Lluna blava

En aquest peculiar dia de cap d’any amb lluna blava [*], em toca reflexionar (com no) sobre el que ens ha deixat aquest 2009 i el que ens durà 2010.

L’altre dia, mirant una sèrie de fotos de 2009, vaig pensar, “quin any més genial!”. Però, és clar, no tot el que hem viscut surt a les fotos... Jo, que tinc el defecte (o virtut, no ho sé) de recordar-me’n només de les coses bones i oblidar les dolentes, crec que aquest 2009 ha estat bé. Després, reflexionant una mica més, he descobert que, com tot, també ha tingut coses dolentes (perquè òbviament, més de mig any a l’atur no pot ser bo per ningú). Però, com ja he dit, sempre em quedo amb les coses bones, deu ser algun rotllo estrany de supervivència.

Mirant el blog, veig que 2009 ha estat molt menys productiu que 2008, però és que la meva època cretenca va donar per molt l’any passat! Sorprenentment, encara avui hi ha dies que recordo aquell període amb nostàlgia, probablement, i de nou, per la meva tendència a quedar-me sempre amb la part més positiva de les coses.

Afortunadament, enguany he pogut complir aquella màxima meravellosa que diu “Una vegada a l'any, ves a un lloc on no hagis estat mai”. I tant!

Repetint la tradició (iniciada l’any passat) de resumir l’any en números (probablement restes del meu passat matemàtic), he descobert que...

He estat en 2 (+1) països (el +1 indica que només he estat en el seu aeroport).
He agafat 15 avions.
He trepitjat 7 aeroports.
M’han perdut la maleta 3 pics (i me l’han retornada 3 pics també).
He anat en 6 vaixells.
He passat 24 dies a la mar.
He dormit 53 dies fora de casa.
He gaudit de 4 illes (+ la meva).
He estat 202 dies a l’atur.

I per 2010?

Ni idea.

El meu únic propòsit és acabar la tesi (que ja és ben hora). I mudar-me. Tota la resta... qui sap?! Confiem que sigui bo. I feliç.

A la foto, una lluna blava. Literalment (i convenientment manipulada, és clar).

[*] Segona lluna plena que té lloc durant el mateix mes del calendari gregorià. Fenomen poc freqüent i que no es tornarà a repetir fins a agost 2012.

Un parell de reflexions doctorals

Durant les setmanes anteriors a les festes, en les quals he estat temporalment envoltada per un entorn científic diguem-li que “pur”, han sorgit moltes reflexions i converses entre els joves investigadors que hem compartit cafès, dinars i fred, molt de fred.

Un dels temes curiosos és lo diferent que són els estudiants de doctorat a Espanya o al Regne Unit. Millor dit, el diferent tracte que reben: mentre que a Espanya usualment són considerats com a mà d’obra barata, en terres més nòrdiques són considerats directament científics. Això, és clar, es veu reflectit no només en el tipus de feina que fan (i, per tant, en les facilitats i/o dificultats per assolir el que és, suposadament el seu objectiu: fer una tesi doctoral) sinó també en els seus ingressos.

Una altra qüestió és la facilitat amb la que se suposa que una persona ha d’abordar una tesi per plaer. És a dir, som molts els estudiants de doctorat que compaginem l’elaboració de la tesi amb altres feines més o menys relacionades amb el món científic. És això normal? Jo crec que no, almenys no ho hauria de ser. Els doctorands som treballadors (o estudiants, segons se vulgui mirar) però fem una feina que hauria d’estar sempre remunerada. Però, és clar, un que es dedica a la ciència sap que no es farà ric mai (especialment a Espanya) així que pareix normal que un se dediqui durant els seus caps de setmana, festius i vacances a treballar. Malgrat sigui per un projecte més o menys personal, com pot ser una tesi.

I, per últim (dic per últim per acabar, perquè són moltes més les coses que vàrem parlar) és la incertesa sobre el futur i, en molt de casos, sobre el present. Són molts els joves que abandonen els seus països per tenir l’oportunitat de desenvolupar unes feines que a Espanya són impossibles d’aconseguir. Tenen una beca, passen una sèrie d’anys en una Universitat estrangera de més o menys prestigi i acaben una tesi (normalment varis mesos després de què la subvenció s’hagi acabat). Ja són doctors. I ara què? Continuar a l’estranger? Intentar tornar al teu país sabent que mai no te valoraran com haurien, a lluitar contra una administració i una societat que no valora en absolut a la comunitat científica? Què passa si vols formar una família?

Cada vegada més entenc a la perfecció les paraules que ens va dir un professor en la meva època d’estudiant de Biologia: “sou uns somniadors”. Sí, ho som. Però deixeu-nos somniar, per favor!

A la foto, Universitat d’Aberdeen (Escòcia), fundada al 1494, molt enfora del 1978, quan es va constituir la Universitat de les nostres illes.

Escòcia

A Escòcia, durant desembre, fa fred. I hi ha molt poques hores de sol. I el sol no puja gaire per l’horitzó. I no encalenteix.

Això és tot el que puc dir d’Escòcia.

Bé, menteixo.

Puc dir que hi vàrem fer moltes hores de feina, que ens vàrem cansar molt i que vàrem aconseguir fer una excursioneta quasi tots plegats. Ah, i que Aberdeen no és, ni molt menys, tan lleig com m’havien dit.

Una excursió a Slains Castle, on suposadament Bram Stoker va escriure un llibre fabulós, Dràcula. No m’estranya que aquells paisatges freds, quasi desèrtics, els impressionants penya-segats, el vent fred i les postes de sols màgiques l’ajudessin a escriure un llibre així. Jo també ho hagués fet. El castell, malgrat en ruïnes, ben mereix una visita. I malgrat el fred, malgrat els xarcos (o bassals) gelats, malgrat . O precisament per tot això! I l’oportunitat de veure marsopes, malgrat fos de molt enfora, i el morro d’una foca que passejava per la zona també va fer que l’excursió valgués la pena. I la companyia també, és clar!

També puc dir que hi vull tornar, que vull conèixer més castells, més pobles, més ciutats, més penya-segats i més Escòcia.

Sigueu feliços

O, almenys, intenteu-lo.

Quina sort això de viatjar tant...

Durant aquests darrers temps en els quals m’he vist submergida en una voràgine viatgera laboral, he hagut de sentir molt de pics unes paraules que, de tant sentir-les, quasi s'han convertit per jo en un mantra qualsevol: “quina sort això de viatjar tant...”.

I sí, és una sort viatjar tant.

O no.

Però també té les seves parts negatives. I moltes.

En primer lloc, quan li dius a la gent que te’n vas a Escòcia o a Itàlia, tothom pensa que ha de ser preciós. I sí, segurament ho és, però per desgràcia molt probablement tu no ho veuràs.

Perquè, malgrat no ho sembli, quan te’n vas a un viatge laboral, el que més fas és precisament això: feina. I això normalment consisteix en tancar-te a un lloc petit (i generalment lleig) amb molta més gent, a sentir les seves històries, contar les teves o simplement discutir. I, de vegades, aquestes discussions arriben a ser desagradables. I, és clar, quan acaba la reunió te pots anar a passejar i gaudir del lloc que t’envolta, sobre tot si fa bon temps. Però en general aquestes reunions acaben quan ja fa fosc i estàs tan rebentat i/o emprenyat que l’únic que vols és una bona dutxa (o un bany, si tens la sort de tenir banyera!), qualque cosa per menjar i dormir. Així que, de vegades te és ben igual on sigui la reunió perquè probablement només veuràs la sala on se fa i la teva habitació de l’hotel.

De vegades, si la reunió és a una gran ciutat i l’hotel està situat a un lloc cèntric, pots fer una bona passejada el vespre, per moure els músculs i cremar les calories que menges. Perquè de vegades tens la sensació de què només fas això: treballar i menjar. Perquè, de fet, és lo únic que fas. Però també pot ser que la reunió sigui a un lloc aïllat de la civilització on el teu únic exercici és pujar i baixar les escales de la teva habitació a la sala de reunions. I prou.

I quan te perden la maleta? I arribes al teu destí cansada del viatge, suada, amb ganes d’una dutxa i posar-te roba neta... i no pots! I, és clar, l’endemà, quan comença la reunió, has d’anar amb la camiseta vella que uses per viatjar i feta un desastre, quan tots i totes se presenten moníssims, degudament endiumenjats i emetent unes oloretes delicioses. I quan te veus obligada a celebrar el teu aniversari lluny de ca teva, dels teus estimats i envoltada de quasi-desconeguts?

És clar que hi ha reunions meravelloses en les quals els mateixos organitzadors te duen de passeig i temps meravellosos en els quals te’n pots quedar un dia o dos extra (òbviament, pagat pel teu compte, és clar!) per gaudir del lloc. Però no sempre és així. De fet, quasi mai és així.
Sí, és una sort viatjar tant. Però quan ho fas, aprens a valorar moltíssim la vida rutinària, el teu sofà i tantes coses de la vida diària que, d’una altra manera, probablement avorriries.

La foto, una autopista al cel en un vol Madrid-Amsterdam. Crec. També podria haver estat qualsevol altre.

El cementeri de l’antiga Aberdeen

Una de les coses que més em va impressionar de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia) és l’antic cementeri que hi ha devora la Catedral de Saint Machars, a la part antiga d’Aberdeen.

No és que sigui fan dels cementeris, però aquest em va parèixer especialment meravellós. En part em recordava al cementeri jueu de Praga, amb les seves antigues tombes. Però a diferència d’aquell, en aquest entenia les inscripcions de les seves antigues làpides. Vaig passar una estona ben llarga llegint i llegint unes làpides que no només contaven històries familiars, sinó també reflectien esdeveniments històrics.

Lo primer que em va cridar l’atenció va ser lo grosses que eren les làpides, deixant lloc no només pels noms dels familiars que havien mort en el moment en què es va fer, sinó pels que successivament moririen. Així, podies veure històries com A dedica aquesta tomba a la seva dona B i al seu fill C que varen morir tal dia. I a la seva filla D que va morir després. I al mateix A que després va morir. I a la segona dona d’A que va morir després. I l’espòs de D que també va morir a Àfrica,etc.

Lo que me va parèixer més trist de tot això eren les tombes en les quals es va deixar lloc per honrar successius difunts familiars però aquest no varen morir mai. És a dir, ni tan sols varen néixer. P.ex. el senyor X dedica aquesta tomba a la senyora X, estimada esposa i mare. I, al seu fill Y, que va morir en la seva infantesa. I al mateix senyor X. I punt. Més de la meitat de l’espai d’aquestes làpides sense ocupar, sense escriure. Històries que haurien pogut ser, però no varen poder ser mai. Què trist.

"Ballant, ballant... la història" d’EmbruixArt

Enmig d’aquesta voràgine viatgera en la qual estic actualment submergida, durant una petita aturada per l’illa, vaig aprofitar per anar a veure la primera obra estrenada per EmbruixArt, al teatre de Sa Teulera (Andratx), “Ballant, ballant... la història”.

El títol resumeix bé l’argument de l’obra: un repàs a la història del món, de Mallorca i d’Andratx en particular, mitjançant la música i el ball. La Història (així en majúscules) explicada envoltant de la història del Teatre Argentí d’Andratx, des de la seva construcció fins a la seva destrucció.

Només puc dir coses bones d’aquesta obra: m’ho vaig passar pipa. Un diluvi constant de cançons, balls i història, amb alegria, sensibilitat, i un punt reivindicatiu totalment imprescindible en aquest temps que corren. Demostra que no fa falta grans pressupostos ni grans estrelles per fer una obra interessant, divertida, màgica i que atreu al públic de manera inevitable.

He de mencionar especialment l’escena final, que em va emocionar moltíssim. No sabia si plorar, posar-me a cantar o què. És fabulós veure una obra que tracta al públic com si fos inte·ligent, que no li dona tot mastegat i que deixa que la gent interpreti el que veu com cregui més convenient. I que ens faci pensar i reflexionar.

Vaig sortir de l’obra amb les piles ben carregades, plena d’energies positives i contagiada de l’enorme il·lusió que aporten tots i cada un dels que formen part de l’obra. I això se nota!
Espero que tinguin sort i puguin fer moltes més representacions per tota l’illa (i pel món mundial!), perquè realment m’agradaria tornar-la a veure.

A Raixa

Feia molt de temps que volia anar a veure aquesta finca mallorquina. N’hi havia sentit parlar molt. Recordo l’època quan la va comprar el Ministeri de Medi Ambient i el Consell de Mallorca, quan hi havia veus que deien que tal vegada estaria millor en mans privades... No ho sé, no en tinc ni idea, però el que està clar és que el fet que sigui “pública” et permet fer coses com la que vàrem fer nosaltres: visitar-la de franc.

Sento certa debilitat per aquest tipus de finques. Darrerament, he tingut l’oportunitat de visitar la finca del Galatzó i la de Planícia i, sincerament, en tot dos casos varen ser molt bones experiències. També he de dir que en ambdós casos les visites tenien altres objectius (una jornada d’anellament d’aus en el primer i un testing fotogràfic al segon), per tant vaig veure les finques una mica col·lateralment, però havia sortit tan entusiasmada que pensava que lo de Raixa seria suprem.

I no.

En primer lloc, la gent va allà a veure la finca. I la finca és un edifici antic, que han restaurat. I prou. Personalment, no em va agradar massa la mescla de materials antics i moderns que s’ha fet, però és clar, l’objectiu de Raixa és fer-la un lloc on fer feina. O sigui, que l’objectiu és donar-li un caire pràctic a una cosa que en té molt d’històric i artístic, però poc de pràctic. I, admeto que això no és gens fàcil. És una llàstima. A jo el que em va agradar tant de Galatzó com de Planícia és la part més abandonada, aquesta falta de modernitat i restauració. Ja he dit qualque vegada que m’agraden els llocs històrics que em transmeten qualque cosa, que em deixen sentir (de qualque manera) l’esperit de totes les ànimes que han passat per allà. Raixa no em va transmetre res. Excepte el seu safareig, que em va parèixer tan màgic com enorme, tota la resta em va deixar bastant indiferent.

Això sí, la famosa escalinata és magnífica i estic ben segura que si hagués pogut passejar pels seus jardins encara sense restaurar (i tancats al públic), hagués trobat la màgia d’aquest lloc magnífic, però és el que té fer una cosa pública: tots la volem veure, tots volem veure que hi fan feina i tots volem passar un dia solejat fent coses diferents. Però, així i tot, em quedo amb els petits i màgics jardins de Galatzó i espero, qualque dia, tornar a Raixa a visitar els seus i sentir-los magnànims, com segurament varen ser en el seu dia. Justament aquesta setmana he llegit dues notícies sobre aquest tema, una explicant que l’equip que ha dissenyat el projecte de restauració d’aquest jardins és de la nostra Universitat i una altra explicant que aquest equip no dirigirà aquestes obres de restauració. Ups.

Devora la mar catalana

Aquest va ser un viatge postergat i d’obligat compliment. No em feia gens de ganes. I al final, tot va sortir bé, quadrat. Del Port de Llançà a Sant Carles de la Ràpita, recorrent multitud de ports catalans, visitant confraries, pescadors, personal. Hores i hores de cotxe i de feina. Molt de cansament acumulat. I una petita passejada per Barcelona, amb visita al fnac inclosa, i tornada a la normalitat. Pareix que fa tant ja... i sí que en fa, sí, quasi un mes!

Menció especial es mereix la mitja hora que passàrem pel Delta de l’Ebre, el nostre encontre amb pescadors d’angules allà (tan inesperat com genial) i les quatre fotos guapes que vàrem poder fer. Un petit respir en una setmana ben farcida de feines.

“El barbero y otros corazones solitarios” de Julia Stuart

Aquest és un llibre que podria entrar a la categoria de “llibres que em compro perquè m’agrada el títol i/o la portada”, malgrat no tingui cap referència d’ells. I aquest va complir els dos requisits: m’agradava el títol i la seva portada.

El barber del títol és Gillaume Ladoucette i viu a un poble anomenat Amour-sur-Belle que, malgrat el seu nom no és ni bell (diuen que és tan lleig que ni els anglesos hi volen viure) ni té amor (més bé al contrari, perquè molts dels seus habitants s’odien per motius diguem que històrics). Quan Gillaume descobreix que els seus clients o bé perden els cabell o bé s’han passat a la competència, decideix canviar de negoci i fer-se matrimonier... quan ni ell mateix té arreglada la seva vida sentimental i continua enamorat del seu amor d’infantesa.

He rigut (bé, més que rigut, somrigut) molt amb els seus personatges estrambòtics, les situacions absurdes, les seves històries simples i quotidianes, amb un punt surrealista imprescindible, el seu humor intel·ligent i ocurrent... El seu humor em va fer pensar en la pel·lícula “Bienvenidos al Norte” però també he sentit comparar-lo amb “Amélie”. No ho sé, tal vegada és una mescla de les dues coses. Val la pena passar una bona estona amb aquest llibre.

Sense excuses

Quasi dues setmanes sense actualitzar...

Un viatge laboral, una setmana de bojos, mil i una feines pendents, mil i una feines noves que s’afegeixen a les anteriors, cansament acumulat, mals de caps, menjades de cap, reunions, noves reunions, futures reunions... són excuses?

Tornaré tenir temps d’escriure. Tornaré tenir ganes d’escriure.

Tornaré, ho sé.

A la foto, unes sabates de festa descansen en el fons del riu Onyar a Girona, fa ja més d’una setmana. No tot poden ser finals feliços.

Quan un seient...

"Quan un seient és incòmode, normalment és senyal que hi has segut massa estona" (Gabrielle Zevin, "En algun altre lloc")

“La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina” de Stieg Larsson

L’altre dia me’n vaig adonar que no havia escrit res sobre la segona part de la trilogia Millenium, que fa poc vaig llegir.

Com ja vaig dir quan vaig comentar la primera part d’aquesta trilogia, poc puc afegir a tot el que ja s’ha dit sobre aquests llibres i el seu autor. Així i tot, cada dia descobreixo coses noves sobre aquesta sèrie. Resulta que Larsson en volia fer 10, de llibres sobre Millennium. I per lo vist va deixar escrites unes 200 pàgines del quart llibre que, segons pareix, ara acabaran. No sé si m’agrada la idea. No serà Larsson, per molt que ho tractin d’imitar. I els personatges eren seus. No se’ls haurien de robar.

En qualsevol cas, he d’admetre que vaig arribar a aquest llibre amb molta curiositat, amb el bon gust que m’havia deixat el primer llibre (bon gust perquè em va agradar, malgrat la seva duresa) i amb ganes de sabre com podria continuar una història que ja va quedar ben tancada en la primera part. Però, és clar, això no és una continuació de la història anterior: és una continuació de les vides dels seus protagonistes, però amb una història si no totalment, sí bastant diferent (però centrada, de nou, en homes que odien a les dones).

La primera part del llibre em va parèixer molt curiosa, amb la protagonista Lisbeth Salander a l’altra banda de l’Atlàntic, gaudint de la vida a base de matemàtiques i platges caribenyes. Però la vida segueix a la redacció de Millennium i noves històries inundaran les seves pàgines. Pareix que les vides de Lisbeth i Mikael s’han separat però un fet tràgic les torna a creuar fins a uns nivells inimaginables.

És un llibre dur, molt més que el primer. Malgrat la seva duresa, m’ha agradat molt com la història, una vegada més, quadra perfectament. I com moltes coses que havien quedat a l’aire a la primera part s’expliquen aquí. Sobre tot l’esgarrifosa història de Lisbeth. Mare meva, jo no hauria pogut imaginar mai una història així. Ah, però vaig descobrir una cosa unes 40 pàgines abans que el protagonista. Ai, com m’agrada avançar-me a les conclusions dels personatges dels llibres i pel·lícules!

Per cert, tota la història del teorema de Fermat i Lisbeth crec que ha estat massa. Aquest teorema era quasi un mite en la meva època (molt llunyana) d'estudiant de matemàtiques i veure com Lisbeth resol un teorema que ha dut de cap a tants matemàtics i aficionats m’ha semblat surrealista. Però bé, Lisbeth no és una al·lota normal, ja ho sabem!

Ara s’ha estrenat la pel·lícula d’aquest segon llibre. M’agradaria veure-la, com també la primera que encara no he vist. Qualque dia. Ja tinc ganes de llegir el tercer, però abans necessito un parell de llibres més tranquils, més “blancs”, menys durs.

A la mar veneciana

Per si qualcú no s’havia adonat, m’encanta viatjar. Fins i tot per motius laborals. Sobre tots si aquest motius laborals venen precedits (o seguits) de dos dies de turisme. I si és en una illa, millor que millor.

Primera impressió de Venècia: els mosquits me massacraren. Ops, quina por. Però només va ser la primera horabaixa, en arribar... sis picades de no res que em varen fer sofrir una micona.

Segona impressió de Venècia (després d’una hora i quart a un vaporetto): ooooh! ooooh! (arribada a la plaça Sant Marc), oooooh!, ooooh! (caminant per la plaça Sant Marc).

Tercera impressió de Venècia (ja sota la llum del sol): Què bonic, què bonic, què bonic! Això és com Chania (la ciutat més guapa de Creta), però en gros. I amb canals. I sense cotxes. I amb barques. I en italià. Però preciós, igualment preciós. Especial, colorit, màgic.

Quarta impressió de Venècia: m’encanta tot: el menjar, la gent, els carrers, els canals, els ponts,....

Cinquena impressió de Venècia: sobren turistes. Ah, que jo també sóc turista! Però només t’has de desviar de la ruta típica, cap a un altre carreró i és el paradís de la tranquil·litat.

Sisena impressió de Venècia (després de descobrir el lloc de la reunió): com pot ser que la reunió sigui a l’únic lloc lleig de tota Venècia?

Setena impressió de Venècia (després de l’arribada de l’ona de fred): fa molt de fred! Fa molt de fred! Fa molt de fred!


És un privilegi passejar per la plaça de Sant Marc de camí cap a la feina durant cada dia d’una setmana de la teva vida, a primera hora, quan quasi no hi ha turistes.

És un sacrilegi passar 3 dies i mig tancada a una sala, discutint coses que no canviaran ni milloraran el món, mentre allà defora continua la vida a una de les ciutats més meravelloses del món.

És un plaer retrobar-te amb vells coneguts, dels quals fa més d’un any que no sabies res.

És una llàstima que s’hagi de discutir tant amb una gent amb la qual t’estimaries més sortir de copes o a sopar.

Viure. Gaudir. Què més hi ha?

Un parell de pel·lícules

Fa bastant que no escric gens sobre pel·lícules així que crec que ha arribat el moment d’escriure sobre les dues darreres que vaig anar a veure abans del meu darrer viatge.

Crec que el primer que vaig dir després de sortir de veure “¿Qué les pasa a los hombres?” de Ken Kwapis és que s’hauria d’haver dit “Què les passa a les dones?” (o què ENS passa a les dones?). Realment, li podrien haver cercar una traducció millor al seu títol original (He’s just not that into you). En qualsevol cas, em va agradar molt aquesta peli. De fet, la tornaria a veure. Un conjunt d’actors boníssims, un punt de vista una mica diferent (entre còmic i dramàtic) sobre diferents històries d’amor i una bona lliçó per fer-nos reflexionar sobre l’amor i l’amistat. Són tan variades les històries i tan diverses les possibilitats que presenta aquesta peli que és quasi impossible que no et sentis identificada amb alguna d’elles. Mentre veiem la peli, vàrem intercanviar més d’una mirada de complicitat amb les amigues i en més d’un moment feia ganes de treure un quadern i prendre notes! Fins i tot ara, em recordo de moltes seqüències i converses de la peli. Sense dubte, aquesta és una bona radiografia de les relacions entre dones i homes envoltant la trentena. Per cert, que el director d’aquest peli està rodant ara una que només pel seu títol (Everybody loves whales) ja val la pena veure-la!

Veure “Si la cosa funciona” de Woody Allen va ser una experiència estranya. Vaig anar a una sessió molt tardana, cosa que normalment no faig, i això va provocar que em perdés part de la història (manera subtil de dir que vaig fer qualque becada). Sí, ho sé, és vergonyós confessar una cosa així, sobre tot una cinèfila com jo, però no eren hores i havia d’haver deixat la peli per un altre dia. Però m’agrada molt Woody Allen i pensava que aguantaria malgrat l’esgotament que duia damunt. Aquesta és una peli divertida, amena, agradable i entretinguda. Vaig riure i vaig sortir somrient del cinema, però juro i perjuro que m’hagués agradat molt més si l’hagués vista a una hora menys intempestiva (per a jo!). Una cosa que m’agrada molt de Woody Allen és que les seves pelis pareixen molt simples, quan en realitat són molt complexes.

Me'n vaig a Venècia

Com ja he dit qualque pic, les casualitats de la vida em sorprenen.

Fa ara un any, estava jo en mig del meu periple per altres mars illenques (un periple, per cert, ben farcit de moments tan casuals com surrealistes o molt surrealistes), en ple exili cretenc. Entre altres coses, a part de gaudir feliçment de la vida, em vaig dedicar a llegir (i aprendre) una mica sobre la història de Creta (cosa inevitable si passes qualque estoneta mirant pedres i altres restes històrics). Una de les coses que vaig descobrir va ser que, durant més de 400 anys, Creta va estar sota domini venecià. Lleons alats per multitud de monuments, ports deliciosos en ciutats màgiques i noms d’origen italià (com Spinalonga) són ben testimoni d’això.

Doncs d’aquí una estona, un any després, me’n vaig a conèixer Venècia.

Casualitats de la vida.

Sense voler-lo, els records cretencs tornen a la meva vida. Quina meravella.

Me’n vaig a una reunió, però aprofitaré per anar-me’n dos dies abans per fer turisme i gaudir de la ciutat. I fer fotos.

A la foto, lleó alat, símbol de Venècia (en realitat, símbol de Sant Marc, patró de Venècia), a la fortalesa veneciana d’Heraklion (Creta), fa ja més d’un any.

Al zoo de Fuengirola

És curiós lo molt que pot donar de sí una escapada fugaç d’a penes 36 hores per terres malaguenyes. No només vaig complir els requeriments laborals que provocaren aquest viatge, sinó que vaig gaudir d’una bona caminada relaxant devora la mar i d’una ràpida (però ben aprofitada) visita al zoo de Fuengirola.

Havia llegit i sentit xerrar bastant sobre aquest zoo situat ben enmig de la ciutat, i sempre coses bones. De les moltes vegades que en els darrers anys he visitat aquesta ciutat per motius laborals, mai no havia trobat el moment de visitar el zoo. I aquesta vegada, finalment, va poder ser.

Em vaig trobar amb un zoo urbà diferent, amb alguns animals típics dels zoos (pocs) però centrat en l’ecosistema dels boscos tropicals de tres indrets: Àfrica, Àsia i Madagascar. I això em va sorprendre gratament: aquest zoo no és un recinte ple de gàbies amb animals més o menys exòtics, sinó que és un recinte amb una continuïtat, on hi ha animals que òbviament són molt atractius i sempre criden atenció (com els primats) però amb aquesta continuïtat, diguem-li quasi-científica, que et fa pensar en un projecte clar, concret i fet amb seny. Per jo aquest zoo és un lloc d’exhibició d’animals però amb coherència mediambiental. I vaig veure per primera vegada animals que ni tan sols sabia que existien!

Tant aquesta zoo com la seva recomanable pàgina web són representatives per jo de com ha de ser un zoo en concret i, generalitzant més, un projecte d’educació ambiental: amè, divertit, entretingut però a la vegada útil i fet per bons professionals.

L’única pega de tota aquesta història és que, pensant que en aquest dos dies només tindria temps per feina, no me’n vaig dur la meva càmera de fotos nova. Afortunadament, no surt mai de ca nostra sense la càmera compacta! Però no és lo mateix, és clar... Hi tornaré, amb la càmera nova, ho sé.

Ja ho diu la seva propaganda: aquest és un altre espècie de zoo.

Per terres gironines

El millor de gaudir d’unes vacances inesperades és precisament això, que les gaudeixes quant menys t’ho esperes. El pitjor és que quan marxes, ho fas tan sobtadament que deixes moltes coses pendents, i no gaudeixes tant de les vacances com s’ho mereixen.

Uns dies a La Garrotxa, passejant per volcans, retornant a pobles i ciutats conegudes i apreciades, descobrint nous indrets, assaborint la fabulosa gastronomia,... No em puc queixar d’aquestes vacances, no.

Però sí, he d’admetre que han tingut un punt estrany, tal vegada precisament per això, perquè eren inesperades i em sentia una mica fóra de lloc. Però podria repetir ara mateix!