A Raixa

Feia molt de temps que volia anar a veure aquesta finca mallorquina. N’hi havia sentit parlar molt. Recordo l’època quan la va comprar el Ministeri de Medi Ambient i el Consell de Mallorca, quan hi havia veus que deien que tal vegada estaria millor en mans privades... No ho sé, no en tinc ni idea, però el que està clar és que el fet que sigui “pública” et permet fer coses com la que vàrem fer nosaltres: visitar-la de franc.

Sento certa debilitat per aquest tipus de finques. Darrerament, he tingut l’oportunitat de visitar la finca del Galatzó i la de Planícia i, sincerament, en tot dos casos varen ser molt bones experiències. També he de dir que en ambdós casos les visites tenien altres objectius (una jornada d’anellament d’aus en el primer i un testing fotogràfic al segon), per tant vaig veure les finques una mica col·lateralment, però havia sortit tan entusiasmada que pensava que lo de Raixa seria suprem.

I no.

En primer lloc, la gent va allà a veure la finca. I la finca és un edifici antic, que han restaurat. I prou. Personalment, no em va agradar massa la mescla de materials antics i moderns que s’ha fet, però és clar, l’objectiu de Raixa és fer-la un lloc on fer feina. O sigui, que l’objectiu és donar-li un caire pràctic a una cosa que en té molt d’històric i artístic, però poc de pràctic. I, admeto que això no és gens fàcil. És una llàstima. A jo el que em va agradar tant de Galatzó com de Planícia és la part més abandonada, aquesta falta de modernitat i restauració. Ja he dit qualque vegada que m’agraden els llocs històrics que em transmeten qualque cosa, que em deixen sentir (de qualque manera) l’esperit de totes les ànimes que han passat per allà. Raixa no em va transmetre res. Excepte el seu safareig, que em va parèixer tan màgic com enorme, tota la resta em va deixar bastant indiferent.

Això sí, la famosa escalinata és magnífica i estic ben segura que si hagués pogut passejar pels seus jardins encara sense restaurar (i tancats al públic), hagués trobat la màgia d’aquest lloc magnífic, però és el que té fer una cosa pública: tots la volem veure, tots volem veure que hi fan feina i tots volem passar un dia solejat fent coses diferents. Però, així i tot, em quedo amb els petits i màgics jardins de Galatzó i espero, qualque dia, tornar a Raixa a visitar els seus i sentir-los magnànims, com segurament varen ser en el seu dia. Justament aquesta setmana he llegit dues notícies sobre aquest tema, una explicant que l’equip que ha dissenyat el projecte de restauració d’aquest jardins és de la nostra Universitat i una altra explicant que aquest equip no dirigirà aquestes obres de restauració. Ups.

Devora la mar catalana

Aquest va ser un viatge postergat i d’obligat compliment. No em feia gens de ganes. I al final, tot va sortir bé, quadrat. Del Port de Llançà a Sant Carles de la Ràpita, recorrent multitud de ports catalans, visitant confraries, pescadors, personal. Hores i hores de cotxe i de feina. Molt de cansament acumulat. I una petita passejada per Barcelona, amb visita al fnac inclosa, i tornada a la normalitat. Pareix que fa tant ja... i sí que en fa, sí, quasi un mes!

Menció especial es mereix la mitja hora que passàrem pel Delta de l’Ebre, el nostre encontre amb pescadors d’angules allà (tan inesperat com genial) i les quatre fotos guapes que vàrem poder fer. Un petit respir en una setmana ben farcida de feines.

“El barbero y otros corazones solitarios” de Julia Stuart

Aquest és un llibre que podria entrar a la categoria de “llibres que em compro perquè m’agrada el títol i/o la portada”, malgrat no tingui cap referència d’ells. I aquest va complir els dos requisits: m’agradava el títol i la seva portada.

El barber del títol és Gillaume Ladoucette i viu a un poble anomenat Amour-sur-Belle que, malgrat el seu nom no és ni bell (diuen que és tan lleig que ni els anglesos hi volen viure) ni té amor (més bé al contrari, perquè molts dels seus habitants s’odien per motius diguem que històrics). Quan Gillaume descobreix que els seus clients o bé perden els cabell o bé s’han passat a la competència, decideix canviar de negoci i fer-se matrimonier... quan ni ell mateix té arreglada la seva vida sentimental i continua enamorat del seu amor d’infantesa.

He rigut (bé, més que rigut, somrigut) molt amb els seus personatges estrambòtics, les situacions absurdes, les seves històries simples i quotidianes, amb un punt surrealista imprescindible, el seu humor intel·ligent i ocurrent... El seu humor em va fer pensar en la pel·lícula “Bienvenidos al Norte” però també he sentit comparar-lo amb “Amélie”. No ho sé, tal vegada és una mescla de les dues coses. Val la pena passar una bona estona amb aquest llibre.

Sense excuses

Quasi dues setmanes sense actualitzar...

Un viatge laboral, una setmana de bojos, mil i una feines pendents, mil i una feines noves que s’afegeixen a les anteriors, cansament acumulat, mals de caps, menjades de cap, reunions, noves reunions, futures reunions... són excuses?

Tornaré tenir temps d’escriure. Tornaré tenir ganes d’escriure.

Tornaré, ho sé.

A la foto, unes sabates de festa descansen en el fons del riu Onyar a Girona, fa ja més d’una setmana. No tot poden ser finals feliços.

Quan un seient...

"Quan un seient és incòmode, normalment és senyal que hi has segut massa estona" (Gabrielle Zevin, "En algun altre lloc")