“La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina” de Stieg Larsson

L’altre dia me’n vaig adonar que no havia escrit res sobre la segona part de la trilogia Millenium, que fa poc vaig llegir.

Com ja vaig dir quan vaig comentar la primera part d’aquesta trilogia, poc puc afegir a tot el que ja s’ha dit sobre aquests llibres i el seu autor. Així i tot, cada dia descobreixo coses noves sobre aquesta sèrie. Resulta que Larsson en volia fer 10, de llibres sobre Millennium. I per lo vist va deixar escrites unes 200 pàgines del quart llibre que, segons pareix, ara acabaran. No sé si m’agrada la idea. No serà Larsson, per molt que ho tractin d’imitar. I els personatges eren seus. No se’ls haurien de robar.

En qualsevol cas, he d’admetre que vaig arribar a aquest llibre amb molta curiositat, amb el bon gust que m’havia deixat el primer llibre (bon gust perquè em va agradar, malgrat la seva duresa) i amb ganes de sabre com podria continuar una història que ja va quedar ben tancada en la primera part. Però, és clar, això no és una continuació de la història anterior: és una continuació de les vides dels seus protagonistes, però amb una història si no totalment, sí bastant diferent (però centrada, de nou, en homes que odien a les dones).

La primera part del llibre em va parèixer molt curiosa, amb la protagonista Lisbeth Salander a l’altra banda de l’Atlàntic, gaudint de la vida a base de matemàtiques i platges caribenyes. Però la vida segueix a la redacció de Millennium i noves històries inundaran les seves pàgines. Pareix que les vides de Lisbeth i Mikael s’han separat però un fet tràgic les torna a creuar fins a uns nivells inimaginables.

És un llibre dur, molt més que el primer. Malgrat la seva duresa, m’ha agradat molt com la història, una vegada més, quadra perfectament. I com moltes coses que havien quedat a l’aire a la primera part s’expliquen aquí. Sobre tot l’esgarrifosa història de Lisbeth. Mare meva, jo no hauria pogut imaginar mai una història així. Ah, però vaig descobrir una cosa unes 40 pàgines abans que el protagonista. Ai, com m’agrada avançar-me a les conclusions dels personatges dels llibres i pel·lícules!

Per cert, tota la història del teorema de Fermat i Lisbeth crec que ha estat massa. Aquest teorema era quasi un mite en la meva època (molt llunyana) d'estudiant de matemàtiques i veure com Lisbeth resol un teorema que ha dut de cap a tants matemàtics i aficionats m’ha semblat surrealista. Però bé, Lisbeth no és una al·lota normal, ja ho sabem!

Ara s’ha estrenat la pel·lícula d’aquest segon llibre. M’agradaria veure-la, com també la primera que encara no he vist. Qualque dia. Ja tinc ganes de llegir el tercer, però abans necessito un parell de llibres més tranquils, més “blancs”, menys durs.

A la mar veneciana

Per si qualcú no s’havia adonat, m’encanta viatjar. Fins i tot per motius laborals. Sobre tots si aquest motius laborals venen precedits (o seguits) de dos dies de turisme. I si és en una illa, millor que millor.

Primera impressió de Venècia: els mosquits me massacraren. Ops, quina por. Però només va ser la primera horabaixa, en arribar... sis picades de no res que em varen fer sofrir una micona.

Segona impressió de Venècia (després d’una hora i quart a un vaporetto): ooooh! ooooh! (arribada a la plaça Sant Marc), oooooh!, ooooh! (caminant per la plaça Sant Marc).

Tercera impressió de Venècia (ja sota la llum del sol): Què bonic, què bonic, què bonic! Això és com Chania (la ciutat més guapa de Creta), però en gros. I amb canals. I sense cotxes. I amb barques. I en italià. Però preciós, igualment preciós. Especial, colorit, màgic.

Quarta impressió de Venècia: m’encanta tot: el menjar, la gent, els carrers, els canals, els ponts,....

Cinquena impressió de Venècia: sobren turistes. Ah, que jo també sóc turista! Però només t’has de desviar de la ruta típica, cap a un altre carreró i és el paradís de la tranquil·litat.

Sisena impressió de Venècia (després de descobrir el lloc de la reunió): com pot ser que la reunió sigui a l’únic lloc lleig de tota Venècia?

Setena impressió de Venècia (després de l’arribada de l’ona de fred): fa molt de fred! Fa molt de fred! Fa molt de fred!


És un privilegi passejar per la plaça de Sant Marc de camí cap a la feina durant cada dia d’una setmana de la teva vida, a primera hora, quan quasi no hi ha turistes.

És un sacrilegi passar 3 dies i mig tancada a una sala, discutint coses que no canviaran ni milloraran el món, mentre allà defora continua la vida a una de les ciutats més meravelloses del món.

És un plaer retrobar-te amb vells coneguts, dels quals fa més d’un any que no sabies res.

És una llàstima que s’hagi de discutir tant amb una gent amb la qual t’estimaries més sortir de copes o a sopar.

Viure. Gaudir. Què més hi ha?

Un parell de pel·lícules

Fa bastant que no escric gens sobre pel·lícules així que crec que ha arribat el moment d’escriure sobre les dues darreres que vaig anar a veure abans del meu darrer viatge.

Crec que el primer que vaig dir després de sortir de veure “¿Qué les pasa a los hombres?” de Ken Kwapis és que s’hauria d’haver dit “Què les passa a les dones?” (o què ENS passa a les dones?). Realment, li podrien haver cercar una traducció millor al seu títol original (He’s just not that into you). En qualsevol cas, em va agradar molt aquesta peli. De fet, la tornaria a veure. Un conjunt d’actors boníssims, un punt de vista una mica diferent (entre còmic i dramàtic) sobre diferents històries d’amor i una bona lliçó per fer-nos reflexionar sobre l’amor i l’amistat. Són tan variades les històries i tan diverses les possibilitats que presenta aquesta peli que és quasi impossible que no et sentis identificada amb alguna d’elles. Mentre veiem la peli, vàrem intercanviar més d’una mirada de complicitat amb les amigues i en més d’un moment feia ganes de treure un quadern i prendre notes! Fins i tot ara, em recordo de moltes seqüències i converses de la peli. Sense dubte, aquesta és una bona radiografia de les relacions entre dones i homes envoltant la trentena. Per cert, que el director d’aquest peli està rodant ara una que només pel seu títol (Everybody loves whales) ja val la pena veure-la!

Veure “Si la cosa funciona” de Woody Allen va ser una experiència estranya. Vaig anar a una sessió molt tardana, cosa que normalment no faig, i això va provocar que em perdés part de la història (manera subtil de dir que vaig fer qualque becada). Sí, ho sé, és vergonyós confessar una cosa així, sobre tot una cinèfila com jo, però no eren hores i havia d’haver deixat la peli per un altre dia. Però m’agrada molt Woody Allen i pensava que aguantaria malgrat l’esgotament que duia damunt. Aquesta és una peli divertida, amena, agradable i entretinguda. Vaig riure i vaig sortir somrient del cinema, però juro i perjuro que m’hagués agradat molt més si l’hagués vista a una hora menys intempestiva (per a jo!). Una cosa que m’agrada molt de Woody Allen és que les seves pelis pareixen molt simples, quan en realitat són molt complexes.

Me'n vaig a Venècia

Com ja he dit qualque pic, les casualitats de la vida em sorprenen.

Fa ara un any, estava jo en mig del meu periple per altres mars illenques (un periple, per cert, ben farcit de moments tan casuals com surrealistes o molt surrealistes), en ple exili cretenc. Entre altres coses, a part de gaudir feliçment de la vida, em vaig dedicar a llegir (i aprendre) una mica sobre la història de Creta (cosa inevitable si passes qualque estoneta mirant pedres i altres restes històrics). Una de les coses que vaig descobrir va ser que, durant més de 400 anys, Creta va estar sota domini venecià. Lleons alats per multitud de monuments, ports deliciosos en ciutats màgiques i noms d’origen italià (com Spinalonga) són ben testimoni d’això.

Doncs d’aquí una estona, un any després, me’n vaig a conèixer Venècia.

Casualitats de la vida.

Sense voler-lo, els records cretencs tornen a la meva vida. Quina meravella.

Me’n vaig a una reunió, però aprofitaré per anar-me’n dos dies abans per fer turisme i gaudir de la ciutat. I fer fotos.

A la foto, lleó alat, símbol de Venècia (en realitat, símbol de Sant Marc, patró de Venècia), a la fortalesa veneciana d’Heraklion (Creta), fa ja més d’un any.

Al zoo de Fuengirola

És curiós lo molt que pot donar de sí una escapada fugaç d’a penes 36 hores per terres malaguenyes. No només vaig complir els requeriments laborals que provocaren aquest viatge, sinó que vaig gaudir d’una bona caminada relaxant devora la mar i d’una ràpida (però ben aprofitada) visita al zoo de Fuengirola.

Havia llegit i sentit xerrar bastant sobre aquest zoo situat ben enmig de la ciutat, i sempre coses bones. De les moltes vegades que en els darrers anys he visitat aquesta ciutat per motius laborals, mai no havia trobat el moment de visitar el zoo. I aquesta vegada, finalment, va poder ser.

Em vaig trobar amb un zoo urbà diferent, amb alguns animals típics dels zoos (pocs) però centrat en l’ecosistema dels boscos tropicals de tres indrets: Àfrica, Àsia i Madagascar. I això em va sorprendre gratament: aquest zoo no és un recinte ple de gàbies amb animals més o menys exòtics, sinó que és un recinte amb una continuïtat, on hi ha animals que òbviament són molt atractius i sempre criden atenció (com els primats) però amb aquesta continuïtat, diguem-li quasi-científica, que et fa pensar en un projecte clar, concret i fet amb seny. Per jo aquest zoo és un lloc d’exhibició d’animals però amb coherència mediambiental. I vaig veure per primera vegada animals que ni tan sols sabia que existien!

Tant aquesta zoo com la seva recomanable pàgina web són representatives per jo de com ha de ser un zoo en concret i, generalitzant més, un projecte d’educació ambiental: amè, divertit, entretingut però a la vegada útil i fet per bons professionals.

L’única pega de tota aquesta història és que, pensant que en aquest dos dies només tindria temps per feina, no me’n vaig dur la meva càmera de fotos nova. Afortunadament, no surt mai de ca nostra sense la càmera compacta! Però no és lo mateix, és clar... Hi tornaré, amb la càmera nova, ho sé.

Ja ho diu la seva propaganda: aquest és un altre espècie de zoo.

Per terres gironines

El millor de gaudir d’unes vacances inesperades és precisament això, que les gaudeixes quant menys t’ho esperes. El pitjor és que quan marxes, ho fas tan sobtadament que deixes moltes coses pendents, i no gaudeixes tant de les vacances com s’ho mereixen.

Uns dies a La Garrotxa, passejant per volcans, retornant a pobles i ciutats conegudes i apreciades, descobrint nous indrets, assaborint la fabulosa gastronomia,... No em puc queixar d’aquestes vacances, no.

Però sí, he d’admetre que han tingut un punt estrany, tal vegada precisament per això, perquè eren inesperades i em sentia una mica fóra de lloc. Però podria repetir ara mateix!

El call jueu

Uns dies abans de les meves vacances inesperades, vaig fer una visita guiada al call jueu de Palma.

Poca cosa puc contar d’aquesta visita. Sincerament, el guia no em va agradar massa: es veia que sabia molt però pressuposava que nosaltres també sabíem molt, així que el passeig era quasi més un joc d’endevinalles.

En qualsevol cas, passejar pels carrers de Ciutat un diumenge horabaixa, aprendre coses noves (així mateix qualque cosa vaig entendre) i gaudir de tirar fotos sempre és un plaer.