Clàssics

Durant molt d’anys, no m’ha agradat el futbol. Crec que bàsicament era per dur la contrària, perquè era una cosa que agradava a molta de gent i no volia ser com molta de gent. Amb el temps, em va començar a interessar qui guanyava què i qui jugava què, més que res per poder tenir més temes de conversació i perquè, en el fons, és cultura popular i, ens agradi o no, formant part d’una societat futbolitzada. També crec que en part va ser culpa d’aquest programa de la televisió catalana.

Després, fa cosa d’un any, vaig tenir oportunitat d’assistir al meu primer partit de futbol en directe. Uns mesos després, vaig tenir l’oportunitat de començar a entrenar amb un grup d’al·lotes i, sorprenentment, vaig descobrir que m’ho passava genial (malgrat no és que sigui dolenta, és que sóc pitjor que dolenta, però això ja és un altra tema). I, fa poques setmanes, vaig assistir al meu segon partit de futbol en directe.

Amb això no puc dir que sóc aficionada al futbol, no m’ho considero, la veritat. Si estic per casa i hi ha un partit a la tele igual el miro, però normalment el tindré com a fons mentre faig qualque altre cosa, com a llegir, aixecant un ull de tant en tant per veure qualque jugada o quan veig que la cosa se posa interessant. Però si hi ha futbol per la tele i tinc altres plans, trio els altres plans.

Hi ha vàries coses que no m’agraden del futbol. La primera que sigui l’esport omnipresent en les nostres vides, menjant-se tots els altres esports. La segona (i relacionada amb l’anterior), la (terrorífica) quantitat de diners que mou. I la tercera (ho dic per acabar, perquè segur que en trobo més de tres coses) és l’agressivitat, la frustració que la gent descarrega en els camps, tant com espectadors com a jugadors. No la entenc, lo la comprenc, no la puc assumir i em pareix tan patètic com trist. Per això mateix, m’encanta el futbol que nosaltres practiquem: única i exclusivament per diversió, per passar-lo bé i per riure una estona. Per això em pareix normal que quan ens llevem un baló demanen disculpes a l’equip contrari, que en els partits totes aplaudim les bones jugades, siguin de l’equip que siguin i que, al cap i a la fi, el resultat sigui el de menys. Perquè esportivitat bé d’esport.

Tot això bé perquè estem en mig d’una voràgine de partits clàssics que, sincerament, miro de reüll, en els quals veig coses que m’agraden i coses que em desagraden. I molt.

No vos estresseu pel futbol. Només és un joc.

A la foto, el camp del RCD Mallorca (que ja no sé ni com es diu, tant de noms li han posat ja!), en un dia de partit.

De connexions i altres fils invisibles

No és la primera vegada que xerro de connexions, de fils connectors i de desconnexions. I, suposo, tampoc no serà la darrera.

Ja vaig dir en el seu moment que una connexió no implicava ni amor ni amistat. De vegades, una connexió va més enllà i es converteix en qualque cosa més, però on està la línia que separa una connexió d’una amistat o (per què no), d’un enamorament? Com saps que aquella connexió inicial, aquell fil invisible que sobtadament t’uneix a qualcú es transforma en qualque cosa més? Quan es transforma una connexió en amistat o enamorament? És una línia clara i marcada, o subtil i quasi imaginària? Són les connexions bilaterals, és a dir, funcionen en les dues direccions o no sempre és així? I què passa quan no és així? Què hem de fer si ens adonem de què la connexió és unilateral? I com ho sabem això? Com sabem que una connexió és unilateral o doble?

Només són reflexions, res més. Suposo que és per les festes, pel mal temps, per la pluja. Suposo que és perquè penso i penso. Suposo que no és per res en concret. O sí.

La foto és de febrer, a Viena. Perquè hi ha connexions i fils que, malgrat invisibles, són tan forts com a branques d’arbre.

Collita del 23 d'abril

Un any més, he gaudit de Sant Jordi, dia del llibre, passejant per Ciutat, malgrat els (maleïts) símptomes de l’al·lèrgia a la primavera que ja fa uns anys m’acompanya en aquestes dates.

Enguany, teòricament, havia d’estar un any diferent, perquè era dissabte, Dissabte Sant, per més senyes. Per jo, no ha hagut tantes diferències: normalment gaudeix del dia del llibre l’horabaixa, i talment ho vaig fer enguany (amb el vist-i-plau de l’autoritat encarregada de les inclemències meteorològiques, que va respectar tan assenyalat dia). Ha estat un Sant Jordi tan divertit com profitós, (plors i mocs al·lèrgics a part), amb un bon passeig, dues novel·les, un còmic i un petit caprici hel·lènic. I, després dels llibres, una obra de teatre fabulosa (de la qual ja xerraré un altre dia) i un sopar bo i divertit.

A la foto, la collita d’aquest 23 d’abril. Més material pel meu prestatge dels llibres sense llegir. M’hauré de posar les piles!

Visca Sant Jordi!

Anant i tornant

He estat dos mesos quasi sense viatjar. Cosa sorprenent on les hagi. I no només això, sinó que en aquest temps, he anat cada dia a la feina. Vull dir, no he estat de vacances ni malalta i només me’n vaig agafar dos dies lliures: un per recuperar-me de la Viena inoblidable i un altre per recuperar-me de tot un vespre cinèfil.

Això vol dir que, durant vàries setmanes, he anat i tornat a/de la feina cinc dies per setmana. Pareix lo normal, però en el meu cas és extraordinari. I durant aquestes llargues setmanes laborals, he descobert (o tal vegada només recordat) que sóc una privilegiada.

Cada dia, quan vaig cap a la feina, veig aquest edifici, talment així


Cada dia, quan torn de la feina, veig aquest edifici, talment així


El Castell de Bellver i la Seu de Mallorca són dos llocs emblemàtics de la nostra illa, de la nostra ciutat. Molts de turistes i estudiants els visiten. Són objecte d’admiració, estudi i goig. Són signes vius de la nostra història passada i del nostre present. I jo, cada dia, els veig, anant i tornant.
No és que fins ara no m’hagués fixat, que sí, però amb tant de viatjar, amb tant d’anar dalt i baix, de vegades no ens adonem que hauríem (hem) de gaudir cada dia de totes i cadascuna de les petites coses que estan al nostre abast. Perquè si no cerquem la bellesa i la felicitat en el nostre dia a dia, no les trobarem en paradisos llunyans i perduts.

Les fotos són ben dolentes, però això de fer fotos i conduir a la vegada se li donava millor a la meva jo cretenca!

Menorca

Crec que és ben clara la influència que tenen les illes en la meva vida. Ja ho diu l’encapçalament d’aquest blog: viure a una illa implica coses bones i dolentes. Sempre ho he pensat i cada vegada, crec, que més.

És estrany haver d’agafar un avió per anar a fer feina a uns companys que treballen amb tu, al teu mateix institut, al teu mateix centre, però a una seu diferent a la teva mateixa comunitat autònoma o regió. Això només et passa quan vius a un arxipèlag. I la gent que viu a terra ferma no ho podrà entendre mai. Ser illes implica moltes dificultats, incloent una clara falta de cohesió, d’unió, de “sentiment balear”. Però també implica moltes llibertats. L’aïllament pot arribar ser un bon aliat més que un problema.

Tot això bé perquè he estat dos dies fent feina a Menorca, a una estació aïllada dins una illa, envoltada de mar, plantes i antics edificis militars mig abandonats. Un lloc on la corrent la dona un generador que has d’anar a aturar a les fosques de vespre, sospirant per no trobar assassins psicòpates, animals salvatges o esperits venjadors. Era quasi (només quasi) com estar a Creta. Sí, en realitat s’ha assemblat bastant.

Ha estat curt, molt curt. No he fet res, no he vist res. Només he fet feina, només he vist la mar, les plantes i les pedres. Però ha estat un alè, una alegria, una novetat, un bot de la meva estimada rutina després de quasi dos mesos sense viatjar.

Hi tornaré, més prest del que vos penseu.

El primer bany de la temporada

L’olor a sal.
L’arena entre els dits dels peus.
El rumor de les ones.
La calor del sol damunt la pell.
Un llibre entre les mans.
La mar encara freda, viva, vibrant.
Aigües de color cel.
Cel de color d’aigua marina.
I, tres dies després, sortint de la feina, somriure en trobar arena al maleter del cotxe.

Ah, el primer bany de la temporada.

A la foto, Ses Covetes, dissabte passat.

"Cisne negro" de Darren Aronofsky

Feia molt, però molt que no hi anava al cinema.

Per celebrar la retornada, vaig decidir que no volia anar a veure una de les típiques comèdies romàntiques faves de final feliç que sol anar a veure. No estic per comèdies, ni per romanticismes, ni per finals feliços. Així que vàrem anar veure a la guanyadora de l’Oscar a la millor actriu principal d’aquest any.

Només puc dir una cosa: terrorífica. No sóc original. Vaig sentir qualcú per la ràdio aplicant aquest adjectiu a aquest pel·lícula i vaig pensar: “Com pot ser terrorífica una pel·lícula sobre ballet?”. Idó ho pot ser. I ho és.

La peli està molt bé. Em pareix molt bona, ben feta, bons personatges, bons actors. Però és de terror. I jo odio les pel·lícules de terror. Ho vaig passar fatal, terrible. I vaig sofrir no molt, moltíssim. A més, és d’aquestes pel·lícules que quan acaben encara les tens al cap. I les penses i repenses, analitzes i tractes de no veure’t reflectida en elles. I comprens que la perfecció i la bogeria estan, necessariament, lligades. I et sents feliç de ser imperfecta.

Sigueu imperfectes.