dilluns, 31 de desembre del 2007

“Como abejas atrapadas en la miel” de Esteve Ferrer


Ahir vaig anar al teatre.

Anar al teatre és un luxe. Bé, des de que estic hipotecada, tot el que costi més d’un euro és un luxe per jo. Anar al teatre és un súper-luxe. Per això no hi vaig molt sovint. Normalment un pic a l’any,generalment per Nadal.
El que més m’agrada del teatre és lo prop que sents al personatges, tenir els actors allà davant teu, a pocs metres, actuant per tu. Per un actor, fer teatre deu ser molt més complicat que fer cinema o televisió. Cada dia repetir la mateixa obra, no perdre el fil durant les dues hores de funció. Al teatre no s’admeten errors, no pots tallar i repetir l’escena. I al final, quan ja ha acabat l’obra, els personatges desapareixen i allà, saludant al públic queden els actors, les persones. El que menys m’agrada del teatre és que no m’agradi una obra. Si no m’agrada una pel·lícula, pens, “bé, la pròxima m’agradarà més” i me fa plorera els 6 euros i les 2 hores que he passat a la sala. Si no m’agrada un llibre... uff, aquí ho pas pitjor (sobre tot si m’he comprat el llibre i no és edició de butxaca!), pens que mai més trobaré un llibre que m’agradi. Si no m’agrada una obra de teatre... bé, això és el desastre, ja no ens que m’entri plorera, és que no puc deixar de pensar en la quantitat de coses que podria fer amb els (molts d’) euros que m’ha costat l’entrada.

Vaig anar a veure “Como abejas atrapadas en la miel” amb molta cura i por de que no m’agradés. El dia anterior, m’havien donat referències no massa bones (d'en Javi). I, he d’admetre, que l’obra em va agradar. I molt. Em vaig trobar a jo mateixa allà, envoltada de molta de gent, contemplant a uns actors meravellosos, amb una història que em va enganxar (una primera part interessant, una segona part insuperable), una posta en escena que em va entusiasmar (els flashbacks, els records del protagonista), gaudint com feia temps que no gaudia en el teatre. Un però (sempre ha d’haver...): el so em va parèixer una mica dolent. A jo, en sisena filera, em costava seguir algunes converses en alguns moments determinats.

Menció apart, els actors. Luisa Martín està genial (malgrat de vegades xerrava massa ràpid), dur el pes de gran part de l’obra (sobretot a la primera part). Félix Gómez... què puc dir? Crec que és un dels actors espanyols més carismàtic i li dedicaré un apartat final especial. La resta (José Luis Martínez, Ángel Burgos, Ana Trinidad e Inge Martín) perfectes en els seus (variats) papers. Crec que és un luxe veure actuar en directe i més en un cas com aquest. Estic encantada d’haver gastat (molts d') euros en veure una obra així. Si m’asseguressin que cada vegada que vaig al teatre gaudiria així, aniria més d’un pic a l’any. Malgrat sigui un súper-luxe econòmic, si és un súper-luxe en el sentit hedonista del terme, val la pena.

Apartat especial (i molt superficial) dedicat a Félix Gómez: m’encanta aquest actor des de fa temps. No negaré que un dels motius d’anar a veure aquesta obra era l’oportunitat de gaudir-lo en directe. M’agrada molt com actor. Si jo fes feina al món del cinema, el contractaria sempre. És un actor interessant, versàtil, convincent. D’aquí un parell –mallorquí- d’anys guanyarà un Goya, n’estic ben segura. A més, és d’aquesta gent que guanya amb els anys. M’agrada molt la seva veu, la trob seductora, intel·ligent i sòbria. Però, a més, m’agrada molt físicament. Ahir estava molt més atractiu que a la fotografia publicitària de l’obra: amb els cabells més llargs, grenyosos. I quan es va llevar la camisa la primera vegada vaig pensar, “mare meva, no m’ho puc creure!”. Després, quan se la va tornar llevar i també els calçons vaig pensar “uff, això ja és massa per jo!!”. Em vaig passar la resta de l’obra pendent si es despullava més... però no! Millor, perquè sinó m’hagués despistat massa! Bé, en qualsevol cas, I love Félix Gómez. A més, és d’una de les millors collites, la del 77 (la meva, òbviament!).

Visca el teatre! Visquen els actors guapos! I visquen els luxes hedonistes! (Per cert, ara m’adonat que no he escrit res sobre l’argument de l’obra, però aquest post ja és massa llarg, així que si voleu sabre més, cercau-lo per internet. Només diré que és una comèdia i un drama, que és una reflexió sobre la fama i el luxe però sobre tot sobre la cerca de la identitat, sobre qui som i qui volem ser. Em va recordar molt a una frase que ja he escrit per aquí “La felicidad no consiste en hacer lo que uno quiere hacer, consiste en querer hacer lo que uno está haciendo”).

Salut, pau, amor, euros, teatre, cinema i música pel 2008!

diumenge, 30 de desembre del 2007

"Marina" de Carlos Ruiz Zafón


M’encanta com aquest autor descriu Barcelona en els seus llibres (almenys en els dos seus que he llegit, “La sombra del viento” i “Marina”): una ciutat grisa, misteriosa, plujosa, gòtica, amb grans mansions abandonades (com la de la portada que, per cert, em va encantar), plena de misteris i secrets. Dedica tantes línees a descriure la ciutat com a qualsevol altre personatge, o fins i tot més. De fet, la ciutat és un personatge més de les seves històries.


Malgrat l’he llegit amb posterioritat a “La sombra...”, és aquest un llibre anterior. Curiosament, temps després d’haver-lo començat a llegir, vaig descobrir que és una novel·la per adolescents. Què fa que una novel·la sigui etiquetada com per adolescents i no per adults? No ho sé. Almenys en aquest cas, crec que la he gaudida tant com l’hagués gaudida fa quinze anys. Per jo, és una bona novel·la. Supós que el fet que els seus protagonistes siguin adolescents fa que s’etiqueti com a tal, però ben bé la història seria la mateixa si els protas tinguessin també quinze anys més...

El protagonista de “Marina” és un jove anomenat Óscar. Óscar conta, en primera persona, uns esdeveniments que li varen marcar per sempre i que tingueren lloc quan vivia a un internat a Barcelona a finals dels 70. En un dels seus passejos coneix na Marina, una jove que viu a una mansió mig abandonada amb el seu ancià pare. Amb ella, recorrerà Barcelona i descobrirà antigues històries, antics secrets i antics malsons, que realment són tan antics com actuals, on es mesclen amors apassionats, obsessions creacionistes i desitjos d’immortalitat. És una història de misteri, fantasia, fins i tot de terror, amb un toc d’amor juvenil que no arriba mai a ser embafador. Una història grisa i fosca, amb tocs de “Frankenstein” (un dels personatges es diu María Shelley, en clar referència a l’autora d’aquest meravellós llibre), amb misterioses papallones negres (de nom Teufel, dimoni en alemany) i petits moments lluminosos, com l’excursió a la platja o algun capítol puntual que, així i tot, són incapaços de llevar el to misteriós, grisenc i ple de boira de tot el llibre.

M’ha agradat tant que he estat vàries setmanes en llegir-lo, perquè no volia que s’acabés. Molt recomanable. A adolescents i no adolescents.

Una frase del primer capítol: “Todos tenemos un secreto encerrado bajo llave en el ático del alma. Este es el mío”.

dimecres, 26 de desembre del 2007

Aunque el mar...

"Aunque el mar esté en calma total, no significa que no esté sucediendo algo en la profundidad" (Jostein Gaarder, "El mundo de Sofía").

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bones Festes!

diumenge, 16 de desembre del 2007

"Ellos también pueden"

Aquest és el títol d'una campanya per lluitar "contra las manchas que no están en la ropa" de Puntomatic. I és també un dels anuncis més divertits que he vist darrerament. Els protagonistes són totals, la música divertida i la lletra genial! Hi ha una versió llarga, boníssima, i una curta que és la que posen per la tele. Perquè sempre fan els anuncis curts quan normalment els llargs són més bons i interessants?

Aquí teniu la versió llarga:



I la versió de la tele:

dijous, 13 de desembre del 2007

De matances

La setmana passada, aprofitant el pont, vaig anar a unes matances. Malgrat el més important a unes matances és aixecar-se prest, vaig decidir que no volia veure morir l'animalot i vaig arribar devers les 8, quan el porc ja era mort i ben mort.

El camí fins a Santa Margalida va ésser tranquil i per gaudir-lo. Veure el camp despertar-se va ésser tot un espectacle per una persona que, com jo, viu i fa feina a Ciutat. La llum especial de primera hora del dematí, el baf sortint d'un torrent en mig del camp, la boira damunt els arbres,...

Les matances són sang, greix, foc. Són tradició, família, menjar. Feia sol, almenys durant el dematí, però també una mica de fresqueta. Poc a poc, l'animal es transforma en menjar: botifarrons, sobrassades, llonganisses. El frit del dematí és sempre el més gustós de tot, enmig del camp de feina. Mirar, aprendre, soleiet. Un passeig per Ca'n Picafort per fer gana per un sopar molt mediterrani (no diuen que és la dieta més sana?): arroç brut, escaldums i una ensaïmada de xocolata i nata que deu ser pecat.

La tornada, vespre ben tancat i amb ratxes de vent repentines.



dijous, 6 de desembre del 2007

Un armari empaperat

Aquests dies, ficada dins un armari empotrat, llevant el paper antic (vell) de la paret, no he pogut evitar sentir-me con Belén Rueda a "El orfanato" en una de les seqüències finals de la peli. Crec que aixó de llevar paper se li donava millor a ella que a jo, així que la podia haver cridat perquè m'ajudés... ;)
Hi ha una manera més cinèfila, a la vegada que útil, de passar un dematí festiu?

diumenge, 2 de desembre del 2007

La felicidad...

"La felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace" (Jean Paul Sartre)

"The nanny diaries (Diario de una niñera)" de Shari Springer Berman i Robert Pulcini

M’esperava una mica més d’aquesta peli. Realment no esperava massa, només passar una horabaixa menjant crispetes i porqueries i rient una estona. El fred i l’edat em provoca que cada vegada me faci més ganes veure pelis petardes i menys pelis sèries. Però aquesta no acaba de ser ni una cosa ni altra.

Esperava una comèdia divertida i res més! I en teoria això era, però amb certes pretensions de (supós) comèdia intel·ligent: el fet que la prota vulgui ser antropòloga pareixia intentar donar-li un punt diferent a la comèdia, anar una mica més enllà (o no). Si aquestes eren les intencions, per jo no ho varen aconseguir. De fet, he llegit que el llibre en el qual se basa va ser un gran èxit de crítica i públic. I a més, he llegit que a la peli li han afegit que la prota sigui antropòloga (podria haver estat biòloga, advocada, militar, o el que fos, tampoc no hagués canviat gens la història!). Així que intueix que han destrossat una novel·la bastant més cínica i interessant que la peli.

Bé, aquesta és la història d’una jove de barri obrer, Annie (Scarlett Johanson), que fent de mainadera (??No es diu ninyera?) pel fill d’un matrimoni de l’alta societat novaiorquès (quantes paraules aprenc escrivint aquest blog!). Clar, pares rics que passen del pobre fill, que és terrible, però que en el fons és un sol. I òbviament, ha d’aparèixer també el veïnat guapete de torn i un parell de secundaris bastant innecessaris.

La peli té un parell de moments divertits, però és bastant fluixa en molt de punts. De fet, quan vaig sortir del cinema vaig pensar que havia moltes coses més interessants en las que perdre una horabaixa i, sobre tot, 6 euros… Bé, té alguns moments que estan bé, com quant Annie es veu envoltada de desesperades mares oferint-li feina o la reunió mares-mainaderes.

"Una palabra tuya" de Elvira Lindo


He tardat molt de temps en llegir aquest llibre, bàsicament perquè em feia molta peresa agafar-lo els vespres, que és quan llegeix durant tardor/hivern... Ja em va costar començar-lo, la portada no m’atreia massa i, com la història, em pareixia una mica depriment... Però Elvira Lindo em cau molt bé i vaig pensar que podria ser interessant.

El llibre és la història de dues joves, Rosario (que conta la història en primera persona) i Milagros, una dona ben peculiar, per dir-lo de qualque manera. Són escombriaires o escombradores (jo hagués dit barrenderes, però gràcies a deu existeix termcat per situacions com aquesta) i es coneixen des de petites. És la seva història, la seva amistat, les seves relacions, etc, etc. M’ha parescut un llibre trist, bastant depriment, però que al final, quan el vaig acabar de llegir vaig pensar que no era per tant, que en el fons és un cant a la vida i a l’esperança... però ben embolicat en molta tristor i desesperació.

Curiosament, quan l’estava llegint, vaig descobrir que estan gravant la pel·lícula, dirigida per la Presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, Ángeles González-Sinde. La portada de la peli és molt més vital, alegre i optimista que la del llibre. Així que vaig suposar que la peli seria el mateix. De fet, quan vaig conèixer qui eren les protagonistes, Malena Alterio i Esperanza Pedreño (Cañizares en “Cámara Café”) me’n vaig adonar que la peli seria bastant diferent del llibre: serà una comèdia dramàtica, amb una mica de mala llet, però comèdia al cab i a la fi. La història dóna ben bé per això: és bastant crua i dura, arribant a l’histrionisme, com per transformar-la en comèdia, negra en alguns moments, però comèdia. El llibre no em va parèixer gens còmic, però pot ser que la meva actitud quan el vaig agafar ja em va pre-disposar per una història trista i fosca. Crec que aquest tipus d’històries, en el fons tan dramàtiques, la línea perquè se’n tornin comèdies és molt molt prima. Així, la llavor d’una història ben dura permet convertir-la fàcilment en la comèdia dramàtica que ja anuncien i finalment serà. Sobretot si tenim en compte les protagonistes... Per cert, que Esperanza Pedreño no té res a veure físicament amb la descripció que de Milagros es fa en el llibre. Però això és la màgia del cinema... agafar històries i personatges i transformar-los perquè siguin atractius per una audiència cada dia menys propensa a sortir de casa a veure una peli. Crec que l’aniré a veure, sobre tot per llevar-me el gust mig amarg que m’ha deixat el llibre.
Una frase del llibre: "Todos somos muy perspicaces a la hora de predecir el pasado, pero en el presente la mitad de las cosas pasan delante de nuestros ojos sin que nos demos cuenta de su verdadero sentido".