"El bolígrafo de gel verde" d’Eloy Moreno

No recordo ni quan ni on vaig comprar aquest llibre. Sé que el vaig estar veient en diferents llocs i moments i, finalment, el vaig comprar. Em cridava l’atenció el títol i la contraportada, que no pareixia indicar massa de què anava el llibre. I realment, en cert mode, m’ha sorprès.

El llibre comença en un estiu a un poblet de la Manxa, durant la infantesa del seu protagonista. Un poble i un estiu en cert mode tant semblant als meus estius infantils en un poblet de la Manxa que quasi em va fer posar els pèls de punta: la família carregant el cotxe, quilòmetres i quilòmetres, camps de gira-sols, els vespres de passeig pel poble, les festes patronals,... Els records de la infantesa del protagonista s’assemblen bastant a alguns records de la meva pròpia. Però aquesta primera part, que em va emocionar, dura poc, molt poc.

Després, el llibre continua amb el protagonista ja adult, vivint el seu dia a dia monòton, continu, homogeni, quasi, quasi desesperant. I aquí, jo quasi em vaig desesperar amb ell. Em donaven ganes de cridar: “Espavila! Canvia! Si no t’agrada la teva vida, fes qualque cosa!”. Crec que jo mateixa m’ofuscava i deprimia amb el protagonista. Aquesta part la vaig llegir ràpid, ràpid, perquè volia que el llibre acabés, perquè no podia més, perquè em resultava massa esgotador, gris, trist i terrible.

I la tercera part, la tercera part em va donar l’aire, la llum, l’energia que necessitava per poder acabar el llibre. Aquí llegia ràpid, sí, també, però per curiositat de sabre com acabaria finalment la història, entre l’esperança d’un final feliç (oh, estem tant necessitats de finals feliços aquests dies!) i el pessimisme d’un final gris (oh, estam tant avesats als finals grisos aquests dies!).

No ho contaré, no contaré el final. Només diré que, globalment, el llibre m’ha deixat un gust agredolç que no m’ha entusiasmat massa. Està bé, però ara que l’he llegit, probablement no li regalaria a ningú. És un llibre que no crec que torni a llegir. Suposo que també depèn molt del moment en què el llegeixes, perquè és un llibre que et fa pensar, reflexionar i plantejar-te coses. I no sempre tenim energies per enfrontar això.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Avui he tornat a Creta

Avui he tornat a Creta.

No ha estat un viatge físic, ni un viatge astral, ni res així.

Simplement durant uns minuts, uns instants, he viscut com si encara hi visqués allà.

La cosa ha estat tan simple com això:

He tornat de la feina després d’un dia ni especialment productiu, ni especialment improductiu, ni especialment bo, ni especialment dolent.

Era una bona hora, les set i mitja de la tarda o així.

Havia de fer vàries coses: recollir roba, regar plantes, posar una rentadora.

Però tenia gana, molta gana.

I he pensat “ara menjaré qualsevol cosa i d’aquí un parell d’hores soparé”. Havia mig quedat per sopar amb els meus pares, així que un berenar tardà però lleuger pareixia lo més lògic.

Però tenia gana, gana de sopar, no d’un berenar de fruita o iogurt.

Així que, de cop i volta, he tornat a Creta. Perquè tot d’una després de pensar “ara soparia”, he pensat “ara soparé”. He passat del “ara faria...” al “ara faré”. Com a Creta. Simplement.

I he agafat una shandy, he torrat una mica de pa, li he afegit oli, he tallat tomàtigues del meu hortet (ben vermelles, ben saboroses) i he afegit algunes coses al damunt.

I m’he assegut a un dels meus sofàs taronja amb la shandy i el pa amb oli i el llibre que estic llegint.

I he llegit algunes frases que m’han semblat que les podria haver escrit jo mateixa, de lo bé que reflecteixen algunes sensacions dels darrers temps.

I allà, asseguda al sofà taronja, amb la shandy i el pamboli, amb el llibre i la tele de fons com a banda sonora, he tornat a Creta. A la simplicitat de la vida cretenca.

I m’he sentit quasi feliç, tristament quasi feliç.

A la foto, el meu moment cretenc.

De tornada

Tornar a la terra des de la mar sempre se’m fa estrany, difícil.

Els records dels dies passats al vaixell, les llargues hores de feina, les converses, els moments bons i dolents es mesclen amb la recuperació de les rutines terrestres, que per uns dies pareixien tan llunyanes.

Tornar a la vida normal, sense sabre massa bé què és la vida normal. Recordant els dies passats amb l’alegria de la feina ben feta, dels moments passats amb els companys que per uns dies són més família que simples companys. Recordant els dies passats amb la tristor que mai no es repetiran perquè, com ja he dit probablement qualque vegada, cap campanya és igual, cada campanya és tot un món diferent a totes les anteriors. D’aquí la seva màgia, d’aquí la sensació d’incertesa del dies abans de la campanya, d’aquí l’enyorança quasi incontrolable dels dies després de la campanya.

Totes i cadascuna de les campanyes són úniques. Ara que ja duc més de 10 anys fent això som plenament conscient de què mai, mai, una campanya no serà “una més”, sinó tan única i irrepetible con totes les anteriors. I si qualque dia trobo això d’anar de campanyes una cosa rutinària... bé, si arriba un dia així, simplement voldrà dir que he d’abandonar aquesta feina.

Malgrat ja han passat més de 24 hores des de la tornada, encara sento la confusió pròpia d’aquest dies post-marins, encara sento una lleugera sensació de moviment irreal que t’acompanya després de varis dies a la mar, encara sento la confusió mental de mescla de tristor perquè ha acabat i alegria perquè he tornat.

Ha estat una campanya estranya, molt. Ha estat una campanya a la qual vaig arribar amb les bateries descarregades. I ho he notat. I s’ha notat. Però la hem treta endavant, la hem feta i ha sortit bé. Han passat moltes coses durant aquesta campanya, tant a la mar com a terra, tant bones com dolentes. La meva tesi ha quedat dipositada. El meu hortet urbà tira endavant. Una de les meves plantes favorites ha mort. He estat conscient dels riscs que implica enviar material a varis centenars de metres de fondària marina. He plorat. He rigut. He comprat formatge. He conegut gent nova. M’he sentit apreciada i respectada. M’he sentit trista i alegre. He berenat un dematí ventós amb vistes a un port fabulós, intentant prendre decisions que sé que encara no puc prendre. Hem menjat les millors ensaïmades del món. Han intervingut el país. Ha començat una Eurocopa. He desitjat que els dies passessin ràpidament. He desitjat que els dies no acabessin mai. Resumint, he viscut, he compartit, he gaudit.

Ja penjaré algunes fotos, alguns records d’aquestes dues setmanes a la mar.

La foto, ahir, ja amarrats al port de Palma. Feta amb el mòbil. No m’he sentit massa fotògrafa durant aquests dies!

Ahir

Ahir, vàrem trencar una malleta de la xarxa i me varen trencar el cor.

Així, tot de cop.

I, malgrat tot, la vida continua, la gent segueix rient i la xarxa (recuperada miraculosament quasi intacta i després del corresponent canvi de malletes) pescant.

A la foto, l’illa de l’Aire, a Menorca.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.
 

Inspirat per SouleMama.