Casualitats

La vida està plena de casualitats, coincidències. També lis podríem dir senyals o premonicions, depenent de la filosofia que volem aplicar i la fe o falta de fe que tenim en front d’esdeveniments que no sempre podem explicar.

Fa un parell de dies, el telèfon em va despertar a unes hores a les que normalment ja estic aixecada i, fins i tot, de camí cap a la feina. Havia anat a jeure tard i vaig decidir dormir una micona més. La telefonada era d’una empresa de transport, que tenia un paquet per jo (uns documents que m’enviaven de Sa Roqueta) i no sabien on dur-lo. En obrir les persianes (gregues, no mallorquines, gran diferència) em va sorprendre un renou. No, em va sorprendre la falta d’un renou: les cigarres, que normalment comencen a cantar devers les 7 (o abans!) estaven callades. I eren més de les 8. Fins un quart d’hora o vint minuts més tard, no varen començar amb el seu cant. Em va parèixer estrany. El paquet que m’enviaven, a part dels documents, duia un regal inesperat del que ja vaig xerrar aquí. Va ser una gran sorpresa. Un llibre. Es diu “Tretze tristos tràngols” d’Albert Sánchez Piñol. És un llibre de contes, tretze, com bé diu el títol. No va ser fins unes 24 hores després quan vaig caure en una coincidència: un dels llibres que han viatjat amb jo en el meu exili, el que ara mateix m'estic llegint, se diu “El cuento número trece” de Diane Setterfield. Quina casualitat.

L’endemà, en sortir amb la bici cap a la feina, vaig veure uns corbs en els terrenys del apartaments. No els vaig fer molt de cas, malgrat per aquesta zona no n’hi ha molts. Aquell vespre, el meu veïnat em va contar que s’havia sorprés aquell dematí quan es va trobar uns corbs grallant. En sol haver a l’antiga base militar americana, però mai no arriben fins aquí dalt. Li va semblar estrany, un mal auguri?. Aquella mateixa horabaixa, a la platja on ell hi era, va morir un home. Estava tombat, prenent el sol, suposadament dormint. Quan la seva família va sortir de l’aigua, se’n varen adonar que era mort. El meu pobre veïnat estava ben commocionat, perquè l’home era només a un parell de metres d’on ell xerrava amb uns amics. I, de cop i volta, era mort. Quina casualitat.

Pareix que els animalons d’aquest indrets ens avisen quant un fet (bo o dolent) altera la nostra vida rutinària. És estrany. Casualitats...

La foto, colors, simplement colors.

Llibres electrònics, un regal inesperat i un parell de pensaments

Per simple imitació del veïnat del balcó de devora i, sobre tot, per l’escassesa de llibres que tenc en el meu exili per llegir, m’he aficionat a llegir llibres electrònics.

No ho havia fet mai i, sincerament, no m’agrada especialment, m’estim més tenir els llibres a les mans i, a més, ja em pas moltes hores davant el portàtil (feina, Internet, mirar pelis, sèries, Messenger). Per altra part, durant l’estiu, el meu lloc favorit per llegir és la platja i, òbviament, no em duré el portàtil a la platja! Però si estic a casa i tenc ganes de llegir, intent no agafar el llibre “real” que tenc “en marxa” en aquell moment i llegir en el portàtil.

Una altra desagradable implicació que té això és que incomplesc una de les meves normes no-escrites i auto-imposades: no llegir dos llibres simultàniament. Però què voleu, en moments desesperats, mesures desesperades.

Així que, per començar, vaig re-llegir un llibre que ja vaig llegir fa temps (en format clàssic), “Alicia en el País de las Maravillas” de Lewis Carroll. Què puc dir d’aquest llibre? És una història fantàstica, irreal, sorprenent i imprescindible, que tots hauríem de llegir, amb implicacions filosòfiques, científiques i matemàtiques que no hauríem de deixar passar. Això sí, llegir en el portàtil li ha llevat màgia i gràcia. Però ja dic, mesures desesperades... Alicia és un personatge divertit i especial, imaginatiu i irresponsable, una mica la nina que tots duim dedins, la que vàrem ser en algun moments. Per això, de tant en tant, va bé recordar el que hem sigut ja que, de vegades, ens ajuda a entendre el que som.

El segon llibre electrònic que ha caigut ha estat “La Abadía de Northanger” de Jane Austen. M’encanta Jane Austen i aquest llibre, que no havia llegit encara, m’ha agradat. Je, je, és una d’aquestes historietes ben contades, amables i agradables que fan passar una bona estona. Trob que no té la complexitat argumental de “Sentido y sensibilidad” o “Emma” (els meus dos favorits d’aquesta autora, diria jo), però el vaig trobar prou amè i entretingut com per ser capaç de llegir-lo davant l’ordinador.

Ara ja he començat el meu tercer llibre electrònic. I, oh sorpresa!, ahir vaig rebre un regal inesperat... un llibre des de Sa Roqueta!! No vos podeu ni imaginar la il·lusió que em va fer trobar, en un sobre on m’enviaven uns documents des de terra nostra, un llibre en català!! No puc pensar en un regal millor en aquest moments! Feia temps que no sentia un subidón emocional tan positiu –sense alcohol de per mig, vull dir, je, je, je-! És curiós, en aquest exili meu, no només canvien els meus hàbits, els meus horaris i els meus costums. Les meves prioritats, l’escala de valors i la forma de valorar les coses s’està alterant d’una manera entre sorprenent i curiosa. Fins i tot divertida. No sé si per bé o per malament. Cada dia és un nou full en blanc, que es pot omplir de maneres tan diferents com curioses i que no sempre depenen de jo mateixa. Cada dia és un dia més aquí i un dia menys aquí. Cada dia és en part rutina, en part novetat, en part sorpresa, en part monotonia. En tres mesos, ja hauré tornat a Sa Roqueta, a la feina habitual, a la meva vida “normal”. Però, què és més normal, aquesta vida o aquella? Podré tornar mai a la normalitat després de viure aquí? O començarà una nova etapa tan nova com desconeguda? No vull pensar en la tornada, però no ho puc evitar.

Demà serà un altre dia.

(Com que sóc incapaç de posar-li portada als llibres electrònics, aquí teniu les floretes que creixen a la porta de la meva gran casa grega).

Pelis, pelis

Aquest dies, he estat mirant vàries pelis. Quatre concretament. Dues són revisions, les altres dues les veia per primera vegada. Dues espanyoles, dues guiris.

“Blade Runner” de Ridley Scott. Un clàssic, és clar. “Yo he visto cosas que vosotros no creeríais...”. Quin moment! No sé, crec que em va agradar més quan la vaig veure la primera vegada, supós perquè ara ja la coneixia i no m’ha aportat res nou, malgrat m’ha encantat re-visionar-la. De fet, quan la he vista ara m’ha fet pensar contínuament en un joc d’ordinador que qualcú em va deixar sobre la peli. Ostres, és que tot el temps em venia al cap el joc. Supós que això vol dir que era molt fidel a la peli. Però la peli és genial, els decorats i la fotografia meravellosos i els actors uff, què puc dir. M’encanta Harrison Ford (en general i en aquesta peli fent de Deckard), Rutger Hauer és un crack i, malgrat Sean Young no m’agrada massa, la seva Rachel m’encanta. I la banda sonora, què puc dir? Hm, és meravellosa. En qualsevol cas, és una peli una mica rara (fosca, grisa, plujosa) per una horabaixa d’agost... És graciós que aquest futur gris i plujós estigui aquí devora (2019)...

“Tocar el cielo” de Marcos Carnevale. Aquesta peli la he vista per recomanació. Són vàries històries d’immigrants espanyols i argentins, més o menys relacionats, que succeeixen en els dos països. És un drama amb qualque puntet de comèdia. M’ha agradat, la veritat. Em sent súper rara quan mir pel·lícules de les que no sé res de res, com en aquest cas, però el positiu és que així sempre sorprenen (per bé o per malament). Una història agredolça, que val la pena veure.

“A los que aman” d’Isabel Coixet. Oh, m’encanten les pelis d’Isabel Coixet, no ho puc negar. Aquesta no la veia des de que la vaig anar veure al cinema, fa ja molt. Llavors, em va encantar. Ara m’ha tornat a encantar. M’encanten les magranes, m’encanta l’esgrima. Trobar aquests dos elements en una única peli ja és un luxe. La bellesa de les imatges, els plànols fabulosos, els personatges que m’encanten i la trama, on totes les històries quadren perfectament, on tot té sentit,... Ah, m’encanta tot. I els actors, què fabulosos. “¿Qué le dijo antes, a mi esposa? ¿Qué le murmuró al oído?” “Le mentí. Le dije que la amábais”. Aquesta és de les pelis que t’adones que el cinema no és només una successió de bons diàlegs (que també. I en aquesta peli no sobra ni una coma) sinó és, sobre tot, imatge. I, de vegades, les imatges són més que suficients per explicar una història.

“Once” de John Carney. Aquesta peli la he vista sense tenir ni idea de què anava. Supós que es va estrenar en un dels meus habituals períodes d’autisme en els quals estic concentrada en qualque activitat laboral estressant (un article, una campanya, una reunió, unes correccions) que em fa oblidar que existeix qualque cosa més enllà del meu portàtil. No, no, no és vera. Realment tenia qualque referència, però equivocada. Vull dir, em vaig posar a veure una peli que no era la que m’esperava. O bé la confonc amb una altra o bé no vaig entendre bé el que vaig llegir. Ni tan sols recordava que havia guanyat un Óscar enguany! Quin desastre... jo, que era una gran cinèfila, què m’ha passat? Lamentacions apart, quan la he començada a veure he estat a punt de llevar-la, precisament per això, perquè no era el que m’he esperava. Menos mal que no ho he fet! Oh, quina peli. M’ha fallat la qualitat i la falta de traducció de les cançons, però m’ha encantat. La tornaria a veure ara mateix. Bàsicament és la història de sempre (“chico conoce chica, chica conoce chico”), però amb certes peculiaritats i una sensibilitat brutal. M’ha anat enganxat a poc a poc, a poc a poc... I al final, bé, només pensava “no, només queda mitja hora! No, només queden 20 minuts! No, només queden 10 minuts! No vull que acabi, no vull que acabi!”. I quan quedaven 10 minuts m’he asustat: no serà una d’aquestes pelis indies guais que deixen el final tan obert que sents que et prenen el pel? No, afortunadament no... Realment la peli no era el que m’esperava,però és una delícia.

El conejo blanco...

"El Conejo Blanco se puso las gafas.
-¿Por dónde debo empezar, con la venia de Su Majestad?- preguntó.
-Empieza por el principio -dijo el Rey con gravedad- y sigue hasta llegar al final; allí te paras"
(Lewis Carrol, "Alicia en el País de las Maravillas")

Més surrealisme

Com ja vaig contar aquí, la meva estada a aquesta illa està plena de moments surrealistes. La setmana passada, és clar, no podia ser menys. No va bastar amb la surrealista excursió de dimecres vespre “clubbing in Hersonissos”, una espècie de Magaluf o a L’Arenal a la grega, amb una Dutch party plena de Dutch people i un pub irlandès que era tan irlandès com jo. No, no va bastar això. No va bastar acabar a les xxxx (censurat!) del dematí tirats en terra de l'apartament filosofant i dormir només xxx (censurat!) hores abans d’anar a fer feina. No, no va bastar això.

No, i com que no va bastar això, la meva tornada diumenge d’Agios Nikolaos havia d'arribar a un major nivell de surrealisme. En primer lloc, va durar dues hores, només el doble del que seria normal. I, és clar, apart vaig tenir una discussió (no, dues!) surrealista amb l’home que em venia el ticket (però que no sabia quin bus havia d’agafar!), amb l’home que no em deixava pujar al MEU bus, amb l’home que no em deixava pujar al següent bus. Surrealista va ser quan discutiren entre ells per arribar a la conclusió de què el meu autobús era el primer! (Jo ho sabia!). Surrealista va ser també quan em vàrem dir que aquell autobús no arribava a la meva aturada però “el farien arribar”. I quan a meitat de camí ens varen fer baixar a una dotzena de passatgers. I quan l’autobús que ens havia de recollir va arribar en sentit contrari.

Si no hagués estat perquè tenia pixera, mal de cap, mal de coll, molta calor i estava angry i hungry, hagués rigut.

Però és clar, la història no acaba aquí.

Surrealista va ser quan, en arribar a casa, vaig descobrir que els fems pudien com si duguessin 4 anys allà ficats. O quan vaig descobrir que m’havia deixat el restes del sopar en el forn i el peix amb verdures em va saludar des de dins del forn, fent-me un ullet (supós que aquell dia va haver com 70º al meu apartament). O quan el meu veïnadet, tot somrient em va dir “I think there is no water”. I surrealista va ser comprovar que... tenia raó!!

Aquest cap de setmana, ja ho he decidit, no surtiré de ca nostra (només per anar a comprar aigua, que m’estic quedant sense!). I a la platja és clar. I... no!! Res de turisme! Necessit tranquil·litat, relaxació i res de surrealisme!

La foto, per cert, és de l'illa de Spinalonga, prop d'Agios Nikolaos (E Creta), on vaig passar tan surrealista jornada.

PS que no té res a veure (o sí): acab de veure un estel fugaç que m'ha fet plorar. Ho dic en sèrio. Primer era verd, després taronja i, finalment, blanc. Era enorme i ha durat molt, quasi diria que 10 segons. No fa falta sortir del meu balcó per viure moments surrealistes. Però aquest ho ha superat tot! (Estic emocionada!).

Sense paraules

M'he quedat sense paraules.

Ja no sé ni quàntes hores fa que estic enganxada a la ràdio (on-line).

Aquestes coses et fan pensar. Més del que és habitual.

"Lucy Sullivan se casa" de Marian Keyes

El que m’agrada dels llibres de Marian Keyes és que són el que t’esperes: històries amenes, divertides, de personatges simpàtics, protagonistes femenines que es mengen molt el cap i a les quals lis passa de tot. No és gran literatura, ni els arguments són hiper-originals, però són una manera entretinguda de passar hores d’estiu. Necessitava un llibre aquest, despreocupat, poc seriós, sense pretensions, després del darrer que vaig llegir, massa real i impactant (i fabulós).

Na Lucy Sullivan, té 26 anys i comparteix un pis a Londres amb dues al·lotes com ella: joves fadrines, despreocupades, amb feines que només lis serveixen per guanyar diners que després es gasten en roba, capritxos, festes i begudes. Un bon dia, na Lucy i unes amigues se’n van a una pitonissa, que li prediu que es casarà en aproximadament un any i mig. A partir d’aquí, pareix que la vida de na Lucy es centra en descobrir si el vaticini es farà realitat i, sobre tot, qui serà ell?

Crec que aquest és el llibre que més m’ha agradat dels que he llegit de Marian Keyes. La protagonista se’m fa molt simpàtica (probablement també és que és la més propera a la meva realitat), els secundaris m’encanten (des de les companyes de pis, fins les companyes de feina, passant pel seu millor amic, el típic amic gay, alguns dels possibles candidats al casament, i els seus pares), té parts divertides, entretingudes, còmiques i fins i tot una mica de drama (el pare alcohòlic, les depressions de na Lucy) que li donen al llibre un punt, per jo, una mica més seriós, o almenys realista, que els altres que m’havia llegit.

Òbviament, no és la novel·la del segle, ni una història espectacular, però què voleu, és estiu, enguany no tendré vacances i tirar-me en la platja, llegint coses entretingudes, és un dels grans plaers de la meva vida en general i, concretament, de l’actual.

"La Brújula Dorada" de Chris Weitz

Vaig sentit curiositat cap a aquesta pel·lícula des del primer moment que vaig sentir que s’estava filmant degut, en gran part, a que ja coneixia la trilogia “La materia oscura” (m’encanta el títol original “His Dark Materials”) de Phillip Pullman, en el primer volum de la qual (“Luces del Norte”, “Northern Lights” en la seva versió original, “The Golden Compass” en la publicació als USA) es bassa aquesta peli.

La història es desenvolupa en un món en el que tots els humans tenen la seva ànima fora del cos, els daemonions, uns animalons (del sexe oposat al seu amo) que es poden transformar en diferents espècies quan són nins, fins que agafen una forma fixa d’adolescents. La protagonista és Lyra Belacqua (per jo, pronunciat sempre Lira, no Laira, com diuen a la peli), una pre-adolescent òrfena que viu a un College d’Oxford. L’aparició de l’oncle de la nina, Lord Asriel, el seu intent d’assassinat pel part del Magisteri (l’organisme que comanda aquest món), l'aparició d’una misteriosa dona, la senyora Coulter, la desaparició de dos amics de Lyra i els misteris que envolten el Polvo, una estranya partícula elemental, l’existència de la qual no agrada massa al Magisteri, canviaran per sempre la vida de Lyra, així com la presència de l’aletiòmetre, la brúixola daurada de la que parla el títol de la peli. Bruixes i ossos cuirassats són altres de les criatures que poblen aquest fascinant món.

Em vaig perdre la peli en la seva estrena al cine i ara he tingut oportunitat de veure-la. M'agradat molt. Em sorprén bastant que no hagi tingut tot l’èxit que es mereix i, la veritat, em preocupa una mica que no es rodin les dues seqüeles. Trob que és una història que val (molt) la pena, la de la trilogia de Phillip Pullman. Òbviament una adaptació cinematogràfica sempre serà això, però trob que és més que digna, amb uns actors fantàstics (des de Nicole Kidman fins a Daniel Craig, passant per la nina Dakota Blue Richards i un parell d’actorassos com Ian McKellen –m’encanta aquest home!-o Christoper Lee). La veritat és que és una història difícil, no perquè sigui ciència ficció, sinó perquè tracta temes delicats i polèmics i, segons avança la trilogia, te n’adones que no és una història infantil, sinó una gran metàfora complexa sobre la vida, la mort, la religió i els orígens de la vida. Per això sent molta curiositat veure com resolen les 2 següents parts, perquè tracta temes molt seriosos i importants i no és queda només en una peli d’aventures. Ja va haver certa polèmica (religiosa) amb aquesta primera peli, així que el que pot venir a continuació pot ser encara pitjor.

Però també hi ha “peros”, és clar! Hi ha coses que no m’han agradat massa, com el començament, on t’expliquen massa de la història. Com pot ser que ja des del primer moment et diguin que hi ha “muchos mundos paralelos en el universo”?. Li lleva una gran part del misteri a la història i et prepara per les següents parts (jo, quan vaig començar a llegir el segon llibre vaig quedar totalment desconcertada... comença en un Londres amb humans sense daemonions!). Tampoc no m’ha agradat el final, així tan a l’aire, res a veure amb el del llibre. I també hi ha bastants de canvis que poden influir en les successives seqüeles fílmiques... si és que n’hi ha! Tampoc m’han agradat alguns canvis en la traducció de noms com aletómetro o brújula dorada en lloc del aletiómetro dels llibres (que jo recordi, en els llibres no es menciona el aletiòmetro com a brúixola daurada, però fa temps que els vaig llegir) o gipcios (en els llibres giptanos). Així i tot, val la pena passar una bona estona amb Lyra i les seves aventures.

Un dematí a Heraklion

Dissabte dematí, la capital de Creta té una vida molt especial: hi ha mercat. Realment, és un mercat petit, ocupa un petit carrer, però tota la ciutat està plena de gent i molt animada i és un guster passejar pels seus carrers.

Hi ha vàries coses que val la pena visitar d’Heraklion, a part del mercat, com ara la fortalesa veneciana (situada al port) o el Museu Arqueològic. Per desgràcia, aquest darrer està tancat per reformes. Per tal de què els turistes no s’emprenyin massa, hi ha una petita exposició temporal, amb algunes de les obres més importants o significatives o almenys de les que ens feien estudiar a classe d’Història i Història de l’Art! La deessa de les serps, el vas en forma de bou, o el fresc de la tauromàquia són algunes imatges que tenia vistes dels meus llibres d’història i que, vistes en directe, cobren un nou significat. El que sí que he enyorat és veure el famós fresc dels dofins, infinites vegades reproduït. Hm, llàstima. I una cosa que no coneixia (o no havia estudiat, o no recordava) és el Disc de Festos, un disc petit, amb símbols jeroglífics a ambdues cares, en forma espiral fins al centre. Hi ha éssers humans, vaixells, ocells i animals. Encara no s’ha pogut interpretar, així que em va parèixer prou interessant, petit i grandiós a la vegada, i suficientment màgic com per passar-me una bona estona mirant-lo i tirant-li fotos.

Encara hem queda tant per conèixer d’aquesta illa...

Oh, oh...

Avui, mentre feia el sopar, m’ha passat una cosa a la vegada sorprenent i preocupant. Estava jo preparant el meu sopar, avui típicament grec (veure foto), i, de cop i volta, m’han entrat unes ganes sorprenents (i absurdes) de posar-li a l’ensalada cogombre, COGOMBRE!! (Jo li hagués dit pepí...). Jo, que l’odiï, que no puc menjar una ensalada si un cogombre s’ha passat per allà, malgrat fos només de visita. Jo, que he intentat obligar a desterrar de la vida familiar els cogombres. Jo, que he obligat a fer el gaspatxo a ca nostra sense cogombre. Jo, jo mateixa, he sentit necessitat de menjar cogombre. M’estaré tornant grega?

He d’admetre una cosa: el cogombre d’aquí no sap cop el de ca nostra. Hi, ho diré fluixet, m’agrada, bé, diré que el puc tolerar, que el puc menjar... De fet, m’encanta el tzatziki, salsa feta a base de iogurt i cogombre. Després de l'estranya fascinació cogombrera d’avui vespre, he decidit que igual, tal vegada, és possible, o probable que un dia d’aquest compri un cogombre... què fort, no? No ho conteu, per favor, que tenc una reputació anti-cogombres reconeguda...

Clavegueram a Rethymnon

Fa ja uns dies, vaig fer una petita excursió a Rethymnon (hores i hores d'autobús!!), localitat situada en la costa nord de Creta, a l’oest d’Heraklion. És un lloc pintoresc, que val la pena visitar, amb un petit port venecià, dins el port modern, acabat en un interessant far. Rethymnon té petits carrers plens de flors i casetes i tota una sèrie de restaurants de marisc en el mateix port venecià. Però el que em va cridar poderosament l’atenció (a part de les gambes gegants exposades als restaurants), va ésser el sistema d’identificació del clavegueram: amb dibuixos claríssims, envoltats d’una parella de dofins. Una manera bella d’adornar els carrers empedrats d’aquest lloc al que esper tornar.

Esgrima

Ahir, molta de gent va sentir xerrar (quasi) per primera vegada d’un esport anomenat esgrima. Primera medalla olímpica espanyola en esgrima. En espasa, concretament. (Per cert, gràcies sis per mantenir-me informada!! Una excursió va postergar fins a darrera hora de l’horabaixa la meva lectura on-line de la premsa).

L’esgrima és un esport difícil, elegant i molt poc publicitat. No explicaré ara que hi ha tres armes diferents: floret, espasa i sabre, que no es distingeixen només perquè, físicament, són armes distintes, sinó també tenen normes diferents. Tampoc no contaré que, per jo, el floret és la més avorrida, l’espasa la més elegant i el sabre la més dinàmica. Tampoc no diré que, fins fa pocs anys, no existia competició oficial de sabre femení. No, no, no contaré res d’això. No és el lloc ni el moment.

Avui vull dedicar aquest post (i també el meu fotolog d’ahir) a tota la gent que fa esgrima i, és clar, molt especialment a José Luis Abajo “Pirri”, per la seva medalla, al seu mestre, Ángel Fernández (perquè, sabeu?, en això de l’esgrima, als entrenadors els hi diuen mestres) i a tota la gent que ha fet possible que aquesta medalla es faci realitat.

Fa uns dos mesos, cercant roba vella per dur-me a la campanya, vaig trobar la camiseta que surt en la foto de per aquí devora, de la que ni me’n recordava, i no vaig poder evitar fer-li una foto. Un petit record de la Universíada’99 (fa casi 10 anys, ja!) en la que vaig participar com a voluntària, precisament en esgrima. I em va fer recordar lo bé que m’ho vaig passar aquells dies, fent feina a control d’armes. I lo bé que m’ho vaig passar l’any anterior (fa ja 10 anys!) fent la mateixa feina de voluntària en el Campionat d'Espanya d’Esgrima Absolut. Quins records! Quantes armes varen passar per les meves mans, quantes caretes, quants d’equips, sota la supervisió de “Manolo Material” (l’únic responsable de control de material que -en aquella època, ara no ho sé- existia a Espanya), quantes, quantes!!

També em va fer pensar en els meus (penosos i infructuosos) intents, temps després, d’aprendre aquest fascinant esport. “Pero tira a darme, ¡¡tira a darme!!”, em deia el meu mestre. “No, ¡¡qué igual te doy!!”. Ja, ja, ja, així em va anar!!

Res, que em va fer molta il·lusió trobar aquesta camiseta amb la firma dels components de l’equip espanyol d’esgrima de la Universíada, incloent el ara medallista olímpic “Pirri” –arriba a la dreta- (“¡¡Arriba, Abajo!!”, li cridàvem durant la Universíada), l’entrenador/mestre –davall de les estrelletes- i algun dels que encara han de competir als Jocs (com en Jorge Pina).

I m’ha fet molta il·lusió sabre que ha guanyat una medalla una persona que he conegut i que tenia pinta de molt bon tio i molt bona gent. I que, a la fi, l’esgrima surti per la tele i pels diaris, malgrat sigui només per un dia. He llegit a qualque banda que la imatge de Pirri guanyant ha obert fins i tot qualque informatiu televisiu... Tot un somni per a qualsevol amant de l’esgrima. És increïble, quina alegria!

Terapia de luz solar

"También intenté otras cosas: aciete de noche de primavera, vitamina B6, ejercicio físico, cintas de autoayuda subliminal que pones mientras duermes, yoga, un tanque de flotación, masaje con aromaterapia, shiatsu, reflexología, dieta sin levadura, dieta sin gluten, dieta sin azúcar, ayuno, dieta vegetariana, dieta de mucha carne (no sé si tiene nombre), un ionizador, un cursillo de reafirmación personal, un cursillo de pensamiento positivo, terapia de sueño, regresión a vidas anteriores, oración, meditación y terapia de luz solar (unas vacaciones en Creta, para ser exactos)."
Lucy, la protagonista del llibre "Lucy Sullivan se casa" de Marian Keyes, explicant alguns dels mètodoes que ha intentat utilitzar per superar la depresió.

Sí, aquest és el lloc ideal per fer "terapia de luz solar". La part negativa és que no hi ha manera de què em surtin fotos guapes, totes pareixen una mica velades., és tanta la claror que hi ha durant el dia. És clar, no puc demanar massa més de la meva càmara, però em fa una ràbia...

La foto, feta meva, sol enlluernador a la mesquita Neratze a Rethymnon (W Creta) -llàstima de minaret en obres-.

"Una mujer va al médico" de Ray Kluun

Tal i com m’ha passat amb relativa freqüència darrerament, vaig veure per primera vegada aquest llibre a un aeroport. Malgrat no el vaig comprar en el seu moment (tenia sentiments contradictoris cap a ell: per una part m’atreia la relació música-relat i per una altra em pareixia un llibre trist i dur) al final, com sempre, vaig caure en la temptació.

Aquest llibre és un llibre dur, trist, probablement poc recomanable per l’estiu (si associam estiu amb llegir llibres lleugers i sense pretensions). Però també és un llibre optimista, amb una estructura molt amena i original, clar, directe, sense pels en la llengua. És la història de com canvia la vida de’n Dan i na Carmen, un matrimoni jove, pares d’una nina petita, quan a na Carmen li diagnostiquen un càncer de mama. Dan, un tipus monofòbic, amant dels pits, de les dones i de les festes. Carmen, una dona forta, decidida, professional. I, de cop i volta, Dan, Carmen i el càncer. I tota una sèrie de personatges secundaris que donen profunditat, sentit, alegria i força a una història dura i real.

En un principi, el que més em va impactar del llibre és que l’autor, Ray Kluun, va passar per aquesta mateixa experiència, així que el llibre està basat (no sé si molt o poc) en la seva vida. Segons passaven les pàgines, malgrat encara tenia present aquest “basat en fets real”, m’ha impactat quasi més el continent que el contingut. Vull dir, la història és dura, però la manera com està contada, la reacció de tot dos en front del càncer, com evoluciona la seva relació, els moments bons i terribles, l’amor incommensurable de’n Dan cap a na Carmen, la força brutal, admirable i totalment increïble de na Carmen,... I, ara ho diré, la gran sensibilitat de l’autor (un home!!) a l’hora de reflectir accions, reflexions, sentiments i pensaments. M’ha sorprès gratament aquesta sensibilitat que en cap moment arriba a sensibleria. I una altra cosa que m’ha sorprès és el tractament “normal” que es fa de temes delicats, no només del càncer, sinó també de l’eutanàsia. És clar, els autors són holandesos, un país amb molts menys tabús que a altres països europeus, però així i tot, admirable el tractament d’un tema delicat, admirable la tranquil·litat, admirable la pau que, en tot moment, tot el llibre irradia, malgrat xerrar de dolor, de desesperació i de mort.

Molt recomanable. No sé si per l’estiu (m’he sentit bastant estranya llegint-lo mentre prenia el sol en la platja...), però molt recomanable.

Y quizá haya tanta distancia...

"Y quizá haya tanta distancia hasta mis pensamientos más íntimos como la que hay hasta las estrellas más lejanas del Universo" (Jostein Gaarder, "El enigma y el espejo")

Surrealisme

D’ençà he arribat a Creta, almenys un pic per setmana tenc qualque experiència surrealista o directament friki. El més surrealista de tot és, per jo, tota la zona que envolta al meu nou lloc de feina, del que no em cansaria de xerrar i que ja he mencionat aquí, però hi ha coses més concretes. Com ara escoltar el “Chiki-chiki” a una ràdio grega conduint per tortuoses carreteres o la festa de dissabte vespre, que per jo va ser una de les experiències més almodovarianes que he viscut a la meva vida. Però el que és surrealista total és el sistema de tiquets d’autobusos cretencs.

No em queixaré del seu servei, són bastant puntuals, moderns i amb aire acondicionat i te poden dur per tot arreu (amb paciència, perquè les distàncies aquí són molt grosses), però el tema dels tiquets... A veure, de l'aturada que tenc més a prop a Heraklion (la capital) el viatge val 1.70 €. Això vol dir que arriba l’autobús, te puges (per la porta de darrera), et seus on te diu el (diguem-li) revisor-venedor-de-tiquets i esperes a que ell li faci ganes cobrar-te. Quan li pagues, te dona el o els tiquets. Normalment “els”. El primer dia, jo vaig comprar el tiquet a un mini-market de devora la meva aturada i em varen donar UN tiquet que posava 1.70. A la tornada, el revisor-venedor-de-tiquets em va donar un de 0.90 i un de 0.80. Un altre dia, un de 1.60 i un de 0.10. Però el millor va estar quan a la mateixa aturada ens vàrem pujar 4 persones i... ens va donar dos tiquets – un de 5 i l’altre de 1.80, (crec) per totes quatre!!! (això sí, cobrant-nos per separat!). Per desgràcia, no me’l vaig quedar jo.

Estic guardant els tiquets cada vegada que vaig a Heraklion, a veure quantes combinacions puc aconseguir sense repetició...

HCMR

Avui tenc ganes d’escriure sobre el lloc on estic fent feina ara mateix. Se diu Hellenic Centre for Marine Research o sigui Centre Hel·lènic per a la Investigació Marina, HCMR pels amics (ho he intentat escriure en grec però no em deixa...).

L’HCMR (la L blanca al mapa de google) forma part d’un conjunt de tres edificis denominat Thalassocosmos (és a dir, el món de la mar) que està situat a la antiga base militar aèria americana de Gouves (Creta, Grècia), de la qual ja vaig xerrar aquí i que encara avui em té totalment al·lucinada. Els altres 2 edificis són un aquari (Cretaquarium, al NE de la L, encara sense construir en aquesta imatge de google, però totalment operatiu a dia d'avui) i l’institut d’aqüicultura (just al N de la L).

L’HCMR és un curiós i modern edifici en forma de L i una entrada principal en la zona còncava de la unió de les dues potes. Una entrada grossa, ampla i completament buida, que ningú l’utilitza i està sempre tancada. A la nostra pregunta a dues natives sobre perquè sempre estava tancada, no varen poder ser més clares: perquè això no és un edifici públic i no pot entrar qualsevol. I, a més, està ple de cagades dels coloms!! Explicació, aquesta segona, que em va parèixer totalment surrealista. Igual de surrealista va ser la cara de les natives quan el meu veïnat (un altre biòleg exiliat, portuguès) lis va dir: idó, jo vull entrar per la porta principal. Pobres al·lotes, encara no s’han recuperat d’haver de trepitjar totes aquelles caguetes dels coloms...

I, per on entra la gent? Idó pel lloc més normal: les sortides d’emergència. Que n’hi ha, i moltes. Això sí o: (i) tens la sort de que qualcú se deixi una porta oberta o entri quan tú o (ii) pitges un botó escrit en grec (i no al que està escrit en anglès) i tens la sort de què qualcú t’obri o (iii) ets un afortunat i te donen una targeta magnètica per entrar. Jo sóc una afortunada de nivell (iii), així que entr i surt quan i com vull (fins i tot, si volgués, per l’entrada principal...).

M’han dit que hi ha unes 150 persones fent feina aquí. Jo no he vist més d’una trentena. És tot tan gros i tan ample, que és difícil trobar qualcú. A més, aquí el tema d’horaris és una mica... diguem que personal. El primer dia m’explicaren que la gent sol arribar de 9.30 a 10 del dematí, però ningú em va aclarir a quina hora partien. Jo, de moment faig el que vol i observ a la gent que m’envolta: la meva companya de despatx, per exemple, arriba entre les 9 i les 11 i se’n va entre la 1 i les 4, depend del dia. També pot ser que sigui això l’horari d’estiu...

També és curiosa el grupet de cans que viuen per allà defora (i que l’altre dia quasi em van fer caure de la bici) o el moixet que quasi cada dematí entra amb jo a l’institut (“no te preocupis, em va dir una nativa, sempre entra, no passa res”).

Idó com tot aquí, no passa res!

Quina vida!

(M’agrada!).

Idó aquí és on darrerament faig ciència.

Ver mapa más grande