per jo l’únic interessant del vídeo són els arbres, per la resta no m’ha atret especialment (visualment parlant, musicalment ja he dit que la cançó m’agrada, i molt), però val la pena veure’l per gaudir de les fascinants fulles d’aquests no menys fascinants arbres.

I em demano, arribarà qualque dels meus petits arbrets a convertir-se en un gran arbre com els que apareixen en el vídeo? Sí, espero que sí. L’únic que sé és que no serà en els cossiols on ara mateix habiten, ni en el meu petit balcó. Llàstima.

A la foto, els meus cincs estimats i mimats ginkgos. Gaudiu de la música. I dels arbres.

“Juntos, nada más” d’Anna Gavalda (llibre) i de Claude Berri (pel·lícula)

El primer llibre que vaig llegir d’Anna Gavalda va ser una col·lecció de relats que em va deixar una sensació agredolça. En aquells moments, vaig decidir que no em compraria cap altre llibre d’aquesta autora, per tant, quan la meva germana em va insistir en que havia de llegir aquest, me’l va haver de deixar.

Era molt escèptica jo, amb aquest llibre: no tenia molt clar que el volgués llegir, però quan tens dues veus que t’insisteixen que sí, que sí, que sí... doncs al final t’ho llegeixes.

“Juntos, nada más” és la història de tres personatges (quatre, en realitat) que són bastant desgraciats, cadascú en el seu nivell. Històries, famílies o esdeveniments passats els han marcat de tal manera que els impedeixen ser feliços, vivint unes vides que ni gaudeixen ni desitgen viure. Quan les seves vides s’entrecreuen (cosa no tan fàcil com sembla avui dia, malgrat tot tres viuen en el mateix edifici) tot canvia i, el que en un primer moment pareix una amistat impossible (tot tres són molt diferents), a poc a poc es delata com una realitat tan positiva per a tots com a imprescindible.

El que més m’ha agradat del llibre és que, malgrat la part negativa, agredolça i bastant trista que també conté, la història avança exactament cap a on jo desitjava que avancés. Així, les meves pors inicials (que la història fos al final més agre que dolça) es varen anar diluint a poc a poc i llegir-lo es va acabar convertint en un autèntic goig. Val tant la pena que, poc després d’acabar-m’ho, em vaig comprar un altre llibre de la mateixa autora. Jo sóc així.

I, l’altre dia, vaig veure la pel·lícula que hi ha basada en ell. Ja he parlat més d’un pic (un, dos, tres i fins a quatre pics!) sobre les (habitualment difícils) relacions llibres-pel·lícules i aquest podria ser un cas més per analitzar exhaustivament. La peli està bé, és amena i entretinguda, però és molt més positiva (quasi naïf), senzilla i plana. A la peli vaig tenir la sensació de què tot anava molt ràpid, tot passava massa ràpid (també és cert que un llibre els llegeixes en vàries setmanes i una peli la veus en un parell d’hores...). Els personatges no ho han passat tan malament (o almenys no ho semblen!), no tenen unes vides tan dures i complexes com al llibre, per tant la seva evolució és molt més plana i poc patent. Està bé, però no tant com el llibre. A més, els protagonistes són massa guapos, alegres i positius en comparació a les descripcions del llibre. Hagués estat curiós veure la peli sense haver llegit el llibre, no tinc ni idea de si m’hagués agradat molt, poc o gens.

La cualidad...

"La cualidad de ser una experta en francés, italiano, alemán, música, canto, dibujo, etc., puede valerle elogios a una mujer, pero no añadirá un solo amante a su historial” (Jane Austen, "Lady Susan")

Referències istanbulenques

Durant els meus dies per mars istanbulenques, no vaig poder evitar tornar mentalment una i una altra vegada a dues referències, una literària i l’altra cinematogràfica.

La referència literària és la “Trilogía de los Trípodes” de John Christopher, que va fer les meves delícies quan era pre-adolescent i que vaig (gustosament) rellegir fa dos anys, durant el meu exili cretenc. Sí, és estrany que una ciutat com Istanbul em faci pensar en uns llibres de ciència ficció, però és que totes i cadascuna de les vegades que durant els meus dies a Istanbul vaig veure o escoltar [*] una mesquita (és a dir, pràcticament cada dia), venia a la meva ment la imatge de les immenses i descomunals Ciutats dels trípodes descrites per John Christopher. Tot d’una vaig poder, vaig consultar l’edició electrònica dels llibres que encara tinc al meu ordinador, cercant la descripció exacta que en fa.

Torres i agulles de metall, segons conten, envoltades d’una gran muralla.

Aquesta és la primera referència que se fa a les seves increïbles i gegants Ciutats daurades.

El que va veure la Ciutat primer ens avisà i els altres vàrem intentar mirar, empenyem-nos uns als altres. S’aixecava a l’altra banda de les ruïnes: un cercle d’or mate que s’aixecava contra l’horitzó gris, coronat i cobert per una enorme bombolla de cristall verd. La Muralla tenia una altura tres vegades superior a la d’un Trípode; era llisa, sense fissures. Tot el lloc, malgrat descansava sòlidament damunt terra, pareixia estar estranyament deslligat a aquesta.

Curiosament, les descripcions que jo recordava eren més detallades de les reals (fruit, suposo, de la meva imaginació) i, ben pensat, les Ciutats dels trípodes no es pareixen tant a les mesquites istanbulenques, però la fascinació i majestuositat d’aquelles és perfectament extrapolable a aquestes. Perquè sí, les mesquites són fascinants i majestuoses. Immenses en la seva magnitud. Elegant en les seves siluetes. Misterioses en els interiors. Els minarets retallats sobre el cel ennigulat, perfils allargats i punteguts, en clar contrast amb les seves cúpules rodones quasi perfectes són fascinants. La seva altura i grandesa, la seva immensitat són majestuoses. Des d’un punt de vista purament arquitectònic i poètic, m’han entusiasmat. Em sentia com els humans protagonistes dels llibres de Christopher, un diminut ésser viu totalment desbordat davant les magnituds de les Ciutats dels trípodes.

La referència cinematogràfica és, òbviament, “Un toque de canela”, de la que ja vaig escriure per aquí en la meva darrera revisió [**] (també fa dos anys, també a Creta, casualment). Si veure aquesta pel·lícula a mars cretenques va tenir un sentit especial, recordar-la durant els meus dies per Istanbul va ser inevitable. Els carrers, la gent, les converses, les persones, les històries, els colors, les imatges, les llums, les ombres. No tornaré a parlar aquí de la fascinació que sento per aquesta peli, però crec que visitar aquesta ciutat m’ha permès entendre més no només la pel·lícula, sinó en general tota la història d’aquest indret al Mediterrani oriental que freqüentment oblidem o, pitjor encara, ignorem. L’oncle del protagonista li diu “He après que, a la vida, hi ha dos classes de viatgers: els que miren el mapa per traçar una nova ruta i els que senzillament es miren al mirall. Els que miren el mapa són els que se’n van, els que es miren al mirall són els que retornen”. Jo segueixo mirant mapes.

A les fotos, mesquites i espècies.

[*] Perquè, de vegades, les mesquites les escoltes, però no les veus, com ja em va passar quan vaig estar per Xipre (bé, en realitat escoltes els muetzins que canten a oració).

[**] Millor dit, en la meva penúltima revisió, perquè la darrera va ser la setmana passada: vaig sentir una inevitable necessitat de tornar a veure-la.

Un parell de pelis

Com que darrerament no he actualitzat massa sovint (culpa d’un viatge laboral), aprofitaré per condensar en un mateix post un parell de pelis que he vist últimament.

“Come reza ama” de Ryan Murphy, amb Julia Roberts i Javier Bardem, no m’ha agradat tant com m’esperava, la veritat. La història és més que coneguda: una dona amb èxit tant laboral com personal, es troba perduda i decideix acabar amb tot i viatjar pel món cercant el que vol. Així, viatja a tres països on desenvolupa cadascuna de les, diguem-les, “activitats” de les que xerra el títol. Jo, sense dubte, m’hagués quedat a Itàlia menjant, la veritat... Però bé, és el viatge d’aquesta dona que ha de passar per tres països, activitats i estats per trobar el que cerca (aquí –alerta, spoiler!- he de dir que al final troba més o menys el que tenia... o no! No ho sé, de veres, m’esperava una altra cosa, però no sé el qué!).

“The end of the line” de Rupert Murray és un documental sobre sobrepesca. Feia temps que el volia veure, així quan l’altre dia vaig veure que el feien al Palma Aquarium no en vaig perdre l’oportunitat. La veritat és que anava una mica espantada, pensant que seria un documental pro-ecologisme i anti-pesca brutal, d’aquest en els que ens diuen que la pesca d’arrossegament és el major mal de la humanitat, sense tenir en compte un punt de vista més científic (i, en principi, neutre). Idó no, realment és un documental molt ben fet, molt científic, més que pro-ecologisme és pro-natura i més que anti-pesca és anti-destrucció dels nostres mars. Un 10. El vaig trobar interessant, variat i molt entretingut. I a més, el narrador en la versió castellana és Miguel Bosé, què més es pot demanar?

“Gru, mi villano favorito” de Pierre Coffin i Chris Renaud és una peli d’animació espectacular, divertida, entretinguda i visualment preciosa. La història de Gru, un dolent que no és tan dolent, que intenta robar la lluna per demostrar lo molt dolent que és, les tres nines òrfenes que entren a la seva vida i els diminuts minions, uns bitxets (cosins germans dels extraterrestres de tres ulls de "Toy Story") em va fer passar una horabaixa ben entretinguda i divertida. Una història que en cap moment avorreix, que se’t passa volant, amb un argument coherent, personatges creïbles (tenint en compte que són dibuixos animats!) i un positivisme i alegria que et fan ganes de tornar al cinema a veure-la un altre pic. Un altre 10, diferent a l’anterior, és clar, però tan imprescindible com l’anterior també!

Istanbul

He estat a una ciutat que envolta a la mar. A una ciutat que creix sobre dos continents. A una ciutat que uneix mars. A una ciutat que ha estat capital de varis imperis. A una ciutat que ha tingut un i mil noms. A una ciutat que, diuen, es la porta que uneix orient i occident. A una ciutat on Europa i Àsia es miren directament als ulls, amb una naturalitat escarrufant.

He estat a una ciutat que és una mescla de vida moderna i tradició. A una ciutat en la qual, en un instant, sents com una ciutat germana mediterrània i que, a l’instant següent, sents com una ciutat llunyana i exòtica. A una ciutat on, ara, te sents com un habitant més i, d’aquí un segon, te sents com un complet extraterrestre.

He estat a una ciutat fascinant, sorprenent, dura i màgica. A una ciutat lluminosa i fosca, viva i estancada, diversa i contradictòria. A una ciutat en la qual amb només travessar un carrer pareix que travesses un món. A una ciutat plena de gent, plena de vida, plena d’igualtats, plena de diferències.

He estat a Istanbul.

I no hi havia d’anar. Però hi he anat. I no sabia si m’agradaria anar-hi. Però m’ha agradat anar-hi.

Se’m fa difícil resumir els meus dies a Istanbul en poques paraules, en poques imatges. Se’m fa difícil reflexionar sobre el fet que, tan sols una setmana després de passejar-me pels seus carrers, un terrorista suïcida s’ha immolat en una plaça per la qual passàvem cada dia, a 100 m del nostre hotel. Se’m fa difícil no entusiasmar-me recordant esdeveniments quotidians que tal vegada no ho són tant, de quotidians. Se’m fa difícil escriure només un post sobre Istanbul. Així que n’escriuré més.

He tornat

Després de passar-me pràcticament deu dies a l’altra banda de la mar, al seu extrem més nord oriental, on ja ni tan sols es diu Mediterrani, he tornat.

Deu dies a una ciutat entre dos mars, entre dos continents, entre dues (o moltes més!) cultures.

I en aquest deu dies, he treballat, he passejat, he fet fotos, he rigut, he pensat.

I, sobre tot, he deixat de banda la meva realitat, el meu dia a dia, la meva rutina estimada. He oblidat totes les feines pendents que havia de fer (i, òbviament, no he fet). I no ha passat res.

I, en tornar, m’he hagut d’enfrontar a robes usades per rentar, habitacions brutes per arreglar, feines noves que assolir, i tasques pendents per acabar.

Quan me’n vaig anar, era final d’estiu. Ara és començament d’hivern.

Està molt bé això d’anar-se’n, partir. Però també està molt bé això de tornar, regressar.

Sí, he tornat!

A la foto, feta meva, posta de sol a Istanbul. En vendran moltes més, de fotos.

L'increïble cor minvant

El meu cor està minvant.

A poc a poc.

Ho noto, ho sento.

Cada cert temps, quan s’ha d’enfrontar a certs esdeveniments més o menys tristos, més o menys decepcionants, es contreu una
micona. Un poc, un poc.

I, a la vegada que es contreu, pel mateix procés de deshidratació (o de desamorització) les cèl·lules que formen les seves membranes externes, s’eixuguen i es tornen més dures, més resistents. Més impermeables.

I així, el meu cor, a poc a poc, cada vegada és més petit, més dur, més inaccessible.

On acabarà la història del meu increïble cor minvant?

A la foto (que no té absolutament res a veure), raïms colorits.

D’un bosc de ginkgos (i d’altres vegetals)

Sincerament, quan fa quasi 10 mesos vaig recollir llavors de Ginkgo biloba en els jardins d’un monestir italià, no pensava que això donaria per tant. Perquè ja he contat que estic com a boja amb el meu meravellós ginkgo, que fins i tot ha superat l’atac de cucs psicòpates.

Doncs bé, ara el meu ginkgo té dos germanets petits (dels que ja vaig escriure aquí quan encara eren només unes petites llavors germinades), que ja estan creixent feliços i sans, un devora d’altre.


I no només això. Les dues llavors prometedores de les que ja vaig parlar, estan germinant! Què és això? Si seguim així en un parell de mesos tindré un petit i meravellós bosquet de ginkgos. Oh, quina felicitat... Un bosc de ginkgos...


No puc dir el mateix el julivert. És la segona planta de julivert que agonitza. Ja no sé què fer.


Afortunadament, els meus (i recentment adquirits) mini-pensaments me fan oblidar els petits fracassos vegetals als quals m’he d’enfrontar.



M’estic aficionant massa a les plantes. Hauré de crear una etiqueta només per elles?

"Un pequeño cambio" de Josh Gordon i Will Speck

Ja fa dies que vaig veure aquesta pel·lícula i, sincerament, pensava que ja havia escrit sobre ella. Però no!

És la història d’una dona (Jennifer Aniston) que decideix tenir un fill tota sola per a sorpresa del seu neuròtic i pessimista amic (Jason Bateman). Per això decideix triar un donant “perfecte” i, quan aconsegueix el seu objectiu, deixa la gran ciutat per viure una vida més tranquil·la. Set anys després, retorna amb el nin i retorna la seva amistat amb el amic neuròtic que, sorprenentment, connecta meravellosament amb el petit.

És una peli entretinguda, sense ser la típica per riure tot el temps, perquè et fa pensar i reflexionar i (malgrat alguns tòpics tan tòpics com increïbles) té alguns moments molt interessants, com la festa d’inseminació o l’aniversari del nin. És una peli que està bé, no et xapes de riure, ni surts relaxat de tant de riure, sinó amb una sensació entre dolça i amarga que no està malament, però tampoc entusiasma. Està bé, però no és per tirar coets. Ah, en Bateman m’encanta i els secundaris, genials (Jeff Goldblum també m’encanta!).

Rentar amb afecte

L’altre dia, me’n vaig comprar una camiseta (moníssima i baratíssima) i la seva etiqueta deia això:

És a dir:

Lavar com cuidado.
Lavare con attenzione.
Lavar con cariño
Le laver avec grand soin.

Així, en quatre idiomes.

Vos heu fixat en la poesia de la versió castellana?

Lavar con cariño.
Rentar amb afecte.

No és sublim? Tres paraules. Un poema. Una filosofia de vida.

I què me deis del dibuix?


Extraordinari. Simplement extraordinari.

Com seria el món si tots, tots féssim tot, tot amb més afecte? Com serien les nostres feines, les nostres relacions, el nostre dia a dia? Com seria?

Ja és divendres, després d’una setmana llarga i dura.

Ja és divendres, i fa sol.

Ja és divendres, ja és cap de setmana. Tracteu-lo amb afecte.

"La evolución de Calpurnia Tate" de Jacqueline Kelly

Fa uns dies, em varen fer una enquesta telefònica sobre hàbits de lectura. Normalment, quan rebo una cridada al telèfon fixo, els qui criden són de companyies de telèfon oferint increïbles ofertes que sempre intento evitar amb un “No, no tinc Internet. No, no tinc ordinador”. L’altra dia, pensava que era una cridada d’aquestes però era una enquestadora i, malgrat la meva primera intenció va ser penjar (estava cuinant), el tema m’interessava lo suficient per perdre una estona. Entre les moltes coses que em varen demanar va ser per quins motius triava els llibres que comprava. M’enumeraren un llistat i havia de triar tres, per odre. La meva tria va ser aquesta: 1. Per la temàtica; 2. Per l’autor i 3. Per la portada.

Idó aquest llibre el vaig comprar, a Barcelona, per dues d’aquestes tres coses: la portada em va cridar molt l’atenció (és fabulosa, la combinació de colors i la quantitat de dibuixets que hi ha inclosos a les branques és genial) i em va agradar la història.

Estiu de 1899. Fentress, Texas. La protagonista del llibre, la Calpurnia Tate del títol, és una nina alegre i curiosa d’onze anys que viu amb la seva família, pares i sis germans, envoltada de pacanes i plantacions de cotó. Aquell estiu, començarà una peculiar relació amb el seu padrí, un home major que passa gran part del seu temps en un cobert convertit en laboratori o investigant pels voltants de la casa familiar. Gràcies a ell, na Calpurnia començarà a sentir ànsia de coneixement, es tornarà observadora amb el seu entorn natural, aprendrà què és el mètode científic, qui es Charles Darwin i la màgia i incertesa de la ciència. I també haurà de lluitar contra les convencions socials i per les seves idees, esperances i il·lusions.

Aquest llibre m’ha encantat. És d’aquest llibres que per una banda no aturaries de llegir i per una altra no voldries llegir perquè no s’acabés mai. Tot d’una acabar-lo, vaig tenir ganes de tornar a començar. M’encanta l’esperit curiós i caparrut de la seva protagonista, la serenitat del seu padrí, els caràcters variats i divertits dels seus germans, la seva peculiar mare i els mil i un personatges que envolten el dia a dia d’una nina que, malgrat essent la única al·lota de la seva família (o precisament per això) lluita durant la seva pre-adolescència per conèixer i descobrir quin és el seu lloc al món.

M’encantaria ser capaç d’escriure un llibre com aquest.

Perquè, a més d’ésser un llibre entretingut i amè, intel·ligent i divertit, on se planteges coses molt interessants, sobre la cerca d’un mateix, del propi camí, del propi futur, feminista en el millor dels sentits, comunica moltes idees científiques i mostra la ciència com lo que realment hauria de ser: una forma de veure la vida, d’entendre el món i (perquè no?) de gaudir del temps lliure. Aquest llibre m’ha reconciliat amb la ciència, m’ha fet recordar perquè m’agrada i perquè m’hi dedico. Ha estat tornar a descobrir la màgia de la incertesa, de fer-te preguntes i cercar respostes que, sense dubte, te duran a més preguntes, l’ànsia de coneixement, la necessitat de sabre què i perquè, el goig de plantejar hipòtesis i ser capaços (o no) de demostrar-les. Aprendre i conèixer. Potser hagi en el món qualque cosa més fascinant que això?

Per cert, podeu llegir les primeres pàgines d’aquest llibre aquí. Però vos ho recomano sencer.

Plantes

- No sabia que t’agradaven tant les plantes.
- Jo tampoc.

Amb les plantes me passa com amb el púding: mai no he sentit cap tipus d’atracció, però darrerament, m’entusiasmen. Són dos fenòmens estranys i quasi paral·lels que s’han donat darrerament a la meva vida.

Mai no he estat una persona especialment amant de les plantes. A casa dels meus pares sense n’hi ha hagut, però mai no lis vaig prestar especial atenció. Record als darrers anys de la carrera haver fet unes pràctiques d’una assignatura de plantes i haver-les gaudit bastant, especialment quan ens les vàrem poder dur a casa una vegada acabades les pràctiques. Record un parell de tomatigueres que ens varen donar un bon grapat de tomàtigues. Quina il·lusió!

Les meves primeres experiències més personals varen estar amb uns potus que una companya de feina em va trasplantar, perquè em feia il·lusió tenir qualque planteta a la feina. Crec que no va ser fins al quart o cinquè intent que un d’ells va sobreviure i va créixer tant que ara són dues plantes: una actualment dona alegria al meu despatx i l’altre ocupa un lloc privilegiat al meu menjador.


El que sí que m’han sobreviscut han estat els cactus. Un d’ells, des de fa un any (o més, no me’n record) m’alegra cada cert temps amb una floreta. Increïble! Fins i tot, aquest estiu me va donar tres floretes de cop, quin alegria.


Durant aquesta primavera-estiu, vàries plantes m’han alegrat el dia a dia: em feia peculiar il·lusió cuidar-me d’elles i veure-les créixer. Estic especialment orgullosa dels pebres que m’ha donat una planta que ha sofert una plaga de bitxets ben emprenyosa. Però, així i tot, he tingut un parell de collites interessants. Això sí, el bot que vaig pegar en trobar un cuc enorme i repugnant dins un dels pebres és històric.


I, amb la tendència de florir que tenen les plantes a casa, veure l’aloe florit ja quasi ni va ser una sorpresa, però sí que va ser ben curiós.

Una altra planta que m’ha fet molta il·lusió veure créixer és el gira-sol. En realitat eren tres plantes: una mostradora (la de la foto) i les altres dues feien bastant pena, perquè les seves flors tenien poquíssims pètals. Sincerament, eren bastant penosos. Sento debilitat pels gira-sols, malgrat un camp de gira-sols morts pot ser la cosa més trista del món.


Però si hi ha una planta que és la meva súper-debilitat és sense dubte el meu ginkgo, del que ja vaig contar la seva història aquí. Ara mateix, el meu ginkgo té un aspecte bastant decent, tenint en compte que ha sofert la mateixa plaga que va afectar als pebres i que va acabar amb la (traumàtica per jo) amputació d’una de les seves quatre primeres fulles i danys considerables en altre. Però crec que sobreviurà: ha tret tres fulles noves, així que tinc moltes esperances.


El meu amor pel ginkgo es va veure incrementat l’altre dia quan vaig decidir revisar les llavors que encara tinc germinant a la gelera. Quina sorpresa em vaig dur quan vaig trobar dues de ja germinades! Quina alegria! La meva família de ginkgos es va incrementant. Encara tremolant, vaig plantar les dues llavors i creuar els dits, esperant que creixin tan bé com el seu germà major. I estat creixent, a poc a poc, però ja hi ha dos tallets tímids al diminut cossiol on els vaig plantar. D’aquí a poc tindré tot un bosc de ginkgos! De les 4 llavors que encara tinc a la gelera, una té un aspecte bastant trist, dues crec que són ben prometedores i la quarta té el mateix aspecte que el dia que la vaig agafar. Ja veurem.


Ara també tinc en marxa unes tomatigueres obtingudes a partir de les llavors d’una tomàtiga que em vaig menjar fa temps. No tenen mala pinta tampoc, malgrat les vaig plantar massa tard. Però qui sap. No serien les primeres tomatigueres que sobreviuen tot un hivern illenc.