Occident/Orient

Ja he contat per aquí que en un període de temps molt curt he assistit a dues noces en dues illes mediterrànies: una, a la meva illa, en la part més ponent i l’altra, l’illa més oriental del Mediterrani.

Inevitablement, m’he posat a comparar mentalment les dues noces, perquè a priori, suposava que serien molt diferents. Dues illes separades per 3000 km de mar. Dos ritus diferents (cerimònia civil versus cerimònia religiosa ortodoxa). Dos països diferents. Dos idiomes diferents (bé, en total quatre. O més). Però m’he adonat que no. M’he adonat que al cap i a la fi, les noces, en qualsevol illa del Mediterrani, en qualsevol banda del món tenen els mateixos objectius: menjar, beure, ballar. En resum: passar-lo bé.

Perquè, sí, és clar, a una de les noces vàrem ballar un sirtaki i altres balls grecs i a l’altra no. I sí, a una de les noces vàrem ballar grans èxits del pop espanyols i americans i a l’altra grans èxits del pop italià i xipriota. Però a totes dues, vàrem ballar aquesta cançó. I, la Macarena, on vàrem ballar la Macarena? A Xipre, sí senyor! I a totes dues ens vàrem emocionar, vàrem ballar, vàrem menjar, vàrem beure i vàrem riure. Perquè, al cap i a la fi, la mar illenca és la mar que envolta les illes, la que les separa i a la vegada uneix amb la resta del món. Però també és la mar que les uneix entre elles.

A la foto, floretes surant sobre aigua a una de les noces. La d’occident, en aquest cas.

I wish that I could see you soon

I had to leave you and go away
but I think about you every day
in the morning and in the afternoon
I wish that I could see you soon

and when I held you I felt so fine
it was like there was
nothing left on my mind
it was like Rockaway Beach in the month of June
I wish that I could see you soon

I had no plans to meet you baby,
I had a million things to do baby,
But you hit my heart with a harpoon,
I wish that I could see you soon
The angels go ''How long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better'',
''Do you really think she will wait for you?''
''Well I have no way to say and there's nothing I can do,
well I have no way to say and there's nothing I can do'', go!

Now listen, now that I am across the sea
I wonder if you're gonna wait for me
or if you're gonna find a new boy to spoon
I wish that I could see you soon

and if you wait a little my pretty friend
until I come back to hold your hand
we'll be like bugs when they break through a cocoon
you know, I wish that I could see you soon

it's been a while since I felt like this
now i found someone I really miss
under the sun, under the moon
I wish that I could see you soon

Angels: ''how long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better''
angels: ''do you really think she will wait for you?''
and i'm like: ''there's no way to say and there's nothing i can do
there's no way to say and there's nothing i can do'', go!

Angels again: ''How long 'til you can see her?''
I'm like: ''Well, the sooner the better''
''Do you really think she will wait for you?''
and I'm like: ''There's no way to say and there's nothing i can do
no way to say and there's nothing I can do,
Well, no way to say and there's nothing I can do
no way to say and there's nothing I can do''

El que se mete a científico...

"El que se mete a científico sabe que no va para rico, va para feliz" (María Vallet, química)

"Mi familia y otros animales" de Gerald Durrell

És aquest un d’aquells llibres que tothom te diu que l’has de llegir i, és clar, al final, te’l llegeixes.

El vaig aconseguir fa mig any, en una de les meves visites habituals a un fnac, sempre que hi vaig a un lloc on hi ha un (en aquest cas, Barcelona).

En cert mode, aquest llibre m’ha recordat al de Calpúrnia Tate (malgrat sigui molt anterior i probablement la línia de pensament hauria de ser justament la contrària): en els dos casos, el seu protagonista és un/a nin/a que descobreix amb passió la natura que l’envolta. Però presenten algunes diferències, no només de narració (tercera vs. primera persona), d’espai (Texas vs. Corfú) i temps (finals del segle XIX vs. meitat del segle XX) sinó, i molt clarament, de to: mentre que el llibre de Calpúrnia és un llibre amable, aquest és un llibre molt més irònic i àcid. Però d'una ironia i una acidesa delicioses.

El llibre (que forma part d’una trilogia – he d’aconseguir els altres dos llibres ja!) narra els 5 anys que va passar l’autor de la novel·la amb la seva mare vídua i tres germans a l’illa grega de Corfú. Els animalons de l’illa, la seva família i altres gents que els envolten són tots personatges de la història, quasi tant com l’illa mateixa. Perquè entre les moltes coses que m’han agradat molt d’aquest llibre està, sense dubte la descripció que en fa de l’illa. Mai no hi he estat a Corfú, però pel que veig les experiències de l’autor en aquella illa no s’allunyen massa de les que jo mateixa vaig viure a Creta. De fet, totes i cadascuna de les descripcions que en fa de Corfú podrien aplicar-se a Creta (i m’atreviria a dir que a qualsevol illa hel·lènica).

Ja en la introducció, que comença amb una frase de la Reina blanca d’”Alicia a través del espejo” (Algunas veces he creído hasta seis cosas imposibles antes del desayuno), ens queda ben clar: Vivir en Corfú era como vivir en medio de la más desaforada y disparatada ópera cómica. Exactament igual que a Creta.

Òbviament, d’aquest llibre ja tinc marcades unes quantes frases per a la meva col·lecció de paraules i, disculpeu-me, no puc evitar copiar aquí algunes de les que m’han tornat fer sentir un lleuger sentiment d’enyor de la meva vida cretenca:

Poco a poco la magia de la isla se nos iba posando suave y adherente como un polen.

Poco a poco la primavera dio paso a los días largos, calurosos y cegadores del verano; las cigarras, chirriantes y excitadas por el cambio, hacían vibrar la isla entera con sus gritos.

El invierno solía llegar suavemente a la isla. El cielo seguía siendo claro, el mar azul y plácido, y el sol seguía calentando. Pero en el aire había como una incertidumbre.

“... aquí en Corfú la realidad... eh... se anticipa, por así decirlo, al arte”.

Per mars xipriotes. O de noces (2a part)

Si a la meva primera visita a Xipre, fa tres anys i mig, qualcú m’hagués dit que tornaria agafar tres vols d’anada i tres vols de tornada per anar a unes noces, no m’ho hagués cregut. De fet, si en aquella reunió, qualcú li hagués dit a la núvia (que també hi era) que 3 anys i mig després s’hi cassaria amb un italià, probablement tampoc no s’hagués cregut. Perquè, en aquell moment, ella ni tan sols coneixia al que avui dia és el seu marit. Ni jo tampoc. Bé, això no és exactament cert: tot tres vàrem coincidir uns mesos abans a una altra reunió, però crec que ni vàrem parlar amb ell.

Però en tres anys i mig poden passar moltes coses i, de fet, passen.

És un goig tornar a un lloc que t’ha impressionat tant (tres entrades li vaig dedicar en el seu moment, tres!) per un motiu tan feliç com un casament, sí senyor, és un goig!

A Xipre em passa el mateix que a Grècia i a les seves illes. Li direm “les tres fases hel·lèniques”. Tot d’una arribo, només puc pensar “on dimonis m’he ficat?”, la primera impressió és normalment brutal, xocant: abandó, deixadesa. Al cap d’un parell d’hores, ja entro a la fase dos “tampoc no s’està tan malament aquí”. I, en menys de 24 hores, ja entro en la fase definitiva: ja he sucumbit als encants del lloc i trobo que tothom hauria de passar per aquestes tres fases hel·lèniques al menys una vegada en la seva vida. O, encara millor, una vegada a l’any.

He fet poc durant les poc més de 48 hores que vaig estar per mars xipriotes: unes noces, dues platges, bon menjar i rialles. He desconnectat. A tope. Totalment. Increïblement dos dies de desconnexió m’han semblant una setmana. Quin goig haver-me aïllat (en una illa) del món. Quin goig.

Hi he de tornar, qualque dia, amb més temps, amb menys calor. Perquè és un lloc curiós i recomanable. Perquè condueixen per la dreta i tenen endolls anglesos. Perquè els mezes són brutals. I perquè Xipre és, probablement, l’únic país del món on un diumenge a les 6 i 20 del dematí et pot despertar el toc de les campanes d’una església i, dues hores després, el cant del muetzí des d’una mesquita.

Les fotos són regulars. No me’n vaig dur la reflex. Definitivament, mai no hauria de sortir de viatge sense la reflex!

De rutines i amistats

M’agrada la rutina, m’agraden les meves rutines absurdes salpicades de tant en tant de coses noves (com reunions o campanyes i, per tant, viatges a nous llocs). M’agrada tornar a trobar-me a gent que fa molt d’anys que conec, trobar-me a gent que em cau bé un parell de pics a l’any, fent feina plegats i compartir quatre rialles. M’agrada la sensació de rutina d’algunes d’aquestes reunions: anar a una, a dos, a tres, on la gent és més o menys la mateixa, on ens coneixem les cares i els noms, sortir després amb ells, sopar plegats o fer una copa. I xerrar de qüestions laborals o no laborals, de les inquietuds professionals que compartim. M’agrada, fins i tot, quan aquestes reunions es transformen en una cosa habitual, quan ja han passat a formar part de la meva vida, quan ja són quasi rutina.

Però no, en realitat res de tot això no és rutina. Tot això és un procés viu i canviant. Les reunions no sempre són les mateixes, la gent no sempre és la mateixa. En alguns casos, jo he continuat anant-hi i els altres no. En altres casos, els altres han continuat i jo no. De cop i volta, la gent que t’envoltava deixa de formar part de les rutines laborals. I això és una mica trist, perquè acabes agafant afecte a la gent amb la qual fas feina. I quan hi ha alguns canvis, quan tot canvia te n’adones que enyoraràs coses passades. Però tampoc. Perquè la vida és molt més complicada que això. Perquè la vida dona milers de voltes i la gent que creies perduda apareix en altres bandes. I perquè aquests afectes de vegades tenen tornada. I així, el que en un principi era una relació de col·legues acaba essent amistat. I, de cop i volta, te trobes a tu mateixa a punt de tornar a una mar llunyana, ja visitada i impressionant, per assistir a les noces de dos companys de reunions. De dos amics.

Me’n vaig uns (pocs, molt pocs) dies a unes noces a l’altra banda del Mediterrani.

Quina bogeria.

A la foto, que no té res a veure amb aquesta entrada, la meva darrera flor del paradís, Strelitzia reginae. Com totes les anteriors que vaig comprant de tant en tant, ha estat molt més efímera del que m’esperava. Però això és una altra història que haurà de ser contada en un altre moment.

De noces (1a part)

Ahir vaig anar de noces.

No les meves, òbviament!

Feia cinc anys que no anava de noces. Vaig anar a dues noces, separades entre elles un parell de mesos. Ara, cinc anys després, torno tenir dues noces, però aquesta vegada separades només una setmana.

Fa cinc anys, eren les noces de amics de la carrera, quatre biòlegs que es casaven entre ells. Ara, són dues noces que no tenen res a veure amb aquelles (bé, una mica de biologia sí que tenen també!), ni cap relació entre elles. Ni tan sols es celebraran a la mateixa illa.

Però a lo que anava. Ahir vaig anar de noces. Em vàrem convidar a aquestes noces estant en mig de la mar. Quasi un imprevist. I, fa tan sols una setmana, vaig trobar un vestit de princesa (Jo! De princesa!!) per dur-lo. I uns complements genials. Dos imprevistos més. Tots fabulosos!

Varen ser unes noces especials, perquè, tal i com ho va definir la meva germana a la perfecció, era com veure casar-se a la nostra germana petita. Malgrat no tinguem germanes petites. I veure casar-se, veure fer-se gran a una persona que ha crescut amb tu i que sempre has vist com a “petita” es fa estrany. I emocionant. I especial.

Vàrem riure, vàrem plorar, vàrem gaudir del paisatge, vàrem ballar (molt, molt!) i vàrem passar una vetllada emocionant i divertida.

No sé si qualque vegada em casaré o no. No és un tema que m’obsessioni, però el que sí que és innegable és lo al·lucinant, lo al·lucinant que és veure mostrar en veu alta l’amor. Perquè, no ens hem d’enganar, ha de ser meravellós això de trobar qualcú amb qui poder expressar davant tothom, amb unes paraules, amb una mirada o amb un gest, tot l’afecte i tot l’amor del món. És meravellós veure els gestos còmplices, les mirades que ho diuen tot, la tendresa, la confiança i l’afecte entre dues persones que s’estimen. Ho és.

A la foto, els baixos del meu vestit de princesa. I les sabates. També de princesa, és clar!

Per mars franceses

Ja vaig dir per aquí que ha arribat un punt a la meva vida laboral en la qual viatjo tant que ja començo a repetir destins. Sense dubte, Sète és el destí internacional més repetit: aquesta és la quarta vegada que visito aquesta ciutat en cinc anys.

Sète és una ciutat petita i marinera situada al sud de França, en ple Golf de Lleó i, per tant, està sotmesa a un règim de vents bastant dur, que fa que en només en poques hores passi de ser un lloc molt agradable a un lloc bastant insuportable. És un lloc en el què només en tres dies pots gaudir de sol, vent, pluja i llamps, en qualsevol combinació possible. És una ciutat on una vegada vaig dir allò de je me suis tordu le cheville. És una ciutat solcada per canals, com una Venècia qualsevol, però amb uns canals que cada cert temps es converteixen en camps de batalla de un jocs damunt barques, els tornejos de Joutes. Una vegada, només una vegada (l’any passat) he tingut l’oportunitat de presenciar aquest tornejos que sempre acaben amb qualque oponent a l’aigua. I una vegada, només una vegada (l’any passat) he dut amb jo la càmera bona i he fet fotos que valien la pena. Curiosament, l’any passat ni tan sols vaig mencionar aquest viatge en el bloc. I juraria que hi vaig fer fotos ben xules.

Tornar a Sète és sempre un regal, malgrat s’hagin de fer molt de quilòmetres de carretera, o precisament per això. És un regal tornar a gaudir d’un hotel amb un pati fabulós al que tornaria sempre, malgrat tingui un preu quasi inaccessible (quasi). És un regal veure les barques i els canals, malgrat visitis la ciutat encara en fase de recuperació de l’agmidalitis-faringitis semestral i només un dies després de tornar de dues setmanes a la mar.

A la foto, panoràmica des de la meva habitació (s'ha de clicar damunt per veure-la sencera). No tinc quasi cap foto decent. És el que té deixar al darrer moment la reflex a casa, quan ja la tenia ficada a la maleta. Ímpetus absurds i sense sentit.

El per què

M’ha costat molt, molt, convertir aquest espai meu, aquest blog en un espai privat. No ho volia fer per diversos motius, el principal és que crec que un blog ha de ser públic, obert a tothom. És, per jo, una característica bàsica d’un blog: que qualsevol, qualsevol, pugui entrar lliurement, de forma més o menys casual i llegir (o no) les entrades que l’interessin. Tenir un blog privat li lleva naturalitat i espontaneïtat, limita molt les visites (tampoc no n’he tingut mai tantes...) i, sobre tot, restringeix els visitants a uns quants coneguts.

Òbviament, si finalment ho he fet ha estat per motius de pes. En realitat, el motiu ha estat únic i exclusiu: evitar visites no desitjades. Una en concret. Per jo, aquest blog era un espai anònim, un lloc on escriure lo que pensava, lo que sentia, lo que vivia. Però era un anonimat relatiu: molt d’amics i coneguts el coneixien, alguns el seguien. Mai no he estat massa estricta amb això de l’anonimat: no m’importa que la gent sàpiga qui som i, de fet, vaig perdre una aposta, tan segura estava jo de la capacitat d’anonimat que regnava.

Hi ha gent coneguda meva que ha arribat al meu blog per casualitat i, després de llegir un parell d’entrades, tot d’una ha sabut qui som. No m’ha importat. Ja he dit que això de l’anonimat no és una cosa radical i, de fet, si volgués un anonimat més contundent, evitaria molt de temes i em tornaria més estricta. Ho aconseguiria. Però fa temps, molt de temps, vaig fer una tonteria que és la que ha dut a la conversió d’aquest espai en privat: vaig obrir un conte en Twitter, amb el meu nom i llinatge i vaig incloure la direcció d’aquest blog. Com que no sabia com funcionava Twitter, no vaig tornar a entrar en mesos i me’n vaig oblidar.

Temps després, vaig rebre un comentari d’una persona del meu passat que no vull en el meu present. El vaig ignorar, però em va emprenyar molt que em trobés. Vaig passar varis dies intentant descobrir com ho havia trobat i va ser quan vaig recordar l’entrada de Twitter. És molt rebuscat, ho sé, però què es pot esperar d’una persona que després de 10 anys cerca per Internet el meu e-mail de feina, al qual m’escriu de tant en tant? Què es pot esperar d’una persona que cada cert temps em crida al mòbil encara no sé ben bé per què? Què es pot esperar d’una persona que ha canviat de nom al facebook per evitar que el bloquegi? Què es pot esperar?

La meva primera impressió en aquell moment va ser eliminar el blog. Simplement. Però ho vaig pensar i em vaig negar. Aquest blog és un projecte molt meu, molt personal i del qual estic molt orgullosa. Ningú, ni molt menys ell, aconseguiria eliminar-lo. Així que vaig decidir que m’importava poc si ho llegia, si ho seguia, mentre no emprenyés. Però no. No se pot estar callat. No pot consentir sentir-se ignorat (no són suficient 10 anys d’ignorar qualcú perquè s’adoni que ja no forma part de la teva vida?). Així que va comentar. I va a tornar a comentar. Recentment. I me’n vaig emprenyar. I molt. Moltíssim. Perquè és injust. És injust que qualcú com ell me manipuli. És malaltís que després de tant d’anys m’enviï “petonets” com si fóssim amics. És intolerable que sigui capaç d’insistir i tornar a insistir després de tant d’anys ignorant-lo. No he lluitat anys i anys per ser una dona forta, independent i autosuficient perquè qualcú com ell jugui amb jo. No senyor.

I és per tot això que he fet d’aquest blog un espai privat. Em fa mal, molt de mal haver-lo de fer. Ningú no sap lo molt que significa per jo aquest blog, lo important que ha estat per jo crear aquest espai on expressar tot el que vull sense cap tipus de limitacions. I ho continuaré fent, és clar que sí. Malgrat a partir d’ara això s’hagi convertit en una festa privada.

A la foto, unes floretes noves que vaig comprar l’altre dia. Aquesta entrada tan seriosa necessitava una mica de llum.