Lluna blava

En aquest peculiar dia de cap d’any amb lluna blava [*], em toca reflexionar (com no) sobre el que ens ha deixat aquest 2009 i el que ens durà 2010.

L’altre dia, mirant una sèrie de fotos de 2009, vaig pensar, “quin any més genial!”. Però, és clar, no tot el que hem viscut surt a les fotos... Jo, que tinc el defecte (o virtut, no ho sé) de recordar-me’n només de les coses bones i oblidar les dolentes, crec que aquest 2009 ha estat bé. Després, reflexionant una mica més, he descobert que, com tot, també ha tingut coses dolentes (perquè òbviament, més de mig any a l’atur no pot ser bo per ningú). Però, com ja he dit, sempre em quedo amb les coses bones, deu ser algun rotllo estrany de supervivència.

Mirant el blog, veig que 2009 ha estat molt menys productiu que 2008, però és que la meva època cretenca va donar per molt l’any passat! Sorprenentment, encara avui hi ha dies que recordo aquell període amb nostàlgia, probablement, i de nou, per la meva tendència a quedar-me sempre amb la part més positiva de les coses.

Afortunadament, enguany he pogut complir aquella màxima meravellosa que diu “Una vegada a l'any, ves a un lloc on no hagis estat mai”. I tant!

Repetint la tradició (iniciada l’any passat) de resumir l’any en números (probablement restes del meu passat matemàtic), he descobert que...

He estat en 2 (+1) països (el +1 indica que només he estat en el seu aeroport).
He agafat 15 avions.
He trepitjat 7 aeroports.
M’han perdut la maleta 3 pics (i me l’han retornada 3 pics també).
He anat en 6 vaixells.
He passat 24 dies a la mar.
He dormit 53 dies fora de casa.
He gaudit de 4 illes (+ la meva).
He estat 202 dies a l’atur.

I per 2010?

Ni idea.

El meu únic propòsit és acabar la tesi (que ja és ben hora). I mudar-me. Tota la resta... qui sap?! Confiem que sigui bo. I feliç.

A la foto, una lluna blava. Literalment (i convenientment manipulada, és clar).

[*] Segona lluna plena que té lloc durant el mateix mes del calendari gregorià. Fenomen poc freqüent i que no es tornarà a repetir fins a agost 2012.

Un parell de reflexions doctorals

Durant les setmanes anteriors a les festes, en les quals he estat temporalment envoltada per un entorn científic diguem-li que “pur”, han sorgit moltes reflexions i converses entre els joves investigadors que hem compartit cafès, dinars i fred, molt de fred.

Un dels temes curiosos és lo diferent que són els estudiants de doctorat a Espanya o al Regne Unit. Millor dit, el diferent tracte que reben: mentre que a Espanya usualment són considerats com a mà d’obra barata, en terres més nòrdiques són considerats directament científics. Això, és clar, es veu reflectit no només en el tipus de feina que fan (i, per tant, en les facilitats i/o dificultats per assolir el que és, suposadament el seu objectiu: fer una tesi doctoral) sinó també en els seus ingressos.

Una altra qüestió és la facilitat amb la que se suposa que una persona ha d’abordar una tesi per plaer. És a dir, som molts els estudiants de doctorat que compaginem l’elaboració de la tesi amb altres feines més o menys relacionades amb el món científic. És això normal? Jo crec que no, almenys no ho hauria de ser. Els doctorands som treballadors (o estudiants, segons se vulgui mirar) però fem una feina que hauria d’estar sempre remunerada. Però, és clar, un que es dedica a la ciència sap que no es farà ric mai (especialment a Espanya) així que pareix normal que un se dediqui durant els seus caps de setmana, festius i vacances a treballar. Malgrat sigui per un projecte més o menys personal, com pot ser una tesi.

I, per últim (dic per últim per acabar, perquè són moltes més les coses que vàrem parlar) és la incertesa sobre el futur i, en molt de casos, sobre el present. Són molts els joves que abandonen els seus països per tenir l’oportunitat de desenvolupar unes feines que a Espanya són impossibles d’aconseguir. Tenen una beca, passen una sèrie d’anys en una Universitat estrangera de més o menys prestigi i acaben una tesi (normalment varis mesos després de què la subvenció s’hagi acabat). Ja són doctors. I ara què? Continuar a l’estranger? Intentar tornar al teu país sabent que mai no te valoraran com haurien, a lluitar contra una administració i una societat que no valora en absolut a la comunitat científica? Què passa si vols formar una família?

Cada vegada més entenc a la perfecció les paraules que ens va dir un professor en la meva època d’estudiant de Biologia: “sou uns somniadors”. Sí, ho som. Però deixeu-nos somniar, per favor!

A la foto, Universitat d’Aberdeen (Escòcia), fundada al 1494, molt enfora del 1978, quan es va constituir la Universitat de les nostres illes.

Escòcia

A Escòcia, durant desembre, fa fred. I hi ha molt poques hores de sol. I el sol no puja gaire per l’horitzó. I no encalenteix.

Això és tot el que puc dir d’Escòcia.

Bé, menteixo.

Puc dir que hi vàrem fer moltes hores de feina, que ens vàrem cansar molt i que vàrem aconseguir fer una excursioneta quasi tots plegats. Ah, i que Aberdeen no és, ni molt menys, tan lleig com m’havien dit.

Una excursió a Slains Castle, on suposadament Bram Stoker va escriure un llibre fabulós, Dràcula. No m’estranya que aquells paisatges freds, quasi desèrtics, els impressionants penya-segats, el vent fred i les postes de sols màgiques l’ajudessin a escriure un llibre així. Jo també ho hagués fet. El castell, malgrat en ruïnes, ben mereix una visita. I malgrat el fred, malgrat els xarcos (o bassals) gelats, malgrat . O precisament per tot això! I l’oportunitat de veure marsopes, malgrat fos de molt enfora, i el morro d’una foca que passejava per la zona també va fer que l’excursió valgués la pena. I la companyia també, és clar!

També puc dir que hi vull tornar, que vull conèixer més castells, més pobles, més ciutats, més penya-segats i més Escòcia.

Sigueu feliços

O, almenys, intenteu-lo.

Quina sort això de viatjar tant...

Durant aquests darrers temps en els quals m’he vist submergida en una voràgine viatgera laboral, he hagut de sentir molt de pics unes paraules que, de tant sentir-les, quasi s'han convertit per jo en un mantra qualsevol: “quina sort això de viatjar tant...”.

I sí, és una sort viatjar tant.

O no.

Però també té les seves parts negatives. I moltes.

En primer lloc, quan li dius a la gent que te’n vas a Escòcia o a Itàlia, tothom pensa que ha de ser preciós. I sí, segurament ho és, però per desgràcia molt probablement tu no ho veuràs.

Perquè, malgrat no ho sembli, quan te’n vas a un viatge laboral, el que més fas és precisament això: feina. I això normalment consisteix en tancar-te a un lloc petit (i generalment lleig) amb molta més gent, a sentir les seves històries, contar les teves o simplement discutir. I, de vegades, aquestes discussions arriben a ser desagradables. I, és clar, quan acaba la reunió te pots anar a passejar i gaudir del lloc que t’envolta, sobre tot si fa bon temps. Però en general aquestes reunions acaben quan ja fa fosc i estàs tan rebentat i/o emprenyat que l’únic que vols és una bona dutxa (o un bany, si tens la sort de tenir banyera!), qualque cosa per menjar i dormir. Així que, de vegades te és ben igual on sigui la reunió perquè probablement només veuràs la sala on se fa i la teva habitació de l’hotel.

De vegades, si la reunió és a una gran ciutat i l’hotel està situat a un lloc cèntric, pots fer una bona passejada el vespre, per moure els músculs i cremar les calories que menges. Perquè de vegades tens la sensació de què només fas això: treballar i menjar. Perquè, de fet, és lo únic que fas. Però també pot ser que la reunió sigui a un lloc aïllat de la civilització on el teu únic exercici és pujar i baixar les escales de la teva habitació a la sala de reunions. I prou.

I quan te perden la maleta? I arribes al teu destí cansada del viatge, suada, amb ganes d’una dutxa i posar-te roba neta... i no pots! I, és clar, l’endemà, quan comença la reunió, has d’anar amb la camiseta vella que uses per viatjar i feta un desastre, quan tots i totes se presenten moníssims, degudament endiumenjats i emetent unes oloretes delicioses. I quan te veus obligada a celebrar el teu aniversari lluny de ca teva, dels teus estimats i envoltada de quasi-desconeguts?

És clar que hi ha reunions meravelloses en les quals els mateixos organitzadors te duen de passeig i temps meravellosos en els quals te’n pots quedar un dia o dos extra (òbviament, pagat pel teu compte, és clar!) per gaudir del lloc. Però no sempre és així. De fet, quasi mai és així.
Sí, és una sort viatjar tant. Però quan ho fas, aprens a valorar moltíssim la vida rutinària, el teu sofà i tantes coses de la vida diària que, d’una altra manera, probablement avorriries.

La foto, una autopista al cel en un vol Madrid-Amsterdam. Crec. També podria haver estat qualsevol altre.

El cementeri de l’antiga Aberdeen

Una de les coses que més em va impressionar de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia) és l’antic cementeri que hi ha devora la Catedral de Saint Machars, a la part antiga d’Aberdeen.

No és que sigui fan dels cementeris, però aquest em va parèixer especialment meravellós. En part em recordava al cementeri jueu de Praga, amb les seves antigues tombes. Però a diferència d’aquell, en aquest entenia les inscripcions de les seves antigues làpides. Vaig passar una estona ben llarga llegint i llegint unes làpides que no només contaven històries familiars, sinó també reflectien esdeveniments històrics.

Lo primer que em va cridar l’atenció va ser lo grosses que eren les làpides, deixant lloc no només pels noms dels familiars que havien mort en el moment en què es va fer, sinó pels que successivament moririen. Així, podies veure històries com A dedica aquesta tomba a la seva dona B i al seu fill C que varen morir tal dia. I a la seva filla D que va morir després. I al mateix A que després va morir. I a la segona dona d’A que va morir després. I l’espòs de D que també va morir a Àfrica,etc.

Lo que me va parèixer més trist de tot això eren les tombes en les quals es va deixar lloc per honrar successius difunts familiars però aquest no varen morir mai. És a dir, ni tan sols varen néixer. P.ex. el senyor X dedica aquesta tomba a la senyora X, estimada esposa i mare. I, al seu fill Y, que va morir en la seva infantesa. I al mateix senyor X. I punt. Més de la meitat de l’espai d’aquestes làpides sense ocupar, sense escriure. Històries que haurien pogut ser, però no varen poder ser mai. Què trist.

"Ballant, ballant... la història" d’EmbruixArt

Enmig d’aquesta voràgine viatgera en la qual estic actualment submergida, durant una petita aturada per l’illa, vaig aprofitar per anar a veure la primera obra estrenada per EmbruixArt, al teatre de Sa Teulera (Andratx), “Ballant, ballant... la història”.

El títol resumeix bé l’argument de l’obra: un repàs a la història del món, de Mallorca i d’Andratx en particular, mitjançant la música i el ball. La Història (així en majúscules) explicada envoltant de la història del Teatre Argentí d’Andratx, des de la seva construcció fins a la seva destrucció.

Només puc dir coses bones d’aquesta obra: m’ho vaig passar pipa. Un diluvi constant de cançons, balls i història, amb alegria, sensibilitat, i un punt reivindicatiu totalment imprescindible en aquest temps que corren. Demostra que no fa falta grans pressupostos ni grans estrelles per fer una obra interessant, divertida, màgica i que atreu al públic de manera inevitable.

He de mencionar especialment l’escena final, que em va emocionar moltíssim. No sabia si plorar, posar-me a cantar o què. És fabulós veure una obra que tracta al públic com si fos inte·ligent, que no li dona tot mastegat i que deixa que la gent interpreti el que veu com cregui més convenient. I que ens faci pensar i reflexionar.

Vaig sortir de l’obra amb les piles ben carregades, plena d’energies positives i contagiada de l’enorme il·lusió que aporten tots i cada un dels que formen part de l’obra. I això se nota!
Espero que tinguin sort i puguin fer moltes més representacions per tota l’illa (i pel món mundial!), perquè realment m’agradaria tornar-la a veure.